Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Remembres…

Federacion dels Ensenhaires de Lenga e Cultura d'Òc (FELCO)

Federacion dels Ensenhaires de Lenga e Cultura d'Òc (FELCO)

La Federacion d’Ensenhaires de Lenga e Cultura d’Òc (FELCO) regropa las associacions academicas d’ensenhaires d’occitan (CREOs, AELOC per Ais-Marselha e APLR per Niça) de l’Educacion Nacionala francesa.

Mai d’informacions
Una pausa au meitan de nòstres pensaments ordinaris (la refòrma dels collègis, que n’es estat question dimars au Ministèri dins una audiéncia amb la FLAREP, que la FELCO vai retrobar dins quauques jorns per son collòqui-AG annuau, en Savòia aquest an; O la charta, se los senators de drecha l’an pas enterrada definitivament).
 
De tot aquò aurem de temps puèi per ne parlar. Mas s’atròba que divendres passat, a Montpelhier, lo departiment d’occitan organizava una jornaa d’estudis a l’entorn de l’òbra – literària, scientifica, militanta – de Peire Bec, mòrt en junh de 2014. Benlèu qu’es la sason, mas aquesta jornaa d’estudis, sabenta e tanben afectuosa, m’a fach tornar sus una succession particularament rapida de mòrts dins los darriers meses, una succession qu’a privat l’occitanisme dins son tot d’un cert nombre d’actors que per nosautres los ensenhaires – e per ieu en particular – an comptat. Remembratz-vos…
 
Avèm ansin perdut Joan Moreu, qu’es estat un grand director de l’IEO, e que a la FELCO nos sovenèm dau dialòg qu’aviam pogut entreténer amb eu quand se trachava d’apreparar las manifestacions “Anem Òc”, a comptar de 2005. Una intelligéncia, un sens critic, una disponibilitat e una dubertura d’esperit remirabla. La montanha l’a tuat, jove encara – quenta injustícia…
 
Avèm perdut, mai recentament, Joan Saubrement, longtemps president de la seccion regionala de Provença de l’Institut d’Estudis Occitans. Pas ren en aparéncia poia menar aqueu marin, Lorren de naissença, a s’investir dins lo trabalh per la lenga, e mai per l’escritura, d’annaas de temps, dins una Provença ont, coma se sap pron, l’occitanisme es pas totjorn estat lo benvengut. Mas Joan avia sabut establir amb lo Felibritge de liams de fisança que permetian lo menar d’accions comunas, dins lo domeni dels medias per exemple. Gardo tanben d’eu lo remembre de sa participacion regulara e activa als Rescontres Occitans en Provença, ont adusia sa competéncia de paleografe per iniciar lo mond au deschiframent (pas evident per fòrça) dels documents ancians en occitan que Provença n’es richa…Aquí se fasia ensenhaire.
 
Ai parlat de medias: aquí pòt pas mancar de sautar fòra lo nom de Joan-Peire Belmon, qu’avia menat d’ans e d’ans lo combat per la preséncia de l’occitan a la radio e a la television publicas, en Provença. Lo Joan-Peire l’avio rescontrat en 1975, a una universitat d’estiu en Lemosin, luenh e pròchi a l’un còp de nòstra comuna gavotina. S’eriam regularament retrobats despuèi, fàcia a las cameras o en defòra… E èra tanben escrivèire, tròp discret, tròp modèst. Nos rampelam d’aqueu tèxt que chantava Frederic a la debuta dels ans 80:
 
“Parlarem ai gabians escambarlant lei nivas”. Evocacion de poètas franceses e occitans, de Bellaud, qu’aimava tant a Rimbaud, e tantos autres, qu’avian trevat sa Provença.
 
Eran pas d’ensenhaires de profession, segur, aquelos tres. Mas chascun a son biais, avian trabalhat a donar a l’occitan, en societat, la plaça que permete a l’ensenhament de la lenga d’estre pas solament disciplina escolara un pauc abstracha e fòra-sòl, mas tanben dubertura sus de causas que se passan en defòra de l’escòla.
 
E puèi avèm perdut d’ensenhaires…
 
Lo Felip Depaire, professor de las escòlas bilinguas en Vau de Garona, qu’avia pres de responsabilitats dins l’EOE e ne baileava lo butletin, Camins d’Estiu. L’aviam rescontrat a l’Universitat de Montpelhier ont avia segut, amb vòlha, tot lo cursus de la licéncia d’occitan a distància. Los estudis avian fach d’eu un legeire apassionat de literatura nòstra, de totas las epòcas, de totes los parçans occitans. S’un còp arribat au sòmp, es au master qu’avia emprincipiat de s’atacar: e partia ben: premièra annaa capitaa en 2015, s’anava marcar en segonda annaa. Un trabalh sus las fonts, a l’encòp lexicografic, etnografic e literari... Èra tanben, lo Felip, òme de circ que ne practicava l’art amb passion. D’estudiants son venguts testimoniar de coma èra eu, quand, adolescents un pauc reticents, seguian los parents a l’EOE de Vilanueva, que los avia fach occitanistas, per la practica dau circ.
 
Un de mai que la montanha nos a raubat, trop jove eu pereu.
 
Eissubliarem pas nimanco los grands veterans que foseron Marceu Esquieu e Ives Roqueta, ensenhaires, escriveires, animators, militants, chascun a son biais.
 
Amb l’Ives Roqueta, son mai de quatre decennis de remembres que retròbo. Era a la partença, a la debuta de las annaas 70, una lectura, la de sos poèmas, los de las novèlas de Made in França, que nos surtian dau ruralisme tradicionau de la literatura d’òc. Puèi un rescontre direct, un còp de mai dins l’Universitat d’Estiu lemosina de 1975. Nòstres escambis, au fieu dels ans, poian estre musclats; poian tanben estre pasis, car o sabia èstre. Una figura a l’un còp de la literatura d’òc de la segonda part dau sègle XX, e de l’istòria politica de la revendicacion occitana d’aqueu meteis periòde. Començam juste a entreveire l’importància dau ròtle qu’a juat, e que començarè d’èsser estudiat per nòstres collègas de Tolosa, a la debuta de novembre.
 
Mas es qu’una debuta, e chalrè contunhar d’o metre au lum, dau meteis biais qu’avèm l’autre vendres assajat de començar d’o faire per Peire Bec.
 
Sio pas particularament expert en elògis funebres, e volrio pas que lo debanar d’aquestos remembres – que me son pas particulars, mas que poion trobar resson dins la mementa de pron de nòstres legeires – volrio pas qu’aquò semblesse una manca malanconica de fisança dins l’avenidor.
 
Sabo pron que se d’unes nos laissan, d’autres arriban que benlèu conoissèm pas encara e que serèn deman los successors dignes e eficients dels mòrts qu’ai evocats. Mas èra justícia de rendre omenatge a los que nos an laissats, per que los que venon se sovenguen qu’an obrat.
 
“Onor a nosteis avis
qu’avèm pas conegut”
 
escrivia Mistral, un pichon sègle fai. Los qu’ai evocat ganhavan a estre coneissuts, justament. Los eissubliarem pas.
 
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Felip Martèl Montpelhier
2.

#1 Espero que lo sénher FJ12 (?) acceptarè l'idèia que la FELCO e son président an lo drech de chausir lo tèma de lor cronica. Aquesta devia paréisser inicialament lo 23, drant de la manifestacion, e poviam doncas dificilament ne'n parlar. Non ? Me smebla que los que liéjon las cronicas de la FELCO ( FJ 14 ne fai aparentament pas partia), sabon de qué pensam de tot aquo e coma vai que siam pas estats associats a aquesta operacion, que pensaviam pas oportuna sota la forma qu'a pres. Se FJ15 pren la pena de percorrer los debats suus articles dau jornalet aquestos jorns, veirè que siam pas completament estrangiers a aquelos debats. E demandarei au sénher FJax+b de ben voguer nos far la gràcia de nos esparnhar las atacas personalas.
Dau temps que çai se charpinham sus aquo, suus sits dels jornaus nacionaus, l'i a debat sus la charta, e los occitanistas son practicament absents, a pauques excepcions prochi, qu'èran benlèu pas a Montpelhier lo 24, amb aquo... Mas es vertat que se tracha de medias franchimands e que siam trop nobles per nos abaissar a l'i anar veire.

  • 8
  • 1
FJ12
1.

enfin un article de fons de la felco qui refusa de tornar sus son abséncia a la manif e qui donc nos porposa un article consensual : l'efemerid dels mòrts de l'annada, qui, segur, els poderàn pas parlar de l'accion de la Felco e de sa secretarià en cap. Un polit article, qu'aurià podut esperar lo cap d'an, mas i avia urgéncia a negar lo peis...

  • 3
  • 8

Escriu un comentari sus aqueste article