Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La cabana de Nadal

Un còp èra, un ivèrn tombèt un clapàs de nèu. Los pichons èran tot contentons. Lo jorn de las vacanças de Nadal, lo regent recampèt los escolans:
 
“—Pichonetas e pichonets, lor diguèt, me’n vau per totas las vaçancas de Nadal. Aqueste còp pas de devèrs! Regalatz-vos! Mas, Pichons, Mejans e Bèls vos demandi de m’aprestar una suspresa pel jorn de la dintrada. M’avètz comprés?
 
—òc mèstre!”— cridèron los escolans totes ensems.
 
Lo jorn de Nadal, lo solelh lusissiá sus la nèu. Los Pichons se trapèron sus la plaça, davant l’escòla, e charrèron: “Ieu, faguèt lo pus pichon dels Pichons, ai una idèa: se bastissián pel Mèstre una cabana de nèu!”
 
—“òc, òc”—, faguèron totes los Pichons. Anèron cercar de paletas, de trenquetas, e de lisetas per trencar la nèu e portar aquelas pèironas de nèu per ne bastir una cabana.
 
Lo vèspre, los Mejans e los Bèls venguèron la relucar. Era una cabana meravilhosa. Los pichons podián i dintrar totes dreches. En clinant lo cap, mejans e bèls fasián parièr. Mas los mejans foguèron jaloses dels pichons e decidiguèron de far melhor.
 
Pel cap de l’An, los Mejans se recampèron sus la plaça del vilatge e discutiguèron:
 
— “Ieu—, faguèt lo pus mejan dels Mejans,— ai una idèa: se bastissián pel Mèstre un castèl!”
 
—“òc, òc”—, faguèron totes los Mejans. Anèron cercar de palas, de trencas, e de lisas per trencar la nèu e portar aquelas pèiras de nèu per ne bastir un castèl.
 
Lo vèspre, los Pichons e los Bèls venguèron lo relucar. Èra un castèl encantaire amb un pont levadís, de fenestronas, de torres e per capelar cada torre un glaceiron ponchut.
 
Quora davalèt la nuèch, los Mejans revelhonèron dins lo castèl , amb calelhons e cançons. Lo pus mejan dels Mejans diguèt un poèma puèi faguèt un discors per dire que lo castèl èra ben pus polit que la cabana dels Pichons. Los Mejans piquèron dins las mans e se congostèron d’aver tan ben trabalhat!
 
Los Pichons èran totes entristesits. Degús espinchava pas pus lor cabana. Mas los Bèls foguèron jaloses dels Mejans e decidiguèron de melhor far.
 
Tres jorns abans la fin de las vacanças los Bèls se recampèron sus la plaça del vilatge, davant l’escòla e barjaquèron:
 
— “Nosautres—, faguèt lo pus bèl dels Bèls,— sèm pas coma los Pichons e los Mejans, sèm d’òmes; se bastissián pel Mèstre un Fòrt de nèu?”
 
—“òc, òc”—,  faguèron totes los Bèls. Anèron cercar de palassas, de trencassas, e de lisarassas per trencar la nèu e portar aquelas pèirassas de nèu per ne bastir un Fòrt.
 
Lo vèspre, lo Fòrt èra quilhat e los Pichons e los Mejans se curiosèron. Venguèron lo vistalhar. Mas, davant la pòrta, trobèron una sentinèla amb un baston que lor diguèt: “Dintretz pas! Tiratz-vos d’aquí, moscalha, es son que pels Bèls aicí.”
 
Espaurugats los Mejans e los Pichons espinchèron lo Fòrt de luènh. Èra plan polit amb sas parets fortassas, sas torres carradas nautas cinc còps coma los pichons!
 
La nuèch tombada, los Bèls dins la cort del Fòrt se botèron a marchar al pàs al ritme del picar dels cabuçèls de las caçairòlas. Un carivari a tot petar!
 
La velha de la dintrada los Pichons, los Mejans e los Bèls virèron en redond. S’engarçèron.
 
S’engarcèron. Alara, lo bèl dels Bèls cridèt: ”Ai la petelèga, m’engarçi. Se fasiam la guèrra?”
 
Totes tressautèron de jòia. Sul pic, los Bèls farguèron de bolas de nèu e las amasssèron dins lor Fòrt. Protegits, podrián escampar de bolas de nèu d’aise. Los Mejans quora vejèron que los Bèls s’aprestavan per la guèrra se diguèron qu’avián pas paur de res. E se botèron a amassar de bolas de nèu al l’endedins de lor castèl.
 
Lo lendeman matin, la guèrra entrinquèt. Los bèls sortiguèron del Fòrt e bombardèron los Mejans a còps de bolas. Los mejans, eles tanben, mandèron de bolas de nèu als Bèls. Mas, los del Fòrt èran los mai fòrts e las bolas plovián sul castèl. Trauquèron las fenèstras, desquilhèron los glaceirons. Los Mejans que ne podián pas pus, decidiguèron de botar de peiretas dins lors bolas de nèu. La sang rajèt sus la cara dels Bèls. Alara, lo bèl dels Bèls ordonèt l’assaut. Los Bèls dintrèron dins lo castèl, l’escranquèron, lo pietinèron. Tustèron a còps de ponhs, a còps de pèses suls Mejans.
 
E los Pichons? Ensajèron de res veire, e s’embarrèron dins lor cabana per i jogar. Mas, quora la primièra bola dintrèt per la pòrta se diguèron qu’èran tanben concernits. Prenguèron lo pichòt sap de Nadal e en rengueta venguèron se plaçar entre los Bèls e los Mejans. E cridavan aqueles Pichons: ”Arrestatz-vos! Arrestatz de vos secutar. Anatz pas escrancar tot çò qu’avèm bastit pel retorn del Mèstre! Anatz far de pena a nòstre regent tant aimat!”
 
Degús los escotèt pas! Al contrari, los Mejans se botèron amb los Bèls per los carpinhar... e la polida cabana de nèu foguèt escrancada.
 
Dau lo ser, demorava degús sul camp batalhièr: los Pichons e los Mejans, front nafrat, pòtas ascladas, dents copadas avián gandit lor ostal. Los Bèls, dintrats dins lor Fòrt, mostravan amb plaser lors gloriosas nafraduras.
 
Mas, tot d’un còp, lor sentinèla butèt un crit e son braç se tibèt, dins la nuèch, dau l’escòla: amont, la fenèstra del Mèstre veniá de s’esclairar. Los Bèls, los Mejans e los Pichons se botèron a tremolar: “ Lo Mèstre es dintrat. E deman matin veirà tot, anam èsser punits! Aurem pas lo temps de tornar bastir!”
 
Lo bèl dels Bèls, d’una votz trufandièra los rassegurèt: ”- Piòts que sètz, faguèt, perqué tremolatz? Son los Pichons e los Mejans que van se far cridar? Nòstre Fòrt, el ,demorarà totjorn drech. Davant nòstra fòrça, lo Mèstre, coma los autres, deurà se clinar!”
 
Dins la nuèch, coma totes dormissián, bofèt lo vent caud vengut del miègjorn, lo soledre. Lo soledre bofèt talamai fòrt que ressondiguèt dins las cheminèias. Puèi tombèt la pluèja cauda que faguèt fondre tota la nèu e çò que demorava de la Cabana e del Castèl... coma l’orgulhosa Fortalesa, foguèron anequelits.
 
Lo matin de la dintrada, lo Mèstre recampèt sos escolans:
 
—“Paures pichons—, lor faguèt,— avètz bastit amb de nèu! Sabiatz pas que la nèu fond al vent del Miègjorn? Èran que de jòcs d’enfants, que ieu, lo Mèstre, sabi pas que     ne’n far. Mas ieu, çò que vòli saber, es çò que voliatz far. Mostratz-me vostre uèlhs que legisca çò qu’avètz dins lo còr.”
 
Los Bèls s’avançèron los primièrs: “Vos—, diguèt lo Mèstre,— legissi dins vòstres uèlhs la fòrça de l’orguèlh. Avètz bastit un Fòrt e destrusit los cap d’òbras dels autres. Anatz espinchar çò que demòra de vòstre Fòrt.” E los Bèls anèron veire mas trobèron res, res que lo nonres.
 
Los Mejans s’avançèron puèi: ”Vos—, diguèt lo Mèstre,— legissi dins vostres uèlhs l’intelligéncia , mas una intelligéncia qu’es foliá. Pensaviatz aver una idèa, cresiatz al poder d’aquela idèa. Mas quora los Bèls vos an atacats, avètz abandonat vòstra idèa. Èra pas que de vent. Anatz espinchar çò que ne’n demòra.” E los Mejans anèron veire mas trobèron res, res que d’aiga-nèu.
 
Venguèron puèi los Pichons: “Vòstres uèlhs—, diguèt lo Mèstre,— son plens de tristessa e de vergonha. Avètz volgut bastir una cabana. Èra qu’una cabana de nèu. Ne’n demòra res. Avètz cercat a arrestar la batalha mas avètz pas capitat. Erètz trop pichonets per capitar...Anatz veire l’endrech de vòstra cabana!” E los Pichons, sortiguèron e trobèron a la plaça de lor cabana un pauc d’èrba, ja verda, anonciaira de la prima!
 
E cric, e crac, lo conte es acabat!
 
 
 
Adaptacion occitana per A. Clement del conte: L’Eglise de neige d’ André TROCME.
Editions Ampelos – 2012.
 
 
 
 
abonar los amics de Jornalet
 
 

 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article