Las formas
 
Per parlar d’un “còp de vent violent e brèu”, l’occitan coneis un ensemble de mots emparentats:
   
Dins lo darrièr tipe, sola la forma niçarda ràfega es atestada, amb un accent tonic sus l’antepenultima sillaba, çò qu’es normal en niçard mas pas dins los autres dialèctes. La forma rafega, ont l’accent tonic resquilha vèrs l’avantdarrièra sillaba, es donc aicí una proposicion d’adaptacion als autres dialèctes.
 
D’autras lengas romanicas coneisson de mots similars per parlar d’un “còp de vent” amb la meteissa basa raf-: en catalan la ràfega, en francés la rafale, en italian la ràffica, en espanhòl la ráfaga, etc.
 
 
Los senses relatius al “còp de vent”
 
Lo sens de basa de rafala, rafalada, rafega (ràfega) es lo de “còp de vent violent e brèu”. Es atestat en occitan coma dins las autras lengas mençonadas. Los diccionaris occitans se limitan en general a aquel sens.
 
Un sens segondari per rafala, rafalada, rafega (ràfega) seriá lo de “succession rapida de tirs d’una arma de fuòc”. Los diccionaris occitans parlan pas gaire d’aquel sens, qu’es pus recent, mas lo cal acceptar perque òm l’utiliza dins d’autras lengas romanicas.
 
Un tresen sens perfièchament acceptable en occitan, encara en seguir l’exemple de las lengas romanicas, seriá lo de “repeticion rapida d’un fenomèn”. Per exemple se poiriá parlar de rafala, rafalada, rafega (ràfega) per una sèria de fòtos presas en un moment brèu, per una succession de caumas dins un conflicte social, etc.
 
 
Una etimologia probabla
 
I a un consens per dire que los mots romanics de basa raf-, quand parlan del còp de vent, an una origina comuna. Mas lor etimologia exacta es de mal trobar.
 
Aqueles mots apareisson escriches als sègles XVI e XVII dins las lengas romanicas. Lo lingüista catalan Joan Coromines supausa que derivan de formas portuguesas o espanhòlas que designarián primièr un “fretament violent” e qu’aurián pres puèi lo sens de “còp de vent violent” pendent las primièras navigacions prigondas dins los oceans.
 
Remontarián a un vèrb espanhòl del tipe refregar “fretar”, derivat del vèrb espanhòl fregar “fretar” e ultimament del latin fricare “fretar”.

Coromines precisa que las primièras formas espanhòlas son justament del tipe refregar > la refriega tre lo sègle XVI, abans de passar al tipe la ráfiga, la ráfaga pendent lo sègle XVII; e precisa qu’una possibla pronóncia catalanizanta coma refregar > rafagar i auriá pogut jogar un ròtle.
 
 
Relacions mens evidentas
 
Existís en occitan un autre usatge del tipe rafega, mas aqueste còp es ben atestat amb l’accent tonic sus l’avantdarrièra sillaba e ten un sens pro diferent. Segon lo diccionari de Mistral, la pèira de rafega es la “pèira que se destaca en fuèlhas coma l’ardeisa, en Tarn”.
 
Lo meteis mot rafega, pres isoladament, amb l’accent tonic sus ‑fe-, es tanben conegut en catalan amb los senses de “sèria de faches analògs” e de “fenomèn intermitent”. Lo diccionari catalan DCVB cita per exemple Ja va tres rafegues que plou “Ja fa tres vegadas que plòu”. Lo DCVB suggerís un ligam possible entre lo catalan rafega “fenomèn intermitent, sèria de faches analògs” e ràfega “còp de vent”. Cal prene aquel raprochament amb prudéncia.
 
En gascon, segon lo diccionari de Palai, se pòt dire arruhèca per “còp de vent e de pluèja”, “borrasca” e “auragan”. Coromines supausa que i auriá un rapòrt indirècte entre arruhèca e lo tipe rafega/ràfega/rafala. Cal considerar aquela ipotèsi amb prudéncia.