Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Roge = rar = poder = mascle… donc roge = mascle

Josiana Ubaud

Josiana Ubaud

Josiana Ubaud es lexicografa e etnobotanista. Responsabla dau Gidilòc pendent 12 ans, formatritz en lenga e etnobotanica.

Mai d’informacions
Curiosa equacion a priòri qu’aqueste títol estranh, en rapòrt amb l’etnobotanica. Vau lo còp de l’espepissar, dins una amira d’analisi teorica dau lexic dei plantas, que mòstra tota la part istorica eiretada dei Grècs e dei Latins e sa consequéncia sus l’occitan contemporanèu.
 
D’efiech e per pur azard, lei colorants roges foguèron totjorn rars donc cars. Per exemple la porpra tirada dau murèx, cauquilhatge de Mediterranèa, emplegada per lei Fenicians, lei Grècs e lei Romans que tenchava lei teissuts de prestigi que la tòga dei senators. Mai tard a l’edat mejana, lagranalagraneta,lo vermet, lo vermèu), cochonilha parasitant una espècia de garric exclusivament mediterranèu, l’avaus (la garrolha, l’agarrús, Quercus coccifera, chêne à kermès ~ chêne-kermès, i.e. lo que pòrta la cochonilha dicha kermès), èra fòrça recercada e recoltada per tenchar lei teissuts de prestigi, per exemple lei draps (…pas lei linçòus) de Montpelhier. Desapareguda versemblablament en causa deis eissartatges excessius e dei tractaments quimics subremplegats en agricultura, la cochonilha tòrna començar de far sa reaparicion en garriga: la femèla immobila (que aptèra) se presenta sota la forma d’una boleta grisa de la talha d’un pese, apegada sus la camba de l’avaus. L’espotir entre lei mans laissa efectivament un tencha roja sus lei dets. Èra recoltada au mes de mai, e donava un revengut suplementari ai familhas pauras. I aguèt una vertadiera economia dau vermet en tèrras mediterranèas e mantunei poèmas en occitan fan la lausenja dau vermet tant recercat. Linguisticament es interessant de notar qu’aquesta bestioleta sonada al’qirmiz en arab (per l’espanhòu alkermes), donèt cremesin/cramoisi. Mentre que la draia latina vermilio (que l’insècte èra mau conegut e assimilitat a una vermina) donèt vermelhon/vermillon. La renommada dau vermet/de la grana èra grandarassa: èra considerat coma de qualitat inegalabla segon d’unei, que lo roge obtengut per la cochonilla sud-americana que venguèt lo remplaçar au sègle 19 èra mens presat. E pasmens escobèt lo vermet, que costava mens car. D’aquí a pensar qu’èra mens presat perque costava mens car, i a qu’un pas que revertariá avans l’ora nòstra societat de consum.  Lo roge garança au còntra coneguèt una produccion pletorica (industria mai que florissenta per Vauclusa que tractava tota la garança francesa) e èra emplegat per totei menas de teissuts.
 
Aquestei tenchas raras (que limitadas en quantitat) costavan donc car e èran reservadas ai classas qu’avián lei mejans de pagar. Donc per màger part, leis emperaires, princes e nòbles divèrs, senators, archevèsques, etc., totei gens de poder, … e òmes exclusivament. La significacion sociala dau roge, color de poder e de prestigi,  prenguèt lo pas sus tota autra significacion, seriá que l’estetica ò la mòda. Pron de pensar a la tòga roja dei senators, la porpra cardinalícia, lo riban roge, lo tapís roge, etc.: lo roge es l’emblèma dau prestigi, dau poder e de la riquesa despuei longtemps. D’enluminaduras, de tablèus nombrós metèron en scèna aquela color tant recercada e la produccion textila de luxe nos donèt draps de lana, velós e damàs prestigiós que podèm remirar dins lei musèus.
 
L’equacion roge = poder = mascle aviá donc totei lei rasons d’èstra facha culturalament, socialament… e sexistament (se gausi aqueste neologisme). Mai quina incidéncia en botanica? Fòrça interessanta tanben… Se prenèm la flor roja per excelléncia qu’es lo gau-galin/la gau-galina (capròsa, galhàs, jalhàs, segon lei dialèctes, Papaver sp, coquelicot), son nom es en referéncia a un mascle d’aucèu qu’es lo gau, de la cresta roja. Son autre nom es en referéncia au cant dau gau: lo cacaracà. La dobla referéncia au gau e a la galina ven dau juec que fasián e fan encara totei lei drollets: pariar a l’avança sus la color dei petals d’un boton en diguent “gau” s’òm pensa que serà roja (donc mascla), e “galina” s’òm pensa que serà pas roja (donc ròsa ò blanc, donc femèla per oposicion).
Çò encara mai interessant es lo destriament entre doas espècias vesinas: se l’una es roja, serà “la mascla”, mentre que l’autra, quina que siá sa color, serà “la femèla”, sens rapòrt evidentament amb la realitat botanica scientifica (que destria flor mascla e flor femèla en foncion de la preséncia exclusiva d’estams o de pistil dins la flor, la màger part dei flors essent ermafroditas donc provesidas e d’estams e de pistil). Ansin lo morrelon (Anagallis) coneis una forma roja (“forçadament” morrelon “mascle”) e una forma blava (morrelon “femèla” per oposicion, que son nom botanic es Anagallis foemina).
 
Mai la nocion de “roge” foguèt totjorn quicòm de vague qu’anava dau roge au ròsa escur en passant per totei lei nuanças de coire, rossèu, etc.: pron de pensar ai “peis roge, caulet roge, vin roge, bleda-raba roja, pebron roge” per veire la disparitat totala entre toteis aquelei colors pasmens unidament qualificadas de “roges”. En consequéncia, la meteissa orquídia (Orchis maculata) que presenta la color ròsa palle, ròsa escur (viscut coma un roge) e blanca,  se veirà destriar en tres noms: lo mossur, la dama e la damisèla (apariatz la bòna color a cada nom!). Una autra orquídia (Orchis sambucina) que coneis una forma ròsa e una forma jauna se veirà destriada en dos noms: lo gal e la galineta (apariatz la bòna color a cada nom!). Parierament, son nommats galet d’orquís de color ròsa viu.
 
Son de causas importantas de saupre per menar una enquista etnobotanica e comprene lo sens de la matèria lexicala recampada. E passionantas de teorizar per comprendre l’imaginari occitan a travèrs lo lexic botanic: s’acontentar de relevar “mossur, dama, damisèla” sens comprendre lo perqué, a ges d’interèst. Çò que fan d’etno… sens la mendra competéncia linguistica (e fièrs en mai perque se la jògan “distanciats”!).  Lo mesprètz politic de l’occitanisme (qu’ai denonciat tant e mai de còps) per aquelei camps culturaus tròp ruraus a son gost que pas pron “politizat-progressista-obrier” e pas ges “literaris” es una vergonha que laissa lo camp liure a totei leis incompetents (publicacions recentas en botanica a far dreissar lo peu sus la tèsta tant en botanica coma en linguistica coma en ortografia), totei lei folclorizacions possiblas, totei lei reduccions a l’anecdotic e au plasent (que son dròlles aqueleis Occitans, nomman una flor “mossur”!!), sens la mendra produccion de sens, sens la mendra teorizacion, çò sol important.  Lei Catalans, elei, l’an comprés despuei longtemps e se son provesits d’obratges de qualitat dins totei lei domenis. Recebi d’articles de Catalans dins lo domeni de l’etnobotanica, que siam pas prèsts de legir en occitan, ni deman ni jamai! En mai,  fau saupre que d’ora en davant, lo retard occitan es totalament ir-ra-tra-pa-ble, que lei bibliotècas viventas d’ièr son mòrtas e ben mòrtas uei. Mai avèm de chormas noiridas de batalhaires per ò còntra la e de sosten, de regiments de tondeires d’uòus entre nòrd-lengadocian e nòrd-occitan, e d’armadas de repapiaires sus l’escrich de l’edat mejana … Òsca, un còp de mai, a la perspicacitat occitanista qu’a sachut valorizar sa lenga e sa cultura… en eliminant radicalament d’unei subjèctes de son camp de recèrca.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

josiana Ubaud
5.

#4 Bonjorn Pèire,

Atencion 1 ! La tòca de mon article èra pas de donar totei lei noms restacats au taxon Papaver rhoeas... N'i a ben d'autrei.
Atencion 2 ! La planta e la flor son doas causas diferentas !
Ai pas donat rosèla/roela (mai ne parli dins la responsa a Gerard Loison) que coneissi evidentament, perque lo nom remanda pas a roge. E coma parli aicí exclusivament de la color roja, èra fòra subjècte...

Lo diccionari de Garcin (1841) dona gaou-galin (e autrei noms) "coquelicot fleur" tant coma L'Interprète provençal " de J. J. Castor editat a Ate (1843) dona tanben gaougalin, galin-galaou (e gueringuingaou e roualo) mai sens precision... E J. T. Avril lo marca per "Basses-Alpes". Donc ben se gardar de l'afirmacion peremptòria que gau-galin seriá exclusivament localizat rodanenc ! Es pas vertat e mai generalament vau per totei leis autrei noms de plantas (e d'otís e d'aucèus e...) que TOTEI LEI DICCIONARIS SON INCOMPLETS. Incomplèts en lexic (plen de paraulas non consignadas, e mai dins Mistral), incomplèts en traduccions, incomplèts en precisions semanticas, incomplèts en localizacion dialectala, incomplèts en tot (cf. l'introduccion a mon diccionari ortografic que mòstra clarament tot aquò).

Es donc l'escasença de rapelar un fach lexicau important en occitan : lo destriament mai sistematic qu'en francés entre la planta e la flor (violeta/violetier, garana/garanier en occitan, solament "violette" , "giroflée" en francés). "Militi" pedagogicament per lo retorn a aquela particularitat... D'unei diccionaris son donc redusits a donar l'equivalent francés de "coquelicot" sens precisar : "coquelicot plante" ò "coquelicot fleur" ò lei doas ? En fòra que seis autors avián benlèu pas consciéncia d'un destriament semantic e lexicau possible. Castor ditz ren, Garcin precisa, Mistral dona a cacaraca e a rousello : "coquelicot, plante et fleur". Représ a de diccionaris anteriors, ò per enquèstas sus lo terren ? Ne sabèm totjorn ren. . . Per complicar la causa, se pòt tanben que dins mantuneis endrechs lo destriament lexicau se siegue fach a passat temps (metèm roèla per la planta en generau, donc "una sopa/un tian de roèlas", e gueringuingau ò gau-galin ò cacaracà per la flor, donc "una tisana de gau-galin"). E qu'aqueste destriament ague desaparegut per pèrda de lenga... Leis enquistaires venon aquí dessús sens forçadament competéncia en botanica, sens aver l'idèa de pausar la question "planta e/ò flor ?", lei compilators de diccionaris venon encara aprèp, etc., etc. Donc pas de conclusion a la lèsta sus quin fach lexicau que siegue a la sola lectura dei diccionaris INCOMPLETS ! Vau encara mai per lei diccionaris contemporanèus que sa qualitat fa que demenir despuei Mistral. Lo diccionari de J. Coupier per exemple es clafit d'errors/d'orrors en botanica tant coma lo libre de botanica de G. Benoet publicat per l'IEO. E pasmens tot plen de legeires e de compilators ne'n tiraràn "de conclusions peremptòrias", ailàs, ailàs, ailàs !!

  • 0
  • 0
PESSAMESSA Pèire SIVERGA 84400
4.

dins lo pais d'Ate se ditz roela, qu'es lo mot diguèm generica per Provença, gau-galin es lo mot de Mistral qu'ei locau, mai lo mestre l'aguènt emplegat totis lei felibres l'emplegan, ttis lei diccionaris avans Mistral ignoran gau galin,a part Abril que nos balha gaugalin coq qui se comporte comme une poule segond sens coquelicot e remanda a gueringuingaou e d'aqui a realo qu'es douncas la roela, Honnorat nos balha set a uech noms ,mai gaugalin se li troba pas. m'agradan ben llei roelas

  • 0
  • 0
Gerard Loison Tolosa
3.

Bonjorn Josiana,

La vòsta responsa que’m hasó contunhar de hurgar un pòc mei enlà.

Lo mot rosella que designa la nosta planta en catalan, qui emplega com a sinonims los mots gall, quiriquiqui…No’s pòt pas har mei explicit en aqueth dus darrèrs cas. En gascon, arrosèra que correspon au catalan rosella de manèra hèra regulara, plan mei qu’arrosèla qui sembla d’interferéncia lengadociana. Lo diccionari gascon de l’abat Foix qu’a ua entrada « arrosèra » dab la mencion o meilèu l'interrogacion: « sorte d’herbe mais laquelle ? ». E que i balha com a sinonim « galhèra , C. Dauger ». Non hè pas briga relacion enter aqueths dus mots e Papaver rhoeas qui lo quite abat apèra "crapautèra" (sic). Lo mot galhèra que i ei plan hens lo diccionari de Palay, totun n’i ei pas briga associat a ua planta quina que sia. La relacion de Papaver rhoeas dab lo pòth que sembla que s’i ei completament perduda en gascon, se vertadèrament i èra indigèna. Arren de galh o de quiriquiqui en noste idiòma.


Tanpòc la relacion qui hètz – hòrt justament- de l’etimon de cascaròt dab l’ausèth no’m sembla pas briga gascona. Lo mot que devó viatjar en s’i perdent lo ligam . Que cau díser que la relacion enter lo casc e la halha (cresta) deu poth n’ei pas quauquarren d’evident en gascon. La relacion espontanèa qui se’n harà lo gascon d'aqueth etimon que serà dab lo de cascavèth o cascavelh o cascaròt (tots sinonims deu lengadocian cascavèl) , que non dab quauquarren qui evoca lo poth. Com a pròva, que prenerèi los tèrmis gascons, sinonims enter si, qui designan Rhinantus sp. (crète de coq en francés). Que son cascavelh, cascavèth , esquiras , esquiròt (de esquira = esquila en leng.)… La relacion espontanèa que’n hè lo gascon de l’etimon casc(a) qu’ei plan dab l’esquira, pas briga dab l’ausèth.


En tot cas, mercés per l’article qui m'a hèit descobrir causas de las interessantas !

  • 0
  • 0
josiana Ubaud
2.

#1 Bonjorn Gerard,

Efectivament ai pas trabalhat sus lo gascon. Mai vos faudriá afinar aquesta part lexicala. Encò nòstre (Provença e Lengadòc), rosèla e variantas (arrosèla, rausèla, grausèla, roela) designa la roseta basala de fuelhas, non la flor, donc per definicion verda, sens referéncia au gau.
D'un autre latz, la referéncia au cascavèu que fasètz, coma forma de la flor, es impossibla, que i a ges de comparason objectiva. Au còntra, la comparason amb la ròsa (sauvatja evidentament, donc flor simpla), que sembla dire rosèla, es pertinenta. Coma a ieu, a l'aurelha, cascaret me semblava vesin de cacaracà, tafurèri donc un pauc dins mon F. Mistral per trobar efectivament : cascaràs, vieux coq (amb una citacion de d'Astros) ; un remandament de cascarasco a cacaraco, "chant de la poule" ; cascarejar, cascarelar, "caqueter en parlant des coqs, des poules et des gens". E encò de S. Palay : cascarèy, "cri de la caille, de la poule ; bruit du grelot." Donc lei formas cascar... fan tanben clarament referéncia au gau/a la galina, e aquò per la flor (e non la planta). S'un cascaràs es un "vieux coq", se podèm pensar qu'un cascaret es "un petit coq", e donc que la vòstra forma cascaret dintra dins lo camp semantic dau gau que non pas dau cascavèu.
I a tust aicí entre dos vocables vesins en occitan amb etimologia diferenta (latina per l'un, cascabellum, occitana per l'autre, cascarasca) e sens radicalament diferent (grelot ; coq), e mau destriats semanticament dins lei diccionaris. A l'opausat, cascavèla remanda a la planta Rhinanthe, que ela, s'amerita d'a fons la comparason amb un cascavèu (non la flor, qu'en mai es jauna, mai lo fruch sec que fa un bruch de cascavèu). Fau tornar escriure/afinar lei diccionaris ancians, o sabèm ben !

  • 1
  • 0
Gerard Loison Tolosa
1.

Bonser Josiana.
Que supausi que la relacion enter la flor e lo galh qui trobam en occitan com en francés e devó estar un eretatge deus Gaus pr'amor n'existeish pas en gascon. La flor que s'i ditz paparòc , paparòt o paparon (cf. papaver), o arrosèla (nom qui deu har referéncia a la color de la flor, totun pas au galh e shens nada simbolica masculina.) Que's pòt tanben diser cascaret o cascareta, allusion a la forma de la flor (cascaret = cascavèl en leng.). Aquò non tira pas arren de l'interés deu vòstre article, n'èra pas sonque ua precision.

  • 1
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article