CAPCALERA: IEA-AALO

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Diluns, 30 de novembre

Domergue Sumien · Questions de lenga occitana

Diluns, 7.7.2014 03h00

L’eiretatge incommensurable de Pèire Bèc (1921-2014)


Comentaris 2 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (17 vòtes)
carregant En cargament


Pèire Bèc
© Georges Souche




Etiquetas
bèc, sumien

La desparicion de Pèire Bèc es un tèrratrem per la cultura occitana. Demest los omenatges nombroses al grand filològ gascon, me permeti d’evocar qualques unas de sas contribucions incommensurablas a la lingüistica occitana e, pus generalament, a l’autoconeissença del pòble occitan.
 
En dialectologia, Bèc a establit la classificacion pus comuna e pus retenguda dels dialèctes occitans, que fa l’objècte uèi d’un consens gaireben general. Es una classificacion dobla.
 

— D’un caire la classificacion dialectala al sens estricte, amb tres grops: 1º lo gascon (grop d’un sol dialècte); 2º lo nòrd-occitan (lemosin, auvernhat, vivaroalpenc); 3º lo sud-occitan (provençal, lengadocian).
 
— D’autre caire l’estructuracion supradialectala que se basa sus de critèris diferents, amb tres grops: 1º l’arvèrnomediterranèu (lemosin, auvernhat, vivaroalpenc, provençal); 2º l’occitan central (lo lengadocian sens sa varietat meridionala); 3º l’aquitanopirenenc (lengadocian meridional, gascon, catalan). I cal precisar que lo catalan s’es destacat tardivament de l’occitan per de rasons istoricas e culturalas, mai que lingüisticas.
 
Bèc a trobat un nom qu’es ara pro definitiu e consensual per lo dialècte vivaroalpenc (e mai se lo meteis Bèc l’aviá nommat inicialament provençal alpenc). Abans Bèc, a aquel dialècte, diferents lingüistas li donavan de noms plan desparièrs.
 
Dins lo sistèma occitanocatalan, la plaça del gascon a fornit de motius de discussion sens fin. Pèire Bèc a donat d’esclarziments decisius sus la question. Es clar que lo gascon e lo catalan tenon de plaças particularas, mas pas per las meteissas rasons. Lo gascon a de traches originals dempuèi que s’es desgatjat del latin e, pasmens, a evolucionat de manièra convergenta amb d’autres dialèctes d’origina latina per formar tre la Nauta Edat Mejana la lenga occitana, qu’es donc una “federacion de dialèctes”. Lo catalan, al contrari, aviá pauc de traches originals a l’inici e se destaquèt de l’occitan tardivament.
 
Bèc fasiá sempre doas causas a prepaus del gascon. D’un caire explicava son originalitat e, d’autre caire, defendiá la participacion del gascon a l’edificacion de la comunautat occitana. Vesiá lo concèpte d’occitan, unit e divèrs a l’encòp, coma la melhora defensa del gascon.
 
Es aital que Bèc arribèt tanben a l’occitan estandard. Lo grand sabent occitan saupèt combinar la lingüistica descriptiva e la lingüistica normativa (çò que certans lingüistas sabon pas far). En se basant sus la descripcion luminosa dels dialèctes, tals coma son, prepausèt tre 1972 una organizacion intelligenta de l’occitan estandard:
 
— L’occitan estandard, per defaut, se basa sus lo dialècte lengadocian e, pus precisament, sus l’occitan central (valent a dire, lo lengadocian majoritari en ch coma dins nuèch, ponch, sens la varietat meridionala de lengacoian qu’es en it coma dins nuèit, punt).
 
— Al costat d’aquel estandard general, Bèc admet e encoratja clarament la cultura dels autres dialèctes jos de formas convergentas e estandardizadas: dona de precisions, en particular, per cultivar lo gascon, lo lemosin e lo provençal, sens prejudici per l’auvernhat o lo vivaroalpenc (tanben admet que lo lengadocian meridional en it se deu cultivar dins aquela meteissa perspectiva).
 
Sus l’istòria de l’occitan, lo trabalh de Bèc es variat e  impressionant. I trobam de subjèctes tan divèrses coma la data d’aparicion del son [y] (la u de segur) en occitan medieval, o ben la cultura de varietats convergentas d’occitan a diferentas epòcas...
 
Sempre Bèc situava son trabalh dins la perspectiva pus larga de las lengas romanicas. Inseriguèt sa classificacion de las varietats d’occitan e de catalan dins una classificacion pus ampla de tot lo mond romanic. Li devèm en particular la nocion d’occitanoromanic, que rassembla l’occitan e lo catalan dins un grop romanic central, pus pertinent que d’autres agropaments coma lo galloromanic o l’iberoromanic (que Bèc refusa pas ça que la).
 
Ai pas de competéncia per comentar l’òbra literària de Bèc, nimai sas analisis sus la literatura e la musica. D’autres o faràn.
 
Al delà de las òbras scientificas de Bèc, tanben cal insistir sus la granda umanitat del sabent. Teniá un brave sens de l’umor, cercava sempre d’entreténer de bonas relacions amb totòm, impressionava amb son sol saber los universitaris reputats, se mostrava benvolent e atentiu envèrs los joves cercaires, acordava volontièrs de prefacis als autors de tota mena. E mai assajava sovent de reconciliar las innombrablas tendéncias rivalas de l’occitanisme. Que son remembre siá etèrne.



publicitat
BANNER1: IEO Arièja



Perfil

Categorias

Mai d'articles

Archius




D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions