Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Occitanisme e banalitats psicanaliticas

Sèrgi Viaule

Sèrgi Viaule

Poeta e prosator, e mai se se definís mai coma legeire que coma escrivan. Foguèt director de la revista 'Occitània' pendent 30 ans. Es ara collaborator de Lo Lugarn, la revista del Partit de la Nacion Occitana (PNO).

Mai d’informacions
Ai remarcat que la màger part dels occitans ordinaris, e tanben qualques occitanistas culturals, passan pauc o pro de lor temps a se despresar, despreciar e, finalament se renegar per çò que son. Me permetrètz d’emplegar aquestes vèrbes pesucs de sens, mas los cal ben prene en compte quand se tracha d’exprimir quicòm d’unes comportaments pròpris a l’uman. Son vèrbes expressius, marcaires de negativitat. Diriái qu’aquel monde se demesisson, s’automespresar. Es un fenomène conegut a cò d’individús apartenent als pòbles alienats. Dins aquela situacion; siá òm a lo coratge de se batre contra l’injustícia e per sa dignitat, siá òm baissa lo cap e òm dintra las espatlas. Ça que la, cal reconéisser qu’es malaisit de se confrontar e de fòrças opressivas plan pus brutalas e poderosas que las de prètz e de paratge. Es qualques còps, per l’individú, una quita question de subrevida psiquica quand es pas tot simplament una question d’eliminacion fisica. Alavetz, se cal pas estonar, e mai cal acceptar, la demission de fòrces de nòstres conciutadans. Lo don de se, la propension al sacrifici (que sabem pas d’ont ven) es pas donat a totòm. Cadun a sa color del bonaür. La vida es un envòl, cadun lo se pintra coma vòl…
 
Psicologicament matracats tre l’edat mai tendra, los occitans an interiorizat la mesestima de se: metes pas tos dets dins las narrilhas; mas tanben: diga bonjorn a Monsenh le prefècte e arresta de parlar occitan qu’aquò’s pas polit. Atanben son dins lo registre patologic del regèt de se. Se sabon occitan mas òm lor a talament dit qu’èra marrit, indigne, miserós e lord d’o èsser, qu’a tot pèrdre vòlon renegar lor identitat. Per dire d’escotar la “votz del mèstre” e de se conformar a sa volontat se vòlon talament netejar de lor occitanistat que se fretan la codena —e l’èime— fins a l’òs. Aquò va fins a l’automutilacion lingüistica coma ne fasem l’experiéncia cada jorn que passa. En fin de compte, la màger part dels Occitans pensan que se cal adaptar o crevar. S’aquò’s una règla primordiala del punt de vista biologic, l’es pas del punt de vista cultural. Sus aqueste sicut nos demòra, ça que la, lo liure arbitri. Avem la possibilitat de far de nòstre sicap.
 
Son estat talament encluscats que, per eles, se reconéisser occitan seriá a bon drech anar reconéisser que i a un pòble (òm parla rarament sol una lenga) e doncas una nacion occitana. E aquela pensada, aquela evidéncia, lor es estada estrictament defenduda, en pairastre indigne, per l’Estat francés. Aqueste s’es impausat per la fòrça, e, a fòrça, los occitans l’an interiorisat coma lo “nòstre paire tot poderós que siatz a París…”. Es una entitat tutelària, per d’unes deïficada. Sens sa permission se creson pas autorisats de far res. Son persuadits qu’en defòra d’el, res se pòt pas far: “— se siás savi auràs una subvencion”. Aquò’s lo sindròme del foncionari que pega tan plan a la camisa de fòrces Occitans. Alienats per alienats d’unes se son faches mai francistas que los quitis Franceses, mas aquò’s una banalitat d’o escalcir qu’es un trach subrevesedor de la mentalitat del colonisat. Prisonièrs de l’Estat francés, l’operacion de lobotomisacion es permanenta. La pression alienanta va fins a l’atrofia de la part del cirvèl que clau l’identitat fonsa (sabi pas ont es situida, nimai se n’i a una de precisament localisabla). D’evidéncia, las cadenas de television, las estacions de radiodifusion, l’escòla, la gendarmariá e la Direccion Generala de la Securitat Interiora (DGSI) son aquí per necrosar lor part occitana del cirvèl. Atanben, l’autocensura es pertot, tant a cò de Sèrgi Viaule qu’al Jornalet coma endacòm mai. Qu’o volguèssem o pas es atal: es un reflèxe de subrevida sociala dins d’unes cases, fisica dins d’autres. Es per aquò que cal pas jamai getar la pèira a deguns, riscariá de nos tornar sul nas.
 
Atanben, lo qu’arriba pas mai a s’endurar coma occitan, regèta son identitat fonsa al prètz d’una tarribla mutilacion. Renèga son passat, son origina, sos parents o grand-parents que parlan/parlavan occitan. Çò pus insuportable per el es d’èsser eissit d’una familha ont qualques generacions enlà se parlava quitament pas francés. Lo subre-ieu psicanalitic es al trabalh e lo refolament vira a plen regime. Coma cadun sap, lo subre-ieu es una instància psicanalitica crudèla qu’arresta pas de lançar d’injoncions de constrenchas. Es l’instància de la censura permanenta.
 
La lucha de liberacion nacionala d’un pòble se jòga d’en d’abòrt al dintre de cadun de sos individús constitutius. Es un combat entre sas pulsions inconscientas al bonaür, al gausir, a la libertat e a la justícia (lo famós “çò” psicanalitic) e lo subre-ieu impausat per las fòrças socialas repressivas e tanben las fòrças “moralisatritz” que son los dògmas religioses. Mas, çò me sembla, dins lo compromés psiquic permanent de fòrces Occitans ordinaris (compromés que se ditz lo “ieu” segon la terminologia freudiana); lo “çò” se fa bravament chapar pel subre-ieu. Es una constància. Passa a la molineta. Alavetz, los occitans se fan pichons, prenon las colors de las muralhas e, puslèu que de s’afortir per çò que son, manjan de longa lor capèl. Rosegan lor mòrs. Los especialistas an pensat qu’aquel malaise existencial foguèt, un temps, la causa de l’alcoolisme en Bretanha.
 
E pr’aquò, malgrat totas aquestas contengéncias de conciliacions permanentas dels conflictes psiquics a cò de cada individú, aquò empacha pas que d’unes pòbles an capitat a se desliurar de l’opression e que d’autres luchan actualament amb per perspectivas d’asuèlhs enlusits. Aqueles pòbles an mobilizat pronas individualitats reivindicairas de lor identitat per enançar un procès de liberacion nacionala. Cal poirà jamai nos explicar çò que se passèt e se passa encara dins la psiquè collectiva occitana? Perqué aqueles trebles d’itentitat?
 
D’unes an subremontat e despassat aquestes trebles d’identitat. Perqué pas nautres? D’un autre latz, la psicanalisi de massa (en admetant qu’aquò siague), non o sauriá tot explicar. 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Cristian FORMENT AGEN
2.

La correccion "soft" de Schoppenhauer se la caliá pas estalviar.
Se tractant dels "pairastres(s) indigne(s), coneissi un fum de monde pel campestre de mon parçan qu'an lo complèx de la lenga, mes que fan vèire una qualitat onèsta amicala solidària, e que se pòdon "sacrificar" pels sons dròlles.
Nos cal gaitar d'usar de mots que siòsquen pas insultants.

  • 0
  • 0
Artús Schopenhauer La Republica de Platon
1.

L'autor escriu : « En fin de compte, la màger part dels Occitans pensan que se cal adaptar o crevar. S’aquò’s una règla primordiala del punt de vista biologic, l’es pas del punt de vista cultural. Sus aqueste sicut nos demòra, ça que la, lo liure arbitri. Avem la possibilitat de far de nòstre sicap. » Coma o diriá l'autre : « Fau çò que vòli. » valent a dire que soi liure d'o far. Mas çò que soi liure de far estant qu'o vòli, es que soi liure d'o voler. Ieu, per exemple, me pòdi pas empachar de voler la subrevida de l'occitan, exactament coma sénher Viaule… Alavetz, lo concèpte fumós de "libertat", lo daissi als "liberals" que se'n serviràn per justificar las inegalitats. E coma Sénher Viaule, fau non pas çò que vòli, mas çò que devi far. Luchar…

  • 3
  • 5

Escriu un comentari sus aqueste article