CAPCALERA: IEA-AALO

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Dimècres, 2 de decembre

Domergue Sumien · Questions de lenga occitana

Diluns, 14.9.2015 03h00

Leis occitans devèm pas defendre lo francés (III)


Comentaris 23 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (23 vòtes)
carregant En cargament


III. L’irracionala “defensa dau francés” còntra la corrupcion supausada de son usatge
 
Lo tresen tipe de discors enganaire pretend que lo francés seriá menaçat dins seis estructuras.
 
Denóncian que i auriá una expression francesa mens precisa, una desparicion dei recors expressius e una aumentacion perilhosa dei manlèus a l’anglés. Aquela mena de discors s’apèla lo purisme: es la paur que la puretat (imaginària) d’una lenga desparesca a causa d’evolucions e d’intrusions incontrarotlablas. Quasi totei lei lingüistas condemnan lo purisme —en particular lo purisme en francés— que lo considèran coma una representacion faussa de la realitat.
 
En realitat lo francés se pòrta fòrça ben. Coneis simplament d’evolucions inexorablas amb lo temps, coma totei lei lengas normalas. L’expression francesa es pas mens precisa qu’abans. Solament lei formas dei mots, l’òrdre deis elements dins la frasa e l’emplec dei temps evolucionan: d’usatges tradicionaus despareisson (çò qu’explica l’impression d’imprecision) mai d’usatges novèus apareisson (çò que pòrta de nuanças ineditas).
 
Leis anglicismes s’inserisson de maniera superficiala en francés, sens menaçar seis estructuras fondamentalas. En mai d’aquò, lo francés es una lenga latina fòrtament germanizada, ja tre seis originas, au sègle VIII, pr’amor de l’influéncia fòrta dei francs, un pòble germanic solidament implantat dins lo Bacin Parisenc. Invèrsament l’anglés es una lenga germanica ben francizada pr’amor dau pes de la noblesa normanda en Anglatèrra (après l’invasion de Guilhèm lo Conquistaire en 1066). Quand consideram la mescladissa prefonda deis elements latins e germanics, tant en francés coma en anglés, comprenèm que leis anglicismes pòdon pas menaçar seriosament lo francés.
 
Aquela tension sus la corrupcion imaginària dau francés nos concernís fòrça, leis occitans. Crèa una atmosfèra pesanta d’inseguretat lingüistica sus lei locutors dau francés, en i inclusent la màger part dei populacions occitanas convertidas de fòrça a la francofonia. Leis evolucions e innovacions espontanèas en lenga francesa son susvelhadas, suspèctas e pauc integradas dins una varietat elevada e ultrarigida de francés, qu’escracha lei populacions per son prestigi e son intransigéncia.
 
Lo fetichisme de la lenga francesa, de sa “beutat”, de sa “precision”, doblat d’una angoissa sus sa pretenduda fragilitat, son d’elements fòrts de mobilizacion dei massas. Son d’elements, entretant, que frenan leis occitans per assumir e defendre sa pròpria lenga occitana. Lo fantasma de l’anglicizacion crèa un enemic imaginari, l’anglés, e aquò contribuís (en conjoncion amb d’autrei factors) a mantenir la coesion dei populacions occitanas e francesas a l’entorn de la lenga francesa unica. L’occitan es escrachat e inexistent dins aquela vision.
 
Lo purisme inapropriat que govèrna la nòrma dau francés impausa dins leis esperits un modèl nefast de codificacion lingüistica. La nòrma dau francés arriba a estetizar e a valorizar de causas absurdas coma una ortografia dificila e una expression estilistica ultrarigida. Fòrça lingüistas pensan que lo francés seriá mielhs valorizat, au contrari, amb una ortografia simplificada e amb de possibilitats estilisticas pus soplas, en acòrdi amb lo francés parlat majoritari. Mai aquò es un subjècte tabó. Lei puristas e lei lingüistas son d’adversaris. E son lei puristas que tenon lo poder sus la lenga d’oïl. L’Acadèmia Francesa se compausa d’escrivans puristas e incompetents en lingüistica.
 
En preséncia d’aqueu modèl negatiu de la nòrma francesa, lei promotors de l’occitan son confrontats a de chausidas fòrça dificilas.
 

— La nòrma de l’occitan es sovent acusada, a tòrt, de reproduire lo foncionament rigid de la nòrma dau francés. Aquelei que formulan aqueu repròchi son d’occitanistas que veson ren que lo marrit exemple francés e que sofrisson d’aqueu modèl. Comprenon pas que la màger part dei lengas codificadas dins lo Mond an de nòrmas pus soplas e pus coerentas qu’aquela dau francés. La nòrma classica de l’occitan (Alibèrt-CLO) es pron sopla e racionala. Donar una nòrma a una lenga es un fenomèn internacionau e normau. Donar una nòrma a l’occitan, per tant, es pas copiar necessàriament la nòrma francesa. Lo refús de la nòrma de l’occitan, motivat per l’antimodèl francés, es un factor que retarda l’accessibilitat de la lenga occitana.
 
— Lo purisme francés es illegitim car lo francés es pas una lenga menaçada. I a pas de rason seriosa de “protegir” lo francés còntra leis anglicismes, còntra leis evolucions e còntra leis innovacions. L’occitan, au contrari, es una lenga menaçada a causa de son remplaçament accelerat per lo francés. Quand la nòrma de l’occitan (Alibèrt-CLO) conselha d’evitar certanei francismes pesants, se tracta pas de purisme, s’agís de restaurar un materiau lingüistic occitan realament menaçat. L’anglés menaça pas l’estructura dau francés, lo francés menaça l’estructura de l’occitan, aquò’s tota la diferéncia (d’alhors, dins la nòrma Alibèrt-CLO, es pas question d’eliminar totei lei francismes, mai d’evitar aquelei que menaçan de formas occitanas ja existentas).
 
 
Ultimei precisions
 
Lei comentaris qu’an acompanhat lei partidas successivas d’aqueste article son estats fòrça vius. Es una causa inevitabla e banala. Lei sociolingüistas catalans (sustot Rafael Ninyoles e Lluís Aracil) an explicat tre leis ans 1960 que lo conflicte entre una lenga subordenada e una lenga dominanta es quicòm de dur. Es una realitat insuportabla que vesèm cada jorn e, per la suportar, tendèm a creire a de mites que justifican aquela realitat insuportabla. Lei mites escondon la realitat dura en la transformant en quicòm de pus acceptable. Lo “mite dau bilingüisme” es lo pus perniciós de totei: fa creire que leis doas lengas poirián coexistir quand, en realitat, una lenga devorís l’autra.
 
Aqueste article es au còr dau conflicte dur entre occitan e francés e quicha sus de mites que vòlon justificar l’invasion de la lenga francesa. Aquelei mites, leis occitans i creson, e pron d’occitanistas i creson tanben. Quand lo sociolingüista desmonta aquelei mites, i a de reaccions violentas. Respondrai laconicament a quauquei repròchis.
 
— Mon devís es pas d’atacar lo francés mai d’explicar que lo francés se pòrta ben. Donc lo francés a pas besonh d’èsser defendut. L’energia deis occitans s’emplega amb mai d’intelligéncia dins la defensa de l’occitan que dins una “defensa dau francés” (qu’es un non-sens).
 
— Quand parli de la “legitimitat” d’una lenga, evòqui la “legitimitat d’una lenga dins una societat e dins lo territòri d’aquela societat per i tenir la foncion d’integracion sociala (dicha pus precisament foncion discriminanta)”. Lei sociolingüistas seriós e canonics sabon que tota societat modèrna ten una sola lenga que garentís la foncion d’integracion. Doas lengas pòdon jamai tenir aquela foncion ensems, de maniera durabla, dins una meteissa societat e sus un meteis territòri. S’una lenga cèssa de portar aquela foncion (coma es lo cas de l’occitan), es condemnada a la subordinacion e, a tèrme, a un risc d’eliminacion (prestigi bas, inutilitat, estigmatizacion).
 
— Lo sociolingüista engatjat a drech de prene partit per la lenga subordenada (coma lo biològ a drech de prene partit per la biodiversitat, coma lo fisician a drech de prene partit per una utilizacion prudenta de l’atòm, etc.). Parlar de “legitimitat” es una question de ponch de vista. Mon ponch de vista es la defensa de l’occitan e de la diversitat lingüistica. Ma vision de la “legitimitat” es aquesta: s’engatja dins lo conflicte.
 
— Son pas lei lengas en se que tenon una volontat pròpria. Cau pas defendre la lenga per la lenga. La defensa d’una lenga subordenada es justa se la vesèm coma la defensa de la societat portant aquela lenga. La defensa de la lenga subordenada es pas autra causa que de voler rendre a una societat lo mestritge de sa cultura confiscada, de son autoconeissença, donc de son destin. Quand parli de “lenga legitima” dins un territòri, aquò es pas una vision “naturalista”: au contrari, es la defensa d’una societat qu’es privada de son mejan d’expression dins son espaci viscut.
 
— Lei temptativas de doas o tres personas d’emparentar mei reflexions amb lo nazisme o lo totalitarisme son ren qu’un avatar previsible dau conflicte lingüistic. Aquela otrança, es la paur panica que lo conflicte suscita dins leis esperits fragils que son confrontats a l’analisi (per definicion, i a ben un ponch Godwin e una reductio ad Hitlerum, sens contestacion possibla). Son de mejans derisòris per se desviar dau còr dau problèma, qu’es segurament pas l’origina ideologica de mei posicions, mai ben lo conflicte lingüistic entre occitan e francés.
 
— L’origina de mei posicions se situa au contrari dins lo camp progressista. Lei liames entre lenga, populacion minorizada e territòri son un tèma normau de la sociolingüistica (canonica), quand es dedicada ai conflictes de lengas. O a clarificat lo sociolingüista catalan Rafael Ninyoles pendent leis ans 1960-1970, amb una vision progressista e dins un contèxt antifranquista [1]. Ninyoles repren, critica e reorienta una reflexion anteriora dau marxisme austrian, o austromarxisme, menada per Otto Bauer fa cent ans, quand òm se demandava se lei minoritats d’Àustria-Ongria devián aquerir la reconeissença segon lei principis de territorialitat o de personalitat [2].
 
— Rafael Ninyoles per lo catalan, Robèrt Lafont per l’occitan, e d’autres mai, explican ben qu’una societat modernizada fonciona sempre amb una lenga d’integracion sociala (una lenga amb foncion discriminanta), operant necessàriament dins un territòri donat. D’aquí ven la necessitat de prene en còmpte lo principi de territorialitat. Una populacion amb sa lenga se pòdon desvolopar plenament que se dispausan d’un territòri ont siá possible de menar una politica de recuperacion lingüistica. L’occitan es legitim coma lenga d’integracion sociala a Marselha, pas a París. Donc parlam logicament de territòri.
 
— Oblidi pas la menaça de l’italian e l’espanhòu còntra l’occitan, dins de territòris pus pichons. Se passa amb de tèrmes diferents.

 
_____________
[1] Ninyoles, Rafael Lluís (1989) Estructura social i política lingüística, Alzira: Bromera [1a ed. en espanhòu, 1975, Estructura social y política lingüística, Valéncia: Fernando Torres]
[2] Bauer, Otto, 1907, Die Sozialdemokratie und die Nationalitätenfrage



publicitat
BANNER1: IEO Arièja



Perfil

Categorias

Mai d'articles

Archius




D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions