CAPCALERA: la botiga
CAPÇALERA2: AMICS DE JORNALET

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Dimars, 18 de genièr

Domergue Sumien · Questions de lenga occitana

Diluns, 3.12.2012 03h00

Lo mite dei lengas ricas e dei lengas pauras


Comentaris 4 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (13 vòtes)
carregant En cargament


Un occitan “ric” e un francés “paure”, de verai?
 
Per fin de valorizar la lenga occitana, ben sovent, sei promotors dison qu’es una lenga “rica”. E mai apondon que l’occitan seriá pus “ric” que lo francés. Es una idèa relativament inexacta.
 
Lo grand lingüista occitan Pèire Bèc, dins son libre celèbre La langue occitane (La lenga occitana)[1], presenta la question ansin:
 
“La lenga de Racine [lo francés], un còp mai, fa dissonància dins lo concèrt dei lengas neolatinas per la pauretat numerica de son vocabulari. Occitània aguèt pas son Malherbe e encara vivèm la riquesa e la subreabondància que lo francés leis aviá conegudas a l’epòca premalherbiana e que son aquelei deis autreis idiòmas romanics. Se lo francés a evolucionat ansin, es en seguida, cèrtas, de contingéncias culturalas e istoricas: ròtle de Malherbe, de la cort, de la preciositat, de l’estructura sociala e politica dau país, etc. (...)”
 

Ges de lenga es ni “rica”, ni “paura”
 
Totun, se legissèm Pèire Bèc amb atencion, comprenèm clarament que lo francés es pas una lenga “paura” de natura. Lo francés subiguèt un apauriment relatiu a causa de l’accion purista dau poèta François de Malherbe (1555-1628), puei dau gramatician Claude Vaugelas (1585-1650), puei de l’Acadèmia Francesa (de 1634 fins a uei). En fach, es pas tota la lenga francesa que s’apauriguèt, mai solament una varietat ben especifica: un certan francés estandard de l’anciana mòda, dei sègles XVII a XIX, que se limitava a de registres formaus (sostenguts, elevats, simbolicament dominants).
 
Per còntra, dempuei lo sègle XX, lo francés estandard coneis un grand cambiament, una evolucion fulguranta e una diversificacion exponenciala. D’un costat, accèpta de mai en mai d’inclure certanei registres informaus (familiars, populars), gràcias a una circulacion pus facila entre lei classas socialas. E de l’autre costat, multiplica lei registres tecnics e especializats, gràcias ais evolucions rapidas de la tecnologia, de la sciéncia e de la societat. Ara, donc, lo francés estandard es devengut fòrça ric e ben diversificat.
 
Totei lei lengas dau Mond, estandardizadas o non, tendon en tot cas vèrs la riquesa infinida. Vist que tota lenga normala sèrv per dire de causas en nombre infinit, dins de situacions d’una varietat infinida, la “riquesa” de tota lenga es infinida e incommensurabla. I a pas de lengas ricas ni pauras (ja o expliquèri a prepaus dei lengas creòlas dins lo Jornalet dau 8.10.2012).
 
Lo problèma vertadier: l’occitan pèrd de foncions de comunicacion
 
L’occitan, donc, possedís una riquesa infinida e non mesurabla se fasèm l’addicion de totei seis usatges actuaus o passats, basics o especializats, estandards o mens estandards. Per còntra, se se limitam a l’evolucion recenta, es verai que leis usatges de l’occitan demenisson dramaticament perque son de mens en mens diversificats.
 
D’efiech, l’occitan contunha de s’utilizar de mens en mens dins la societat, maugrat leis esfòrç dei renaissentistas.
 
En parallèl, una varietat estandard de l’occitan existís e se desvolopa, mai es pas encara pron disponibla ni pron completa per concurrenciar eficaçament lei tres lengas dominantas e mielhs estandardizadas —lo francés, l’italian e l’espanhòu— que senhorejan dins lei comunicacions de nòstre país.
 
Un occitan estandard, capable de reconquerir lei foncions de comunicacion
 
Per inversar aquela evolucion catastrofica, es necessari de progressar dins quatre direccions:
 
(1) Cau abandonar lei mites sus la “riquesa” de l’occitan e sus la “pauretat” dau francés. Son de mites que nos endormisson. Nos empachan de regardar la realitat amb luciditat. Devèm pas mesurar la “riquesa” dei lengas, car se mesura pas. Devèm mesurar puslèu lei foncions dei lengas. Çò que sol còmpta, es la diversitat dei foncions de comunicacion que nòstra lenga occitana ten —o deuriá tenir— dins la societat.
 
(2) Cau desvolopar lei tecnicas scientificas de descripcion de l’usatge de l’occitan. I a doas tecnicas, mai que mai: la gramaticografia, tecnica scientifica que produtz de gramaticas; e la lexicografia, tecnica scientifica que produtz de diccionaris. Avèm ja de gramaticas de bòna qualitat, e mai se rèstan perfectiblas. Per còntra, ara per ara, avèm tròp pauc de “diccionaris” occitans de qualitat. Una lexicografia melhora es donc necessària. Permetriá de fabricar de diccionaris pus solids, car de bòns diccionaris metrián a disposicion dau public un usatge pus segur e pus diversificat.
 
(3) Cau gerir la diversitat dialectala amb intelligéncia. Es una excellenta causa de voler far de dialectologia: aquò nos ajuda, en particular, a trobar dins lei dialèctes e sosdialèctes fòrça recors expressius que podèm injectar dins l’occitan estandard. Per còntra, la diversitat dialectala garentís pas la diversitat dei foncions de la lenga. I a d’occitanistas que son ultralocalistas e que vòlon cultivar cent sosdialèctes. Mai son tecnicament incapables d’aumentar lei foncions socialas de comunicacion per aquelei sosdialèctes. Es materialament impossible de desvolopar de gròs mejans d’edicion, de gramaticas, de diccionaris seriós e un ensenhament complet dins cent varietats d’una lenga.
 
(4) Es necessari de desvolopar un occitan estandard. Tecnicament:
 
Deu èsser un estandard pluricentric, en contenent d’adaptacions regionalas moderadas, ben connectadas entre elei, ont s’insistís sus lei ponchs comuns, e tanben, ont se parteja lei recors expressius regionaus per fin de lei rendre comuns a totei lei regions. Es una garentida per gardar la “riquesa” expressiva e tradicionala de la lenga.
 
Sol un occitan estandard es capable de devenir pron elaborat e complet per fin d’ocupar leis innombrablei foncions de comunicacion de la societat modernizada. Es una garentida per desvolopar la “riquesa” expressiva e innovanta de la lenga.
 
Sol un occitan estandard es capable d’èsser massissament polivalent; massissament adaptable; massissament reproductible, imprimible e afichable; massissament accessible au près dei 16 milions de personas que vivon en Occitània.
 
Sol un occitan estandard, ansin esquipat, es capable d’assalhir e de reconquerir lei foncions de comunicacion que son monopolizadas per lei lengas dominantas.
 
La “riquesa” de la lenga occitana es pas un caractèr definitiu. Es una question d’usatges, d’ambicions e d’estrategia.
 



____
[1] BÈC Pèire = BEC Pierre, 1963 (reedicion 1995), La langue occitane, colleccion Que sais-je? nº1059, París: PUF, p. 28
 



publicitat
BANNER1 - IEO 09 divendres espaci occitan



Perfil

Categorias

Las mai...

Mai d'articles

Archius




Etiquetas

D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions