Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Usatges e simbolica d’aubres emblematics de Gironda (2)

Gabrièu Balloux

Gabrièu Balloux

Etnobotanista, diplomat en agronomia-environament. Creator e redactor dau jornau electronic Lo Sarmonèir

Mai d’informacions
‘Quò’s benlèu inutile de rapelar l’omnipreséncia deu pin (Pinus pinaster) dens les Lanas de Gasconha...[1] Mès fau tanplan mencionar duas causas. D’abòrd, les Montanhas de la Tèsta e de Biscarròsse son los lòcs d’origina deus pins de les Lanas, ont creishèvan espontanèiament. I tròban de pins pluricentenaris –çò que s’i escai briga dens lo massiu de produccion, vist que lo cicle silvigenetic deu pin despassa pas mièi-siègle– e los famós pins-botelha resultant d’un gematge ancian. Coma cantèt Eliette Dupouy: T’aimi tant mon país / Damb ta lana de pins... D’auta part, los pinadars[2] son un element estructurant deu paisatge en Entre-duas-Mars: resultan d’un boscament au XIXe siègle de les tèrras doças, que son les tèrras les pus praubas au cim de les tucas. Antau, flòcan los tarrèirs e contrastan demb les vinhas e los auts tipes de bòscs; son d’excellents endrets per la caça a la paloma e l’amassa deus ceps, e an donc un quite ròtle sociò-economic! Dens l’onomastica, lo pin a balhat lo patronime gascon Dupin e tot un patòc de toponimes, dont le Pin Grolet, dont nos damàndam se seré pas lo “pin graulèir”, sinonime bordalés deu “pin croquèir” o “pin corbèir”, pin isolat ont s’apausan los Corvidèus[3].
 
Lo tenmarin (Tamarix gallica) e lo ledonèir (Arbutus unedo) son tots dus emblematics de la costèira landesa. Lo prumèir es tipic deu litorau per sa resisténcia au vent e a la sau; lo segond viu naturalament dens los vielhs piquèirs –les montanhas, coma disen– mès, causa interessanta, se retròba au mitan de la vegetacion termofila sus los roquèirs deu Libornés[4], etc., e bien segur dens los jardins! Demb les ledonas (deu latin unedo), au XIXe siègle, hasèvan lo ledonat, un beuratge alcolisat tipic deu  Bassin d’Arcaishon mès coneishut un pauc a Bordèu.
 
Lo castanhèir (Castanea sativa) es una esséncia d’origina mediterranèia mès naturalisada desempui fòrt fòrt longtemps (= arqueofita). D’aqueth aubre a tot hèser, utilisan los fruits –importants dens la cultura rurala de les regions a sòu acide ont viu, coma Lemosin, Ardecha, Corsega,... o Vasadés e Gravas–, lo bòi, apui les quitas hulhas per perfumar lo chibichó. D’aqueth hormatge, Bernard Vigneau (Lexique du gascon parlé dans le Bazadais, 1879) escriu: “Fromage de lait de chèvre, enveloppé de feuilles de châtaignier, qu’on a laissé fermenter sous le fumier. Ce fromage, qui a une odeur et une saveur très accentuées, était le fromage favori d’Henri IV.” Generalament cultivat devath la fòrma de matas, existís tanben coma aubre de franc-pè o empeutat: de bròis especimèns se vesen pròishe deu centre de Pessac, o mèi a Lengon, ont un vergèir de castanhèirs empeutats de 400 a 500 ans es classat au titre deus sites naturaus (véser les supèrbas fòtos presas per l’expèrt forestièr Jacques Hazera). Los castanhèirs balhèren son nom a l’estadi de rugbi vasadés de Castanhòlas, e son a l’origina deus patronimes gascons Castaing (Castanh), Castagnet (Castanhet), Castandet, Castanet...
 
L’olom (Ulmus minor) diu èster pres en compte dens lo patrimòni naturau au mème titre que lo haian o quasi. La rason: s’es comun a l’estat juvenile –dens l’estrata arbustiva, donc–, es rare a l’atge adulte, perce qu’una malausia fongica apareishuda en 1919, la grafiòsi, destrui son hulhatge. Los rares adultes arribats ad un atge pro avançat son en bona santat perque son isolats: aquò’s lo cas de l’olom de Sent Avit de Solatge, plantat au primtemps de 1848 coma aubre de la libertat, dens un lòc haut au centre deu vilatge, o deus tres oloms de Malagar; n’i’n avèva un a la gara de Lengon mès estut trencat i a quauquas annadas. Lo poèta gascon garonés Fernand Masson (1872-1948) escrivut un poèma sus l’olom de Menaut, a Cerons; pòdetz lo lugir achí. E vam pas tanpauc hèser passar per malha l’olom de Biscarròsse, que seré estat plantat en 1340. La legenda conta qu’autorn de 1450, una juna hemna estut acusada a faus d’auger trompat son òme; condamnada ad èster expausada nusa devath l’aubre de la justícia (l’olom, donc), se n’en morit de vergonha; dempui aquò, a cada primtemps, una corona blanca apareishèva sus lo tronc de l’aubre en signe d’innocéncia; malurosament, l’olom, qu’èra lo pus vielh de França, es mòrt i a quauquas annadas –mès a de descendents. Una comuna de Gironda pòrta un nom sinonime d’ormièra: Omet (deu latin ulmetum).
 
Lo leugèir o surrèir (Quercus suber), en Aquitània, es principalament localisat dens lo Maransin –ont es indigène– e lo Neraqués, mès tanben dens lo Gèrs, dens lo bòsc de la Colona a Sent Martin de l’Èrm e au Maine Pommier a la Gòrça. Exixtís un quite lòc dit le Surrey a Sent Miquèu de Castèthnau. Mès es plantat isolat un pauc pertot en Gironda coma a Montagodin[5] o mème en pòplament (castèth Faugars a Gabarnac), e’quò’s amusant de saber que l’estacion la pus septentrionala de l’aira de reparticion deu leugèir –cranh lo frid e l’ombra– es la de la Gòrça (Mès). La subericultura es anciana en Maransin e en Neraqués, los dus pòles istorics de produccion: lo leuge servèva per hèser de bocets, de bornacs e de hilats de pesca. Mès’quò’s una industria que declinèt inexorablament: en 1830, un ivèrn frid destruïsut fòrça leugèirs en Neraqués, e demb l’essòr deu pin, la subericultura dispareishut dens les annadas 1950 maugrat l’aumentacion de la damanda. Lo diccionari de Bernard Vigneau, pas tan lunh deu Neraqués, balha quauques mòts ligats a l’expleitacion deu leuge: raspilh (podra produïta per lo raspatge de la crosta deu leuge), surra (agland deu surrèir), surreda (bòsc de surrèirs), canoar (vèrbe transitiu, tirar la pèth deus surrèirs), canon (prumèira pèth tirada deu surrèir). Mès parlam de l’avenir, perque lo leugèir n’en a un: se tròba que presèrva lo pin contra de ravatjaires coma les canilhas...
 
Lo casse verd (Quercus ilex) es coma lo precedent una esséncia relictuala deu Xerotermic, mès supòrta los sòus calcaris au contrari deu leugèir. Corona los roquèirs calcaris e s’estampla sus los piquèirs (Hortin...), mès n’i’n a un pauc pertot: per exemple un fòrt bèth especimèn a Palhet que capèra la rota de Bordèu e balha son nom au jornau municipau e ad una avinguda!
 
Lo pin franc o pin mètge (Pinus pinea), tanben pin empèut en Vasadés, pertant d’origina mediterranèia, èra un mercaire sociau fòrt en quauques lòcs, çò que transparei dens sos quites noms. (En Provença, l’aubre estent espontanèu, n’a pas aqueth prestige, et son nom hèi referéncia a sos fruits: pin pinhon, pin pinhièr.) En Shalòssa, èra plantat per sinhalar les fòrt ancianas “maisons capcasalèras”, apartenent a de roturièrs proprietaris de tèrras francas, dependent pas de nat senhor, çò qu’explica lo nom “pin franc”. “Mètge” vèn deu latin domesticus que significa l’apartenéncia en d’un ostau, un maine. En Peitiu e Charantas, la tradicion vòu qu’ensenhi un ostau protestant: los colportaires que vendèvan de Biblas balhèvan tanben de pinhons per que los protestants sinhalin lur ostau. L’aubre vivent sonque dinc a 200 ans, los pins actuaus serén estats plantats après la Revolucion coma aubres de la libertat (de culte) retrobada. En Bordalés, lo retròbam davant de grands maines e castèths, donc sembla qu’èsti simplament un mercaire sociau, un mercaire de proprietat, o a còps un element decoratiu, shens origina forçadament anciana. Per l’anecdòta, lo pin franc de l’escòla d’Usèsta estut samiat per mon praube papè i a una quarantena d’annadas.
 
Vau fenir per lo casse (Quercus robur, Q. petraea). Aubre omnipresent en Euròpa, es pertant gaire emblematic dens lo Bassin aquitan, ont i a mèi de garrolhas, de carpolèiras e de pinadars que non pas de grandas futèias de casses. Per contra, es coneishut au mens per un de sons usatges: la fabricacion de barricas, una activitat importanta dens les Gravas –saludi mons aujons!  A Vilandraut, la legenda vòu que lo grand casse qu’èra a l’entrada deu vilatge[6] èra lo pus vielh de França; normau, les gents d’un lòc, loriosas de lur aubre majestuós e n’augent pas leser d’anar véser alhurs, lo considèran atau, çò qu’es renforçat per la tradicion populària. Eric Roulet menciona tanben lo casse de Cantalaudèth, a Lengoiran, devath loquau los amorós vinèvan hèser candeletas... una activitat qu’a mème dishat una tralha dens la toponimia: lo Casse dey Galant a Guilhac!
 
Nicole Laporte, poetessa gascona deu Vasadés –e per alhurs collaboratriça deu Sarmonèir–, dens Mon país, amaina les principalas esséncias de son vesiat:
 
Dens mon país
I a lo biule e l’olom
Lo bedoc e l’aubar
Casses mastats
Castanhèirs dinc au cèu
Desplegats
E i a pins a milèirs
Dinc a la mar
Dinc a la mar
.[7]
 
 
Resumit:
 
— Ròtle de produccion a granda escala: pin, castanhèir, briule, noguèir, robièir, leugèir.
— Ròtle de produccion a petita escala: cerigèir, castanhèir, noguèir, ledonèir.
— Mercaires sociaus: cèdre, pin franc, palmièr.
— Ròtle paisatgèir: platana, tenmarin, ledonèir, pin, ciprés., leugèir, briule...
— Ròtle legendari: olom (Biscarròsse).
— Ròtle istoric: olom (aubre de la libertat), pin franc (protestantisme), palmièr (2d introduït en França).
— Aut ròtle simbolic: ciprés (pagament d’una taxa), palmièr (neishença d’un dròlle).
— Ròtle patrimoniau: haian, leugèir, castanhèir (localament), pin (pins-botelha).
 
 
 
 


 
[1] Per ríser: mon mèste d’estagi, ingenior de recèrca a l’INRA especialista de la seuga, disèva que lo pin landés es de blat d’Espanha en aubre!
 
[2] Se ditz tanben pinhadar, piadar, pinèira...
 
[3] LARTIGUE Ph., 2015. - Toponymie de la commune de Biscarrosse, inédit, 73 p.
 
[4] Au costat de Viburnum tinus, V. lantana, Rhamnus alaternus, Laurus nobilis... L’imbricacion, dens aqueths lòcs, d’esséncias relictualas de la periòda xerotermica, d’esséncias subespontanèias e d’esséncias a larja distribucion, seré ad estudiar.
 
[5] Plantat a 50 mètres deu meridian de Greenwich i a mèi de 200 ans, a una circonferéncia de 5,80 mètres. Un proprietari aperat Gabourin avèva un vailet qu’avèva portat de Sent Justin (pròishe Recohòrt) un leugèir; volut pas que lo plantèssi sus la proprietat donc se retrobèt sus lo bòrd deu camin. L’aubre servèva d’eishent per los mainatges pas braves, e tanben de lòc de rendetz-vos. https://krapooarboricole.wordpress.com/2009/02/17/chene-liege-montagoudin-gironde.
 
[6] Classat en 1938, mès abatut en 2008, vos dishi imaginar la polemica. Lo pus vielh casse de França seré en realitat a Allouville e auré 6 siègles de mèi...
 
[7] Per lugir lo poèma empenat

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Gaby
6.

#5
Dens la Lana vasadesa, los docs (a Casalís notadament) son de tucs de sable a l'interior deu plèir landés ; a l'origina, i avèva pas d'haurèsts dessús.
Les montanhas son les haurèsts anticas sus los vielhs piquèirs lo long de la còsta atlantica, notadament a La Tèsta e a Biscarròce.

  • 0
  • 0
c.
5.

Quina diferéncia d' aqueth mòt "montanha" , (a LaTesta ?) e un aute mòt que coneishi de sud-gironda "dog" ?
Mercé !

  • 0
  • 0
Gaby Balloux
4.

#3
FEW 8, p. 528 : ''mfr. tout empenné 'tout d'une pièce, d'un seul bloc' Montaigne, Quercy empená 'tout entier' M, périg. id., Agen empenat.'' > restacat a pinna ''pluma''. (cf lo francés empenner ''garnir'')
Finalament, empenat es un mòt que poirem qualificar de guienés pus larjament.

  • 1
  • 0
Jan l’Aisit Mimbasta
3.

Excellent, mercés hòrt !
Que’ns hè mala hrèita un diccionari nòrd gascon. Aví lejut en un diccionari deus parlars maritims que "montanha" = "bòscs", mes shens nat explic sus l’eslitada de sens.
Que damoraré a elucidar l’etimologia de "empenat" :)

  • 1
  • 0
Gaby Balloux
2.

#1
Empenat : sinonime d'entèir, en vasadés/garonés.
Piquèirs : dunas. Se ditz tanben ròcas, mès seré ambigú.
Montanhas : vielhs piquèirs caperats d'haurèsts (per opausicion demb los junes piquèirs, que son pas estabiisats, ont los aubres creishen pas), e per extension les haurèsts que son dessús.

  • 2
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article