Tota una sèria de vèrbs devon seguir normalament lo modèl de conjugason del vèrb finir, dins lo qual trobam la particula caracteristica iss (o regionalament eish). Es çò qu’apelam la 2a conjugason incoativa. Per exemple, al present, finir se conjuga aital:
   
Un vèrb coma existir s’alinha sus lo modèl de finir:
   
L’influéncia excessiva del francés desplaça certans vèrbs, que se deurián conjugar coma finir, vèrs lo grop de la 1a conjugason ont seguisson lo modèl parlar. Per exemple, la forma recomandada existirs’es francizada en existar*:
   
En parallèl, l’influéncia excessiva de l’italian, al País Niçard e dins las Valadas, desplaça d’unes d’aqueles vèrbs vèrs la 3a conjugason segon los modèls de batre o de cóser. Per exemple, la forma recomandada existirs’es italianizada en existre* o exíster*:
   
Vaicí una lista dels principals vèrbs que conven de restaurar dins la 2a conjugason incoativa amb iss, coma dins finir.
   
Fòrça vèrbs restaurats en -ir son de formacion culta e s’utilizavan ja en occitan medieval. Lo principi multisecular es: quand un vèrb latin se termina per ‑ere, la formacion culta en occitan l’adapta en ‑ir.
 
Las formas italianizadas en ‑re o ‑er serián pas absurdas perque son pròchas de las formas latinas en ‑ere. Mas la tradicion occitana a preferit lo tipe -ir perque es pus productiu per crear de vèrbs novèls.
 
Los usatgièrs que coneisson lo catalan, l’espanhòl e lo portugués son ajudats perque aquelas tres lengas ibericas, en general, tenon de formas en ‑ir quand l’occitan deu tenir tanben de formas en ‑ir.  
Cal pas estigmatizar los locutors primaris que dison de francismes coma existar* e d’italianismes coma existre* o exíster*. Mas la difusion dels diccionaris e dels bons mèdias en occitan ajuda a restaurar de formas autenticas coma existir. Amb l’exemple de qualques lengas ibericas, aquesta mesura passa pro ben.