I a de discussions enrabiadas sus l’usatge dels mots corrèctes en occitan. La primièra causa d’aquelas incertituds, es la diminucion de l’usatge social de l’occitan. Del mens la lenga se parla, del mens i a una pression sociala sus lo bon usatge de la lenga. Del mens sèm segurs de conéisser las practicas corrèctas, del mai certans individús pòdon impausar de formas arbitràrias...
 
Un remèdi a aquela situacion, del ponch de vista de la lingüistica, consistís a cercar las solucions documentadas, racionalas e pensadas segon de critèris precises. Cal evitar las formas a vista de nas, impressionistas o afectivas.
 
Per restaurar la lenga nòstra, existís una metodologia precisa que s’inspira de çò que ja se fa dins d’autras lengas menaçadas mas resistentas. Vaicí qualques exemples.
 
 
Lo critèri de la tradicion autocentrada
 
Un primièr critèri, per saber cossí cal dire un mot, es de cercar se i a una tradicion autocentrada en occitan.
 
E una tradicion occitana, n’avèm una de plan solida per los cultismes, çò es, per los mots de formacion sabenta que l’occitan crèa a partir del latin e del grèc. Nòstra tradicion independenta dels cultismes remonta quitament a l’occitan medieval. Loís Alibèrt, puèi lo Conselh de la Lenga Occitana, an restaurat l’essencial de las règlas de formacion dels cultismes. Aital se pòt escapar a certanas formas afrancesadas, italianizadas o espanholizadas que son contràrias a nòstra logica occitana pròpria.
 
Per exemple, la nòrma classica de l’occitan a reparat de cultismes d’origina latina coma los seguents:
   
Parièr, s’es salvat de cultismes grècs coma:
   
 
Lo critèri de la solidaritat entre los parlars occitans
 
Trobam sovent de formas occitanas autenticas e plan vivas dins una partida de la lenga d’òc actuala, e mai s’una autra partida a daissat intrar los francismes, italianismes e espanholismes. Per tant, cal tornar estendre las formas intactas, e mai s’an provisòriament un usatge regional.
 
Aqueste principi es valid per certans cultismes ja citats çai sus: l’occitan contemporanèu de Niça, de las Valadas o d’Aran a ben mantengut regular, lo clima o una agenda que son pas, de cap de biais, ni de formas artificialas, ni de formas arcaïcas...
 
Tanben, lo meteis principi es valid per de mots ancians que son de formacion populara (çò es: non sabenta). Aital, ai ja parlat dins Jornalet de la revitalizacion de blau blava, una forma plan viva dins certans parlars, en fàcia del francisme inutil blu blu(i)a*. Parièr, adoptarem l’aur per parlar del metal preciós, en coeréncia amb una usança que se manten encara en occitan gascon e probable en occitan auvernhat; e donc refusarem la forma l’òr* que ven del francés o de l’italian. Direm en bon occitan la mu(d)anda segon l’occitan vivaroalpenc e non pas lo chalet* segon lo francés.
 
De còps que i a, la prigondor “carnala” de la cultura occitana s’assòcia a la bona causida dels mots. Lo nhòc es una especialitat tradicionala de nòstra cosina occitana del costat de Niça e dels Alps, e los occitans partejam lo nhòc amb nòstres vesins italians, que dison eles lo gnocco al singular o gli gnocchi al plural. Es clar que quand volèm parlar dins un occitan elevat e digne, pas solament a Niça e dins los Alps, mas de pertot en Occitània, dels Alps fins a l’Atlantic, alara se pòt acceptar solament de dire lonhòc dins tota la lenga occitana pr’amor que sèm solidaris amb los occitans que ja dison aital dins la tradicion. E nos cal rebutar l’italianisme inacceptable lo nhòqui*.
 
 
Lo critèri de l’usatge atestat
 
En absolut, l’usatge atestat nos ajuda a trobar de solucions.
 
Pòt arribar qu’una forma d’origina francesa, italiana o espanhòla siá acceptabla perque enriquís l’occitan. Per parlar de l’animal boreal que tira la lisa del Paire Nadal^[1], lo grand diccionari occitan de Mistral nos apren qu’existís en lenga nòstra lo mot rangièr (rangier), que ven del francés ancian rangier, que remonta el meteis a un tipe escandinau coma hreindýri en noroèc^[2] ancian (o rendjyr en suedés, reinsdyr en norvegian, hreindýr en islandés). Aquela solucion rangièr es satisfasenta: es coneguda almens dempuèi l’occitan mistralenc del sègle XIX, e es imaginable qu’aja existit dempuèi mai longtemps, bòrd qu’es passada a travèrs del francés arcaïc.
 
Malgrat l’usatge occitan de rangièr, trobam qualques diccionaris tardius e recents, de bassa qualitat, que prepausan de dire en occitan lo rèn*. Aquò revèrta una ignorància de la riquesa del diccionari de Mistral. Mas tanben, lo rèn* es una forma calcada sens analisi seriosa a partir de la forma catalana el ren. Sovent lo catalan es una bona font d’inspiracion, mas es pas lo cas aicí. D’efièch, lo catalan el ren ven del francés modèrne le renne que s’explica el per un tipe escandinau coma hrein en noroèc ancian, ren en suedés o rein en norvegian. L’espanhòl el reno tanben ven del francés le renne. Parièr, l’italian la renna ven del francés le renne (la ‑a de l’italian se poiriá pas explicar sens la ‑e del francés). Totes los diccionaris fisables de las lengas romanicas atèstan aquestas etimologias francizantas.
 
 
“Pensar occitan” de faiçon positiva
 
Bon, i a pas res de grèu: per parlar del “rangièr”, las lengas romanicas an manlevat de mots a l’escandinau mejançant lo filtre francés. Coneisson siá lo tipe long hreindýri/rangier, siá lo tipe cort hrein/renne. Entre aqueles dos tipes, val mai preferir lo que sembla d’aver l’usatge mai vièlh e mai enracinat en occitan: lo rangièr de Mistral.
 
Quand nòstre usatge occitan documenta una solucion acceptabla, que ja fonciona dins una partida de la lenga, es aquel usatge documentat que deu prevaler. Es lo dever de solidaritat e de coesion entre totas las ressorsas occitanas.
 
Es un pauc trist de veire qualque gascon o qualque lengadocian que preferís lo francisme recent e non tradicional lo rèn*, mentre que lo provençal renaissentista del sègle XIX aviá ja difusat la solucion valabla lo rangièr (lo rangier).
 
Parièr, es desolant de veire qualque provençal o qualque lemosin que preferís lo francisme l’òr*, quand l’occitan classic, lo gascon modèrne e l’auvernhat modèrne nos permeton de dire l’aur.
 
Es aquí que l’idèa de “pensar occitan” pòt prene un sens. Se tracta pas de pensar lo Mond de manièra monolitica a partir d’una identitat occitana rigida. “Pensar occitan”, dins un sens positiu, es contribuir a la restauracion de la lenga d’òc en partent dels critèris de l’autenticitat, de l’usatge atestat e de la solidaritat necessària entre las diferentas ressorsas de la lenga.
 
 


____
^[1] Plan solid, me referissi als comentaris apassionants que seguisson un recent article de Jornalet sus lo Paire Nadal.
^[2] Lo noroèc es l’anciana lenga germanica dels escandinaus o dels vikings. Ne descendon l’islandés, lo feroés, lo norvegian, lo danés e lo suedés.