CAPÇALERA: Eth Ligam occitan Youtube

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Dijòus, 13 d'agost

Domergue Sumien · Questions de lenga occitana

Diluns, 8.4.2019 03h00

Actitud, un mot amb una istòria especiala


Comentaris 11 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (17 vòtes)
carregant En cargament


Lo nom femenin actitud a una istòria estranha. Se ditz en occitan normatiu actitud, en occitan francizat atituda*, en occitan superitalianizat atitúdine*. Se ditz en catalan actitud, en espanhòl actitud, en italian attitụdine, en francés attitude, en portugués atitude e en romanés atitụdine.
 
Totas aquestas formas romanicas venon de l’italian attitụdine que significa “aptitud, postura, actitud”. Aquel mot italian ven probablament del latin aptitudo ~ aptitudinis “aptitud”. Mas lo quite mot italian attitụdine aqueriguèt pus tard lo sens de “postura, actitud” per influéncia del mot italian atto “acte”. Es aquela etimologia que trobam dins un obratge extrèmament seriós coma lo FEW (25:62) e, amb mai de precisions, dins de diccionaris catalans.
 
Òm tròba ben en latin modèrne, a partir del sègle XVI almens, una forma actitudo ~ actitudinis, mas son origina es pas clara. Çò pus probable es que venga de l’italian attitụdine, que ven el meteis del latin classic aptitudo ~ aptitudinis “aptitud”. Mas segon certans autors italians e segon lo diccionari Zingarelli, lo latin modèrne actitudo ~ actitudinis vendriá pas de l’italian, remontariá a un usatge latin pus ancian...
 
En occitan normatiu actual, los bons autors que suènhan lor lenga e que seguisson ben la nòrma classica preferisson la forma actitud jos l’influéncia evidenta del catalan actitud e, indirèctament, de l’espanhòl actitud —que venon ultimament de l’italian attitụdine—. Aquel mot actitud se tròba pas dins lo diccionari del normalizaire Loís Alibèrt ça que la... S’es sedimentat pendent lo sègle XX, probable après Alibèrt, perque lo quite Alibèrt conselhava de consultar la lenga sòrre catalana per evitar certans francismes.
 
L’occitan coneis efectivament lo francisme atituda*, del francés attitude, que ven el meteis de l’italian attitụdine. O vesèm dins los diccionaris de Mistral e Palai que son anteriors a Alibèrt. Mas dins atituda*, subissèm lo sufixe tipicament francizat ‑ituda*, forma totalament inacceptabla en nòrma classica.
 
En catalan, la causida de la forma actitud es criticada per l’egrègi lingüista catalan Gabriel Bibiloni (vejatz dos articles sieus, aquí e aquí, amb los comentaris interessants de qualques eminents catalanistas e occitanistas).
 

— Bibiloni mòstra que la forma catalana actitud amb c es una còpia de la forma espanhòla actitud amb c.
 
— Obsèrva que las autras lengas romanicas fòrtas an pas cap de c: lo portugués atitude, lo francés attitude e lo romanés atitụdine...
 
— Per tant, pensa que lo catalan normatiu deuriá preferir tanben una forma normativa sens c que seriá atitud en luòc d’actitud.
 
— Avís: Gabriel Bibiloni es un defensor ferme del catalan normatiu e estandard. Es un especialista de granda reputacion. S’amusa pas a reformar la nòrma catalana per son plaser personal. Bibiloni se situa a un nivèl d’excelléncia, es tot lo contrari de certans antinormistas occitans que passan lo temps a demolir la nòrma occitana per alienacion diglossica. Las criticas de Bibiloni sus lo catalan normatiu demòran totjorn pontualas, precisas, perpensadas, cirurgicalas e menaçan pas brica l’estabilitat de la nòrma catalana. M’avètz comprés...
 
— Donc, Bibiloni s’es demandat se la forma actitud es ben rasonabla en occitan...
 
Cresi ieu, coma Bibiloni, que la forma occitana actitud, amb c, es passada per lo prestigi doble del catalan e de l’espanhòl. Mas rèsta valida per las rasons seguentas.
 
— La percepcion del mot occitan acte, dins actitud, correspond a una percepcion analòga en lenga italiana, ont atto “acte” a influenciat los senses d’attitụdine. Donc la sola istòria del mot italian, en se, rend acceptable lo raprochament occitan entre acte e actitud.
 
— Existís ben un mot latin actitudo ~ actitudinis que rend la forma actitud encara mai acceptabla en occitan. Que lo mot actitudo ~ actitudinis siá recent o ancian en latin, aquò es pas un problèma; fòrça mots cultes se son fargats a partir de mots latins fòrça recents: plutòni, urani, supernòva, Austràlia...
 
— La forma actitud es completament regulara dins la morfologia occitana. I percebèm plan la basa acte e lo sufixe ‑itud. Tot i demòra coerent d’un ponch de vista endogèn occitan.
 
— La forma actitud es generala, establa e quasi exclusiva dins los autors e obratges que s’esfòrçan de respectar la nòrma classica. O cal presar.
 
— La forma actitud es una bona solucion per evitar lo francisme atituda*, ont lo sufixe ‑ituda*, en se, es inacceptable. L’usatge occitanista accèpta sens dificultat la restauracion del sufixe -itud (la preséncia de -ituda* dins l’usatge occitanista ven d’una negligéncia inconscienta e de nòstra fragilitat diglossica en fàcia del francés).
 
Mai d’un còp ai senhalat divèrses espanholismes que son excessius en occitan coma escèna*, pròba*, cartilag*, venguts de l’espanhòl escena, prueba, cartílago e que conven de remplaçar per scèna, pròva, cartilatge.
 
Mas actitud es un cas diferent, que l’influéncia de l’espanhòl i es neutralizada per los avantatges que veni de desvolopar: motivacion del sens “acte” dempuèi l’origina italiana del mot, coeréncia occitana intèrna, usatge sedimentat...
 



publicitat
BANNER1: IEO Arièja



Perfil

Categorias

Las mai...

Mai d'articles

Archius




Etiquetas

D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions