La granda majoritat dels occitanistas comprenon ben l’interès de saber ont son los limits exactes de la lenga occitana. Malaürosament, una pichona minoritat d’occitanistas, desprovesits de cervèl, mesprèsan aquesta question: devenon ironics quand lor ramenti que cal pensar a las franjas occitanas de la region del Centre, dins lo sud dels departaments d’Endre e de Char.
 
Conéisser precisament lo limit lingüistic es util, de verai. Per salvar una lenga menaçada, cal organizar sa recuperacion dins la societat, cal mobilizar las populacions, cal que las autoritats installen una politica lingüistica favorabla. Totas aquelas operacions fan partida de la planificacion lingüistica (language planning). Per reüssir aquò, cal saber exactament ont l’occitan se parla. Donc cal determinar amb precision los limits de la lenga, scientificament e non pas a vista de nas.
 
S’òm pretend defendre los dreches lingüistics dels occitans de Pau o de Niça, tanben es necessari de defendre los meteisses dreches dels occitans que vivon en Endre e en Char. Cal èsser coerent.
 
En general los lingüistas pòdon saber fins ont l’occitan se parla, a la comuna près. Una acomolacion d’enquistas de terren an permés d’o determinar.
 
Mas i a encara un tròç del limit que coneissèm mal: se tròba a las confinhas de Lemosin, Borbonés e Berrí, entre las vilas de Boçac, Sant Amand Montrond e La Chastra. De còps i sejorni per determinar lo limit entre occitan e francés. Ai pas acabat las enquistas, i me caldrà tornar. Ai ja de resultats parcials e interessants mas es tròp d’ora per los rendre publics, los divulgarai quand aurai aquerit una vision completa de la zòna d’investigacion. Totun pòdi liurar qualques faches als legeires de Jornalet.
 
Trobam encara de locutors autentics de l’occitan local o del francés local de cada costat del limit lingüistic. Lors diferents parlars son menaçats mas son pas mòrts. Ma zòna d’enquista es pro rurala, a de vilas pichonas e es a l’escart dels grands fluxes de circulacion. Aquesta configuracion a “retardat” un pauqueton l’imposicion del francés estandard coma unica varietat lingüistica. Lo francés estandard i senhoreja, de segur, mas un chic mens qu’a Canas, Ais o Montpelhièr.
 
Del costat occitan de la frontièra lingüistica, ausissi de parlars del Creissent de basa auvernhata o lemosina. Del costat francés, entendi de parlars berrigauds que lors locutors s’identifican fòrtament amb la region istorica de Berrí. Totes aqueles locutors son conscients d’un limit lingüistic: me dison pas textualament qu’es lo limit entre l’“occitan” e lo “francés” mas afortisson que de parlars completament diferents se fan fàcia.
 
Pro de locutors del francés berrigaud son capables de me citar de frasas completas en occitan vesin del Creissent per illustrar lo contrast entre las doas lengas.
 
Tròbi ben de traças d’occitan dins los parlars franceses e, invèrsament, de formas francesas dins los parlars occitans. Aquò es normal dins una zòna de frontièra. Mas dins la màger part dels cases, tot parlar local se pòt atribuir sens cap d’esitacion siá a l’occitan, siá al francés, après qualques minutas d’escota solament.
 
Del costat occitan, lo famós fenomèn del “Creissent” lo cal desmitificar. Es clar que lo Creissent es un concèpte valid: es aquela zòna de l’extrèm nòrd d’Occitània ont se parla un occitan amb d’influéncias particularament fòrtas del francés. Pasmens los traches de l’occitan i rèstan fòrts. Malgrat la francizacion parciala, un parlar occitan i se pòt reconéisser còp sec, en contrastant amb un parlar francés de Berrí que n’es distant de 4 quilomètres solament.
 
Tròp de militants occitanistas son mal informats d’aquestas realitats, que creson que lo Creissent seriá un país boreal e semilegendari, cobèrt de nèblas etèrnas e de mistèris lingüistics inextricables. Que non, tot s’explica plan logicament dins lo Creissent. L’occitan creissentés se pòt analisar de manièra limpida. Ne caldrà far un jorn una presentacion clara a destinacion del public occitanista...
 
Del costat de la lenga d’oïl, los locutors del francés local me dison pas jamai res de negatiu sus los occitans o los occitanofòns. Pus generalament, los franceses de Berrí —los que parlan berrigaud e los que lo parlan pas— son de mond fòrça agradius e aculhents, amb l’esperit dobèrt, que m’ajudan fòrça dins mas enquistas e que cèrcan de me trobar de contactes utils. Berrí es una region fascinanta gràcias a sos abitants, a sa cultura prigonda, a son dialècte d’oïl, a son istòria e a sos païsatges. Es un gaug d’aver de vesins tan coroses just al nòrd d’Occitània.
 
Quand parli de longa del conflicte lingüistic entre occitan e francés, o avètz ben comprés, non se tracta pas d’incriminar las populacions del País d’Oïl. Mon orientacion nacionalista (independentista, patriotica) occitana, naturalament, es pas dirigida contra las populacions francesas. Es dirigida contra l’estat francés que tua la lenga d’òc. Mon exploracion dels limits lingüistics es pas motivada per una obsession chauvinista. Vòli pas entrepachar las bonas relacions amb nòstres amics franceses de Berrí. Vòli saber exactament dins quin territòri podèm organizar la recuperacion de l’occitan, de manièra legitima, segon de critèris racionals.