Dissabte, 27.1.2018 03h00
Per mon istòria personala, me sento, o sabètz ben, entre doas nacions ambedoas mespresaas, la catalana qu’una partia lucha valentament per son independéncia, e la còrsa, qu’aüra eissaia un procès d’autonomia, tan malsegur coma lo procès d’independéncia dal Principat de Catalonha. Espanha rebat França e França rebat Espanha, son dos empèris deschaüts que se fan miralh.
Aquí ont vivo, m’an agut pausat de questions sus Catalonha e Corsega, pr’amor de l’actualitat, mas qual me parlariá d’Occitània? E qu’es Occitània?
Una identitat regionala que sa quintesséncia seriá una nòva region administrativa francesa? Lo territòri d’una lenga ben rara per charrieras, coma un remembre encrosat dins las roïnas d’un chastèl catar, coma un fragment de chançon d’un trobador eissubliat? Una nacion aparaa per dètz chivaliers esparpalhats dins una republica imperiala, un reialme borbonós, un casinò solelhós e una bòta mediterranèa?
Ieu creo qu’es una volontat. Sio occitan pr’amor que o vòlo. Se volètz èsser occitans? Se volètz èsser occitanas?
fffff | fffff | |
Retorn sur l’article de la setmana passada En seguida d’un problèma tecnic que toquèt la seccion Opinions de Jornalet, cèrts comentaris an desaparegut. M’es de grèu, que m’ajudèron a melhorar una briga mon tèxt... Perqué «après Crist» e non pas «après lo Crist»? Nat tropisme protestant. Remarqui sonque qu’al castelhan, al catalan o a l’italian fa pas mestièr l’article definit. Doncas perqué pas en occitan? E s’es verai qu’es pas totjorn necite de precisar «après Crist» per nòstra epòca, es una precision utila, çò’m par, per un autor antic coma Oraci, entre doas èras. Un brave mercé a Franc Bardòu per sos comentaris de poèta, çò que soi pas, e de lector atentiu, çò qu’agrada totjorn a un umil autor. «Pecat» pòt susprene, cèrtas, e que totòm se rassegure, ai pas èime de cristianizar la civilizacion grècoromana. Pasmens, m’a semblat que la nocion de «nefas» pòt jónher l’idèa de colpa contra una divinitat, qu’aqueste siá una o multipla, e o ai trobat dins una traduccion catalana. | ||
Retorn e JC
L'usatge escriut general e occitan es JC, que se ditz Jèsus Christ de pertot, e non pas Christ, tot cort, ni a l'escriut, ni a l'oral.
L'evangelisme fondamentalista a costuma de díser e escriure Christ, coma marcaire.
Aquel movement sosten una dreita dura, le sionisme, Trump e le president de Brasil que mena una politica ultraliberala.
Tota connotacion amb' aquel movement politico-religios important oltra-atlantica es contraproductiva per l'occitanisme.
#8 Aqui oi ! Coumo faire ? La cèrco la respuonso, l'oucitanisme, despièi de decenìo ?
#7 Degun dobte per quant a la volontat de GJB o de GC, mès consí tornar motivar una lenga desmotivada dins una societat utilitarista?
#5 Aviai, çaquelà, mai que mai comprés abans l'explicacion de text pels nècis, explicacion qu'aclaris e simplifica, solide, per los, coma ieu, qu'an la comprenèla pas tròp plan agusada.
Aquò dich, per anar a de consideracions mai pragmaticas, soi d'acòrdi que nòstra vida sociala se passa en defòra del,- ailas, pichon monde occitan-occitanista- e tan melhor! Mas soi segur, e ne fau sovent l'experiencia, que se pòt revelhar la paraula, o, pel mens, far nàisser la curiositat, suscitar... Legir la seguida
#3 Quand òm parla occitan, quinas convivialitats de mai e de mens ? E ben, maina-te, car Mèfi-31 que de parlar occitan, aquò servís pas a res : e tomba fòrça, estant que "servir", aquò's bon pels esclaus, e qu'esclaus, o volèm pas èsser, ges ni mica !
#4 nani, es pas complicat; las gents an una vida sociala amb fòrça amics e amigas dins d'associacions culturalas o clubs esportius, que l'occitan i es pas o pòt pas èsser d'usatge. Practicar l'occitan implica de jónher d'associacions occitanistas, mai que mai culturalas, e de se trencar del monde usual.
#1#2#3
Tant me'n diretz! Soi perdut, sabi pas pus se legissi " The international Journal of philosophical Studies" o lo Jornalet. Solide soi, çaquelà, que legissi pas LA DESPACHA, nimai SUD-OUEST, nimai NICE-MATIN....
Me damne! Coma Tarn aquesta passa, lo nivèl monta.....
#2 Podèm pas far l'androna sul determinisme identitari, e lingüistic que nos escapa, idealista o realista que fosquèssam. L'emplèc d'una lenga pluslèu qu'una autra, independentament del esfòrt personal variable, depend del benefici o de la recompensa esperada, o de la perda per manca, notadament en tèrmes de convivialitat sociala. Quand òm parla occitan, quinas convivialitats de mai e de mens?
#1 La volontat que'n parla aicí l'autor de l'article, e la libertat que li es ligada per necessitat foncionala, son dos mites, doás representacions fantasiosas del mond e de se. Quora disi : "fau çò que vòli", me cresi liure. O soi pas, en realitat, estant que, quora vòli çò que vòli, soi pas liure d'o voler pas : m'o tròbi voler, e res mai. La volontat me travèrsa, mas non m'aparten pas : aparten pas a degun. La volontat es una fòrça cega e e dessenanda que fa èsser çò qu'es l... Legir la seguida
Occitan, una motivacion
La motivacion es fonccion del rapòrt beneficis/esfòrts ligat a un compòrtament donat.
Quales ne son les determinants en mestior d'occitanisme?
Podèm díser: quand òm vòl, òm pòt?