Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Evoluir, evolucionar

Evoluir, un vèrb recent
 
Avèm examinat dins un article precedent (Jornalet, 8.8.2016) la restauracion dels vèrbs en ‑ir.
 
Segon nòstra vièlha tradicion occitana medievala, dins los mots de formacion sabenta (o cultismes), los vèrbs latins en ‑ere s’occitanizan en ‑ir e se conjugan coma finir, amb la particula iss (en gascon: ish o eish). Per exemple, los vèrbs latins existere, decidere e protegere engendran en occitan normatiu existir (existissi), decidir (dedidissi) e protegir (protegissi)...
 
Es necessari d’evitar de formas francizadas en ‑ar* coma existar*, decidar* e protejar* e de formas italianizadas en ‑re* o ‑er* coma existre*, dechidre* e protèger* (o exíster*, dechíder* e protèger*).
 
Dins aquela categoria de vèrbs, i a lo cas especial d’evoluir, que se pòt dire tanben evolucionar. Es un cas complicat perque los diccionaris “de basa” d’Alibèrt e de Mistral fornisson pas cap de solucion.
 
Lo concèpte del vèrb evoluir apareguèt solament a partir del sègle XVI dins las lengas romanicas. Foguèt un mot rar al començament. Venguèt un vèrb de mai en mai frequent a la fin del sègle XIX e, sustot, pendent lo sègle XX. Aquò explica son abséncia dins lo diccionari de Mistral, publicat de 1879 a 1886. Per quant al diccionari d’Alibèrt, òm sap qu’es postum, incomplet e endecat.
 
 
Lo tipe evoluir
 
La forma latina originària es evolvere. A engendrat en italian evolvere, en francés évoluer e en portugués evolver o evoluir.
 
Teoricament, a partir del latin evolvere, tendriam en occitan evolvir* mas aquela forma s’utiliza pas. Trobam per contra la forma evoluir qu’es a pena diferenta. Loís Alibèrt la mençona pas dins son diccionari postum de 1966, per contra l’utiliza dins sa gramatica de 1935, a la pagina xiii:
 
“Après las invasions, lo latin evoluís e s’altèra rapidament (...)”
 
Es clar que lo tipe evoluir, aparegut en occitan al sègle XX, a subit una influéncia del francés évoluer qu’es aparegut longtemps abans, tre lo sègle XVI. Òc ben, evoluir es un francisme. Mas es un francisme relatiu e pauc problematic per las rasons seguentas.
 
— La forma evoluir garda en tot cas una conjugason en ‑ir qu’es ben formada, a partir del latin ‑ere, en acòrdi amb los cultismes occitans.
 
— Dins la quita logica intèrna de l’occitan, es pas completament absurde d’acceptar la u d’evoluir coma una marca del mot occitan evolucion (de la meteissa manièra qu’en francés, la u d’évoluer es una influéncia del mot francés évolution).
 
— En portugués accèptan evoluir.
 
 
Lo tipe evolucionar
 
A partir dels ans 1990, certans occitanistas critiquèron l’aspècte francizat d’evoluir e cerquèron de solucions alternativas. Se’n debatèt dins lo jornal Aquò d’aquí. Dempuèi, d’unes an prepausat la forma evolucionar qu’es similara al catalan e a l’espanhòl.
 
Cresi qu’es una solucion admissibla perque l’occitan pòt formar aital de vèrbs novèls en partent d’un nom en -ion e en li empegant la terminason ‑ar: question/questionar, peticion/peticionar, evolucion/evolucionar...
 
Notem que lo portugués accèpta tanben la forma evolucionar al costat de las formas evoluir e evolver. Aquò fa tres formas portuguesas: es una variacion elevada per un mot de formacion sabenta.
 
Lo quite francés a agut conegut lo vèrb évolutionner mas uèi es sortit de l’usatge, sol évoluer s’es mantengut.
 
 
D’autras formas?
 
Uèi, pro de diccionaris “recents” —valent a dire, ulteriors a Alibèrt e Mistral— difusan las solucions evoluir e evolucionar. E cresi donc que nos podèm arrestar a aquelas doas formas, totas doas creadas de manièra acceptabla.
 
Podèm trobar de formas addicionalas en occitan mas semblan recentas, pauc difusadas e pas brica indispensablas.
 
— Qualques documents recents de las Valadas Occitanas pòrtan lo tipe evòlver* que seguís evidentament lo modèl italian evolvere. Sembla oportun d’evitar evòlver* coma ja evitam los italianismes exíster*, dechíder* o protèger*.
 
— De diccionaris “recents”, editats dins l’estat francés, prepausan la forma evoluar* que còpia evidentament lo tipe francés évoluer a la 1a conjugason. Val mai evitar evoluar* coma ja evitam los francismes existar*, decidar* o protejar*.
 
— De tèxtes en grafia mistralenca difusan la forma evolunar* (‘evouluna’). Es una inspiracion del vèrb revolunar, qu’es el meteis una varianta de la forma pus generala revolumar. De segur, revolumar es un vèrb perfièchament corrècte: ven del nom lo revolum amb la terminason verbala ‑ar. Per contra, lo tipe evolunar* es artificial e incongrú dins las lengas romanicas.
 
En acceptant evoluir e evolucionar, ja tenèm doas formas de tipe romanic. E son bravament sufisentas.
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Mèfi ! 31
16.

En resum, manifèsti un desacòrdi sulla règla de formacion dels mots dits sabents o cultes, potzats dins la lengua latina completa, en mesconoissència de l'accentuacion originària, que crea un desplaçament de l'accent tonic cap a una sillaba atòna, çò que deguna varianta occitana fa.
Le problèma concèrne les vèrbes latins en -ere atòne e les noms latins, de la tresena declinason, que las doas darrièras sillabas son atònas fòra nominatiu (proparoxitòn).
Sòlvere => sòlver o sòlvre
Líber* => liure o libre o líber
Vívere => víver o viure
Domínicu* => domeng(ue) o domergue o domenge

  • 1
  • 0
Mèfi ! 31
15.

Sòlvre/sòlver < sòlvere
Resòlver < resòlvere
Exemples de la derivacion populara dins le TdF semblable a evòlver

De pan solvut amb de vin blos ( Godolin) = trempat

  • 1
  • 0
Mèfi ! 31
14.

#13 cf dormir, dobrir, seguir, devesir, eca....

  • 1
  • 0
Mèfi ! 31
13.

Le TdF de Mistral presenta les vèrbes a l'infinitiu e las conjugasons en totas variantas e se vei que son ---- d'un caire de vèrbes en -ir sistematicament en -iss/-ish (incoatius, que l'aspècte n'es una debuta de procès), tales que "finir",
- d'autre de vèrbes en er/re o -ir, que sièguen, sia la conjugason simpla etimologica, sia la conjugason en -iss/-ish ques concèrne essenciàlament le Lenguadòc central, e qu'es un fenomène d'alinhament.
La via lenguadociana centrala ne pòt pas far nòrma, quand n'es ni generala, ni conforma a la lengua font, ni a la logica dels vèrbes incoatius de per natura, çò que fa debat.
La prudència comanda la tolerança e l'acceptacion de dus sistèmas, abans que les usatgièrs ne trenquen la question.

  • 1
  • 0
Mèfi ! 31
12.

#10 cultismes/incultismes
Se seguem la logica de l'article, l'occitan seriá una forma de contra-francés en elaboracion, fait d'incultismes limitats a la vida correnta (d'estandardizar) e completats de cultismes manlevats al latin amb de nòrmas de formacion incoërentas respècte a l'etimologia o la derivacion de fòrça variantas.

  • 7
  • 2

Escriu un comentari sus aqueste article