Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La venjança de Nemesi

Marçal Girbau

Marçal Girbau

Filològ e promotor cultural, especializat sus las relacions occitano-catalanas.

Mai d’informacions
Los ancians grècs, que partejavan un univèrs mitic, filosofic e simbolic plan diferent del nòstre de uèi, avián un concèpte per nomenar l’orgulh uman talament extrèm d’una persona o d’un collectiu que los mena a desfisar los limits de l’òrdre cosmic. Aquò se sonava ibris (en grèc ὕϐρις ). Segon los elenics, l’ibris èra la malautiá que patissiam quand depassàvem las frontièras de l’umilitat a rapòrt del nòstre destin e subrestimàvem las nòstras capacitats. Èra, fin finala, lo baujum de nos sentir gaireben al meteis nivèl dels Dieus, l’inconscienta supèrbia.
 
Çò mai interessant es que l’ibris non veniá jamai soleta. De seguida arribava Nemesi (en grèc Νέμεσις) per metre las causas a l’òrdre. Nemesi, filha de Nix –divessa de la nuèit–, èra la divinitat grèga que representava la justícia e lo puniment dels Dieus. Tanben la sonavan Adrastea, es a dire, l’indefugibla. Èra, donc, la divessa encargada d’intervenir fatalament, entre d’autres, quand qualqu’un èra pres per l’ibris e se cresiá per dessús las siás possibilitats e l’òrdre cosmic.
 
Los grècs nos explican un molon d’episòdis exemplars de mond que patís d’ibris. De fait, las tragèdias e los mites grècs, en general, son protagonizats per de personatges que l’experimentan: lo paire d’Edip se crei capable d’esquivar los designes de l’oracle de Delfos, Aracne se crei mai bona que la quita Atena, etc. I a un passatge qu’illustra especialament plan la filosofiá grèga per çò qu’es de l’ibris. Dedal, que lo sieu nom voliá dire l’Astuciós, lo que trabalha amb d’art, èra lo melhor arquitècte e artesan del mond. Dedal, èra talament bon professionalament, qu’o podiá tot inventar. Aviá lo don de la tekné. Es per aquò que lo rei Minos de Creta li aviá demandat de bastir lo famós laberint per i tampar lo Minotaure. Ça que la, fin finala se passèt que lo rei Minos ordenèt de tampar dins lo laberint Dedal e lo sieu filh, Icar, per amor que Dedal aviá ajudat Ariadna. Alavetz a Dedal li calguèt pensar un plan de fugida: bastiguèt d’alas de cera e de plumas per el e lo sieu filh que lor permetèssen de sortir en volant. Dedal avertiguèt a Icar que non deviá volar ni tròp bas –per amor que l’escuma de la mar banhariá las alas– ni tròp naut –per amor que lo Solelh las fondriá–. Malgrat l’avertiment, lo filh volguèt volar talament naut que las alas se fondèron sul pic, e Icar tombèt al fons de la mar, prèp de l’isla que uèi lo sieu nom li rend omenatge: Icària.

Lo prestigiós istorian anglés Arnold Joseph Toynbee considerava que l’ibris èra una de las causas mai abitualas de crisi e casuda dels empèris al long de l’istòria. Per exemple, l’orgulh de véncer una batalha que s’apodera de cèrtes reis, emperaires o politics. Me ven a la tèsta almens un cas que nos aparten: lo car estimat Rei Pèire II d’Aragon. Mas en Occitània n’i a divèrses d’episòdis d’ibris d’aquesta talha. Quitament de fòrça recents. Non vos ne ven cap?

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Guilhabèrt de Castre Montsegur
10.

#9 Jaume el Conquerridor foguèt educat pels Franceses que l'avián manlevat, puèi fisat a de cavalièrs templièrs catolicasses de Mozon, tant val dire a de gents qu'aprobavan la crosada francesa contra los Occitans, e que desaprobavan l'accion politica e etica del paire de Jaume el Conquerridor.

Tant val dire que lo filh, que se perdèt lo paire quand aviá pas que quatre ans, foguèt condicionat a considerar aquel paire perdut coma un amòri, coma un pèc, coma un orgulhós. Tre l'annada 1214, l'istòria es contada a'N Jaume pels vencedors, e non pas pels vençuts. E un vencedor presenta un vençut coma un ase, un fòl, un flac, un lubric o sabi pas quina asenada encara… Un pauc de respècte per aqueste rei que se sacrifiquèt per nosautres, ça que la !

  • 4
  • 4
Francesc Magrinyà Barcelona
9.

El rei Jaume (1213-1276) I tot parlant de son pare el rei Pere el Catòlic ( 1190- 1213) va dir mentre es referia al desastre de Murèt: "es perdé (la batalla) per sa follia". En Girbau té tota la raó. Per cert s'acosta el vuit-cents aniversari d'aquesta batalla: el 12 de setembre proper. S'organitzaran actes a tot Occitània, sobretot al Llenguadoc? Què farem els catalans?

  • 2
  • 2
Ernèst Guevara Jr. L'Avana
8.

Ieu soi pas d'acòrdi amb Marçal Girbau. Pèire d'Aragon non es d'Ibris : França sonque es Ibris. E nos aparten d'anar quérrer Nemesi. E tal coma coneissiieu los dieus, tant valdriá de l'esperar pas tròp, aquela, per per far justícia. Non passaràn.

  • 2
  • 2
Oton d'Aniòrt Aniòrt de País de Saut
7.

#6 Joan Amalric de Mazamet, cortesament o vos dirai : una lenga, es coma un mentalitat de colhon (la que de vos se trufa), aquò se mehora. A fòrça de legir, de parlar, de trabalhar e d'escriure la nòstra lenga, la melhorarem. O farem tanben, coma o ven de far Marçal Girbau, en tornant préner man sus camps lexicals desastrosament abandonats al latin puèi al francés. En los abandonants aita, e tre lo sègle XII (e la casuda d'Icari)l, nos es mai que mai demorat una lenga literarària, e una autra, fòrça preciosa tanben per la sieuna autenticitat : la lenga dels "pèterroses" coma disètz. Sens eles, non seriam pas res mai. L'ora non es a se trufar de vos, mas a vos felicitar de legir e d'emplegar la lenga. E daissatz crainejar los ases, paraula d'academician que viu pel mièg dels camps…

  • 5
  • 3
joanamalric Masamet
6.

#5 Soi péterrós. Es plan sufisent.
Èri partit fa ara un trentenat d’annadas, qu’aviái de necessitats profesionalas e tanben l’enveja de descobrir d’autres monds.
Finalament, cambia pas, torni per vos dire que dins totes los monds, dins totes los microcòsmes, i a d’òmes (e de femnas) que se botan sul cap per ganhar – pas perdre – conservar – afortir – assegurar (raiar la mencion inutila) lo poder. E quand es pas lo poder sus las causas o sus los òmes, es lo poder sus las ideas. Aqueles grands colhons degalhan una energia fòla per bastir de movements, d’associacions, d’estructuras per la causa. An la fe. E, sabes pas perqué, al mitan del camin, de còps a la debuta, qu’an pas encara començat a s’endralhar dins lo trabalh de titans que los espèra, se botan a se fotre sul nas. Per un títol, per un sèti, per una posicion ierarquica. Alara raja lo sang, las parets del ostal nòu e bèl s’enrojissan. D’unes, los mai savis, ensajan de calmar los combatents, mas es dificil, que podes prener de tusts dins lo rambalh de la batalha. E tanben los que se batan viran un bocin paranoiacs, e si siás pas ambe ièu, siás contra ièu. An lèu fach de te considerar coma un enemic. D’autres, de pacifics qu’aiman pas la violencia e que son venguts per ajudar, avançar e pas tustar sur cap dels companhs, son desgostats, de còps vomisson sus las parets de l’ostal que torna lord de tacas indelebilas. N’i a que prefèrisson daissar tombar tot e tornar faire l’òrt. Sovent, tan de marridas causas foguèron dichas, tan d’ofensas feriguèron d’òmes plan sabents, fòrça estimables, que la reconciliacion es pas possible. Alara un camp se’n va mai luènh bastir un autre ostal per èsser tranquil e continuar de faire coma vòl. Aital, las fòrças s’escampilhan mentre que los enemics, los adversaris vertadièrs agachan tot aquò ambe trufariá : d’aquel temps, son suaus.
Quand èri jovent, aviam ambe un amic, resumit tot aquò ambe aquela formula : “i a tres fòrças que menan lo mond dels òmes : l’argent, lo sèxe e la conariá. E sovent, van per dos.” Cambiarà pas jamai.
Fa un trentenat d’annadas qu’èri partit veire d’autres monds. N’ai conegut d’ostals, de gropaments d’òmes bastits ambe coratge e voluntat per faire avançar de causas justas. I a totjorn una causa justa a la debuta. E a cada còp, torna la marrana, l’orguèlh nèci que fa brossar lo lach e empoisona los còrs. E mai son paures, e mai son amars e violents. E mai la causa es dificil e desesperada, e mai la lucha intèrna es canina. Ièu èri pas un menaire, èri pas qu’un lòctenent : dins aquela posicion, prenes de còps, si siás dins lo bon camp, podes amassar de micas. Alara soi tornat faire l’òrt.
Faire l’òrt, sabi pas perqué, o puslèu lo sabi mas es pas lo sicut, m’a donat l’enveja de me sarrar de las raices e de la lenga mairala. E ara qu’estúdii la lenga, que me regali de la tornar descobrir, de la legir e de l’escriure, que parlar es pas facil dins nòstra societat afrancesada, ara vesi que dins lo mond dels occitanistas, es çò parièr.
Alara, per pas parlar del fons, que soi pas un especialista e que n’ai pas la competencia sufisenta, valent a dire la linguistica, parlarai pas que de la forma.
Los corredors del Vatican son plens de sang, de mòrts e de nafraduras. Dempuèi la debuta. Mas los crestians, lo poble cresent e practicant l’a jamai sauput ni mai sospechat. Es aital que se bastisson las gleisas fòrtas. Degun empachara pas los sabents de se fotre sul nas. Subretot si darrièr lo pretèxt scientific, i a pas que de conflictes de personas, d’escòlas de pensada o d’ego susdimensionats (aquí un neologisme qu’ai inventat per donar de matèria a los que rosigan lors frens abans de me tombar dessús).
Fotètz vos sul nas, mas es pas la pena de faire d’exibicionisme, de prendre per testimòni totes los practicants beocians qu’an per preocupacion que de parlar, d’aprener e de faire viure la lenga en despièch de totas las diferencias linguisticas e de totes los egotismes locals.
E subretot, nos fasètz pas de lecçons sus l’umilitat.

  • 3
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article