Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Part I: Quora lo poiriment de la situacion permete de depassar los engatjaments

Amfi
Amfi
Laurenç Revèst

Laurenç Revèst

Escrivan, traductor. Dialectològue, Doctor en lingüistica. President onorari dal Centre Cultural Occitan País Nissart e Alpenc.

Mai d’informacions
Los occitans e aüra los occitanofòns an generalament una tradicion pacifica e legalista. E penso, onestament, qu'an un sens aut de la justícia, e tanben... de l'injustícia. Respectar las règlas per una bòna convivéncia, es important. Es parier per la justícia e la justícia lingüistica. A un moment donat, nos serà ben donaa l'autorizacion d'aver una plaça sociala importanta per l'occitan, per detricotar la repression lingüistica. D'occitanistas espèran e esperèron aquò. Tota lor vita. Mas una vita, es sovent tròup corcha per veire de causas bolegar e inversar la tendéncia per la lenga occitana. 

Encara que tròbo que lo pòble occitan a una tendéncia al “reborseirisme” o al tuchinat sovent après que las repressions aguèsson tuat –al sens fisic dal tèrm- las jacariás o lo Barbets me. Sentiments d'injustícia amb la reaccion occitana de 1851 atot. Mas i es que de veire quora se parla de refòrmas e que de politics dison “es un país ingovernable, los “franceses” ronhan cada còup que se fa un cambiament”. Benlèu que nòstre esperit occitan subreviu ansin. Me fa pensar al libre interessant Histoire de Menton [Stòria de Mentan] sota la direccion de JP Pellegrinetti, ed. Privat 2010. En particular, l’article “L’entrée dans la modernité (1860-1914)” [Entraia dintre a modernitat] d’Henri Courrière p. 139 “L’annexion et le second Empire: de l’opposition passive au soutien modéré” [L’anexian e o segond Empèri: de l’oposician passiva au sosten moderat].
 
Un exemple concret qu’illustra ja los blocatges per l’occitan al nivèl de basa. Un cas enervant qu’ai viscut de l’interior. Dins lo Conselh d’Administracion (“CA”, un còup siglat, fa mai classa) de l’Universitat Pau Valery (UPV) de Montpelhier.
 
Eriam dos elegits. Ero elegit estudiant al “CA” per representar lo Movement Estudiant d’Occitània de Montpelhier (MEd’Òc) per 3 ans. E ma collèga Delfina representava l’associacion al CEVU. Dins la logica de la dignitat per la lenga occitana entamenaa amb de noms de personalitats occitanistas o de personas celèbras ligaas a l’occitan per de salas o d’amfiteatres de l’Universitat, volio que contunhe per los bastiments novèls.
 
Per exemple aviam e i son totjorn (per astre) l’amfiteatre “Max Rouquette” [= Max Roqueta]. Lo bastiment dals “Félibres rouges” [Felibres roges] fins a la BU “Ramon Llull” (autor catalan qu’escriguèt en occitan)...
 
Aviam dos novèls bastiments de previst en 2003, una extension de la Maison dals estudiants sonaa Joan Molin dal nom dal resistent occitan besieroprovençal e lo teatre universitari.
 
Per la segonda part de la Maison dals Etudiants i aguèt debat e prepausèro “Bastiment Charles Camproux” —la version occitana de son nom estent refusaa “Carles Camprós”—. E per lo futur teatre, un nom bilingue “La Vignette- La Vinheta” que veniá dal nom de l’endrech, qu’a passat temps i èra una vinheta valent a dire una pichina vinha (vinhòta se ditz ges en lengadocian montpelheirenc après m’èstre entressenhat). E non èra un pegassolet coma posquèro sentir un còup...
 
Foguèt debatut, acceptat e actat per los dos bastiments.
 
Quin plaser de veire escrich lo nom d’aquel resistent (version french solament) Charles Camproux, universitari occitanista naissut a Marselha, amb de raices en Cevenas. Fondator de la revista Occitania amb Pau Ricard, membres dal Movement occitanista politic “Lo partit provençau” que se presentèt a las eleccions dins las annaas 1930 en Provença... E grand resistent monpelheirenc qu’un jorn Felip Martel me cuntèt una anecdòta de Camprós sota las muralhas de la plaça dal Peiron just a la fin de l’ocupacion.
 
Anava ben amb Joan Molin, de paire felibre e resistent tanben.
 
Mas per lo teatre i aguèt ja una pichina temporizacion estranha. Lo nom èra ren marcat encara sus la faciaa mas me prometèron que seriá marcat sus una tenda per lo jorn de l’inauguracion.
 
I aguèt l’inauguracion e una tenda amb inscrich solament en francés “Inauguration du nouveau théâtre de l’UPV” e ren de mai. Gaida al provisòri que dura...
 
Alora tornèro signalar que lo nom deviá èstre bilingue.
 
Deguèro partir pi per tornar a l’Universitat de Niça (facultat de las Letras) en vista de començar la tèsi. Era pròcha geograficament per enquistar en Gavotina (e mai semblava d’i aver de plaça per ieu per l’avenir...). Esperèro que se fariá lo nom bilingüe per lo teatre. Tornèro un còup a Montpelhier, veire d’amics, far de recèrcas, mas i èra encara ren d’escrich sus la faciaa. Aguèro ren lo temps d’agachar d’afichas eventualas.
 
Mas en 2013 tornèro una jornaa a l’UPV. Còup de... teatre. O marrit còup de teatre. Ren de tot, detz ans après. Lo nom èra solament escrich en francés! Perqué? Aviam una decision actaa! 
 
Escriguèro un pichon mail cortés al Director dal teate per li dire. Me diguèt que li caliá trobar la decision qu’èra ren al corrent...
 
Los arquius de l’UPV, après d’annaas son mandats als arquius comunals de Montpelhier. Cal o saber. E après un temps, la comuna jeta tot... Perdut?
 
Non. Après mai de meses de recercas dins mos afars, en cò de mon paire, dins lo sòlmòrt, tornèro trobar un pichon dorsier. La decision votaa sus lo rendut còmpte oficiala e quitament tornèro trobar la primiera de coberta dal jornal universitari que parla de l’inauguracion dal teatre “La Vignette-La Vinheta”...
 
Mas fins aüra, ren de bolegat.
 
Informèro los actuals membres dal MEd’Òc local... E pi cadun a de causas de far.  Vira la ròda.
 
Vaicí coma passan de causas a la trapèla...
 
Ja que las promessas, i son que los creduls per i creire. Alora las decisions per las aplicar, imaginatz coma la tecnoburelocraciá las pòt endurmir... Es coma laissar una candèla s’amurcir lentament. 
 


 
 
E mai per l'inauguracion: La Vignette- La Vinheta




abonar los amics de Jornalet

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Mèfi ! 31
19.

#18 Fòrt juste, mès pensi que las gents pòden oralizar la grafia classica a la mòda occitana coma o fan amb le quite francés, se non qu'amb le son final "ou" e la a finala.
Les toponimes fan besonh de la fonetizacion locala, s'es desviada en francés official.
Se constata ara un problèma vertadièr ambe l'accent tonic, mai que mai dels mòts feminins, que o vos metten gaireben totes sus la finala coma una à! Aquò's catastrofic! Cal una solucion pragmatica, amb un accent grafic (superflú) per exemple o autra causa.
Le son francés "ou", accentuat, es un problèma real tanplan e caldriá èsser pragmatic emai.
L'occitanisme se pausa sovent coma defensa d'una lenga litteraria d'iniciats, coma de latinistas o d'hellenistas.
* Escrivi las consonantas dobles etimologicas, que la grafia classica me fa enganar en francés...

  • 0
  • 0
Lou Dàvi dau 307 CVN
18.

#11 Moussu Cairon. Soun pa noumbrouses, aici, lous que remétou en questiu la grafio classico. Ou-be se soun pa jamai esprimi... vai be. Mè lous vese pa noumbrouses a Jornalet. Un pau mai en defuoro de l'òucitanisme, saique belèu...
Uno lengo estent avans touto causo uno ouralita, una musicalita, adounc la prumièiro causo de faire es de parla e trasmetre, fa tinta la lengo.

D'un autre cousta, se pauso la presenço escricho de la lengo din l'espandi publico. Em d'uno grafìo, remetre d'un biai prou aisa las sounourita que s'enténdou es un besoun, çou me semblo.
Se pauso tanben la questiu de la fraireta roumanico de nostres parla d'O e de nostros lengo d'òurigino latino. Segu que la grafìo classico es LA grafìo mièl adatado en d'aqueste òujetiu tout naturau amai necessàri.
Percò, neglija lou besoun d'uno grafìo autro din lou countèste d'alfabetisaciu à la franchimando sariè uno manco de pramatisme. Save d'esemples councrèt de mani escoularisa en Calandreto pièi à l'escuolo primàrio "franceso"que temoùniou de lus capacita espountanèio de legi la lengo nostro (quan l'an agudo entendu un pauquenet adeja) escricho em de la grafìo founetìcou-mistralenco. E be oi ! Mès per faire lou cami de rebous, es-à-dire legi la grafìo classico, i arìvou pa pus.

Parte dau prencipe que tout ce que può buta uno meiouno aproupriaciu de nostro lengo deu èstre òujetivament counsidera, estudia amai esperimenta. Es acò tanben faire obro soucialo e pertouca lou mounde. Es gramecí l'òucitanisme qu'un jour coumprenguère cò.
Afourtiguen-z-o que l'entre-se, lou refús de proussimita, la manco de pedagougìo, l'encapacita d'escouta la baso, tout acò nous meno segurament vès nostro muort, sans èstre esta foutu de respuondre à la demando poupulàrio e à sas capacita d'aprendissage passiu.
La paur es pas qu'un fumaras qu'en mai d'acò demenis pa lou dangiè. Adounc, enfacen courajousament touto prepausiciu e analisen-la avans de la coundanna.

E per acaba su lou proublèmo (lou vostre) de l'anounima, vous dirai ieu que, dau moumen que la paraulo es neto e respetuouso amai argumentado, l'anounima n'es pa un de proublèmo. Quan l'òucitanisme e quan sous sirven saran mens fanatico (toutes hou soun pa !), saique pouiren liurament marca nostro identita. Per aro, vese pa, em das justiciaire qu'avise d'aici d'aila, que siègue poussible encaro de se desvela la caro. E pièi, sièi segu que me couneissès pa, aitant coumo ieu vous counèisse pa ge.
Mè pamens, de cop que vougués prene lengo em de ieu ou quauqu'us mai, e be vous geinessias pa : mandas un courièl à Jornalet e digas-lus que vous arénjou cò. En defuoro de Jornalet, m'embèstio pa que discutiguen d'acius councrèto per la lengo.

Emb d'aquò, pas mai. E coma disèm dinc mon país : Jòia ! (constatatz se la savèm pas manejar la classica !)

  • 1
  • 0
Bargemon Bargema
17.

Parla de ceba, respònde d'alhet.
Bòbi Marlet

  • 0
  • 0
Mèfi ! 31
16.

#11 ai cercat Gérard Cayrou a Florentin en paginas blancas e l'ai pas trobat...

  • 1
  • 2
Un òme anonim
15.

#14 E puish, ce'm sembla que suu web, tot lo monde que s'estuja darrèr un shafre... Belèu, lo petit monde de l'occtanisme on tot lo monde son amics, qu'es diferènt. Quan vei l'exemple de V Poudampa qu'a gausat dar lo son nòm e com es ajartat, aquò, de vrai, que da enveja de balhar lo son nom vertadèr....

  • 1
  • 2

Escriu un comentari sus aqueste article