Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Occitan

Gerard Joan Barceló

Gerard Joan Barceló

Lingüista, professor agregat de gramatica e director de la revista electronica universitària Lingüistica Occitana. President de l'associacion Los amics de Jornalet

Mai d’informacions
En comentant mon darrièr article d’opinion, un legeire me demandèt perqué me sentiái mai occitan que quicòm mai. Coma me soi engatjat a respondre pas pus dins los comentaris de mos pròpris articles, ara o farai.
 
Se soi arpitan? Las circonstàncias de la vida me faguèron nàisser dins la banlèga de Grenòble, en Arpitània, mas i restèri tròp pauc de temps, mos primièrs tres ans de nenon, per me i poder identificar. Bensai s’aguèsse parlat lo parlar vivaroalpenc de la vila mairala, Rumans, que semblava d’èsser influenciat per l’arpitan, lo sentiment identitari seriá estat desparièr.
 
Se soi còrse? Mai decisivas foguèron mas annadas d’enfança e d’adolescéncia en Corsega. O ai agut escrich, devi a l’illa còrsa la consciéncia del besonh de far viure las culturas mespresadas, n’ai aimada e apresa la lenga, e cada còp que i torni, me i senti de tot en tot en cò mieu. Pasmens, i vivi pas pus, de mon encontrada provençala estant pòdi pas gaire conversar en còrse amb qui que siá, e malgrat los ligams prefonds del còr, las realitats de la vida vidanta me n’aluènhan quand al fons de ieu voldriái tot l’encontrari. Tanben, me demandi se la natura catolica de l’imne nacional, lo subrebèl Dio vi Salvi, Regina, fòrabandís pas de l’espaci insular los que se reconeisson pas en la religion de Roma.
 
Se soi argerian? Se la pàtria foguèsse de verai sonque la tèrra del paire, la miá seriá logicament Argeria. Totun, i soi pas jamai anat, e la paur pairala de i tornar pas trobar lo país perdut, l’empedís de temptar lo viatge, e d’efièch es una autra tèrra que benlèu val mai escondre coma un tresaur dins la memòria. Aquò dich, Argeria encara es viva en ieu, non pas coma nostalgia transmesa per mon paire, mas coma volontat de comprene los pòbles que i restavan sens capitar de coexistir, e coma indignacion devèrs lo baujum de l’imperialisme.
 
Se soi catalan? Mon nom d’ostal o es, sens nat dobte, e tanlèu entendre que la lenga parlada per mon grand pairal èra lo catalan eiretat de sos parents de Malhòrca, l’ai volgut recobrar. Mas jamai non soi restat dins un país catalan, e Malhòrca es un pauc mon Itaca ancestrala, sempre presenta mas sempre luènha. La jonherai un jorn?
 
Se soi occitan, alara? Al contra de las autras quatre identitats, me calguèt de temps per comprene l’occitana. Pasmens, m’es clar qu’es ela que mai puèja en ieu. E mai ma maire se senta pas occitana, es coma ma pòrta d’intrada a l’occitanitat ancestrala de son encontrada daufinenca; quand non seriái pas ges d’origina occitana, vivi de fach en Occitània, e lo país vertadièr es d’en primièr lo que i restam. Tanben se rebat en l’occitan un pauc lo catalan, coma en los catalans que manifestèron a Barcelona pels refugiats se son rebatudas las valors de la civilizacion occitana. Dirai quitament mai: civilizacion del dialòg de l’Un e del Multiple, en Occitània pòdi trobar la dobertura devèrs los Alps e los Pirenèus partejats amb los arpitans e los catalans, e l’accès devèrs la Mediterranèa de Corsega, Malhòrca e Argeria. Occitan, me poiriái sentir a l’encòp catalan, arpitan, còrse, argerian, europèu e african, uman.
 
Mentre qu’en França o poirai pas ges ni jamai.
 


abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Gwenn
5.

#2
Dins las nòstras culturas mediterraneencas (e se retròban sovent endacòm mai), la maire representa çò sagrat e mai que mai pels dròlles. Alara que lo paire representa sovent çò inegalable, çò mai respectuós. "Tuar lo paire" simboliza tant lo despassar (far melhor dins çò que fasiá) coma lo delaissar (far quicòm mai), mas totjorn dins la tòca d'una capitada alara qu'avèm drech de demorar dins l'ombra, dins la dralha de sa maire si causissèm de la seguir...

Estranh?

Ieu la lenga, la teni de mon paire que la voliá pas jamai parlar davant nosautres que simbolizava un monde que voliá pas per nosautres (lo mitan agricòl). Alara que lo sentiment d'apartenéncia culturala, lo teni de ma maire, filha de dos Castilhans que parla pas brica castilhan...

Fin finala, soi vengut professor d'Occitan e en occitan.

Ai tuat mon paire en detornant son enebit social, mas farai pas jamai mai que ma maire e son ligam ambe son itaca (coma ditz l'autor).

La lenga e la cultura venon pas sonque de l'un o de l'autre : venon de la resulta del mescladís dels ressentits dels parents e de sa volontat pròpia...

  • 5
  • 0
Laganit
4.

#2 Fugir la campanha e abandonar lo patoès aquò fasiá de tu "una dama". L'òme,el, vengut obrièr, contunhava de parlar patoès a l'usina, mas pas a l'ostal , pas en familha. S'es pas pro dich cossí lo mitan del trabalh foguèt conservator linguisticament.
Entre òmes òm èra grossièr, òm parlava patoès ; parlar francés èran de manièras de femnas.

  • 3
  • 0
Matiàs Carcax
3.

#2 Atròbe ieu que i a fòrça femnas que **fan** de causas per l'occitan (journalisme, ensenhament, accion culturala, eca.) e que d'autre costat i a fòrça òmes que **parlan** de l'occitan e per l'occitan sensa totjorn faire quicòm vertadierament per el. Dins lo vilatge occitanista las femnas son sosrepresentadas e demòran puslèu discretas: los mascles son puslèu eles prèstes a bramar e a faire de bèls discorses a la ne vòs aquí n'as tre que l'occasion s'apresenta.
Quant a la lenga pairala, ieu siáu d'acòrd. Me sovene pus mas i a una pagina de Bourdieu ont explication aquò que las femnas estent que vivon dins un monde ont son dominadas e jos una pression sociala contunha (sexualament, economicament ,politicament) elas an pus vitament acceptat las nòrmas das dominants que los òmes.

  • 8
  • 0
Emmanuèl Isopet
2.

Mercés plan d'aquesta responsa. Es efectivament interessant de poder analizar la(s) rason(s) de son « apartenéncia » a un grope. De còps que i a es « natural », es a dire que lo monde se dison atal pr'amor qu'es atal ! D'autres còps es causit (per l'occitan). E i a un fum d'entre-dos.
Tornarai prendre las frasas del Franc : es lo devenir qu'es interessant.
Pels imnes (parlas d'aquel de Corsega) un amic me fasiá remarcar que benlèu los imnes disián quicòm dels pòbles o de lor caricatura : lo costat « religiós e la Mamà » dels còrses, lo costat ufanós (del « jour de gloire ») e sagnós (« qu'un sang impur abreuve nos sillons ») dels franceses, ufanós coma l'imne american («the land of the free and the home of the brave »), lo « fòra del temps » dels britanics, lo problèma de l'abséncia de paraulas per Espanha e l'Union Europenca (pas de paraula, pas de pòble?), la preocupacion pecunièra catalana (« tornara ser rica e plena ») e lo « canta que cantaràs » dels occitans (« se canta que cante). Val çò que val, me fa rire.
Mai seriosament, ma sòrre me fasiá remarcar que l'interès per l'occitan, la fach de se dire occitan, de s'interessar a la lenga, de l'estudiar, de militar, e de la transmetre èra puslèu masculin (se verifica en çò nòstre). Me diguèt texto « èra una lenga mairala, es devengut una lenga pairala ». Efectivament aguèri de mal de li trobar dins mas coneissenças tant d'òmes coma de femnas que parlavan de contunh occitan a sos mainatges. Tanplan dins las personas vengudas mai tard a la lenga, coneissèm puslèu de mascles. Perqué ? Avètz la meteissa impression o es una idèa falsa ?

  • 6
  • 1
Lo raiòu Cevenas
1.

Es estranh aquel sentiment que definissètz : "Occitan, me poiriái sentir a l’encòp catalan, arpitan, còrse, argerian, europèu e african, uman." Aquò's gaireben la mema causa per ieu. E save de monde mens conscientizats "occitan" que senton quò d'aquí au fons d'eles per rapòrt a las culturas e lengas vesinas que lurs agradan, que los atrason. Coma se i aviá una comunautat enconscientament viuguda mès acaptada ; una grand familha que s'assumiriá pas gaire per encausa dals estats-nacions qu'an formatat nòstra consciença e fin finala enfluençat nòstra leiautat.

Perquò, se diràn "bòn francés" aquel monde que vos parle. Me semblan qu'an paur de verbalizar lur apartenença fonsa a la grand familha romanica mediterranenca e mai enlai. Coma se cranhissiáun de traïr lur familha ciutadana, la patria, la mairastra que seguèt empausada a lurs rèires e que ara... se fai pas de revenir sus una certitud coma aquesta. Vesètz un pauc ?

  • 13
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article