CAPÇALERA: Eth Ligam occitan Youtube

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Diluns, 10 d'agost

Domergue Sumien · Questions de lenga occitana

Diluns, 8.7.2013 03h00

I a combat: amb 110 000 o 3 milions de parlants


Comentaris 10 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (21 vòtes)
carregant En cargament


Terric Lausa nos a liurat una bòna reflexion sus lo combat necessari per la lenga (Jornalet, 5.7.2013). Que se basa sus l’estudi scientific de Fabrici Bernissan, segon lo quau i auriá sonque 110 000 occitanofòns uei lo jorn. E tombariam a 30 000 parlants dins vint ans, puei a 20 000 dins quaranta ans. Aquelei nombres se limitan a l’estat francés. Lo trabalh de Bernissan chausís de critèris selectius. Son estimacion de 110 000 occitanofòns es versemblabla se retenèm solament lei personas capablas de tenir un convèrsa rica en occitan, amb una capacitat d’expression estenduda.
 
Pasmens, cau saber que d’estimacions mens pessimistas —d’Aitor Carrera mai que mai[1]— parlan d’un nombre superior. Benlèu i auriá de 3 milions d’occitanofòns en inclusent lei locutors ocasionaus, lei locutors amb una capacitat d’expression limitada e, naturalament, lei locutors exteriors a l’estat francés que cau jamai oblidar (Valadas Occitanas, Aran, Mónegue).
 
Coma dins tota lenga menaçada, trobam de fenomèns que lei lingüistas de terren lei coneisson ben e que rendon leis estimacions dificilas. Per exemple:
 

— I a un continuum de varietats instablas e socialament ierarquizadas, que fan la transicion entre la lenga subordenada (l’occitan) e la lenga dominanta (francés, italian o espanhòu). Un exemple entre d’autres es lo francitan, fòrça movedís e fòrça complèxe.
 
— De còps, lei varietats dau continuum se mesclan amb de lengas intermediàrias que son lo catalan (en Aran), lo nòrd-italian (dins lei Valadas e a Mónegue) o lo peitavin-santongés (dins una partida dau Creissent, segon una dinamica complèxa que s’apèla l’efiech Terracher).
 
— D’occitanofòns pretendon que sabon pas parlar l’occitan (quin que siá lo nom que donan a la lenga).
 
— D’occitanofòns amb un bòn nivèu creson qu’an un nivèu marrit o limitat.
 
— Invèrsament, de personas incapablas de far una frasa en occitan afortisson que coneisson la lenga (es un fenomèn interessant d’adesion simbolica que, pasmens, deu pas faussar l’enquèsta).
 
— Lei neolocutors son mens nombrós e mens competents que lei locutors primaris: es incontestable per l’occitan. Pasmens es una error d’escartar lei neolocutors dins lo còmpte deis occitanofòns. De lengas ressuscitadas coma l’ebrieu (amb succès) o coma lo cornic (amb un succès incertan) existirián pas sens lei neolocutors.
 
— En mai de tot aquò, nos mancan lei mejans de far d’enquèstas sistematicas, sus de mòstras representativas e ben repartidas dins lei territòris variats d’Occitània.
 
En tot cas, un meriti de Bernissan es de nos alertar sus lo besonh de luciditat. Una coneissença objectiva dau nombre d’occitanofòns deu corregir certanei discors tròp militants que fornisson d’estimacions exageradas. Tre 1952, lo grand Robèrt Lafont ja conselhava de far un còmpte objectiu.
 
Se prenèm l’ipotèsi bassa de 110 000 locutors, es fòrça grèu e ja l’occitanisme se deu remetre en question radicalament davant aquela baissa.
 
Dins l’ipotèsi auta de 3 milions de locutors, es un pauc mens desesperant, mai aquò rèsta un nombre inacceptable en comparason amb lei 15 milions d’abitants d’Occitània. Encara un còp, l’occitanisme se deu interrogar sus son estrategia ineficaça. E sus aquelei 3 milions de parlants supausats, en tot cas, n’i a una granda proporcion que son pauc “operacionaus” perque son isolats, estigmatizats, inibits o amb una capacitat d’expression limitada.
 
Dins lei comentaris qu’acompanhan l’article de Terric Lausa, de legeires se pausan aquela question sempitèrna e legitima: “Coma far per sauvar la lenga?”
 
Es aquí que Bernissan, maugrat sei meritis e son seriós, dona pas lo mendre espèr. Es aquí que l’occitanisme mainstream refusa de veire lei solucions a disposicion.
 
Totun, es aquí que la sociolingüistica canonica nos pòt portar d’esperanças qu’ai ja presentadas mai d’un còp dins Jornalet. Es aquí que devèm legir, relegir e far legir leis òbras dei sociolingüistas engatjats que nos prepausan una estrategia de recuperacion de la lenga.
 
Un còp de mai, ramenti dos exemples classics (e n’i a ben d’autres):
 
— Robèrt Lafont explica coma “Revertegar la diglossia” (1984, “Pour retrousser la diglossie”, Lengas 15).
 
— Joshua Fishman explica en detalh coma “Inversar la substitucion lingüistica” (1991, Reversing language shift: theoretical and empirical foundations of assistance to threatened languages, Clevedon: Multilingual Matters).
 
Fishman ditz qu’una lenga se pòt sauvar a partir d’un nombre pron variable de locutors. Que siá 110 000 o 3 milions, lo trabalh necessari diferís, de segur. Mai sempre i a una esperança, sempre i a un combat de possible... a condicion d’agir.
 
Prèviament, cau assumir una ideologia de reconquista lingüistica, sens lo mendre complèxe.
 
Lo primier grand objectiu, la prioritat, es d’organizar la transmission de la lenga dins de familhas volontàrias e entre lei generacions. Puei, partent d’aquò, cau installar de vesinanças (o de nuclèus, de rets) de parlants complets.
 
Après, un segond grand objectiu es d’establir la lenga dins totei lei domenis de la vida sociala, per estapas, en assumissent que i aurà en tot cas un conflicte inevitable amb la lenga dominanta: integracion sociala, trabalh, escòla, mèdias, administracion, govèrn.
 
 
 
 
 
____
[1] Aitor CARRERA (2011) L’occità: gramàtica i diccionari bàsics, occità referencial i aranès, coll. Garona Estudis, Lhèida: Pagès, p. 25-31 e particularament p. 28.



publicitat
BANER1: Amics campanha covid



Perfil

Categorias

Las mai...

Mai d'articles

Archius




Etiquetas

D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions