Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’‑e de sosten: dire la realitat (II)

Un chic de literatura scientifica
 
Entre los diferents argumentaris sus l’‑e de sosten, presenti çai jos los tèxtes mai scientifics e mai argumentats que permeton de resseguir lo debat.
 
(1) Los tèxtes de la tradicion normativa e alibertina, favorables a las formas sens ‑e (e acceptant un usatge moderat de l’‑e de sosten), son los seguents.
 
— ALIBÈRT Loís (1935) Gramatica occitana segon los parlars lengadocians [reedicion 1976, Montpelhièr: Centre d’Etudis occitans — reedicion 2000, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans / Institut d’Estudis Occitans]
 
— LAFONT Robèrt (1971) “Problèmes de conscience linguistique: le français médiateur”, Cahiers pédagogiques de l’Institut d’Études Occitanes 53
 
— KREMNITZ Georg (2003), “Changements linguistiques dûs à des phénomènes de contact? Le traitement de l’‑e de soutien dans les discussions sur la forme référentielle de l’occitan”, Lengas 53: 161‑187.
 
(NB - Kremnitz i examina tanben los arguments que Lafont, Sauzet, Taupiac, Lamuela e ieu desvolopèrem dins de documents intèrnes del CLO.)
 
— SUMIEN Domergue (2006) La standardisation pluricentrique de l’occitan. Nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie, coll. Publications de l’Association Internationale d’Études Occitanes, Turnhout: Brepols (seccion XII.5.1, p. 231‑241).
 
(NB - Me i referissi a Kremnitz e examini tanben los arguments que Lafont, Sauzet, Taupiac e Lamuela desvolopèron dins de documents intèrnes del CLO.)
 
— SUMIEN Domergue (2007), prefaci de Patric SAUZET, Preconizacions del Conselh de la Lenga Occitana, volum especial de la revista Lingüistica Occitana 6 [coeditors: Lingüistica Occitana & Gianni Vacca] (en linha)
 
(2) Las reflexions mai importantas en favor d’una extension massissa de l’‑e de sosten son las seguentas:
 
— TEULAT Rogièr (1985) Uèi l’occitan, s.l.: Institut d’Estudis Occitans.
 
(NB - Los arguments en favor de l’‑e de sosten i son pauc detalhats e se repartisson dins diferents capítols.)
 
— TAUPIAC Jacme (2001) L’occitan modèrne, s.l.: Institut d’Estudis Occitans.
 
(NB - Es lo trabalh mai espés en favor de l’‑e de sosten, se concentra sus la prononciacion.)
 
— LAMUELA Xavier (2008), compte rendut de Sumien 2006, Ianua 8: 239‑244 (en linha).
 
(NB - Aqueste tèxt concís pòrta d’arguments radicalament diferents d’aqueles de Taupiac, en insistissent sus l’acceptabilitat e lo pes de la dominacion francesa.)
 
Exclusi d’aquesta lista de tèxtes segondaris, anecdotics o non scientifics que porgisson pas d’arguments decisius.
 
 
Las formas normativas sens ‑e se pòdon prononciar
 
Las formas sens ‑e se pòdon prononciar car son confòrmas a las possibilitats de disposicion tradicionala dels sons (e dels fonèmas).
 
Quand los mots de formacion populara an de consonantas finalas dispausadas d’una certana manièra, los mots sabents e los manlèus, eles tanben, pòdon acceptar las meteissas consonantas finalas, dispausadas de manièra identica.
 
S’atròba que las formas normativas sens ‑e finala respèctan aquestas leis. Donc es impossible de pretendre que serián “imprononciablas”. Vejam qualques exemples.


 
TerminasonMot de formacion popularaCultisme o manlèu
‑b (se pronóncia coma ‑p o regionalament s’amudís)adòb (adob), òrb (que vei pas), Òrb (riu), gòrb, còrbbaobab, nabab, efèb, monosillab
‑cròc, arc, caluc, tolonenc, un chicmagic, politic, siriac, barròc
‑çbrèç, doç, Laurençprecòç, voraç, loquaç
‑chfach (fait/hèit), ponch (punt)romanch, campech, punch
‑d (se pronóncia coma ‑t o regionalament s’amudís)sened, nud (nus)Ingrid, Belgrad, Leopòld, rapid (rapide), solid (solide), retrograd, abitud, longitud
‑fbuf, estof, ganif, golf (prononciat “gof”, baia maritima), pof, patapof,
lo bif e lo baf
gòlf (espòrt), sherif, filosòf, fotograf, polimòrf, ieroglif, trionf
‑g (se pronóncia coma ‑c o regionalament s’amudís)sang, larg, castigèrg, dialòg, catalòg, astrològ, pedagòg, demiurg
‑lsol, comol, Arnalalcòl, util, parallèl, petal
‑lm (tend a se prononciar coma ‑m o ‑l)Ansèlm, palmnapalm
‑mprim, Condom, Riam, Niomislam, Jerusalèm, modèm, extrèm, maritim, regim, astronòm, ipodròm, volum
‑mpcamp (champ), rompvamp, Olimp
‑nun, drin, an, parlan, dison (disen), bon (bòn)rododendron, telefòn, poligòn, fenomèn, diafan
‑ndmond, rendvagabond, reverend, dividend
‑ngsang, long (lòng)camping, gang, diftong
‑ntpont (pònt), gantinstint, distint, mastodont
‑ptròp, lop, Felip (Falip, Halip), Alps (Aups)rap, clip, ciclòp, polip
‑rdur, car (char), per, murrar, elicoptèr, carnivòr
‑sblos, près, pastís, fons (hons), ors, còrs (còs, anatomia)Caucàs, immens, univèrs, pervèrs, còrs (de Corsega)
‑shAushashish, Marraquèsh, manosh
‑t gat (cat/chat), rot, gent, fòrt (hòrt), vistèst, oèst, bit, trist, fosfat, interprèt
‑x (se pronóncia originàriament coma ‑cs)ròcs, secsfax, indèx, Fèlix, Pòllux
‑xt (tend a se prononciar coma ‑st)prèst, visttèxt (tèxte)
 

Cossí far dins las varietats qu’amudisson las consonantas finalas?
 
Las varietats qu’amudisson un grand nombre de consonantas finalas son lo lemosin, l’auvernhat, lo vivaroalpenc de l’oèst (mas pas lo de l’èst) e lo provençal (mas pas lo niçard).
 
Dins aquelas varietats, coma ja o fasèm amb los mots de formacion populara, tanben podèm amudir las consonantas finalas dels cultismes e dels manlèus. Çò que fonciona dins una categoria fonciona logicament dins l’autra: san(g) amb una ‑g muda implica difton(g), sa(c) implica sarcofa(g), grè(c) implica estratè(g), amista(t) implica retrogra(d), parti(t) implica grani(t).
 
Dins aquelas varietats amudissentas, las règlas de prononciacion son pas tant estrictas e rèsta possible de prononciar las consonantas finalas dins certans mots populars fòrça brèus coma arc e non pas ar(c), pof e non pas po(f), lo bif e lo baf e non pas lo bi(f) e lo ba(f). De parlars auvernhats an transformat sec~secha en sech~secha, ont lo grop -ch final se pronóncia francament [ts]. Aquestas abituds popularas nos autorizan a prononciar tanben las consonantas finalas dins los cultismes e manlèus fòrça corts coma rap, bit, vèrb, dins qualques manlèus recents coma caiac e, cresi ieu, dins totes los mots internacionals en ‑f coma fotograf, filosòf.
 
I a pas cap d’obstacle fonetic ni fonologic.
 
 
Cossí far dins las varietats que pronóncian las consonantas finalas?
 
Las varietats que pronóncian l’ensemble de las consonantas finalas son lo vivaroalpenc de l’èst (o pus simplament: l’alpenc), lo niçard, lo gascon e lo lengadocian. Aqueles parlars an pas mai de constrenchas que lo catalan, ont las formas sens ‑e son perfièchament abitualas e acceptadas.
 
D’unes que i a crenhon que lo passatge de [ks] a [ts] e de [ps] a [ts] siá un obstacle: aquò es la pronóncia populara del lengadocian e d’una partida del gascon. Mas aquò es pas brica un problèma per doas rasons:
 
— Dins los mots populars, lo pas a [ts] fonciona perfièchament dins ròc [ˈrrɔk] > ròcs [ˈrrɔts], sac [ˈsak] > sacs [ˈsats], castig [kasˈtik] >castigs [kasˈtits], cap [ˈkap] >caps [ˈkats], adòb [aˈðɔp] >adòbs [aˈðɔts]. Donc pòt foncionar perfièchament, tanben, dins los cultismes e manlèus coma dialòg [djaˈlɔk] >dialògs [djaˈlɔts], baobab [bauˈβap] >baobabs [bauˈβats].
 
— Lo catalan de las Balearas coneis tanben lo pas a [ts] e aquò pausa pas de problèma dins l’usatge dels cultismes e manlèus sens ‑e: diàlegs [diˈaləts].
 
Demostrem la meteissa causa dins lo sens invèrs. Los que pretendon que dialòg [djaˈlɔk] >dialògs [djaˈlɔts] pausariá problèma sosentendon (sens solament se n’avisar!) que los mots populars coma ròc [ˈrrɔk] >rròcs [ˈrrɔts] serián tanben problematics, insuportables e imprononciables. Pasmens de generacions de locutors primaris an costuma de los prononciar aital. Es una règla de pronóncia que fonciona e qu’empacha pas de reconéisser los mots.
 
D’unes afirman qu’un mot coma filosòf, al plural filosòfs, seriá “imprononciable”. Cal que nos expliquen alara cossí es possible que de generacions de locutors primaris pronóncien buf > bufs, ganif > ganifs sens aver lo mendre problèma... Dins los mots en ‑f, d’alhors, lo plural se pòt far eventualament segon dos tipes: buf > bufs (bufes), ganif > ganifs (ganifes), en seguissent lo modèl de peis > peisses, bòsc > bòsques.
 
I a pas cap d’obstacle fonetic ni fonologic.
 
 
Las terminasons ‑n e -m
 
Lo lengadocian, lo lemosin, l’auvernhat e mai de partidas del vivaroalpenc e del gascon amudisson l’‑n finala coma dins vi(n), picho(n). Mas pronóncian l’-n dins d’autres mots populars coma un an, drin, parlan, dison (disen). Donc la pòdon prononciar sens problèma dins los cultismes e manlèus en ‑n coma telefòn, fenomèn.
 
Sols l’alpenc, lo gascon e lo sud-lengadocian son capables de prononciar lo son [m] en fin de mot. Los autres dialèctes pronóncian l’‑m finala coma una ‑n. Pasmens, aquestes dialèctes coneisson ben lo parelh prim~prima dins la formacion populara. Donc pòdon acceptar sens problèma islam, Jerusalèm, regim, maritim~maritima, astronòm~astronòma.
  
I a pas cap d’obstacle fonetic ni fonologic.
  
 
L’acceptabilitat
 
Lo problèma invocat per los partisans de l’‑e de sosten, una pretenduda impossibilitat de prononciacion, es un problèma inexistent. Confondon aquò amb una autra question: l’acceptabilitat.
 
Se dialòg se pronóncia [djaˈlɔk], o regionalament [djaˈlɔ], l’obstacle es pas d’òrdre fonetic ni fonologic, mas ben d’òrdre simbolic e diglossic. Lo problèma residís solament dins lo conflicte entre l’occitan e lo francés. Lo francés, coma lenga iperdominanta, impausa lo modèl dialogue prononciat [djalɔg]; aquel fonèma /g/ del francés, d’unes que i a lo creson indispensable en occitan; aital difusan la forma francizada dialògue*.
 
S’avisan pas de qualques realitats.
 
Dins los parlars occitans que son pas someses al francés, degun se pausa pas aquelas questions. Lo gascon aranés ditz dialòg [djaˈlɔk] de manièra normativa o diàleg [ˈdjalek] jos l’influéncia del catalan. Lo vivaroalpenc de las Valadas ditz dialòg [djaˈlɔk] de manièra normativa o diàlog [ˈdjaluk] jos l’influéncia del piemontés. La question d’una forma coma dialògue* sembla incongrua, absurda e francizada dins aqueles parlars.
 
En Aran e dins las Valadas, d’unes invòcan l’accion perturbanta del catalan o del piemontés. Es un fals problèma car l’occitan medieval a influenciat lo catalan e lo piemontés (de formas terminadas coma diàleg, pròleg poguèron quitament existir en occitan ancian, per lo tipe actual dialòg, prològ). Donc lo catalan e lo piemontés nos pòdon pas destorbar amb l’-e de sosten. Sol lo francés crèa de problèmas.
 
Ara: los quites parlars que son someses dempuèi longtemps al francés an gardat, de còps, qualques cultismes sens ‑e eiretats de l’occitan medieval. Trobam dins certans usatges populars astrològ, que Mistral escriu ‘astroulò’ e que se pronóncia en provençal [astʀuˈlɔ].
 
Sèm dins una epòca d’escambis intenses entre los diferents estats d’Euròpa. Los occitans sèm pas pus separats per de frontièras fisicas. Sèm devenguts liures de nos desplaçar coma volèm entre l’Occitània Granda (jos dominacion francesa), las Valadas, Aran e Mónegue. Donc podèm far totes l’experiéncia de modèls de cultura de l’occitan qu’an pas de besonh de las formas en ‑e e que son perfièchament acceptats e valids, coma en Aran e dins las Valadas. Aquò deuriá refortir l’acceptabilitat de las formas sens ‑e.
 
E oblidem pas qu’abans l’antinormisme tardiu dels ans 1970, las formas sens ‑e èran ja fòrça ben acceptadas en occitan cultivat pendent lo long periòde 1935-1975. Es ora de retrobar aquela situacion normala.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Rafèu
57.

#37 Aquela istòria de l'-e de sosten qu'apareis dins cèrts contèxtes e pas dins d'autres, me ramenta çò que se fa en francés estandard. Cossí se pronóncia "Marc Blanc" en francés? En francés miègjornal (conservador), non, mas dins lo Nòrd, totes ajustan una -e entre "Marc" e "Blanc" per evitar d'aver tres consonantas seguidas, çò que seriá imprononciable (segon la fonologia del francés). Ça que la, degun pensariá pas jamai a escriure aquò "Marque Blanc", pas vertat? E ben, çò'm par qu'en occitan, avèm lo meteis cas dins "lo vast mond(e)" vs. "lo mond(e) es vast". La vocala epentetica de l'occitan, totes sèm plan d'acòrdi aquí dessús, es [e]. Mas la grafia es una convencion, que deu ajudar a reconéisser los mots. E es plan mai economic d'aver una forma que non pas doas, sustot s'òm pòt predire l'aparicion d'una -e de sosten pel contèxte. Pensi doncas que la grafia "vast" englòba la pronóncia esporadica e condicionada amb -e finala.

  • 4
  • 0
Platon L'Academia
56.

#55 Soi un pauqueton mens ignorant que lo gos de la mieuna vesina, totun. Per quant a l'amistat, qu'a pas res a veire amb la linguïstica, m'obliga pas a èsser d'acòrdi en totes punts amb qualque amic que siá. Èsser pas d'accòrdi jamai non fogièt pas una traïson. Una traïson, es per exemple quora atacam una persona sul domani afectiu, mailèu que sul plan argumentatiu. Si qu'ai legit aqueste article, mas lo problèma es que m'a pas convençut. M'acòrdi mai a l'analisi de'N Jacmes Taupiac sens per aitant venir un miliian de Veichei ni un inquisitor de la gleisa medievala, ni mai encara mens un "socialista" de govèrn Valls. . Per quant a usurpar d'identitats, o fau, es vertzat, amb dileccion e sens cap retenguda. Tota identitat es per sempre una usurpacion, ja que jamai non caldriá confondre la persona amb lo personatge que designam per un subrenom, e mai pel quite estat civil. Mas aquí benlèu m'aluènhi un pauquet de l'"e" de sosten… per dintrar dins de consideracions mai o mens metafisicas. Me desencusaretz, car mèstre de Realitat realista e lèumens amic.

  • 11
  • 16
Domergue Sumien Ais de Provença
55.

#54 Platon-Aristòte/ol (es la meteissa persona) a de problèmas per legir... Li conselhi de legir atentivament çò qu'expliqui sus [ts] dins l'article. Tanben li conselhi de legir la gramatica de Ronjat sus la prononciacion [ks]. E descobrirà de causas... Arrogància, ignorància... Usurpacion d'identitat de filosòfs celèbres... Traïson de l'amistat passada... Es pas gloriós...

  • 11
  • 6
Platon L"Acadeùia d'Atèna
54.

#53 Es plan çò que voliái dire, car discípol : l'impossibilitat de sasir la causa en se, es lo Kant que la nos mostrèt !

  • 5
  • 10
Aristòtol Alexandria
53.

#52 Aquí, car mèstre, chaupinatz un pauc. Ça que la, unas realitats semblan escapar al nòstre valent especialista, coma quand pretend « Se dialòg se pronóncia [djaˈlɔk], o regionalament [djaˈlɔ], l’obstacle es pas d’òrdre fonetic ni fonologic, mas ben d’òrdre simbolic e diglossic. » Segur que podèm prononciar [djaˈlɔk], pas la fòrma en [ks] al plural es imprononciabla, que li agrade on non, e es per aquò, me sembla, que l'Academia (non pas la d'Atèna, mas la de Tolosa) afortís la "e" de sosten. La vertadièra dificultat, a partir del moment que se traita de "realitat", es que cadun la vei d'ont se tròba — en tota onestetat, plan segur, ne vòli pas dobtar — mentre que sabèm plan qu'es per tot jamai impossible de sasir la realitat en se. La consideram sempre del defòra.

  • 14
  • 18

Escriu un comentari sus aqueste article