Lo Temps Quatre de l’occitanisme es pas encara arribat mas lo Temps Tres ja es mòrt. Moribond dempuèi un moment, aqueste tresen periòde d’activisme, malgrat de bonas capitadas, es pas estat capable de lutar globalament e durablament contra l’occitanofobia institucionala e sociala permanenta. A pas pogut entravar la davalada de l’usatge de la lenga. A pas permés al país de se projectar amb seguretat cap a l’avenidor. En permanéncia sèm atacats per un sistèma estatal que la siá darrièra invencion es de designar una partida de nòstre país del nom de la totalitat del país. Raportat a França aquò valdriá per exemple a batejar la region Bourgogne amb lo nom “Région France”. Una estupiditat. Paradoxalament en çò nòstre, aquel nom OCCITANIE —supausat èsser portaire de promessas— es vengut lo luòc nòu de la nòstra alienacion. E aqueste nom tanben es vengut lo crusòl de totas las garrolhas ideologicas a l’entorn d’Occitània.
 
Dempuèi de meses ara, quantitats de personas s’opausan a l’entorn de punts coma lo nom de la region LRMP o coma las atacas contra l’ensenhament de la lenga, o encara a l’entorn de l’organizacion de la manifestacion per la lenga. Res de bon ne sortís. Lo monde son estrifats entre far valer lor conviccion d’un costat e de l’autre demorar dins una unitat occitanista. Mas l’unitat impausa que se cal associar amb de personas que tenon d’idèas desparièras e sovent contràrias. L’unitat es una postura dificilament compatibla amb son integritat intellectuala pròpria. Voler demorar dins lo mainstream impausa d’abandonar una partida mai o mens gròssa de sas conviccions. Es una mena d’autocensura que fatalament, amb los frenatges que genera, desfavoriza l’accion e l’eficacitat.
 
Personalament cresi a l’existéncia de la nacion occitana e del pòble occitan. Mas esperanças en matèria linguistica son de veire l’occitan pluricentric, lenga de dignitat, reconquistar lo país. Politicament mas conviccions me menan fins a desirar un estat independent federal per Occitània. Aprèp, sabi ben que l’esper es mai que fèble qu’aquò arribe dins un futur mai o mens pròche. Mon militantisme occitan lo vivi coma una luta de liberacion nacionala. Aquò exclutz tota postura ideologica minimalista: liberar un país se pòt pas far en collaborar amb lo sistèma politic que manten lo país encadenat. Me seriá dificil de m’associar amb de militants que reconeisson pas a minima l’existéncia d’un país occitan e d’una societat occitana.
 
Longtemps ai pensat que l’unitat dels activistas occitans, quinas que sián lors diferéncias, èra necessària per poder far avançar la causa occitana. Mas i cresi pas pus. La crisi de l’occitanisme es tròp pregonda, irreversibla. Las divergéncias son tròp largas. Las volontats egemonistas de certanas entitats empachan tota possibilitat d’unitat. E sèm forçats de conclure que se volem avançar caldrà qu’avancem cadun a nòstre pas, cadun amb nòstras idèas sens nos sentir forçats de mesurar nòstras ambicions a d’autras sensibilitats que nos desagradan.
 
Coma occitans, lo modèl de societat assimilacionista a la francesa nos fa orror. Li preferissèm lo modèl integrador ont cadun pòrta sa pèira a la construccion de l’edifici comun sens i desaparéisser. Pensi que la nòstra militància occitana se deu inspirar del modèl integratiu e non pas assimilacionista: que cada entitat o individú bastisca l’ostal occitan comun segon sa conviccion sens cercar a fargar una quimèra de l’impossible amb d’estrangièrs en idèas. Aquò empacha pas qu’i pòsca aver de moments que diferentas tendéncias se poiràn associar per un objectiu comun. Mas nos devem liberar del corset de la falsa unitat que nos empacha de progressar. Sus la planèta Occitània l’unitat es una engana que nos fa pèrdre temps e energia per i ganhar pas res.
 
Totes los franceses militan pas dins un meteis partit o associacion. Ne trapam de l’FN fins al PCF e del Secors Catolic fins a la Federacion Léo Lagrange. Los franceses fan avançar la construccion de lor país segon lors diferentas sensibilitats. Çò meteis amb lo movement autonomista e independentista còrse que se basa sus una granda varietat de movements que cercan pas l’unitat assimiladoira mas que s’adicionan. Tanben n’es çò meteis del procés independentista catalan que la basa militanta va de l’esquèrra sociala fins a la dreita centrista.
 
Lo País Nòstre i ganharà lo jorn que l’occitanisme se serà desfait de l’egemonisme, de las guerrilhas e que cercarà pas a voler clavar la maissa de los que pensan diferentament. E la democracia occitana i ganharà en maturitat tanben.