Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’occitanisme, enjòc politic o passatemps (e VI): Lenga, territòri, cultura 

Jaume Costa

Jaume Costa

Professor de sociolinguistica à l’universitaire Sorbonne Nouvelle a París. A trabalhat mai que mai en Provença sus de questions de revitalizacion linguistica, e a publicat mantuneis articles e libres sus aquela question.

Mai d’informacions
S’aprocham de la fin. Mon idèa quand prepausèri lei cronicas que son a la basa d’aquesta presentacion a Michel Neumuller per Aquò d’Aquí èra mai que mai de repensar lo militantisme occitan a partir a l’encòp de la sociolingüistica occitana classica, amb son agach particular sus la question deis inegalitats e de la dignitat deis occitanofòns, e tanbèn d’una antropologia mai contemporanèa que pòsque integrar la question environamentala e sociala tala coma se pausa en aqueu començament de sègle 21en.
 
Aqueu pensament nos obliga a tornar pensar çò qu’es un·a occitanofòn·a, una lenga, un grop, una societat, lo luòc qu’ocupam, e la natura dau liame sociau que nos recampa. Un pauc tot, de fach. Ma tòca pasmens èra pas de donar de respònsas, que son de bastir colectivament. Simplament, çò que m’interessa es pausar de questions, o de tornar botar sus la taula de questions que s’èran pausadas fai 40 o 50 ans, dins un contèxt ben diferent d’aqueu d’encuei. Çò que m’interessa doncas es a l’encòp de comprene perqué l’occitanisme d’aièr es pus possible, perqué a pas capitat, e mai que mai de pensar l’occitanisme de deman. De questions, ne demòra un fum pasmens. Perqué, per exemple, estent qu’ai fòrça parlat d’environament e de capitalisme, capitèt gaire de temps un moviment coma Gardarem la tèrra, qu’èra vertadierament en avança sus son temps? Que s’es passat, dau meme temps, per que lo nom d’Occitània vengue lo nom d’una region administrativa francesa? Quineis efiechs pòt aver aquò sus l’usatge de la lenga, sus una politica lingüistica vertadiera coma sus lo rapòrt au territòri, dins un mond que la màger part dei locutors de l’occitan seràn lèu pus de mond qu’an tengut la lenga de l’ostau?
 
Acabarai en parlant un pauc d’aqueu territòri que si sòna ara oficialament Occitània. Lo fach que siegue anomenat Occitània es quicòm de pron important bòrd qu’es un act de definicion dau territòri, quicòm que, digueriam, èra au centre deis enjòcs per lo sègle.
 
Lo moviment occitanista es pron unic en Euròpa entre lei moviments de revitalizacion lingüistica, qu’a sachut pensar lo territòri, la lenga, lei practicas culturalas, sensa tombar dins un nacionalisme estequit. Se pòt d’un latz pensar que lo fach d’aver ara una region Occitània es una capitada, bòrd que legitima un nom qu’èra estat oblidat, puei escondut, de sègles de temps. Segur, es pas tota Occitània — mai laissarem aquò de caire per vuei. De fach, podètz ara agachar una meteò que porgís una mapa d’un territòri que se sòna Occitània. A Tolosa, un fum de luècs integran lo mòt “oc-” amb quicòm mai. Lei trins se dison “occitans”. Es una victòria dins lo sens que lo nom es de’n pertot, e qu’es estat una dei revendicacions de l’occitanisme: faire existir socialament e visualament una realitat culturala. Amb l’idèa que s’existe una basa territoriala serà mai aisit d’associar lenga e territòri, coma en Bretanha, per legitimar l’usatge de la lenga. Aquela idèa, vèn dau fach que lo mòt “Oc-” es pas simplament un mòt, mai es tanbèn çò que Lafònt aviá sonat un praxèm. Valènt a dire que dins aqueu mòt, per far simple, li caup un programa de sens, que lo mòt agís sus la realitat per crear la realitat que l’occitanisme aviá investit dedins a l’origina.
 
E es una realitat istorica que lo mòt “occitan” a pogut far paur, dins leis annadas 70 en particular, mai avans e après tanbèn, bòrd que justament èra pas un mòt neutre. E ara? Gaire, semblariá, se prenèm lo fach que lo quite Consèu d’Estat de la republica francesa neguèt en 2017 de demandas d’associacions còntra lo nom d’Occitània per la nòva granda region d’Occitània centrala. Escriu ansin, lo Consèu:
 
”Si le nom “OCCITANIE” ne correspond pas à celui d’un territoire, d’un pays ou d’une province ayant existé en tant que tel dans l’histoire, mais, évoque, comme il vient d’être dit, une langue et une culture historiques, il est constant que la majeure partie du territoire de la nouvelle région est comprise dans l’aire géographique et historique de cette langue et de cette culture.”
 
Farai pas un analisi detalhat d’aqueu tròç — emb’aquò, çò qu’indica es una realitat depolitizada: un espaci geografic e culturau, mai ren sus lo politic o la politica. Aquela depolitizacion pasmens, e es la part mai importanta, crèsi pas que siegue la consequéncia de l’act de nominacion de la nòva region. Au còntra, me sembla qu’es la depolitisacion dau nom d’Occitània qu’accompanha la flaquesa dau moviment occitan que faguèt venir possible l’adopcion d’un nom qu’èra estat un nom portat per un moviment militant, per una region administrativa francesa. Es la depolitizacion que fai que tot se pòt ara sonar “occitan”. Lo darrier luèc politizat e encara nòstre, benlèu, es lo nom deis abitants: aquelei de la region Occitània son rarament sonats “leis occitans”. A l’encòp, se pòt supausar, per pas nafrar lei catalans, mai tanbèn benlèu coma signe de l’illegitimitat dau nom.
 
 Vaquí doncas ont ne siam. Un territòri que nos fau repensar amb d’aisinas per lo sègle 21en, un nom democratizat mai que correspond pus a çò qu’avián en tèsta aquelei que lo reviscolèran, una manca de politizacion. Mai, a l’encòp, tot es a inventar mai. Sierve de rèn de se lanhar, ni sus l’istòria ni sus sei consequéncias que vivèm ara, ni sus lo fach que lei locutors naturaus de la lenga seguiguèron pas lo Felibritge o l’occitanisme, ni sus lo fach que perderiam la mestresa dau nom que nòstre moviment aviá reviscolat per son usatge militant e politic. La tradicion intellectuala occitana, pasmens, es encara viva e demòri convençut que nos bota dins una posicion privilegiada per pensar lo terrestre, lo liame entre umans, e tanbèn entre umans e non umans. Lo chivau parlava pas francés, benlèu que deman Garona serà una entitat reconoissuda per lei tribunaus e que parlarà occitan. S’agís de repolitizar l’occitanisme, doncas. Ren de mens.



abonar los amics de Jornalet

 

 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Huc Bertrand Laurac
2.

Repolitizar l'occitanisme?
Cresi, quant a ieu, que cau puslèu porgir una analisi mai critica dau quite occitanisme: una auto-critica politica. Insistiriái sus lei ponchs seguents :
- arrestar amb lo nacionalitarista victimista es a dire:
- arrestar de creire que "França" es l'enemic de l'occitan e de l'occitanisme (es uei lo sol estat que pòu ajudar au sieu reviscòl lingüistic, a condicion de cambiar sa politica)
- arrestar de creire qu'Occitània es una "nacion minoritària" coma Catalonha, Bascoat o Corsega (leis situacions istoricas son completament desparièras): es la part "romanica" dau territòri que sonam "França" (qu'a pas res a veire amb aqueste pòble germanic, mai qu'es l'extension politico-militara dau "domèni reial" dau rei e de sa noblesa d'a passat temps), territòri que l'egemonia politica e economica de la part dau nòrd a ofegat dins son expression culturala mai au quau s'es identificat dempuei tròp longtemps per que càmbie.
- arrestar de plorniquejar sus l'abandon de la lenga per la populacion (se compren perfièchament lei motius socio-economics e la necessitat a l'èra industriala)
- sortir de l'ideologia mediterraneocentrada cataro-trobadorenca: lo còr istoric de la "cultura occitana" es au nòrd (Nòrd lengadòc, Lemosin, Auvernha) e lei parts mai ruralas dau país e lei mei mespresadas, sens comptar lo dinamisme gascon. Brèu, la part ont la lenga es mai viva encara uei e es pas lo litorau mediterranenc, maugrat lo Cirdoc, leis Universitats Pau Valèri e Joan Jaurès etc.
-arrestar de creire qu'una lenga ultra normalizada es la solucion per retrobar l'usatge
-arrestar de s'acontentar de simbòls illusòris (lo metrò de Tolosa, lo nom de la region)
- sortir dau cosmopolitisme borgés sens caure (se vos plai) dins l'identitarisme nèci.

A mon sens, basta pas de "tornar pintar la façana" per sortir de la crisi: l'occitanisme dins son expression actuala es una part de la malautiá a la mòrt que patís la lenga occitana; se volètz que quicòm nòu se fague politicament, lo cau bazardar amb las errors dau passat.

  • 15
  • 6
pierre lachaud
1.

Qu'espera l'occitanisme per se pujar sur los trabaus de l'istorian Alain Sudre Garcia que demontret qu'i avia avant França una vita economica e culturala non solament en Occitania mas tanben en Italia, Epanha e delai la mar.?
França exista mas a partir de François 1er. Avant era gerada per dau senhors e la religion catolica, mesme si Karlmagne avia instaurat une iérarchia politica que s'es virada contre los frances . A falgut tornar conquerir las provinças puei las annexar per de las gueras colonialas que portavan pas aquel nom (crotzada contre los albiges, guerra de cent ans, guerra de Borgonha e autra).

  • 1
  • 1

Escriu un comentari sus aqueste article