Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Faulas, contes e legendas piemontesas

Vila de Carù (en italian Carrù) en Piemont
Vila de Carù (en italian Carrù) en Piemont
Joan-Pèire Cavalier

Joan-Pèire Cavalier

Ensenhaire a l'EHESS de Tolosa, membre de l'IEO dau Lemosin e de Calandreta. Mestreja lo blòg "Mescladís e còps de gula"

Mai d’informacions
L’ivèrn passat soi estat qualques jorns a Turin. Ai plan escotat, mas de piemontés n’ai pas brica ausit. Es un pauc coma cercar d’ausir d’occitan a Tolosa per las carrièras. La diferéncia amb la vila mondina es que, en mai d’aquò, la lenga i es fòrça mens visibla. Ai trobada pr’aquò una libraria, pas lenh del musèu del Sant Suari (que, entre parentèsas, val la pena d’èsser vist per sa museografia pseudo-scientifica vintage) que vendiá de libres e de disques en piemontés. Ai demandat las noveltats en materia de libres e foguèri bravament decebut. I aviá pas grand causa, e per tot dire quasiment res coma creacion leteraria. Serà benlèu que la libraria es pas plan achalandada, mas pensi pas, perqué sa vocacion prumièra es plan la difusion de la cultura piemontesa.
 
Ai degut m’acontentat d’un recuelh de provèrbis de Michele Bonavero (plan fach e fòrça ric[1]) e un autre de faulas, contes e legendas (Camillo Brero e Barba Guido, Fàule, conte e legende dla tradission popolar piemontèisa, soagnà da Michele Bonavero, traduzione italiana a fronte, Torino, editrice Il Punto, 2012) un libròt qu’es, en realtat, s’ai plan compres, una reedicion d’istòrias publicadas en 1974 e 1977 per aquestes dos autors: Camillo Brero (Milo Bré) e Leonardo Guido Musso (barba Guido), plan coneguts dins lo pichon monde de la letteratura piemontesa. Camillo Brero es l’autor entre autres d’un diccionari, de libres sus la sintaxa e la gramatica del piemontés[2], de reviradas biblicas, de recuelhs de poesia, etc.
 
Lo libre es presentat per Michel dij Bonavé (Michele Bonavero), l’autor del recuelh de proverbis que disiái, el tanben un vièlh de la vièlha dels estudis piemonteses. Se cita a el meteis, quora introdusiá l’edicion de 1977. Dins aquel temps, ont d’en pertot en Euròpa se luchava per reviscolar las lengas e las culturas minoritarias, aviá escrich (reviri de l’italian): “Un buf de vida novèla es a se levar dins l’arma de nòstre monde e lo Piemont es a tornar trobar lentament son entitat espirituala. Las valors culturalas son de nòu a l’onor e acuelhidas amb entosiasme, dins l’exacta tonalitat de la lenga piemontesa tornada descoberta e presada. E se la consciéncia del piemontés-lenga es a redimencionar la falsas paurs nacionalistas, los prejudicis absurdes sul dialecte, elis tanben, venon mens pesucs”[3]. Çò que m’estona es que Bonavero se contenta de se citar entre virguletas sens prene la pèna de tornar sus la desillusion que seguissèt auquelas annadas un pauc d’empertot, amb, en Italia, lo problema majer de la recuperacion de la question de las lengas minorizadas per la Lega Nòrd, partit xenòfòbe e anti-sud.
 
Enfin… Mai interessant, lo Bonavero ramenta la longa tradicion de la faula versificada en Piemont, dempuèi las Fàule moraj (Faulas moralas) d’Edoardo Ignazio Calvo (1773-1804), grand artista del piemontés, un temps jacobin, qu’escriguèt de faulas remirablas (se trapan sul sit de liberliber) ont domina la satira politica e sociala (l’obratge foguèt censurat sul pic e son autor recercat), que puèi serviron de referéncia a d’autres[4]. Cita tanben l’obra famosa de Nino Autelli, Pan d’coa. Leggende e racconti popolari piemontesi (1931, lo pan d’coa es l’equivalent del “pan negre” de Clancier, lo pan que manjavan los paísans), en prosa, pr’aquò fòrça poetica, libre aquel d’aquí prigondament ancorat dins la cultura populara piemontesa. Es puslèu aquesta dralha que seguisson aquí lo autors, subretot Camillo Brero, dins la primèra partida de l’obratge, amb de faulas plan polidas per la lenga, mas a mon gost, tròp moralizatriças e curetièras, amai se lor fond populari es interessant, coma per exemple l’istòria del merle qu’engolís lo verin qu’Eròda aviá mesclat al lach del pichon Jèsus (es dempuèi aqueste temps qu’a trapat un bèc jaune), o l’apropriacion piemontsa de la naissença del Crist, vertadièra grèpia de Nadal, o encara, mai atractiu, lo personatge del “setmin”, es a dire del septen (nascut a sept meses o septen de la familha), que tracionalament es cargat de poders contra los masques, e enfin vòli pas doblidar la figura de Santa Miseria que, de còps que i a, pòt portar fortuna als paures. L’istòria en particulièr de la creacion dels Piemonteses es a legir, que conta cossi lo bon Dieu, desgostat de veire que totas “las raças” umanas se carpinhavan e se fasian la guèrra creèt los Piemonteses, òmes amb la “testa sël còl”, per trabalhar per elis e pels autres, amai per comandar los autres. Malurosament doblidèt de lor balhar lo baston per menar e corregir lo monde! Conclusion: “Ël mal a l’é che coj che l’han la testa sle spale a l’han seguità a ten-e e mné’l baston sla schin-a dle ciole che a l’han la testa sël còl”: “Lo problema es que los qu’an lo cap sus las espatlas an continuat a tene e a menar lo baston sus l’esquina dels paures bogres qu’an lo cap sul còl”… Cadun se consola coma pòt…
 
Los tèxtes de Guido Musso, dins una seconda partida, son per ièu los mai polits e interessants perqué directament preses de collectages, amb cada còp lo nom de la persona e sa varietat de lenga. Dins fòrça cas sèm pas dins lo conte moral, mas anèm al rescontre del subrenatural, e donca a la limita del conte fatanstic, mas dins una cultura que demora progondament orala. N’en balharai aquí un exemple, revirat en occitan. Veiretz aital, los cosinatge d’aquesta lenga galo-italica amb l’occitan, lo franco-povençal e lo francés (sens parlar de l’italian)
 
La grafia dels autors es ara mai o mens consensuala. Es estada adobada per Pinin Pacòt (Giuseppe Pacotto) dins las annadas 1930. Es fòrça regulara (mai que la de nòstre occitan) mas pas tant evidenta qu’aquò, perqué mescla un fond de codificacion italiana a de manlèus al còde francés (“eu” e “u” per exemple), amai de l’occitan (“o” per la “u” italiana o la francesa “ou” [u] / “ò” per la vocala [o]) e per acabar del quite alemand: ö per [ə]. Per s’i trobar, anatz veire lo wikipedia piemontés, o lo sit Piemonteis.it.


La Ronza
 
 Na vòta a-i era’n cartoné che a vivìa da le part ëd Carù, a l’avìa’n gran bon caval e’l surtiment ëd carton, tombarel, caëtta e trincabale e për sòn a l’era a l’autëssa’d dé’n bon servissi a coj che a l’avìo da manca’d sò travaj.
 
Na bela matin a l’era alvasse prest përchè a l’avìa da’ndé a Faijan a fé na caria. Ciadlà’l caval a l’avìa peui tacalo al carton e a l’era partì. Coma ch’a fasìa sempre a l’era setasse con le gambe a pendojon e a l’era viscasse la sigala e tranquil as fasìa la fumà matinera antramentre che’l caval a’ndasìa, ma tut ant un moment ël caval a l’era fërmasse, a bogiava pì. Alora chiel a l’avìa crijaje’l comand d’andé, ma’ l caval gnente, sempre ferm. Calà giù a l’avìa ciapalo për la cavëssa për felo’ndé anans, ma gnente da fé, gnanca parèj a partìa nen. A cola mira lì a l’era montaje la flin-a: “A sì, it veusto nen andé anas con le bon-e? Provoma con le grame!” e ciapà’l foèt a l’avìa piantaje doe foëttà decise, ma la bestia a l’era pa merasse d’un centim! A bogiava pròpi pì, a smijava’ntampà!
 
Chiel a savìa pa pì còs disne, a l’era mai capitaje n’afé përparèj da quand a l’avìa torna ciapà la cavëssa e a l’avìa col caval lì. A l’avìa torna ciapà la cavëssa e la l’avìa provà a felo arculé, arculé a’rculava, ma anans a’ndasìa nen. Gnanca a parlene. Costa a l’era pròpi gaja! A l’avìa beicà anans sla via për vëdde se për cas a fussa staje quàich bestia ch’a sbaruvava’l caval, ma a l’avìa pas vist gnente, a-i era mach na ronza’d travers a la stra, un pòch pì anans.
 
Alora, vist ch’a-i era pas nen da fé, a l’avìa virà’l caval e a l’era artornà a ca’ndoa a l’avìa peui contaje a la fomma lòn ch’a l’ara capitaje e chila a l’avìa dije: “Lassa fé da mi, it vëgaras che a rangio tut, vira pura la bestia ch’i andoma”.
 
Sò òm a l’avìa sotala, a l’avìa virà’l caval e chila a l’era’ndàita a pijesse’l mëssoirèt e a j’ero partì.
 
Rivà an sël pòst ël caval a l’era torna piantasse, chila a l’era calà dal carton e con ël mëssoirèt a l’avìa tajà la ronza, peui a l’avìa dije a l’òm: “Ora va pura!”, chiel a l’avìa comandà’l caval che a l’era partì andasend a fé sò travaj; chila a l’era tornà a ca, ma quand ch’a l’era rivà a l’avìa trovà la mare madòna con un brass tajà.
 


Contà da Lena Bòsio’d Carù
 Lo Romèc
 
Un còp i aviá un carretièr que viviá del costat de Carrù, aviá un bel e bon caval e un assortiment de carrèta, tombarel, carreton e carri, e per aquò èra a la nautor de balhar un bon servici a los qu’avián mestièr de son trabalh.
 
Un bel matin s’èra levat d’ora perqué deviá anar far un cargament a Farignano. Un còp aprestat lo caval, l’aviá estacat a la carrèta e èra partit. Coma a l’acostumat, s’èra sietat las cambas a pendolon e s’èra alucat lo cigara e suau fasía sa fumason matinièra pendent que lo caval anava son camin, mas tot d’un còp lo caval s’èra arrestat, bolegava pas mai. Alavetz li gridèt lo comandament d’anar, mas lo caval voliá pas entendre res, totjorn arrestat. Èra debalat e l’aviá trapat pel cabestre per lo far avançar, mas pas res a far, aquò tanpauc lo faguèt pas bolegar. A-n-aquel punt, la colèra lo prenguèt: “A òc, vòls pas avançar amb las bonas manièras? Ensajam amb las marridas!” e trapat lo foet, li aviá fotut dos còps plan sentits, mas la bestia s’èra pas bolegada d’un centimètre! Bolegava pas mai e semblava plantada!
 
El, sabiá pas mai que ne dire, un afar aital li èra pas jamai capitat dempuèi qu’avía aqueste caval. Un còp de mai, aviá pres lo cabestre e aviá ensajat de lo far recular; per recular, reculava, mas en davant anava pas. Èra pas la pèna de’n parlar. Aquò èra quicòm de plasent! Aviá agachat en davant sus la rota per veire se per en cas i aviá pas qualqua bestia qu’espaurugava lo caval, mas avía pas res vist, solament un romèc que traversava la rota, un pauc mai en davant.
 
Alavetz, vist que i aviá pas res a far, aviá virat lo caval e se’n èra tornat a l’ostal ont aviá contat a la femna çò que s’èra passat e ela li aviá dich: “Daissa me far, veiras que adobarai tot, vira donca la bestia que i anam”.
 
Son òme l’aviá escotada, avía virat lo caval, ela s’èra anada prendre lo volam e èran partits.
 
Arrivats sus plaça, lo caval s’èra tornat plantar, la femna èra devalada de la carreta e amb lo volam aviá talhat lo romec, puèi aviá dich a l’òme: “Ara podes anar!”, el aviá comandat lo caval qu’èra partit far son trabalh; ela èra tornada a l’ostal, mas quora i arrivèt aviá trobada la bela maire amb un braç talhat.
 


Contat per Lena Bosio de Carù (província de Còni)

 


[1] Michele Bonavero, Proverbi Piemontesi. Il Fascino della Sagezza Popolare, Torino, editrice Il Punto, 2011.
[2]Sintassi dla lenga piemontèisa, Torino, Piemont/Europa, 1994.
[3] « Un soffio di vita nuova sta lievitando nell’anima della nostra gente ed il Piemonte sta ritrovando lentamente la sua entità spirituale. I valori culturali vengono riproposti e sono accolti con entusiasmo nella esatta tonalità della lingua piemontese riscoperta e riapprezzata. E se la coscienza del piemontese-lingua sta ridimensionando i falsi timori nazionalistici, vengono meno, anche, i preconcetti assurdi sul dialetto… »
[4] Giusep Arnàud, 16 fàule moraj ; Vissent-Andrea Peyron, Fàule Piemontèise poétiche, crìtiche, leterarie e moraj, etc.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

gaby balloux
3.

#2
e arpitan tanben !

  • 4
  • 0
nadal
2.

Mercés per aquel brave article.

Serià interessant qu'aguèsse sul Jornalat, de temps en temps, articles de fons sus las autras lengas neo-latines dichas minoritarias, de l'estat italian e espanhol : friulan, sard, sicilian , galician (e tanben de l'estat francés : còrs). Un pauc coma fa el bloc "Petit es polit" pel genovés.

Mercés

  • 5
  • 0
Lilian Chovèl Clarmont / Le Crest / Auvèrnha-bassa
1.

Pensave pas que le piemontés semblava tant la nostra linga! Brave article. ;-)

  • 2
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article