Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Quin occitan per deman? (II)

... per demorar quilhat…
... per demorar quilhat…
Eric Fraj

Eric Fraj

Cantaire occitan cantèt amb Claudi Martí, Guilhèm López, Lluís Llach. Es tanben professor de filosofia e d’occitan al licèu de Murèth.

Mai d’informacions
II. l’ideologia sosjacenta 
 
Le concèpte que me sembla poder englobar e acaptar las diferentas modalitats ideologicas que se manifèstan ençà enlà es le de puretat. Una brava part de l’occitanisme actual se replega – e tant mès dangerosament qu’aquel replegament es ni percebut coma tal ni tematizat – sus una autra fòrma d’autenticitat que la qu’èi evocada pus naut. Es de bon comprene: en denonciant l’inautenticitat d’una lenga elaborada in vitro, reivendicavi implicitament l’autenticitat d’una lenga qu’existís in vivo. Mes solament, per mès d’un d’entre nosautris, la lenga reala, encara viva dins le pòble, es pas la lenga vertadièra: per elis [1] sola compta la lenga tala coma diuriá èstre, es a dire tala coma la Sciéncia lingüistica o la Literatura o l’Istòria la pareishen definir dins sa puretat lingüistica e/o originala. Çò qu’a per consequéncia que s’estiman mès ensenhar çò que se diuriá dire puslèu que çò que se ditz realament. M’escasèt de reculhir le testimoniatge dolorós de locutors eretièrs corregits per de joves missi dominici mandats pel campèstre per i espandir la Bona Paraula lingüistica: ”Cal pas dire “la fòrma”, cal dire “la forma”…” [2]. Qui vetz pas le caractèr pretenciós e repugnant d’un tal proselitisme?
 
De fèit, tot se passa coma si viviam imaginàriament dins “le monde coma si” [3], que correspond practicament a la formula dels matematicians: “Supausèm le problèma resolgut”… E, en efècte, tròp sovent l’occitanisme se compòrta coma si le problèma èra resolgut: tot le monde, dins le nòstre país, sap çò qu’es l’occitan, tot le monde a assimilat que l’òc e le patoès aquò’s la mèma lenga, tot le monde coneish l’istòria, denóncia le “genocidi cultural” e demanda la “reparacion istorica”, compren l’adopcion de la grafia dels Trobadors modernizada, mestreja la problematica “grafia normalizada/grafia mistralenca”, vòl la resocializacion de la lenga, consent a la distincion dialècte/lenga estandard, domina una terminologia occitanista pas totjorn evidenta e rarament neutra [4], e sustot: cadun/caduna vòl absoludament que LaNòrma li siá impausada, sola e unica, per sortir d’una pluralitat lingüistica aissabla que quita pas d’embestiar tot le monde quand tot le monde se vòl exprimir, a l’oral coma a l’escrit. E puèi, dins aquel “monde coma si”, i a una poténcia publica occitanista capabla d’impausar La Nòrma academicament o politicament, aquela Nòrma que tot le monde espèra coma una desliurança…
 
Ara, qui que siá que vòlga plan sortir d’aquela pantaishada saurà qu’aquò’s pas vertat: le problèma es pas resolgut, e se’n manca, e nos demòran d’annadas e d’annadas de pedagogia al davant si volèm vertadièrament sortir de las carrièras bòrnias e dels malentendus creats per l’ignorància, l’illusion, la páur e la caricatura de l’autre. E es pas vertat tanpauc que “las gents”, entre autras les occitanofònes “naturals”, se desiren rassegurar, dignificar e normalizar per l’adopcion d’una nòrma unica fonccionant coma una koinè nacionala occitana: le pòble occitanofòne manifèsta cap de volontat massiva de voler transformar sa realitat lengatgièra viva e fluctuanta en artefact unitari e regde. Perqué? Perque aquel pòble viu desempuèi sègles la pluralitat lingüistica, e aquela pluralitat – que jamès empachèt pas la transmission ni l’expression, quina que’n siá la modalitat, sabenta o populària [5] - es   ela qu’es viscuda coma la normalitat e pas le contrari. Vau pus luènh: si aquel pòble – qu’es totjorn d’endacòm, doncas totjorn particulari, jamès omogenèu – demanda pas qu’a parlar l’occitan de l’ostal, per costuma e estacament, vòl pas tanpauc que l’autre, le vesin, le limitròfe, le cantonal o le regional, siá “le mème”, l’identic. Tot al contrari: i a, cèrtas, la preséncia inegalada de la lenga mairala mes, a l’encòp, la preséncia reconeguda e acceptada de las autras faiçons de dire, e le quiti gost [6] d’aquela proximitat dins la diferéncia, d’aquela semblança dins la non-correspondéncia. “Pas de Ieu sens Tu” disiá le Martin Buber, e aquò’s vertat tanben de las practicas lengatgièras e culturalas: pas d’identitat sens alteritat. Sèm aquí al còr del processús dialectic de la pluralitat, al còr d’aquela mosaïca  parlada que manifèsta – dins e per sa quítia practica – l’”equivocitat trantolhanta del monde” cara a l’Hannah Arendt [7]. Es de segur la mès interessanta de las condicions umanas: aquela equivocitat trantolhanta, que quita pas d’interrogar e metre en moviment la lenga mairala e le monde, empacha la promocion imperialista de çò univòc, empacha la transformacion d’una de las parladuras possiblas en Esséncia, es a dire en Vertat una e unica, etèrna e obligatòria. Dins le fons, aquela pluralitat lingüistica animant un mème territòri installa una vertadièra democracia lengatgièra: pas de ierarquia absoluda ni de modèl unitari tot poderós que vendrián varrolhar les discorses en les normalizant [8], la pluralitat nos garda de “la foliá de l’Un”, per fèr nòstra la prigonda formula del Felix Castan.
 
Qu’òm s’engane pas: las variacions de parladura son pas le caòs, son en interaccion ambe las recurréncias, ambe las qualas fan sistèma. Le rapòrt de la variacion a la recurréncia es pas le del libre arbitre a l’obligacion: s’agís en realitat de duas compausantas indissociablas del mème sistèma [9] e tota lenga umana fonciona per aicesta interaccion [10]. La variacion lingüistica, es la vida del lengatge. Noirís, coma fa l’afluent ambe’l riu, una nòrma d’usatge, nòrma que – totjorn practicada implicitament d’en primièr – desconeish l’omogeneïtat e le fixisme (que siá dins las prononciacions, la sintaxi, le vocabulari e tanben la morfologia) e se diu pas confondre ambe çò que s’opausa frontalament a-n-ela, a saber la Nòrma academica, fòrma lingüistica omogenèa e fixa, unica e “pura” (supausada purificada per l’Istòria, o la Literatura, o la Religion [11], o la Sciéncia, o per tot aquò a l’encòp). Aquela Nòrma academica es, ela, totjorn teoricament explicitada d’en primièr, e çò pus abitual es qu’aquela explicitacion siá a l’encòp una reivindicacion egemonica, e precedisca – al mens dins l’esperit de sos partisans – la temptativa d’una impausicion. Es forçadament a posteriori per rapòrt a la nòrma d’usatge mes la pretend remplaçar, en redusent la multiplicitat a l’Un e l’eterogeneïtat al Mème, es a dire en obrant de manièra totalitària contra la quítia vida del lengatge, contra sa democracia foncièra. Justament, es le moment que sèm a viure dins l’occitanisme; le fòrça pragmatic e plan pedagogic “Use is meaning” [12], presat dels anglosaxons, recula davant la religion de La Nòrma, religion plan continentala e mès particularament, coma se sap, plan francesa [13]: nos es abondosament repapiat que per la comunicacion extra-locala, l’ensenhament e les mediàs, val mès aver un occitan “estandard” o una “lenga comuna” (gaireben le mème argument que le que servisquèt a justificar l’uniformizacion perpetrada per l’Escòla de la Republica). E per de qué val mès? Se sap pas tròp, l’argument es rarament desvolopat, sèm acarats a una ideologia de l’evidéncia, ont las vertats ni se questionan ni se contèstan: “avèm besonh d’una koinè”, es çò que repetís a tira-qui-pòt la doxa occitanista, alavetz perqué s’interrogar sus la realitat d’aquel besonh (existís vertadièrament? Si es le cas, es le besonh de qui o de qué?), sus la sia legitimitat (i cal respondre? Perqué? Cossí?), sus la nòstra capacitat a le contentar, sus las consequéncias eventualas de sa satisfaccion o de son abséncia de satisfaccion, etc.
 
Ne demòra pas mens qu’avèm le dreit de nos demandar: cossí fasquèron, les occitanofònes, per se comprene, pendent sègles, abans l’aparicion de La Nòrma? Cossí posquèrem, les occitanistas, publicar tant de revistas pan-occitanas (Oc, Occitania Nòva, Talvèra, Gai Saber, Vida Nòstra, Per Noste, Reclams, Leberaubre, Jorn, Aquò d’aquí, ne desbrembi  e de las milhoras) en nos passant de La Nòrma? E sustot: cossí podèm ensenhar e trasmetre, desempuèi qualques generacions ara, sens aquel referent suprème? Enfin, cossí comprene la crida actuala per l’establiment (artificial) d’una “lenga comuna”? N’aviam doncas pas de per abans? Les locutors del lengadocian avián pas una lenga comuna ambe les parlaires del provençal, del gascon, del lemosin, de l’auvernhat, del vivarò-alpin, etc.? Es que l’abséncia de Nòrma absoluda empachèt un jorn le manten e/o la reapropriacion de la lenga, sa defensa, son illustracion, es qu’empachèt un jorn l’intercompreneson, l’expression, la difusion e la creacion? En un mot: viviam dins le pecat, dins una espècia de paganisme d’abans la Transcendéncia Unica, mes les prèires grands de la Lenga son venguts per nos salvar de las tenèbras…
 
D’unis trobaràn sens dobte desplaçat, exagerat, l’adjectiu “totalitari” avançat çai-sus. Les tenents occitanistas de La Nòrma son, plan evidentament, de braves democratas pastats de las milhoras intencions (salvar la lenga-cultura occitana): luènh d’elis la volontat d’aclimatar  camps de reeducacion lingüistica a nòstras latituds temperadas, luènh de ieu tota velleïtat de les en accusar! Brembèm-nos ça que la que l’adjectiu totalitario, nascut al còr del fascisme italian, sèrv d’en primièr a designar le desir de n’acabar ambe’l frammentario, le fragmentari [14], e a s’opausar al monde que “del quiti fèit de lor mentalitat son dispausats a èsser pas elis mèmes, mes a èsser capables d’aculhir la paraula de l’autre – il verbo altrui.” [15]. Es doncas pas desconvenent de qualificar de totalitària tota volontat de reduire per la fòrça la diferéncia e le desacòrd, d’instaurar per la constrenta le regne de Çò Mème, de l’uniformitat [16]. Mes quina fòrça, me diretz? Quina constrenta? L’occitanisme a cap organe de legislacion ni de repression! Es vertat, e compte tengut de la mentalitat de commissari politic, perdon: linguistic, mostrada per d’unis de nosautris, podèm pas que nos en felicitar… En fèit, las causas se fan, en çò nòstre, a l’amagat e en doçor: ges de violéncia, l’exclusion subreptícia bastarà. E, d’efèit, sufís d’exclure sens ba dire – dels diccionaris, de las divèrsas publicacions, dels discorses radiofonics e televisuals – çò que sirà considerat coma tròp dialectal (mes en qué aquela practica es diferenta, alavetz, de la que fosquèt menada pendent sègles per la tan criticada Academia Francesa?), tròp allogèna (mes curiosament sols les francismes – o considerats coma tals – patissen d’aquela allergia, òm se formaliza pas dels catalanismes o dels ispanismes de fèit que nos son impausats çai e lai, especialament jol pretèxte d’etimologia [17]). Per parlar clar e brèu: se cal desfèr de çò qu’es tròp populari. Perque le pòble es pauc fisable, tot contaminat qu’es pel virús del francés, es a dire pel virús francés, tot parasitat qu’es per un condicionament sociopolitic e cultural pluriseculari que le fa defalhent e ignorant (la famosa “alienacion”, percebuda coma consubstanciala de las classas trabalhairas e a la quala escapan, evidentament, las elitas instruidas)…
 
 
Aquela vision implicita del pòble e de çò populari confessa le mesprètz ont son tenguts en realitat [18]. Un autre còp, es quicòm de pro classic: le pòble es le “gròs animal” menaçaire, segon la formula de Platon, la bestiassa que cal saber téner d’una man de fèrre (l’Ancian Regime), o l’enfant que sap pas e que conven d’educar (la Republica). Atal, vist coma una matèria plastica que cal, de tot biaish, pastar al grat dels imperatius ideologics e de las necessitats etaticas, le pòble – quantitativament majoritari – es pr’aquò totjorn percebut coma marcat per la minoritat; naseja ací un pessimisme etic implicit: a la plèba, incapabla d’autonomia e de luciditat, cal tutors, patricians capables de la purgar, quand fa besonh, de sas passions maishantas, umors lengatgièras compresas. Curiosament, les zelaires d’aquela profilaxia lingüistica semblan pas brica geinats pels gallicismes que s’emplègan dins d’autras lengas latinas: que l’ispanofòne diga “chantaje” o “coche”, que le catalanofòne diga “xantatge”, “croissant”, “crupier”, que le barcelonés pòsca dire “mèrci” al lòc de “mercès” o de “gràcies”, etc., tot aquò lor pareish fèr partida dels escambis interculturals establits per l’Istòria e sirà jutjat “normal”, es a dire inevitable, e puslèu positiu (les militants occitanistas son en general e en teoria partisans del mestissatge cultural). Tot parièr s’estonaràn pas qu’una lenga tan prestigiosa e mondialament espandida coma l’espanhòl pòsca coneisse pas La Nòrma, una e unica: d’efèit, òm i pòt dire e escriure “periodo” o “período”, per prene pas qu’un exemple demèts plan d’autris, e la question “Y tú, ¿qué haces?” pòt, dins aquela lenga, variar en “Y vos, ¿qué hacés?”, e recipròcament. En mès d’aquò, diràn que la segonda formulacion es “en espanhòl d’Argentina”, jamès lor passarà pas pel cap de parlar de “dialècte argentin”. Que l’espanhòl, o l’italian, siá un e multiple a l’encòp, qu’aquela lenga conesca normalament la variacion, la fluctuacion, es per elis un afèr reglat. Avèm ací una actitud gaireben fenomenologica: se constata e descriu çò qu’es, mès exactament: les fenomènas, las causas talas coma nos apareishen. Mes aquela actitud càmbia tanlèu qu’es question de l’occitan: çò que sembla mès que bon al delà de las frontièras, e pels autris, sembla que valga pas res mès al dedins del país e per nosautris [19]. Es que tocam ací a çò que concernís l’identitat pròpia e l’imatge que nos fèm de nosautris. E aquelis son, a l’evidéncia, pas viscuts positivament: una granda partida de l’occitanisme actual vòl pas mès assumir la fragmentacion inerenta al lengatge, aquela variacion que n’es ça que la le “fèit nucleari” [20] e que les mainatges ne son conscients tanlèu que se confrontan a las estructuras essencialas d’una lenga. Del moment qu’abandonam la descripcion fenomenologica per promaure ambe fòrça l’idealisme, la nòrma ideala,  l’academisme – qu’èra pas duscas aquí qu’una temptacion permanenta, presenta, per exemple, dins Alibert [21] – es a mand de triomfar. Aquel academisme, a l’encòp instrument e simptòma, carreja totis les hipercorrectismes, les etimologismes, les neologismes e les arcaïsmes que, dins l’occitanisme contemporanèu, caracterizan plan d’enonciacions regidas per un indenegable principi de plaser e son autant d’esquivas, de fugidas, per rapòrt a un principi de realitat (lingüistica) actualament aflaquit: la lenga que diuriá èstre tend a s’impausar (ailàs, pas sonque sul mòde imaginari) contra la lenga que es, e çò que duscas ara èra pas que normalizacion grafica se muda en normalizacion lingüistica [22]… Mes siam claris: es normal que la Lingüistica mene sas recèrcas e ne fasca part. Es absoludament pas çò que sometèm a critica aicí; çò que l’es, al revèrs, es la pretencion d’utilizar le saber aquesit per installar un dirigisme lingüistic cercant le restabliment d’una mitica puretat de la lenga e la consacracion (al mens simbolica) de la minoritat activa qu’a fèit la causida del purisme. Ara, aquel dirigisme es estacat a l’idèa implicita – e vaquí un segond constat de pessimisme etic – que le lengatge populari, ordinari e impur, es sens avenir. Aiceste seriá le grand afèr dels normalizators, del monde que legifèran al nom de la Sciéncia. Mes, noirit de dobte filosofic desempuèi ma prima joinessa, me pòdi pas abstenir de pensar: tot aquel polit monde legifèran, en vertat, solament al nom de la Sciéncia?
 
La desfisança quant a la pluralitat de la lenga-cultura populària, quant a sa capacitat de creacion, a pas res de neutre. Pr’aquò, les fèits son testuts [23]: de “monsieur”, per exemple, le pòble fasquèt “mossur”, puèi les derivats “mossuròt”, “mossuradas”, “mossuralhas”, “mossurejar”, etc. Per remplaçar aquel afrós gallicisme, La Nòrma nos vòl impausar “Sénher”, que le pòble emplega exclusivament per parlar de Diu o a Diu (véser “Nòstre Sénher”). Perqué voler abolir aquela vertat lingüistica e mentala de fèit (la distincion e opausicion “mossur/Sénher”), vertat qu’a le meriti d’existir e de foncionar, al profièit d’una “pura” vertat supausada de dreit (l’unic “sénher”), portaira de confusion (la designacion de l’òme = la designacion de Diu) e que digús comprendriá pas? Cossí véser pas que designar un èstre uman per un vocable desempuèi longtemps reservat a Diu seriá capvirar una certana vision del mond, una realitat antropologica manifestada pel discors? Seriá alavetz, pel locutor “natural”, eretièr, la mèma lenga, le mème monde mental, le mème imaginari? E quin efèit li fariá d’èsser apelat atal per un novèl locutor? Aquelas questions son pas d’actualitat pel normalizator; el, coma es estat dit, se coita de tornar cóser çò que fosquèt esquiçat. E “Sénher”, per el, a fòrça meritis, que son tanben d’enjòcs ideologics:
 
- renosa ambe l’Atge d’Aur medieval, trobadorenc, e representa un revenge simbolic sus l’Istòria d’aprèps la catastròfa;
 
- aparten atal a l’escrit mès nòble (pel normalizator, qu’es un letrat, l’escrit es superior a l’oral [24]);
 
-  s’abreuja en “En” - çò que l’identifica al catalan, idiòma fraire, nòble, prestigiٕós, quasi estatal, simbòl de seriós e de succès, sòrta de doble ultra-positiu e d’àngel gardian de l’occitan (l’estibatge a la Catalonha modèrna es viscut el tanben coma un revenge simbolic suls trebolaments de l’Istòria [25]);
 
- revèrta  “senyor”, “señor”, “signore”, etc., çò que le sarra d’autras lengas latinas e l’alunha de l’abastardit “mossur”, doncas l’alunha del francés…
 
Amb aquel exemple, dins le fons, tot es dit: s’agís ben de purificar la lenga en la purgant al maximom d’aquelis efèits malastroses de l’istòria que son les francismes. Ont vesèm que purificar la lenga es tanben purificar l’Istòria, en la tornant escriure, en la jogant contra ela mèma. “Mossur” es un produit de l’Istòria? Aquò rai, le normalizator anirà cercar dins l’Istòria de qué esfaçar aquela error de l’Istòria [26]: sufís de remontar a las originas, es a dire a l’epòca mitica d’abans la França. Se tròba aquí, al fons, la puretat: dins la non-França, l’a-França, çò fòra-França, l’anti-França, coma se voldrà dire… Le mot occitan d’origina francesa es pas considerat coma un vertadièr mot occitan mes coma una taca que cal esfaçar. Atal la fòrma “mème” serà regetada, mentre qu’es utilizada dans l’inter-sistèma, es a dire dins la lenga parlada majoritàriament; òm optarà per “meteis”, per l’ideal contra la realitat, per la puretat transcendenta contra l’impuretat immanenta, es a dire: contra la copulacion (istorica) ambe’l francés. Pauretat de l’occitanisme quand crei trobar son identitat dins la ràbia que desencadena contra la França e le francés! Mediocritat de l’occitanisme quand es pas que reactiu, es a dire quand existís pas que contra, sonque “per rapòrt à…”, non pas dins una afirmacion positiva e primièra de çò qu’es, mes dins una reaccion reflèxa e pas soscada, segonda, a l’espavental francimand! Avuglament de l’occitanisme que s’infèuda alavetz sens se’n mainar al modèl negatiu tant asirat, e viu pas que per un combat que le subordina! Èrrament de l’occitanisme que crei obrar liurament a l’instant ont renóncia sens ba saber a existir d’esperel e s’enclau dins una relacion mortifèra, de tipe repulsion-fascinacion, ambe çò que diu teoricament regetar (la taca francesa), mes que li  fa besonh, fin finala, per demorar quilhat…
 
 
 
 
_____
 
[1] Disi plan “per elis” perque gardam sovent – inconscientament o conscientament – dels ensenhaments de la lingüistica, de la literatura o encara de l’istòria, sonque çò que servís e noirís l’ideologia en question, ideologia que’s totjorn a priori, coma un vel lançat sul real e que’n sirà le prisme, quina causa que pòsca arribar. Atal, quand òm se convenç que la sola fòrma legitima es “meteis” e la fòrma “ mème” un gallicisme afrós, impòrta pauc que tèxtes ancians pòscan portar “mesme” o “misme”, l’afèr es reglat. E si cal “restablir” per restablir, perqué posar pas, alavetz, dins le parlar mondin, la fòrma populària “metís” o “medís”, presenta ça que la jos la pluma de Godolin? Perque aquesta fòrma patís del tòrt d’èsser locala, d’aperténer pas al registre de “l’estandard”, perque “meteis” es atestat pels tèxtes pus ancians e sustot perque a l’avantatge insigne d’èstre mès pròche del catalan “mateix”. Ara, dins l’entendament de fòrça monde, es aquela proximitat que es una vertadièra condicion d’autenticitat de la lenga, quand es pas de dignitat: le catalan es per elis, e imaginàriament, un occitan que capitèt. E l’article “lo”, que partejam ambe’l catalan, lor sembla plan mès nòble, plan mès presentable, qu’aquel bastard de “le”, mièg lengadocian mièg gascon, mièg rural mièg urban, mièg populari mièg sabent, e pus embarrassant que res mès, fin finala, coma totis les bastards…
 
[2] Aquel exemple, le primièr d’una longa seria que me fasquèt soscar, le teni del paure Joan Guilhèm, de Carbona, qu’aviá aprés le francés a l’escòla e parlava un occitan fluid e populari. Jamès s’èra pas imaginat que les corses d’occitan que prendriá coma adulte se revelarián tan dogmatics coma les que l’avián iniciat al francés, dins son enfància, a l’escòla de la Republica…  Mes qui nos garantís que deman aquelis missi dominici se’n tendràn al lexic e ne vendràn pas a nos dire: “Non cal dire “cal pas…”, cal dire “Non cal”…”?
 
[3] Cf. la teoria filosofica de Vainiger del “Monde coma si” (“die Welt als ob”), efectiu quand d’adultes se retròban dins l’estat afectiu e mental de mainatges captivats per un conte, una representacion de Guinhòl, un filme o un jòc videò.
 
[4] Es que qualqu’un ja s’es demandat çò que, per ex., l’expression “grafia sucursalista francesa” (per qualificar la grafia dita mistralenca), expression plan politicament orientada, pòt significar per un individú pauc instruit del parlar occitanista e que la tròba pel primièr còp dins l’introduccion a un diccionnari d’occitan regional, en l’ocurréncia le plan salutari diccionnari de gascon tolosan del Nicolau Rei-Bèthvéder (IEO Edicions, 2004, p. 11)?
 
[5] Pèire Bec me contava, fa un trentenat d’annadas, que son paire, farmacian al Hosseret (31), practicava cada jorn dins son oficina le gascon del lòc, mes qu’escriviá e mandava poèmas en lengadocian de Tolosa quand participava al concors literari dels Jòcs Florals d’aquela vila. Polit exemple de pluralitat lingüistica, quitament si se plaça dins le quadre d’una percepcion gaireben diglossica de la lenga, l’occitan mondin, le de Godolin, essent sens dobte percebut ací coma pus urban (al sens d’”aborgalit, civilizat”) e pus literari que le gascon del parçan. Mes qui a pas conegut d’aquelis Ariegeses capables de parlar lengadocian a Foish e gascon a Sent Guirons? N’i a encara, aquò dit, coma i a encara d’aquelis locutors eretièrs capables de precisar cossí se ditz o pronóncia (diferentament) a tal o tal endreit. Es la pròva que le locutor local es pas embarrat dins una sòrta d’autisme lingüistic, que la pluralitat lingüistica es pas sentida coma un obstacle a la compreneson e a l’escambi, que – si la lenga es pas teorizada coma un sol e mème sistèma lingüistic – es ça que la sentida e practicada coma tala, al quiti sen de sas variacions d’enonciacion. Ont vesèm s’opausar la vertat fenomenologica de la vida (ací, lengatgièra) a la vertat eternala, mes desencarnada, estèrla e immobila, de l’idèa abstrèita de Lenga, de çò que diuriá èstre…
 
[6] Se sap que de còps aquel gost se pòt exprimir per l’aimabla trufariá, reconeishença indirècta, implicita, de la diferéncia de l’autre…
 
[7] Citada per Barbara Cassin dins Plus d’une langue, Bayard, Coll. “Les petites conférences”, 2012, p. 64.
 
[8] Le lingüista Jacme Taupiac explicita plan pedagogicament, desempuèi las annadas 70, cossí e perqué la normalizacion grafica diu pas èstre una normalizacion linguistica. E pedagògues coma l’Andriu Lagarda saben rassegurar les parlaires eretièrs que crentan de parlar pas “le vertadièr occitan”: “Çò que parlatz es de bon occitan, tot parlar es d’occitan e de bon occitan”. Sembla qu’aqueste vejaire siá pas mès dominant: d’ara enlà òm esita pas a dire als locutors naturals que parlan pas segon la sacrosanta Nòrma, çò que les remanda illico presto a una anormalitat que ja visquèron – la màger part del temps – a l’escòla de la Republica, siá perque parlavan pas francés, siá perque parlavan pas le “bon francés”. Atal, de tota lor vida, auràn pas jamès parlat “coma cal”. Si l’occitanisme actual es pas per elis le lòc del revenge social, de la fiertat recuperada, d’un viure-amassa pas ierarquic ont se pòscan retrobar, se’n desinterèssan – coma de just – e dishan les novèls mossuròts a lors afèrs.
 
[9] “Es precisament perque les concèptes chomsquians [del lingüista Chomsky] de competéncia (coneishença interiorizada de la lenga) e performança (emplec de la lenga tala coma s’obsèrva), tant coma les concèptes saussurians [del lingüista Saussure] de lenga e paraula, correspònden a duas modalitats d’un real unic, e non als fondaments de duas lingüisticas incompatiblas, que l’estudi de la variacion es de ges de biaish en contradiccion ambe la nocion de sistèma. Si un sistèma es caracterizat per sa coëréncia, al mens globala, e per son organizacion en unitats discrètas (opausablas las unas a las autras per de diferéncias de natura e non de degrà), coma ba son les fonèmas, ne resulta pas qu’aquelas unitats sián immutablas. Justament perque se definissen d’en primièr per de diferéncias, lor contengut se pòt diversificar, pro qu’aquelas diferéncias sián mantengudas. La variacion es, malgrat l’aparéncia, ligada a la nocion de sistèma”, Claude Hagège, L’homme de paroles, Fayard, 1986, p.277.
 
[10] Per èstre mès exacte, es tot discors uman que fonciona atal: ”L’òme inscriu indefinidament sa diferéncia dins les plecs de la lenga, malgrat les indefugibles de la gramatica. Las oscillacions de sa paraula son una autra marca de sa singularitat.”, C. Hagège, opus citat, p.282.
 
[11] Es le cas de l’arabi coranic, referéncia suprèma del nacionalisme (pan-) arabi, coma nos ba remembra Mohamed Benrabah, dins Langue et pouvoir en Algérie, Séguier, 1999, p. 84: ”Le miracle, segon el [Zaki al-Arsozi, ideològue sirian], data pas de Mahomet mes d’Adam, e l’idiòma coranic es le de las originas que precedissen Babel. Arsozi es en fèit pastat de mites e cresenças veïculats per la tradicion arabo-islamica que descriu l’arabi classic coma divenc per duas rasons: la primièra es qu’Allah dictèt le Coran en “arabi pur”; la segonda ten al caractèr “inimitable” (el i’jaz) d’aquel idiòma. Es doncas l’aspècte lingüistic del Coran que fa de l’arabi una “lenga miraculosa”. D’aquel fèit, le “nacionalisme” arabi se concep dificilament sens l’islam.”
 
[12] “Es l’usatge que fa sens”.
_
[13] Es qu’es necessari de tornar prene ací las nombrosas e edificantas analisis que mòstran tot çò que le centralisme francés e sa mitologia nacionala deven a l’impausicion egemonica d’una Nòrma unitarista? Véser, entre autras causas, Le  mythe national, de Suzanne Citron, Les Editions ouvrières/EDI, 1991.
 
[14] Véser Jean-Pierre Faye,  Théorie du récit, introduction aux langages totalitaires, Hermann,  Coll. Savoir, Paris, 1972, p. 62.
 
[15]  Idem, p. 60.
 
[16] Sul concèpte de “totalitarisme”, tal coma le concebèm ací, véser L’invention démocratique de Claude Lefort, Fayard, 1981.
 
[17] Atal Josiana Ubaud dona “ceremònia”, dins son Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’occitan (Editions Trabucaire, 2011, p. 373), quand le francofòne ditz “cérémonie” e le locutor eretièr occitanofòne ditz espontanèament – e desempuèi sègles ara – “ceremonia”. En balhant aquò, s’acòrda ela ambe l’Alibert, del qual denóncia d’un autre costat – e ambe pertinéncia, çò me sembla – d’unas errors e causidas contestablas car tròp dictadas per l’ideologia. Mes i a pas la manifestacion d’una causida ideologica sosjacenta, e probablament involontària, dins le fèit de causir l’etimologissime e plan letrat “ceremònia” coma sola referéncia que valga, contra le plan populari e mès que fòrça espandit “ceremonia”? N’es atal pel coble “Occitània/Occitania”: perqué la fòrma “Occitània” fa gaireben l’unanimitat dins l’occitanisme actual? Perque s’ensenha pas l’autra fòrma – la populària – als aprenents novèls, perque l’etimologisme fa flòri tanlèu que s’alunha del francés asirat e sembla restablir atal la Lenga dins sa puretat originala, puretat reputada perduda al contacte de l’intrús francimand. Atal, contra un usatge populari massiu, mes tanben contra le testimoniatge de la quítia literatura, ont las ocurréncias de “Occitania” se comptan per desenats, l’imaginari fondamentalista d’un certan occitanisme – que, ailàs, fa miranda a l’ora d’ara – arribarà benlèu a nos fèr creire que la fòrma “Occitània” es la sola que siá legitima. Pr’aquò dins sa Gramatica Occitana, que data de 1924, l’Abat Josèp Salvat preconiza, a la pagina 15, la fòrma “Occitanía”, qu’es sens ambigüitat per çò qu’es de la prononciacion. Mes perqué solas las fòrmas etimologicas senhaladas per la Lingüistica o las reconstruccions operadas per ela serián legitimas? Es importar una mena d’imperatiu categoric dins un domeni que depend pas de la morala. Ont se vetz que la Lenga “pura” es le Ben, non pas tant per rasons aferentas a l’objectivitat de la Sciéncia lingüistica que per rasons moralas: la Lenga purificada torna cóser çò qu’èra estat esquiçat, restablís le juste fàcia a çò qu’es considerat coma una injustícia perpetrada per l’Istòria, torna botar le Francés a sa plaça (: defòra!), torna nosar ambe la puretat de las originas, la de l’epòca dels Trobadors, de l’Atge d’Aur d’abans la catastròfa (es a dire: las Crosadas contra les Catars e l’annexion a la França), esfaça sègles de malur. L’etimologia e l’arcaïsme nos vengan e restablissen çò que diu èstre (l’imperatiu categoric, la sola legitimitat que valga del punt de vista del moralista) contra çò que es. E ben, es pas evident qu’aquel dessenh, que val per la morala, siá exportable e valedor dins d’autris domenis, en particular dins l’airal – eminentament pedagogic – de la resocializacion eventuala de l’occitan. D’efèit, dins aquel domeni, çò que compta, l’avèm vist, es çò que es, la lenga realament parlada, pas la lenga somiada. Mes tant que La Setmana utilizarà exclusivament la fòrma “Colòmbia”, e tant que Josiana Ubaud mencionarà pas que la fòrma “Colómbia” (op. cit., p. 400), mentre que le pòble occitanofòne coneish pas que “Colombia”, le iatus mortal entre la lenga reala e la lenga fantasmada per d’unis occitanistas farà pas que s’aprigondir. Pretendre restablir la transcendéncia de la Nòrma Pura contra l’immanéncia d’una nòrma d’usatge, es pretendre que i a pas de veredicte de l’Istòria, que l’òil e l’òc se fecondan pas l’un l’autre, que i a pas mestissatge dels pòbles e de las culturas, es negar le real, sa pluralitat e sa complexitat. Es mès que temps de n’acabar ambe’l “monde coma si…”.
 
[18] Sufís de constatar cossí las expressions artisticas vertadièrament populàrias (per ex. Catinon e Jacotin, en país tolosan) son mespresadas o contornejadas per fòrça occitanistas, quantas longas annadas calguèt abans que le personatge comic de Padena fosquès reconegut per una intelligentsià occitanista que vesiá pas en el qu’una marrida causa (“Mas quin imatge dona de nosautres!”), e posquès accedir enfin a la scèna d’un festenal coma L’Estivada… Pr’aquò, Padena – personatge portaire de marcaires identitaris clarament popularis, en començant pel parlar, e que reabilita – recampèt  e recampa encara de milierats de personas, e es l’artista occitanofòne que vend la pus granda quantitat de cds o caishetas (per la maja part suls mercats e las fièras, al costat d’aquelis de l’Yvette Horner, de la Mireille Mathieu, dels Beatles o del M6 Solar). Representa, el, una vertadièra escasuda populària. Pauquis son les que ne pòden dire autant…
 
[19] Çò qu’es, tot comptat e debatut, una postura francesa plan classica. Qui a desbrembat un Jacques Chirac plaidejant per la defensa e l’instauracion de la pluralitat culturala pel monde mes fasent pas grand causa per la fèr efectiva dins son quiti país? 
 
[20] Claude Hagège, opus citat, p. 276.
 
[21] Rogièr Teulat evòca aquela temptation alibertina (op. cit., p. 126): “Un exemple entre autres: Gramatica p. 82: “Los parlars conéisson pro variable. Aquelas fòrmas convénon pas dins la lenga escrita”. Òm vei pas per de qué convénon pas senon que en francés i a que assez de, fòrma invariabla; mentre que la tendéncia de la lenga vertadièra es justament a l’expression del genre e del nombre pels determinatius indefinits: paucas gents, tròpa pauretat… Notar l’oposicion parlars/lenga escrita.”.
 
[22] Es çò que ven d’arribar a un extrèit de Al temps que te parli de l’Andriu Lagarda, extrèit reprodusit pel tot recent manual escolari Tu tanben!, editat pel CNDP de Montpelhièr, e que sa lenga es estada normalizada. Atal les escolans accediràn pas a-n-aquel lengadocian del sud, tant original, qu’èra essencial a la paraula de la menina de l’autor. La sia alteritat lor es, çò fasent, refusada, sauràn quitament pas qu’aquel tèxte fosquèt lingüisticament normalizat e poiràn contunhar de creire que le lengadocian se parla e s’escriu tot pariu dins le piemont pirenenc coma  a-s-Agen, Orlhac o sus la còsta mediterranèa... 
 
[23] “Le lengatge es l’invencion del lengatge, de contunh. Al mercat coma dins un poèma. Simplament, s’inventa pas de la mèma faiçon aicí o aquí.”, Gérard Dessons, La force du langage, Honoré Champion, Paris, 2000, p. 88. 
 
[24] Podèm pas evocar aquela ideologia sens remandar a sos fondaments  pus solides: “per Alibèrt, i a dos nivèls d’expression: la lenga parlada, a l’estat salvatge, e la lenga escricha, qu’es corrècta, clara. Aquel nivèl escrich es totjorn apelat lenga literària (autre signe del temps); e praquò la lenga emplegada dins la Gramatica es una lenga tecnica, pas una lenga literària. (…) Alibèrt definís pas clarament los nivèls d’expression (sa teoria normativa es fondada sus la teoria normativa francesa de l’epòca), çò qu’entraina lo gost de l’arcaïsme e del catalanisme.”, R. Teulat, op. cit., p.111. 
 
[25] Véser, sus aquel punt encara, R.Teulat, id., p. 111: “Aital tanben del manlèu a una nòrma estrangièra, per parlar clar los manlèus faches per Alibèrt a la lenga catalana. Lo catalanisme es situat dins l’istòria e es una marca de l’ideologia del normalisaire. Lo catalanisme èra a la mòda avant la guèrra (…). La nòrma catalana èra concebida coma la nòrma tipica, la nòrma qu’a capitat, mentre que la lenga occitana èra encara a l’estat salvatge. Critèri purament subjectiu, la lingüistica modèrna nos aprenent que totas las lengas se vàlon, foncionalament parlant. Aital, quand Alibèrt preconisa comprar contra crompar (general en occitan), daissa veire (inconscientament) son ideologia catalanofila. (…) Quand Alibèrt preconisa particular e comprar, qu’existísson pas dins l’intèrsistèma occitan, s’agís efectivament d’una lenga fargada. Lo problèma es diferent del manlèu de fonèma al grecòlatin per çò que lo concèpte de “fonèma” existís pas al sens precís dins l’usança quotidiana, mentre que particulièr e crompar i son al nivèl del concèpte e al nivèl de l’expression (s’agís quitament de vocables dels mai utilisats).”  Es francament tan diferent a l’ora d’ara?
 
[26] La recèrca d’una legitimitat lingüistica autrejada per l’Istòria pòt prene de còps un torn que seriá risible si las causas èran pas, vertat, tan dramaticas. Posquèri legir, dins les comuns de l’Ostal d’Occitania, a Tolosa, l’anóncia que sièc: “Prèc d’escampar pas de papièr dins lo bachàs”. Le contèxte de la frasa fa comprene que “prèc” se vòl ací l’equivalent de “pregària”. Mes le mot “pregària” deguèt paréisher tròp religiós o tròp calcat sul mot francés “prière” a la persona qu’escriguèt aquesta demanda insistenta. Alavetz se virèt cap al tresòr sens fons de las raretats, dels cultismes, dels arcaïsmes, etc., segura d’accedir atal a la puretat essenciala e d’escapar a la contaminacion pel francés. Ailàs, le rarissime “prec” - qu’es pas mens religiós que “pregària” mes designa tanben a l’Edat Mejana las pregàrias adreçadas a una Dama! – sauva pas brica la frasa de l’influéncia francesa perque es la sia sintaxi, per sa nominalizacion iniciala, que es un calque del francés. Una coneishença pragmatica de la lenga reala seriá estada pus utila, e mès eficaça, que le desir ideologic: en l’escasença, e coma dins la màger part de las lengas latinas, le locutor “natural” auriá mès estimat l’emplec d’una fòrme verbala (“Vos pregam de..”, “Vos demandam de…”, “Sètz pregats de…”, etc.). Sola la practica regulària d’una lenga pòt donar al locutor çò que se sona comunament “le sens de la lenga” e qu’es la consciéncia de cossí les discorses dels unis e dels autris son fèits abitualament …  Es aquela mèma practica que nos fariá estimar mès “Se prohibe fumar” puslèu que “*Prohibición de fumar” (calque del francés). Mes, per mestrejar a quicòm pròche una lenga, se cal interessar a sa practica efectiva…

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

pessamessa siverga 84400
21.

dins leis annadas 1950 li avià un solet corrector per lei manuscrichs Robèrt Lafont, es ansin que dins meis obratges pareiguts à l'IEO trobaretz senher e dona, mentre que ieu aviàu escrich mossur e madama, reprovier per reproche etc, mai èri talament content que me publiquèsson qu'ai pas soncament protestat ara lo poble dèu ésser mestissat, mai la lenga pura !

  • 1
  • 0
Joan
20.

Endavant occitans, nosaltres els catalans deprès d'una lluita continua amb la intolerància rància i feixista d'Espanya hem aconsseguit que tots els infants del nostre país parlin el Català, només depen de vosaltres,Emplega la lenga(aquesta és la clau)

  • 6
  • 0
Peirasson Montpelhièr
19.

ben, pel new locutor que fau, fa plaser de legir mai d'un vejaire en mai d'una forma de lenga ! aquo respira...
E que le jornalet publique pas solament d'articles d'un vejaire amb el, e ben urosament pardi... es puslèu san atal.

  • 1
  • 1
Alan Queven
18.

#11 Mercés a jornalet per aquel bel exemple de democracia !
L'agòra occitania, l'avem, aicí es dins jornalet.com

Ben coralament

  • 7
  • 1
Galèc Manchester
17.

#7 Òc. Vejatz: lo patrimòni provençau qu'ei autan gran que lo catalan. Lo gascon tanben. Lo lengadocian tanben ... contunham? 1+1+1+ ... = ...

  • 6
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article