Nocions preliminaras e indispensablas
 
Occitan e catalan son de lengas bessonas amb de foncionaments independents, malgrat lor proximitat extrèma. Es pauc realista de las voler fusionar car aquò demandariá de revolucionar lors doas nòrmas respectivas. Mas es possible de las raprochar. Èra un objectiu de l’Eurocongrès 2000 dels Espacis Occitan e Catalan, fa un decenni, qu’èra presidit per Robèrt Lafont e Joan Triadú.
 
Una condicion preliminara es d’acceptar lo principi d’estandardizacion. Es solament dins las varietats estandards de l’occitan e del catalan qu’es possible de trabalhar sul material lingüistic per tal de lo rendre pus convergent.
 
Mas abans de raprochar occitan e catalan, primièr cal raprochar los diferents dialèctes de l’occitan entre eles.
   
Lo catalan, el, a tanben un estandard pluricentric, amb qualques modalitats regionalas (especialament lo valencian, e dins una certana mesura lo balear e lo rosselhonés). Aquí tanben, s’òm vòl convergir amb l’occitan, cal trabalhar primièr en favor de la convergéncia intèrna del catalan (e donc i torni: nòstres companhs “occitanofils valencians”, abans de se sarrar de l’occitan, deurián començar per encoratjar l’unitat e la coesion del catalan estandard, valencian inclús).
 
 
Estabilitat de las nòrmas: çò que podèm pas cambiar
 
Es pas interessant de cambiar los mots fòrça usuals de las doas lengas. I a de correspondéncias de mots e de senses que son tròp solidament enracinadas e las cal aprene coma son. L’occitan long se ditz en catalan llarg. L’occitan fraire se ditz en catalan germà. L’occitan a adoptat dempuèi l’Edat Mejana lo mot chin, manlevat a l’arpitan, tot en contunhant de dire can e gos, quand lo catalan ditz unicament ca e gos.
 
Es pas interessant de cambiar los signes grafics plan estabilizats coma lh e nh en occitan (abelha, banhar) o ll e ny en catalan (abella, banyar). Val mai ensenhar las règlas de correspondéncia: l’occitan lh egala lo catalan ll, etc.
 
En occitan gascon, es pas interessant de renonciar a ish(caisha) per adoptar ix, e mai se lo catalan a preferit ix (caixa). L’usatge de ish en gascon s’es ja pro institucionalizat e a l’avantatge de sarrar lo gascon dels autres dialèctes occitans qu’escrivon iss (caisha egala caissa).
 
Es pas interessant de cambiar las formas dels mots usuals que s’estabilizan en occitan estandard (coma aver, ai, as, a, avèm, avètz, an) e que son encara pus establas en catalan estandard (coma haver, he/haig, has, ha, hem, heu, han).
 
 
Estabilitat de las nòrmas: las convergéncias que cal gardar
 
Per astre, i a tanben de formas convergentas entre occitan e catalan. Seriá pauc intelligent de las far divergir.
 
Es pas interessant de destabilizar la nòrma de l’occitan, coma d’unes cèrcan d’o far, en cambiant las règlas de l’‑e finala de sosten. Se cal avisar que las règlas occitanas sus la question, fixadas per Alibèrt e lo CLO, son pròchas de la nòrma catalana. Es un avantatge que cal gardar. Per exemple:
    E mai tenèm:
   
Dins d’autras categorias de mots cultes, parièr, cal gardar las formas d’Alibèrt e del CLO que son confòrmas a la vièlha tradicion occitana e, en mai d’aquò, pròchas del catalan. Per exemple:
   
Per qualques questions d’ortografia (escritura corrècta), tanben tenèm de convergéncias amb lo catalan que cal servar:
   
Lo catalan subís mens l’antinormisme que l’occitan. La nòrma oficiala del catalan, grand gaug, es relativament establa. S’es fixada a partir de 1913 gràcias a Pompeu Fabra e l’Institut d’Estudis Catalans (IÈC).
 
Ça que la cal èsser vigilant amb un certan antinormisme pontual que comença d’emanar de l’Acadèmia Valenciana de la Lenga (AVL). Aquesta pretend introduire una forma addicionala realiste* al costat de la forma normativa realista. Aquò alonhariá lo valencian de la rèsta del catalan e de l’occitan ont s’admet solament realista.