Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

 Lo sofí crestianizat

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

Mai d’informacions
Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge.[1]
 
 
L’autre còp tombèri per astre (dins lo CDI de mon licèu) sus un libre d’Alain Guy, ancian professor a la facultat de Tolosa, intitolat en francés Istòria de la filosofia espanhòla[2].
 
Es un subjècte que m’interessa per amor que, d’en primièr, tròbi que dins la tradicion europèa (“continentala” coma se ditz uèi) qu’es estada la de ma formacion, la Peninsula iberica apareis sovent coma una resnullius en filosofia, sens ges de pensaire important o d’inovators/creators filosofics.
 
Itàlia, França, Alemanha e mai lo rèsta, an cadun lor còla de gènis coneguts dins lo mond entièr. Los iberics an eles qualques figuras filosoficas conegudas d’en pertot, coma lo malhorquin Ramon Llull o encara mai pròche de nosautres, lo basco Miguel de Unamuno (1864-1936) un bèl precursor de l’existencialisme europèu (Del sentimiento trágico de la vida, 1913), simbòl d’aquela generación del 98, la d’una Espanha qu’a la gula de fusta, en cèrca d’ela meteissa, traumatizada per la pèrda de Cuba.
 
Oblidem pas tanpauc la figura del noucentisme, lo filosòf castelhan José Ortega y Gasset (1883-1955) autor d’una òbra filosofica apassionanta (Las meditaciones del Quijote, 1914) qu’intègra la fenomenologia de Husserl, encara inconeguda en França a aquesta epòca; es una pensada de la razónvital, un “perspectivisme” original, de rasigas tan nietzscheanas coma leibnizianas, aital coma una meditacion sus l’istòria, l’identitat d’Espanha e çò que sona la circunstancia amb la siá famosa reformulacion del cogito cartesian: yo soy yo i mi circunstancia.
 
 Rai, dirai doncas qu’a la gròssa, per un estudiant europèu non ispanista (e non iberic), sembla que son un pauc demorats, aqueles pensaires, sus la talvèra de l’istòria mondiala de la filosofia: serián eles pas que de filosòfs “minors”, ben luènh dels grand gènis venguts del Nòrd o de la bèla Itàlia del Rinascimento?
 
E parli quitament pas de las lengas de la Peninsula, e mai las majoritàrias coma lo portugués o lo castelhan, que son pas disponiblas en França entre las que permeton de passar l’espròva de lenga al concors de l’agregacion de filosofia —s’i pòt causir “pas que” l’anglés, l’alemand, l’italian o ben lo latin, lo grèc ancian e l’arabi literari.
 
Bon, inutil de vos dire qu’istoricament tot aquò me sembla fals e injust que non sai. Basta una lectura rapida del libre d’Alain Guy per se’n convéncer.
 
La primièra causa que tusta lo legeire un pauc avisat, aquò’s lo nombre fòrça important a l’Edat Mejana, d’escriches filosofics en lenga catalana, e pas de mendre.
 
Solide, l’explica istorica es de boscar dins l’espandiment cultural de la corona aragonesa. Jaume Ièr (1208-1276) amb l’ajuda de Ramon de Penyafort (m. 1275) installèt sus la basa d’un ideal catolic e pontifical los diferents òrdres monastics (Òrdre de la Mercé, òrdres mendicants) puèi espeliguèron las universitats (e las bibliotècas que van de cotria), la de Lhèida en 1309, fondada per Jaume II (1243-1311), puèi la d’Uesca e de Perpinhan, de mercés a Pere IV (1319-1387), enfin Valéncia, Malhòrca e al s.XV Girona, Barcelona, Tarragona.
 
A despart del filosòf augustinian Ferrer de Catalonha (m. 1280) professor a Paris que se sap pas gaire sus el, coneissèm Ramon Martí (1230-1286), escolan d’Albèrt lo Grand (1200-1280) condisciple de Tomàs d’Aquin (1224-1274) que foguèt ensenhaire de lengas orientalas a Murcia, missionari a Tunís, se moriguèt a Barcelona mas, me sembla, escriguèt pas qu’en latin.
 
Podèm notar tanben Francesc Eiximenis (m. 1409) disciple del filosòf escossés Joan Duns Scot (1266-1308) qu’estudièt a Tolosa, faguèt lo professor a Lhèida e se moriguèt a Perpinhan. Produiguèt en catalan qualques òbras apologeticas e teologicas (Crestià, Llibre dels Angels, Llibres de les Dones) escrichas amb la volontat de pertocar lo pòble.
 
Del tot segur, la figura màger e de mal evitar d’aqueste temps aquò’s Ramon Llull (1232-1315)[3], malhorquin e “filh d’Occitània”[4], çò ditz En Guy el meteis. Es el que se destaca coma l’escriveire que donèt a la lenga catalana la primièra plaça en Euròpa (ben abans lo francés del Discours de la Méthode de René Descartes en 1637) dins l’istòria de la filosofia escricha en lenga “vernaculara” e pas pus en latin (Llull èra nullàs en latin, çò dison las lengas de pèlha).
 
Se tracta d’una filosofia apologetica crestiana que son originalitat es sa concepcion del ròtle de la logica dins la propaganda fide. Llull se volguèt lo creator d’una Ars Magna, un sistèma de logica combinatòria que permetèsse de rendre manifèsta la veritat del cristianisme, per dire de convertir totes los “Infidèls” al mejan de la quita fòrça del sieu òrdre formal e racional.
 
Sens dintrar dins totes los detalhs, cal dire tanben que lo lullisme es mai que mai una filosofia mistica d’Amor, eiretièr qu’èra de la civilizacion occitana del s. XII. Pasmens, l’autor de Blanquerna (escrich a Montpelhièr en 1283) e dels famoses poèmas del Libre d’amic e d’amat, s’inspirava directament dels sofís arabomusulmans qu’aviá coneguts dins sos divèrses viatges[5]:
 
 “Dementre considerava en esta manera Blanquerna, él remembrà coma una vegada, coma era apostoli, li recomtà un sserray que los serrayns an alcuns hòmens religiosos, e, entre los altres e aquells qui són més preats entre ells, són unes gents qui han nom “sufies”, e aquells han paraules d’amor e exemplis abreuyats e qui donen a home gran devoció; e són paraules qui han mester espusición, e per la spusició puja l’enteniment més a ensús, per lo qual puyament muntiplica e puja la volentat en devoció.”[6]
 
S’aqueste poderós lagui de conversion dels “Infidèls” lo metèt plan sovent en dangièr dins sa vida, faguèt l’esforç pr’aquò -nòu ans d’estudis, çò dison- d’aprene menimosament la lenga aràbia e de conéisser los escriches dels arabomusulmans dont combatiá arderosament la fe e la filosofia.
 
D’efièch, foguèt lo sistèma filosofic lullian una arma de lucha, sens gaire de succès ça que la, contra la progression del dich “averroïsme latin” - segon la pensada de l’andalós Averroès/Ibn Roshd (1126-1198) en Euròpa, el qu’anava donar naissença, après qualques adobaments, a la filosofia escolastica. Enfin coma o conclutz lo professor Alain Guy:
 
 “Remarca Eusèbio Colomer (De la edad media al Renacimiento, 46) que’mai d’un trach de l’etèrn quichotisme de l’arma ispanica s’amaga dins la personalitat de Llull’: foguèt d’efièch un paladin de Dieu, que creguèt fòrt e mòrt, duscas a la fin, a la siá mission de reformator e d’apòstol dels Infidèls (...) Lo lullisme, coma o vegèt fòrt plan Menéndez y Pelayo, serà una de las tradicions mai vivas de la filosofia espanhòla. A la debuta del sègle XV inspirarà tota l’òbra de Ramon de Sibiuda; al sègle XVII, son Ars Magna erà explicitament represa per Leibniz e sos disciples; uèi lo jorn, demòra a la luènha origina de tota la filosofia de la logica.
 
Quant a l’idèa lulliana d’una lenga universala, coneguèt son acabament amb l’espelida de l’esperanto (...) Aqueste sufícristianizado, segon los mots d’Asín Palacios, amb son arma incandescenta de jonglaire del Crist, interessa la filosofia mai que jamai per amor de sas intuicions prigondas, notadament l’audaciosa idèa de comprene e de revirar, dins la farga d’una rason ben sistematizada, totas las veritats del mond vesedor e invesedor.”[7]
 
de seguir...
 
 
 
[1]. LLULL, Ramon,  Blanquerna, versicle 235
[2]. GUY, Alain, Histoire de la philosophie espagnole, Publications de l'université du Mirail, Toulouse, 1985
[3]. un raconte de sa vida escrich per Griselda Lozano foguèt publicat dins Jornalet.
[4]. GUY, 1985, p.17
[5]Sofí e sofisme (de destriar de «sofisme» donat dins lo TDF, un rasonament fallaciós que ven del grèc σόφισμα sóphisma) es un corrent espiritual e filosofic musulman - sovent plan audaciós a rapòrt del dògma- e que se ditz en arabi تصوف [taṣawwuf] «iniciacion», las ipotèsis etimologicas per sofí son multiplas e inseguras: pel plaser, dirai que m'agrada la que lo fa venir del grèc σοφία sophía, «saviesa», mas en fach aquò's pauc probable.
[6]. LLULL, Ramon Libre d'Amich e d'Amat/Livre de l'ami et de l'aimé, trad. Patrick Gifreu, éditions Orphée la Différence, 1989, p.21 Lo tèxt catalan es extrach del t.III del Libre de Evast e Blanquerna, ed. Barcinó, Barcelona, 1954
[7].  GUY, 1985. p.26


abonar los amics de Jornalet





 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Miquel Adrover Mallorca
8.


"Elogi dels diners", d'Anselm Turmeda

Diners de tort fan veritat,
i de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
puix que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords,
si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”,
vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
Papa de Roma.
Si vols haver bé o no dan
per advocat té sent “jo ha’n”.
Totes coses per ell se fan
en esta vida.


Sent (Sant) "Jo ha'n (jo en tinc)" = "Joan".

Anselm Turmeda, segle XIV (podria esser igualment segle XXI).

  • 3
  • 0
Matias Qarqashûna
7.

#6 Car sn. Quintana,
Evidentament, aquò èra una galejada (ausida dins la boca d'un especialista francés Remi Brague, me pensi) per explicar perqué Llull foguèt lo premièr filosòf europèu a emplegar una lenga "neolatina" dins sos escriches filosofics, scientifics, tecnics e mai poetics.

  • 5
  • 0
artur quintana i font LaCodonyera (Aragon)
6.

Siatz segur que Llull era un nulàs en latin? Per parlar amb los filosofs cristians o faguet en latin, per parlar amb los no especialistas de filosofia cristians o faguet en catalan, la lenga romanica que sabia de natura, e amb la qual se fasia comprene per tot tota la Romania, per parlar amb los filosofs musulmans o faguet en arabi classic, e se no eran especialistas en arabi vulgar.. Escriguet en arabi,, en catalan e en latin, mas pas en arabi vulgar -que no era la costuma de son temps, e seguis o sent..

  • 1
  • 0
Gerard Cairon Florentin d Albigés
5.

Per totes los interessats per la vida de Raimon Llull, vos aconselhi de legir lo roman istoric de Lluis Racionero i Grau, sortit en 1985 a las edicions Laia de Barcelona - " Raimon o el seny fantàstic".

  • 2
  • 0
Matias Vilamanda
4.

#3 Mercés, n'ai previst un sus Fray Anselm Turmeda (qu'admiri fòrça) justament ... ;)

  • 2
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article