Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

I. Qualquas reflexions sus los airals de contacts entre espaci latin, eslau, albanés, grec e espaci berbèr, arabe, turc, curde

Laurenç Revèst

Laurenç Revèst

Escrivan, traductor. Dialectològue, Doctor en lingüistica. President onorari dal Centre Cultural Occitan País Nissart e Alpenc.

Mai d’informacions
Un espaci plen d’ambigüitats e de transicions religiosa, culturala e linguistica
 
Aquel estudi es fondamental per pensar a las consequéncias geoestrategicas, tensions, escambis, cambiaments e als airals de rescòntres entre lengas e culturas.
Las consequéncias psicologicas de pressions de tal grop e doncas de sos atributs (lenga, cultura, religion, vision sus la societat e lo mond) son interessantas. Coma los imperialistas meton en plaça los mecanismes de dominacion e de respèct de lor cultura. Coma inferiorizan e arriban de còups a destrurre l’autre. E los conquistats, coma fan per resistir, d’un biais o d’un autre. Adopcion parciala, en susfàcia o quasi totala, o retorn al combat.
Se cal avisar que dins los terroristas islamistas marroquins, ben venon de la region sonaa Rif. Son de berbèrs islamizats e rejetats per l’estat marrocan… E lo sentiment de revòlta pilha un autre camin. 
 
  1. Qualques tèrmes ja :

     
  1. Lo mot muladi (en castilhan: muladí, plural: muladíes) ven de l’arabe « muwallad » (romanizacion dal nom) significant « adaptat » ò « mestís ». cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Muladi
En Espanha musulmana, aquel terme poliá significar:

- a. Lo crestian qu’abandonava lo cristianisme, se convertissiá a l'islam e viviá demieg los musulmans. Es diferent d'un mozarabe perqué aicest garda la religion cristiana mas viu coma el dins las zònas sota dominacion musulmana.

- b. L’enfant d’una cobla mescla (crestian e musulman) mas de religion musulmana.
 
Se vei ben la complexitat de la definicion e las zònas grisas deguás al contacte de las doas religions.
 
  1. Los muladies (coma los Banu Qasi, Ben Cassi, de la familha dals Cassius a l'origina) apareissèron als sègles VIIIen e IXen. Al sègle Xen las conversions foguèron importantas e tota una fraccion de la populacion d'Al Andalós èra muladi. Qualques muladies rebèls foguèron celèbres, coma Omar ben Hafs ben Shafar (Umar bin Hafs bin Chafar), naissut a Ronda d’una familha visigòta (dal rei Witiza se ditz) que son paigrand -Chafar ben Salim- se convertiguèt a l'islam. Contrarotlèt politicament un territòri important de l'Andalosia pi se convertiguèt al cristianisme en 899, en installar un evèsque crestian a Bobastro (fa pensra al vai e ven que se poirà veire en Bosnia o doas religions dins una frairia coma los Sokolovic) cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Umar_bin_Hafs_bin_Chafar
Aguent pres coma prenom Samuèl pròva de far reconóisher son estat per lo rei d'Asturias Amfós III lo Grand (866-910).
 
Lo fondator dal clan dals Banū Qāsī, lo Còmte Cassius se convertiguèt a la religion musulmana dal temps de la conquista araba d'Espanha, per conservar sos domènis cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Comte_Cassius
Lo clan dals Banū Qāsī fa crèisser son poler al sègle VIIIen per lor sosten als emirs de Cordoa, dal temps de luchas intèrnas entre Arabes e Berbèrs, pròpi frequentas dins las annaas que seguèron las conquistas mal qualificaas d'arabomusulmanas cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Banu_Qasi
 
Abdèl Raman Ben Moamad Ben Maroan Ben Ianís Lo Gilic/ Galic (Abdal Rahman Ibn Muhammad Ibn Marwan Ibn Yunus Al Djillîqî), naissut a Merida, mòrt en 889 es un descendant d'una familha de "muwallad" romana ò visigotica, convertiá a l'islam de Vandalosia, venguá Al Andalós, cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Ibn_Marwan. Dal temps qu’es aut foncionari a Cordoa, es victima de paraulas que lo vèxan. Es dins un contèxt de multiplas revòltas a caractèr etnic: arabes, berbèrs, "muwallades", mozarabes, eslavons... Quita la capitala e recampa entorn d’el d'autres muladies- "muwallades" descontents. A lor cap, lo Galician (sa familha seriá originària de Galícia), Lo Gilic/ Galic ?, arabizat en « Al Djillîqî », fonde doncas la ciutat de Badajoz (875), que serà un refugi que s'establiran de populacions entieras de "muwallades", notament aquels de Merida (vila contrarotlaa d’aquel temps per un clan berbèr e non arabe).
La revòlta dal Gilic (Al Djillîqî) còntra lo poler central prendrà fin après reconciliacion amb l'emir Abdala (Abd Allah).
 
  1. Ajam, Maoali, Dimmî
En Al Andalós "Ajam" designava los locutors de lengas romanas. De fach aquel tèrme foguèt aplicat a totes los pòbles amb cu los Arabes avián contacts, cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Ajam
 
"Maoali" es un qualificatiu s'aplicant als convertits novèls nonarabes al començament de l'islam, son sovent tractats amb mesprés coma los marranes en l'Espanha catolica cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Mawali
Aquels convertits, sovent d'ancians esclaus afranquits per una conversion -forçaa ò non- a l'islam, demoravan estacats a lor ancian mèstre arabe per un ligam de dependença sonat "walâ". Eran considerats coma de ciutadans de segonda categoria, quitament s’en teoria avián los memes dreches que los autres musulmans. Per exemple, devián continuar a pagar l'impòt personal « jisia » coma de nonmusulmans « dimmi »! I aguèt lo cas en Tunisia de populacions negras qu'an volgut levar la traça de lor estat d'ancians esclaus dins lor patronime. D'unas vilas dal Sud, Medenine o Jerba, an d'abitants negres descendents d'esclaus que pòrtan encara sus lors papiers d'identitat la mencion "atig" (afranquit per) o "chochan" (=esclau) pegat a lor prenom cf. https://www.lepoint.fr/afrique/tunisie-en-finir-avec-ces-patronymes-heritage-de-l-esclavage-19-10-2020-2397065_3826.php
Es a l'extension de l'empèri omeiade, que los Arabes devenguts de mai en mai minoritaris dins la societat musulmana faguèt que los convertits posquèron progressivament accedir a totas las foncions publicas.
 
Un dimmi (de l'arabe costumierament traduch per « pactizant », « aligat » o « protegit ») es, segon lo drech musulman, un nonmusulman aguent conclús, ambals musulmans, a un tractat de reddicion (dimma) determinant sos dreches e devers.
 
Lo tèrme dimmi s'aplica essencialament a las «gents dal Libre», que, dins lo camp de la governància islamica, per l'aquitament d'un impòst de capitacion (jisia), d'un impòst foncier (caraj), d'una cèrta incapacitat juridica e dal respècte de cèrtas règlas edictaas dins un «pacte» passat amb las autoritats, se veon acordar una libertat de culte restrencha, una dispensa de cèrtas obligacions que los musulmans son tenguts de far (coma l'almòina obligatòria « zacat» o... servir dins l'armaa per evitar de se rebelar) ansin coma la garantia de seguretat per las personas e per lors bens. En escambi, de constrenchas de mai son impausaas, coma l’interdiccion de bastir de nòus luecs de culte (que laissa doncas pensar a un agotament progressiu dals nonmusulmans sus lo tèrm lòng) o l’interdiccion dal proselitisme (idem coma restriccion de desvelopament). L'ensèm d'aquelas règlas teoricas serà efectiu de biais mai o mens estricta o brutala segon los periòdes e los luecs.

Malgrat l'elaboracion d'aquel pacte amb los dimmis, la situacion dals nonmusulmans dins lo monde islamic a l'Eatge mean e lo periòde otoman èra melhor qu'aquela dals noncrestians e eretics dins Euròpa medievala. Cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/dhimmi
 
  1. Jisia
Còntra un impòt individual « jisia » servant de caucion, los subjèctes jusius, samaritans, crestians (dins totas las variantas: nestorians...), e sabeans, mas egalament en orient, zoroastrians en Persa e en Índia, los indos d'un estat musulman pòlon exerçar lor religion segon los tèrmes d'una « pacha » passaa amb las autoritats, a l’image de la primiera pacha establiá per Omar al sègle VIIen per los crestians de Siria (metre en perpectiva amb la situacion dals crestians sirians aüra ancuei). Aquel document es benlèu una compilacion de disposicions elaboraas progressivament que d’unas pòlon venir d’Omar ben Abd al Aziz (717-720). Aquel impòst a sa rason explicaa dins lo Coran.
 
Los dimmis devián ren èstre taxats d’un biais excessiu, lo calife Omar auriá dich en parlar dal sieu successor: « Li recomando d’aplicar las leis e reglaments de Dieu e de son mandat concernent los dimmis e d’exigir qu’emplissèsson lor contracte completament e de ren los taxar en delai de lors means ».
Los dreches dal dimmi son de dreches concedits, valent a dire que pòlon èstre anullats d’un biais unilateral per las autoritats musulmanas. Pròva de lor inferioritat. Se tracta ren d’egal a egal. Aquelos dreches a la vita e a la securitat son pagables, coma una « capitacion coranica ». L'assaiista Bat Ye'or, qu’inventèt lo neologisme de « dimmitude » représ dal discors dal crestian libanés Beshir Gemaièl de 1981, vei dins la recompra d’aquelos dreches una indissociabla condicion obligatòria d'umiliacion, d'inferioritat e de vulnerabilitat extrèma. Mas sas analisis son discutiás, cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Dhimmi .
 
  1. Shoobia
La shoobia designa un moviment de resistença a la dominacion dals Arabes dins lo monde musulman en particular en Iran e en Al Andalós dal temps dal periòde abbasside. Es un moviment dals pòbles còntra la dominacion araba, pòples sonats "ajami". Es en l'airal farsi (cultura e lenga pèrsas) que lo moviment es lo mai notable. A la forma d’una resisténcia a l'arabizacion de la cultura. Aquel moviment aviá tocat los berbèrs dal temps de la conquista pi foguèt recuperat per las populacions localas: Galicians, Visigòts e Francs. Al sègle XIen, un exemple de la literatura shoobi es la letra « Risâla » de Ben Garcia (arabizat foneticament en Ibn « Gharsiya ») escricha entre 1051 e 1076 que vòl mostrar la superioritat dals novèls convertits sus los arabes, cf. http://fr.wikipedia.org/wiki/Shu%60ubiya
 
 
 
 
Desplaçament de populacions
  1. L’estat turc actual a eiretat de l’empèri otoman una expansion nacionala.
L’empèri otoman, coma son nom l’indica, foguèt imperialista en impausar son administracion, sa lenga e per biaisses sa religion. En aquò es format coma lo reiaume de França. E per aquò a de rapòrts conflictuals amb totes sos vesins, passats e presents. Al present, citam l’ila de Chipre partiá entre grècs e turcs, los recurrents debats per la reconoissença dal genocidi armenian, per la question de l’estat curde, las reconoissenças assiriana, araba (d’Antiòcha, Antakia aüra).
 
  1. Deplaçaments
Una assimilacion ò un desplaçament ò una eliminacion. Veguèt lo desplaçament de populacions crestianas fàcia a l’invasion turca: de grècs d’Ionia que s’exilian en Grècia, d’albaneses (a l’epòca majoritariament crestians) que s’exilian en Itàlia dal sud (formant pi una part de la minoritat Arbëresh). Los Arbëresh, o Arberèshes, son d'Albaneses vivent despí la fin de l'Eatge mean dins lo sud d'Itàlia. S'i son establits als sègles XV e XVI, fugent l'ocupacion otomana après la mòrt de l'eròi albanés Jòrgi Castriòta, Gjergj Kastriot Skënderbeg.

Un segond grop d'emigrats de la region de Himarë los a rejonch après lo masèl de 6 000 Albaneses qu'avián refusat de se convertir a l'islam, per Ali Pasha Janina Tepelena. Aquest grop s'es establit principalament a Hora e Arbëreshëvet (Piana degli Albanesi en italian) e Sëndahstina (Santa Cristina Gela).
Los Arbëresh an conservat despí aquela epòca una fòrta identitat albanesa. Parlan un dialècte albanés, pasmens mai influenciat per l'italian que l'albanés d'Albania estandard. Contrariament a l’actuala pichona majoritat d’albaneses que se son convertits a l'islam e a sas variantas (o a de grops islamocristians o sincretics coma los bectashis, eça.), los arbëresh son principalament ortodòxes e catolics. Se designan de per els per lo tèrme d’Arbëria.
 
  1. Mesclum entre populacions islamizaas d’Euròpa e turcs
I aguèt los escambis de populacions grecocrestianas d’Ionia e d’Anatolia vèrs Grècia e de populacion turcomusulmanas de Grècia (e d’Euròpa dal sudèst) vèrs Turquia. Foguèt l’ocasion per Turquia de butar las nacions non turcas fòra dal territòri e d’aplicar una turquizacion de las populacions demoraas al país. Al contrari, en Grècia, los musulmans de Traça posquèron demorar e fa que aüra existon de partits politics per los representar en Grècia (fach significatiu, las minoritats musulmanas de Traça per se renfortir an sovent pilhat un vernís apelatiu turc, per èstre coma sostenguts per los turcs, mentre que sovent son d'eslaus bulgars islamizats). Al contrari, en Turquia nos sembla ren que i ague de partits politics representants de grècs o armenians.
 
I es sovent una aproximacion a prepaus dals noms utilizats per nomenar la populacion segon lor lenga e religion. Ansin la populacion de lenga grega en Crèta que passèt dal cristinanisme ortodòx a l’islam sunite foguèt nomenaa coma turca, çò qu’es erronèu. Ven dal fach que sovent lo trach determinant foguèt la religion dins la determinacion de l’apartenença a una populacion dins una ò una autra categoria.
 
Al rebors, en Caramania e en Capadòcia la populacion de lenga turca (caramanli) de religion crestiana, los Caramanides, foguèt expulsaa vèrs Grècia mentre qu’èra pròpi dal país. La situacion es pas comparabla a la dals gagaoses (turcs crestians de Moldavia) qu’els emigrèron en Moldavia al sègle XIX. En aquel sens, los turcs musulmans devenguts nacionalistas laïcs operèron un neteament religiós e non etnic. Paradoxal.

Lo fondator e primier patriarca de la Glèisa « ortodòxa turca », lo Papa o « Baba » Eftim, es generalament presentat coma un pope caramanli, èra de tot biais originari de Cesarea, Kayseri, en Capadòcia. La creacion d'aquel patriarcat en 1922 respondiá a doas aspiracions: aquela de crestians ortodòxes d'Anatolia que pensavan ansin escapar, coma turcs o turcophones, a l'expulsion collectiva cap a Grècia decretaa per lo Tractat de Lausana en 1923, e aquela dal govèrn turc que dispausavan d'un interlocutor alternatiu al patriarc ecumenic classic, sospechat d'èstre favorable a Atènas pendent la guèrra grecoturca.
 
  1. Un cas dramatic, los armenians.
Los armenians an patit sovent un doble imperialisme: imperialisme dals turcs, e imperialisme dals curdes e dals lases. Arriba alora que los curdes parlesson de curdes crestians, en fach d’armenians. Aquel rapòrt ambigú es d’alhors notable quora los curdes aparan los armenians islamizats dal genocidi dins la region de Borsa. Los turcs an aprofichat de la concurrença seculària entre armenians e curdes per se servir de mercenaris curdes còntra los armenians. L’airal nòrd de l’espaci curdofòn actual a conoissut una curdizacion après 1915, sus un territòri etnicament neteat e vuei.
Arriba parierament que los lases parlesson dals armenians coma un grop de lases especial.
De notar los Hemishis, armenians d’Hemshin islamizats. Mas ben sovent per ren « tocar a l’unitat de la nacion turca » es preferit de parlar des musulmans de lenga armeniana (dialècte armenian occidental). Fòra de l’airal turc, trobam d’Hemishis, mas foguèron parats de l’islamizacion e demorèron crestians.
 
Lor estatut pausa problèma quadruple :
  • Mòstra que la nacion armeniana es fins aüra, ancara presenta sus lo sòl de l’estat turc actual e es ancara originala, malgrat l’assimilacion culturala, la semblança religiosa e l’assimilacion al turc (e eventualament mai al curde),
  • Que los Hemishis turcs visquèron longtemps d’escondon, en tàiser lor origina armeniana, lo subjèct es quasi tabo per aquel mond, de paur d’èstre ancara suspectats d’èstre de marrits musulmans ò turcs (de criptocrestians presumits ò reals),
  • Mòstra la diversitat de la nacion armeniana, majoritariament de religion cristiana mas convertiá per sa subrevita a l’islam en minoritat (coma los lazes a caval entre Georgia –lazes crestians- e Turquia –lazes islamizats-), nòta Recep Tayyip Erdoğan Primier ministre de Turquia despí 2003 membre dal Partit per la justícia e lo desvelopament a fach longtemps creire qu’èra laze (istòria de mostrar que l’integracion d’aquel pòble foncionava a la nacion turca),
    Una populacion qu’es plus dins lo tip exacte de l’armenitat, e ren dins la turquicitat integrala.
 
  1. Las conversions
 
Las rasons de las conversions de crestians a l’islam

Avans la conquista de Bòsnia e Ercegovina per l'Empèri otoman, los eslaus de Bòsnia son catolics o ortodòxes. Una part dals ortodòxes son d'ancians bogomiles sèrbes caçats de Serbia per Stefan Nemanja, son d'autre biais eles que convertiràn los eslaus de la region a l’«eretgia» bogomila. Après la conquista de Bòsnia e Ercegovina, una part d'aqueles eslaus se convertiguèt a l'islam. Las conversions son relativament passivas e oportunistas pendent los cinc sègles d'ocupacion otomana, dins la mesura ont, segon lo sistèma dals millets, l'estatut de musulman dins l'Empèri otoman lor aportava mantes avantatges:
- plus pagar «l'impòst religiós» que pagavan los crestians e los jusieus (per contra coma musulmans devián pagar solament la Zakat);
- evitar d'èstre obligat "d'ofrir" al sultan son primier filh coma esclau, «l'impòst de la sang» segon la tradicion de las janiçaris; (nos en rèsta la traça dins los patronimes coma: Ahmet Filipovic, Ahmet enfant de… Felip), lo devchirmé (turc devşirme: lo ramassage, la recòlta; de vèrb devşirmek, recoltar, grèc pedomazoma - παιδομάζωμα: raubament dals enfants ), èra, dins l'Empèri otoman, lo sistèma de recrutament forçat consistent a requisicioar de pichons enfants e eventualament d’adolescents (mas èran mens maleables aquel) dins las populacions crestianas per los « elevar » coma de turcs musulmans, per tal de los destinar, per la mai granda part, a far part de las tropas d'elita otomana: las janiçaris (de turc Yeni Çeri: «nòva tropa»).
- accedir a de pòstas dins l'armaa e l'administracion; l'Empèri otoman, los nonmusulmans avián l'estatut de dimmis: subjèctes de segond òrdre, avián pas lo drech de portar las armas, ni de possedir de tèrra, lors luecs de culte devián en ges de cas depassar la nautor de las mosquetas, devián una capitacion suplementària (l'haraç) e tanben un Impòst de la sang: es lo «Devchirmé». Es tanben per escapar a aqueles inconvenients que tot lo long de l'istòria de l'Empèri otoman, nombre de crestians paures se convertiguèron a l'Islam dins los territòris controtlats pels turcs: Anatolia, Pròcha-Orient, Egipte e Balcans, de còps que i a per vilatges entiers (Albaneses, Bogomiles, egipcians, Gorans, Torbèches, Pomaques, Méglénites, Pauliciens, Pontiques, Lazes…) fan créisser d'autant lo nombre de « turcs », en venent alora de subjèctes de plen drech. Lo Devchirmé tanben a contribuit a aquelas conversions, que passar a l'Islam permetiá a las familhas de restar en contacte amb lors enfants levats, e aver de filhs Janissaires escafava lor estatut de «nòus convertits»

 
- se desfaire dal cristianisme per los ancians bogomiles.

Entre los vint e sièis grands visirs causits demieg los janiçaris, e per aquels que ne’n conoissèm l'origina, onze èran albaneses, sièis grècs, d'autres encara circassians, georgians, armènis, sèrbes o parier italians de Dalmàcia, e cinc solament foguèron turcs d'origina.
En aquò, rejonh la figura dal convertit. Figura qu’es mesa en valor coma sovent dins lo monde islamic al contact d’autras religions. Ne’n trobam dins lo monde politic otoman. Coma grèc celèbre avèm Georgios Kalkias Stravelakis que se sonarà pi Mostafa Khaznadar e Grand Vizir de Tunisia. Per l’anecdòta, en 1822, los grècs de Quiòs declaran lor independença de l’Empèri Otoman. La respòsta otomana es brutala, chaple dals estatjants mascles, las fremas e los enfants devènon d’esclaus. Lo quite paire de Georgios es tuat e, amb son fraire Iannis, coma esclau es convertit a l’islam ambal nom de Mostafa. A Constantinòple es vendut a un representant de la dinastia Hussainide, lo Bei de Tunís qu’es tanben d’origina grèga e es elevat dins la familha de Mostafa Bei. Mòstra ben lo ròtle dals convertits que son dins lo sistèma mas que tèmptan d’aparar los fraires d’etnia islamizats.
Mai en rèire dins lo temps, coma grega celèbra avèm Evmania Voria que se sonarà pi Emetullah Rabia Gülnûş Sultan. Grega de Rethymno en 1646 coma esclava es mandaa a Constantinòpolis. Recèu una educacion en lenga turca e en religion musulmana dins l’harem dal sultan otoman Mehmed IV e serà la maire dals sultans Mostafa II e Ahmed III.

Un pauc a l’image d’aüra dins lo monde mediatizat: per los ancians dal dançaire Maurice Béjart al mediatizat fotbolaire Franck Ribéry en passar per lo cantaire Akhenaton- Philippe Fragione, Depardieu... E sovent la conversion de celebritats es sovent supausaa mas pas totjorn vertadiera (efècte de mòda o per far rebèl o en recerca de raïces?).

Lo contrari es fòrça mai rare e mai dangierós per causa de risca de mòrt –en islam l’apostasia val la mòrt-, se pensa al cas de Paul Mulla nomenat avant Mollazade Mehmed Ali, grèc cretés convertit al cristianisme. Mai recentament avèm Asia Bibi al Paquistan cf. https://fr.wikipedia.org/wiki/Affaire_Asia_Bibi o https://en.wikipedia.org/wiki/Shahbaz_Bhatti.
 
Aquel tip de populacion autoctòna islamizaaa es segon lo cas nomenaa :
 
- pomacs per los bulgars islamizats de Romelia (Bulgaria), de Traça orientala (part turca de Traça) e occidentala (part turca), nòta: « Romelia » ven de « rom » designant las regions europèas de l’empèri otoman qu’èran de l’empèri roman (se ditz qu’en Al Andalós tota esclava qu’adoptava l’islam pilhava coma primier nom Romia, de l’arabe per dire « europèu, crestian », tèrm designant un europèu e significant literalament «Roman». Un grèc bizantin se qualificava de per el de ρωμαίος romaios, en digne eiretier de l'Empèri roman. Los arabes an reprès lo qualificatiu, que s'es generalizat dins los païses musulmans de Mediterranèa e acaba per qualificar totes los europèus o crestians,

- torbesh per los macedonobulgars de Macedònia e gorans per los eslaus en general en Macedònia,

- valaades per d’unos grècs islamizats de l’Epire.
 
Pòt passar per los estadis de criptocrestians, de bectashis, d’alevis, de sofis. Los grècs pontics de religion crestiana qu’an demorat après los escambis de populacion de 1924 son supausats èstre de criptocrestians e aiçò despí mens de 100 ans.
 
Lo passatge a l’islam es sovent una passarèla per se turquizar. Un exemple los grècs cipriòtes islamizats, que parlan lo grèc coma los grècs de l’ila demorats crestians. Una part venguèt s’installar a Antalya en 1936 e al final aquela comunitat originala s’integrèt totalament fins a devenir una integracion totala, e al final parlan plus grèc.
 
Segon las tèsis de cèrts istorians subretot bosniacs, la populacion bosniaca musulmana provendriá de sèrbes e de bulgars bogomiles, crestians aparentats als catars que, après lor persecucion en Bulgaria, se serián refugiats en Serbia e en Bòsnia e Ercegovina, ont, sota l'Empèri otoman, serián estats islamizats. Pasmens, la majoritat dals especialistas de Balcans remarcan que los Bogomiles desaparèsson completament tre la fin dal sègle XIV, mentre que l'islamizacion comença solament a la debuta dal sègle XVI, las populacions crestianas passant a l'Islam per plus pagar l’Haraç (impòst otoman suls nonmusulmans). La "darriera" familha crestiana ortodòxa de Gora s'es fonduá dins lo rèsta de la populacion en 1855, amb la mòrt de Baba Bozana dins lo vilatge de Brod. Aquò representa d’exemples tipics.

La situacion de l’aviatora Sabiha, nomenaa Gökçen après la genocidi armenian de 1915 es emblematic de la situacion. Lo mai tragic es per las populacions non masclas demoraas après lo chaple.
Lo redactor en cap d’Agos, Hrant Dink (assassinat lo 19 de genier de 2007) explicava qu'aviá publicat aquela informacion sus la basa de testimoniatges d'una neboda de Sabiha Gökçen venguá d'Armenia e en s’apliant sus documents e fòtos publicats sus aquel afar a Liban e en Armenia. Hrant Dink recordèt tanben que s'aquela revelacion foguèsse vera, aquò fariá que valorizar Mostafa Kemal Atatürk, provant sa compassion devèrs las victimas armènias, tot en anotant que Mostafa Kemal Atatürk aviá pas jamai participat a las politicas dal Partit Union e Progrès. Foguèt, al contrari, un grand rival d'Ismail Enver e de Talaat Pacha.
Los trèbols causats per l’invasion religiosa faguèt que l’identitat dal monde es perturbaa. Per exemple dins la region de Novi Pazar ò Raška interior, d’unos se dison Bosniacs, d'autres Musulmans (coma nacionalitat) e d’autres Serbes ò Montenegrins de religion musulmana.
 
Los politics turcs an un discors bivalent en dire que cal que totas las minoritats se conformesson a un modèl turc, mas de fach s’agisse d’una dissolucion lingüistica e culturala dals nonturcs dins lo modèl turc.
 
Un bòn exemple es la turquizacion dals patronimes. La lei dal nom de familha bandisse de noms de familha que contènon de connotacions de culturas estrangieras, de nacions, de tribus, e de religions. Coma resultat, totplen d’etnias armenians, grècs, e curdes foguèron forçats d’adoptar de noms turcs d’après una adaptacion fonetica o de còups sensa ges de rapòrt.

Una nomenaa amb l’element “ian, zade, ev, poulos, viç, ben/bin, dis, aki, madumu, veled, cubo…” denotant respectivament una familha d’origina: armeniana, georgiana, russa, grèga, albanesa, araba, curda, e d'autras originas, poiriá pas èsser enregistraa, èra sigue completament diferenta sigue aviá l’astre d’èstre remplaçaa per “-oğlu” ponch e basta) coma dals toponimes (la vila de Constantin > Istambol, Adrianopolis > Edirne, Smirna > Izmir). Objectiu, escafar la memòria familiala e individuala. Objectiu quasi capitat quora se ve aüra las complexitat de las recèrcas genealogicas en Turquia!
 
Una error de la part de las autoritats gregas es de favorizar la pèrdia d’identitat de las populacions musulmanas autoctònas que parlan lor lengas (bulgar e/ò grèc) en aver instaurat una classificacion los identificants coma turcs. Ansin, lo sistèma escolar que lor es proposat es bilenga grèc/ turc e pèrdon lor lenga, en continua l’òbra d’imperialisme que los grequiza e turquiza, mas los laissa plus parlar lor lenga pròpria.
 
Lo cas emblematic d’icònas nacionalas :
  • l’albanés Gjergj Kastrioti, dich « Lo prince Alexandre » en turc « Skanderbeg ». Son paire Gjon Kastrioti èra un senhor de l'Albania centrala qu'èra estat vassalizat per los Otomans. Per s'assegurar de sa fidelitat, sos quatre filhs Gjergj, Reposio, Constantin e Stanisha Kastrioti son portats coma ostatges e islamizats per servir dins l'armaa turca en 1423. Totes, levat de Gjergj, conoisson una mòrt violenta. Gjergj Kastrioti, après una carriera militara al servici de l'Empèri otoman, refusèt pi l'islam e tornèt al cristianisme catolic. Organizèt una insurreccion victoriosa contra los Otomans, se presentant coma lo defensor de la cristianitat dins los Balcans. Son percors es a l’image dals « laramans ». A costat de la populacion majoritariament musulmana e minoriariament crestiana, una part de la populacion albanesa foguèt longtemps de religion criptocristiana, eiretatge de l’islamizacion turca. Despí la fin de la « decolonizacion otomana » e l’alunhament de l’istòria turca dal territòri d’Albania, fan torna mai parlar d’elos, mai liurament sensa pressions socialas o jutjaments.
  • lo serbe Mehmed Pasha Sokolovic, lo grand visir de Soliman dich lo Magnific, de Selim II e de Morad III de 1565 a 1579. Naissut dins una familha sèrba ortodòxa, foguèt victima de la practica otomana dal devşirme a l'edat de sièis ans; conduch a Istambol, foguèt elevat dins l'islam e venguèt janiçari. Va morir en 1579 assessinat per un musulman fanatic que li recriminava sa tolerància rapòrt als ortodòxes dins l'Empèri. En 1557, influencièt la decision dal sultan de restablir lo patriarcat sèrbe de Peć (coma a l'epòca de l'Empèri Sèrbe, al Cossovo. Makarije Sokolovic son fraire, foguèt nomenat patriarca, lo patriarc sèrbe èra al cap de totes los ortodòxes dals balkans de Romania e d'Ongria, tirat aquels de lenga grèga.
  • Aquela situacion existe fins aüra, citam un contemporanèu: Emir Kusturica naissut lo 24 de novembre de 1954 a Sarajevo, en Republica federala socialista d'Iogoslavia. De nacionalitat iogoslava, es d'origina serbomusulmana. Lo New York Times a interrogat Emir a la debuta de la guèrra en Bòsnia sus son identitat, Emir auriá respondut: «Sio un exemple viu de la mèscla e de la conversion dals sèrbes en Bòsnia», «Mos grands vivián dins l'èst d'Ercegovina, èran fòrça paures. I èran tres fraires al sen de la familha. L'un èra crestian ortodòxe. Los dos autres se son convertits a l'islam per subreviure ». Lo jorn de Đurđevdan (lo Sant Jòrdi) en 2005, Emir es tornat crestian dins la Glèisa ortodòxa sèrba sota lo nom de Nemanja Kusturica (Немања Кустурица) dins lo monastèri de Savina, pròche d’Herceg Novi, al Montenegro. Sos detractors an analizat aquò coma una traïson de son passat musulman, a qué a respondut: «Mon paire èra atèu tot en se definissent coma sèrbe. D'acòrd, avèm benlèu estats musulmans pendent 250 ans, mas eriam ortodòxes denans aquò, tot en restant sèrbes ». Un exemple de reparacion istorica d’una cultura?


abonar los amics de Jornalet

 

 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article