Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La(s) question(s) de l’identitat (VII): I have a dream *

Marçal Girbau

Marçal Girbau

Filològ e promotor cultural, especializat sus las relacions occitano-catalanas.

Mai d’informacions
Aqueste article es pels pessimistas. O pels que son venguts pessimistas après tornar corroborar –cada jorn– las fraticidas luitas intèrnas. Aqueste article es pels deprimits. O pels que son venguts deprimits après la darrièra reunion de torn, ont avèm agut la sensacion tornamai de pèrdre lo temps, amb lors dialògs de sords, qu’o sabi plan que sovent auriás enveja de fotre un bon patac dessús la taula per los far calar còp sec o partiriás a la francesa, sens dire res de res. 
 
Aqueste article es per aqueles qu’an estancat de trobar las rasons de seguir endavant e se demandan cada jorn se paga lo còp de contunhar de despensar tanta d’energia per una lenga e una cultura que la màger part dels sieus propietaris n’an una completa ignorància o dirèctament la refusan . Aqueste article es per aqueles que creson que non an pus d’illusion. Per aqueles que pensan que non i a cap de futur, que non i a de solucion, que non i a d’autre camin que l’acceptacion del “non es possible”. Per aqueles que se’n voldrián anar luènh, plan luènh. Viure endacòm mai, per recuperar l’enveja de començar de nòu, una nòva vida, un nòu projècte, dins un nòu endreit. Aqueste article es per aqueles que pensan que non capitarem jamai de ganhar l’enemic perque lo primièr enemic de l’occitanisme es lo quite occitanisme. Aqueste article es per aqueles que sentisson que la darrièra gota a fait vessar lo gòt. Que n’i a pro. Que se’n van. 
 
E al mièg d’aqueste defèci, veni tot ardit per vos dire qu’encara i a d’espèr. Veni per vos prepausar un pauc d’optimisme. Non solament aquò! Veni per vos dire que òc, que la luita es possibla. Que la luita es, mai que mai, necessària. Indispensabla. Veni per vos dire que òc, que sabi que sovent vos pausatz plan de questions sus l’utilitat de tot çò que fasètz. Veni per vos dire que òc, que i a cèrtas causas de la nòstra estrategia que nos cal cambiar –per exemple, la santa innocéncia qu’impregna la màger part dels nòstres dirigents. Mas veni tanben per vos dire que non i a cap de rason per estancar lo camin qu’avèm començat amassa. N’i a que me diràn que tostemps perdèm las batalhas, qu’es pietadós. E ieu lor respondrai que benlèu es vertat, mas que se tostemps perdèm las batalhas aquò vòl dire que tostemps i sèm. Qu’avèm capitat de far çò mai complicat: i èsser, existir e avançar. I sèm. E i serem. 
 
Coneissi qualqu’un que sovent trantalha, e sosca a renonciar, a o plegar tot e partir. A fugir. Se sentís talament environada de mediocritat que cada jorn que nos rencontram me defend la teoria catastrofica del “worst scenario”. Aquesta curiosa teoria ditz qu’es tostemps mai util d’imaginar que se passarà la pièger de las possibilitats, que non pas d’aver de bons espèrs. Lo rasonament es que, en imaginant lo pièger dels scenaris, nos preparam melhor per digerir un revèrs, un possible “fracàs”. Aital, segon ela, evitam la decepcion. Per contra, se fin finala se debana quicòm de melhor, serem encara mai uroses, talament que nos emplirem de jòia, perque la bona nòva non l’esperàvem pas. 
 
Ieu disi qu’aquesta teoria pausa tres problèmas. D’un costat, es una trapèla que nos fasèm nosautres meteisses, coma se nos faguèssem una trapèla al solitari. Perque malgrat que pensem que podèm imaginar tostemps lo pièger dels scenaris, la realitat es que dins lo nòstre cap lo melhor dels scenaris l’avèm tanben imaginat, e, donc, l’expectativa –lo desir– del melhor dels scnearis es dins la nòstra tèsta, encara que nos volgam far creire a nosautres meteisses que vertadièrament la nòstra expectativa es l’autra, la pièger. Los sòmis existisson e son intrinsècs a l’èsser uman. Lo segond problèma es justament ligat a la question dels sòmis e de l’umanitat: soi d’acòrdi amb Luís Rojas Marcos quand explica qu’al long de l’istòria podèm veire qu’an sobreviscut aqueles umans qu’an totjorn perseguit los sòmis e non pas los que i an renonciat. En fait, l’istòria nos demòstra qu’es mercés als qu’an perseguit los sòmis que uèi nosautres sèm aicí: dempuèi los primièrs umans, me disi que se non i aguèsse agut qualqu’un qu’aguèsse agut lo convenciment qu’un pauc mai ailà i auriá una autra cauna per i viure, benlèu que totes seriam encara dins la meteissa cauna africana. Del meteis biais, se non i aguèsse agut de dònas optimistas qu’aguèssen cregut qu’èra possible de capitar d’aver una reconeissença dels dreits de las dònas, uèi encara non auriam ni lo dreit electoral femenin. Lo tresen problèma es de caire pragmatic: ai tostemps pensat que sovent es mai aisit de capitar de far realitat un sòmi aparentament utopic que non pas de se bolegar per un desir mai factible mas mens extraordinari. Perqué? Per una rason d’economia. Es a dire, l’illusion de far realitat aquel sòmi extraordinari nos balharà una fòrça individuala e collectiva cent còps mai granda que la motivacion qu’aurem de far realitat aquel desir pichonet. Per exemple: l’independéncia de Catalonha es mai factibla que la negociacion amb lo Govèrn de Madrid d’una fiscalitat melhora per Catalonha, car, se ben es vertat que l’independéncia es un objectiu enòrmament complicat, es tanben vertat qu’es desirada enòrmament per un fum de gents. Es un sòmi tan bèl, que balha a las gents tot lo vam per i anar, perque sentisson que per aquò òc que paga lo còp de se bolegar. Per contra, una fiscalitat melhora es quicòm que non provòca la meteissa illusion –ni individuala ni collectiva–, non provòca lo meteis interés, e aquò fa que i aja mens de gents que se bolèguen. Aqueste rasonament me sembla que non es solament util dins lo cas que fin finala capitèssem d’arribar a aquel sòmi. Es tanben aital quitament se non i arribèssem jamai. Perque m’estimi mai de non poder veire fait realitat un sòmi mas viure tostemps amb d’illusion, que non pas viure atudat, sense cap d’enveja de viure, avorrit d’objectius sens cap de motivacion. 
 
Fa quatre annadas Barack Obama ganhèt las eleccions dels Estats Units perque aviá un sòmi, aviá la fòrça de l’illusion: Yes we can (Òc, podèm). Quina es la nòstra illusion? Quin es lo nòstre sòmi? Yes we can what? (Qu'es çò que podèm?) Lo perilh non es que còste tròp de far realitat los sòmis, que siá cansat. Lo perilh es d'estancar de somiar. D'oblidar l’illusion. I have a dream today. I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain**. Polida version lutherkingniana del Se canta.

Ai un sòmi: nosautres òc que podèm! Solide.


_____
*    Ai un sòmi.
**  
Ai un sòmi uèi. Ai lo sòmi qu'un jorn las valadas s'elevaràn, los pujòls e las montanhas s'abaissaràn, e los malhs s'aplanaràn.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

angèla
3.

Per simplificar e har cort :
gabidar a l'encòp entre • "mei lunh l'erba es mei verda" per assajar d'i anar brostar
• " sordeis es darrèir la pòrta " per se'n parar.
Los DUS son necessaris . Ne se pòt pas causir un e quitar l'aute shens domau.

  • 0
  • 0
Orisha
2.

("dempuèi los primièrs umans, me disi que se non i aguèsse agut qualqu’un qu’aguèsse agut lo convenciment qu’un pauc mai ailà i auriá una autra cauna per i viure, benlèu que totes seriam encara dins la meteissa cauna africana.")

Après los prejutjats contra los gascons, ara nos infectatz amb los prejutjats contra los africans???

  • 1
  • 1
Pit Aluga Serres
1.

Avetz ben rason. Sensa pantais avem plus de projeit, plus d'avenir, plus que da morir.

  • 1
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article