Après aver passat en revision los tres tipes d’accents tonics que marcan los mots en ‑ia, ara, vejam cossí conven de causir la bona plaça de l’accent tonic. Es un aspècte de la nòrma de l’occitan qu’es pas estat definit de manièra pro completa ni per Loís Alibèrt, ni per lo Conselh de la lenga Occitana (CLO). Mas, a partir de las indicas parcialas d’Alibèrt e del CLO, podèm generalizar qualques principis.
 
(Dins los exemples çai jos, la plaça de l’accent tonic es soslinhada.)
 
(1)
 
Los mots que venon del latin en general vòlon l’accent tonic abans la terminason ‑ia.
   
Notem que los mots que prenèm al latin medieval e al latin modèrne demandan tanben la meteissa accentuacion.
   
Los mots en ‑ia del latin scientific, en particular certans noms de plantas de genre femenin, entraïnan la meteissa accentuacion en occitan (e lo meteis genre femenin).
   
(2)

La terminason latina ‑ies, que marca de noms femenins, a totjorn un accent tonic abans aquela terminason. Sovent s’es confonduda amb la terminason ‑ia en latin tardiu. En occitan produtz la terminason ‑ia (o rarament ‑ies) amb un accent tonic situat abans la terminason.
   
(3)
 
Los mots d’origina grèga pòdon aver d’accentuacions variablas.
 
Una gròssa minoritat de mots grècs se terminan per la terminason ‑eia (‑εια) amb un accent tonic abans, e donc entraïnan una forma occitana en ‑ia amb l’accent tonic abans.
   
(4)
 
La màger part dels mots grècs, ça que la, an puslèu una terminason ‑ía o ‑eía (‑ία o ‑εία) amb l’accent tonic sus la í qu’es abans a. Entraïnan en occitan una terminason ‑ia amb l’accent tonic sus la i qu’es abans la a finala. Pro de noms de luòc d’Euròpa orientala e de la Mediterranèa orientala, en particular, nos venon ansin del grèc ancian.
   
Aquestes principis son valids tanben per los mots que prenèm al grèc medieval (o grèc bizantin) e al grèc modèrne. Pro de noms de luòc d’Euròpa orientala e de la Mediterranèa orientala nos venon del grèc medieval.
   
(5)
 
Dins qualques cases, aürosament pauc nombroses, las règlas precedentas son estadas perturbadas. Qualques mots grècs en ‑ía o ‑eía son passats per una forma latina en ‑ia, en desplaçant l’accent tonic abans la terminason segon las abituds latinas (vejatz lo ponch 1), puèi l’occitan a eiretat d’aquel accent tonic latin.
   
De còps, la perturbacion es invèrsa. Qualques mots grècs en ‑eia amb l’accent tonic abans la terminason se son interpretats en latin amb una terminason ‑ia ont l’accent tonic s’es desplaçat sus la i abans a (car lo grèc ei tend a atirar l’accent tonic latin). E aquò a produch en occitan una forma en ‑ia amb l’accent tonic sus la i abans a, coma en latin.
   
(6)
 
Los manlèus a las lengas estrangièras actualas demandan, en occitan, que respectem l’accent tonic de la lenga d’origina.
   
 
(7)
 
Quand la lenga d’origina a pas de terminason de tipe ‑ia, l’accent tonic occitan, per defaut, pòt tombar sus la i qu’es abans la a finala. En aquel cas, consideram que l’occitan a pres una racina estrangièra e que li a apondut la terminason occitana ‑ia
   
(8)
 
Los mots amb l’accent tonic sus ‑iá (valent a dire, sus la ‑á finala après i) son pauc nombroses. Son de mots tradicionals, de formacion populara, emergits a la fin de l’Edat Mejana a partir dels mots en ‑ia (amb l’accent tonic sus i, que s’es mantegut encara, totun, dins qualques varietats modèrnas d’occitan coma lo niçard). Aqueles mots los cal conéisser tals coma son.
   
A aquela categoria se restacan los mots que se terminan per lo sufixe ‑ariá. Es un sufixe productiu que permet de crear encara de mots novèls.
   
    
Lo francés es una lenga fòrça perturbanta perque tend a afeblir son accent tonic, çò que crèa de formas completament contràrias a las possibilitats naturalas d’accentuacion de l’occitan. Sus aquel ponch, l’occitan deu seguir sa tradicion pròpria. E quand la tradicion d’òc dona pas de solucion, l’occitan se deu raprochar puslèu d’autras lengas latinas mediterranèas coma lo catalan, l’italian e l’espanhòl en evitant de copiar lo francés.
   
Après aqueste expausat tecnic, de legeires protestaràn de manièra plan logica en disent: “Es bravament polit tot aquò, mas nosautres sèm pas lingüistas e avèm pas gaire de temps per trobar totas aquestas etimologias, cossí volètz que sapiam accentuar los mots en ‑ia?” Es una objeccion justa. Los lingüistas an tròp tardat per se metre d’acòrdi entre eles e per realizar lo grand diccionari normatiu e complet de l’occitan, que nos manca encara terriblament, uèi. Quand aurem fach un tal diccionari, tot usatgièr trobarà enfin de formas en ‑ia amb una accentuacion coerenta.