Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’identitat proletària

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

Mai d’informacions
Encara mai que de classas proletàrias,
 i a de nacions proletàrias.[1]
 
Lo socialisme europèu es mòrt amb Joan Jaurés en 1914.
 
Lo sègle XX nais del sacrifici òrre sus l’altar de l’identitarisme nacionalista, d’una pensada politica, e etica màger, un trist matin de julhet 1914. L’endeman de sa mòrt se declarava la guèrra e quatre ans mai tard: mai de dètz-e-nòu milions d’òmes èran mòrts, vint-e-un milions ferits, per qui? Per qué?
 
Òm respondiá  pro deo et patria, e d’ara enlai, e sens parlar de l’Altisme, aqueste bèl mot de país o de patria, que l’umanisme europèu e republican aviá pretendut dobrir a l’umanitat sencèra, venguèt la justificacion òrra de totes los crimes contre l’umanitat, dins l’interès dels imperia mai genocidaris del mond.
 
E ben non, en 14 los dels païses malians, senegaleses, argerians, occitans, franceses, alemands, bascos, bretons, alsacians, eca, son pas mòrts per lor patria. Son mòrts - e mai mòrts, per la glòria sanglanta e universala de l’imperium. Car 14-18 es tanben la mòrt del concèpte umanista e republican de patria, sa mòrt e sa transfiguracion en mostre identitari al servici de l’imperium e dont l’orror e los ravatges de 1914-1918 èran pas que son primièr crit.
 
 
Avètz dich socialisme?
 
L’azard faguèt que la pensada de Jaurés nasquèt dins un país occitan, dont lo “sacrifici” antan aviá ja destruch una de las primièras pojadas d’umanisme en Euròpa. Torni pas sul subjècte de la relacion entre Jaurés e l’istòria d’Occitània, que d’unes mèstres l’an ja plan demonstrada dins sa complexitat e sa fòrça[2].
 
Çò que vòli dire aicí es qu’amb la mòrt de Jaurés, darrièr barri contra la barbaria identitarista e bellicista qu’anava s’abatre sul mond, l’Euròpa del socialisme se fracassèt a bastir un socialisme real, efectiu e concret al país, en passar las formas identitàrias e nacioestatalas de l’imperium e s’escampèt atal dins un abís sens fons d’orror, d’errància, d’error e de violéncia dont sèm encara los eretièrs.
 
Socialista es una doctrina politica e filosofica que part del principi que los individús son definits primièr pels rapòrts socials qu’entretenon, de rapòrts de sòcis (lat. socius, plur. socii, “companhs”, “membres”) associats dins una meteissa societat, definissent atal lors identitats e lors interèsses comuns. Lo mot intrèt dins lo vocabulari europèu al sègle XIX, e foguèt definit justament contra tota mena “d’individualisme” o “d’egotisme” liberal per son fondator Pierre Leroux, mas coneguèt de segur amb de pensaires coma Proudhon, Marx o Jaurés d’evolucions radicalas e multiplas fins uèi[3].
 
Dins nòstra istòria passada coma presenta, pensi qu’i a la possibilitat de traçar e de definir de praticas teoricas que forman l’espaci d’una filosofiasocialistaoccitana, dins l’encastre d’una relacion conflictuala e dialectica entre pagus e imperium, país e estat.
 
Çò que nos mancariá alavetz seriá la posicion d’una teoria de l’esplecha concreta e viscuda al país, una teoria pagesa de l’esplecha que se definiriá pas sonque a partir de sos elements economics, mas tanben al nivèl de la produccion institucionala de l’identitat, produccion verrolhada, l’avèm vist, politicament per l’imperium de França[4].
 
Car, en mai de l’esplecha economica de las classas socialas en França, e de la formacion d’una subrevalor capitalista mercés al subretrabalh[5], i a tanben tota una economia simbolica de las identitats ont de rapòrts e d’escambis socials inegalitaris fan servir l’interès, lo mercat economic e l’identitat de l’imperium, al detriment de l’economia e de l’identitat sociala del país.     
 
Òr dins aquela relacion de produccion institucionala entre país e estat, òm pòt notar una inegalitat primièra, presenta a la formacion e a la retribucion de la valor tant economica coma simbolica producha pel pagus, dins l’interès exclusiu de l’imperium, produccion verrolhada per la “pacha” supausada “liura” entre eles (e cada còp reafirmada quand los tempses son dificiles), pacha en tot punt similària a la relacion d’esplecha economica capitalista que verrolha, mercés a la proprietat privada borgesa dels mejans de produccion, la pseudo “libertat” de l’obrièr de signar lo contrat de trabalh.
 
En d’autres tèrmes, i a una mena de capitalisme simbolic de l’identitat dins lo mòde de produccion de l’institucion en França e que camina de consèrva amb lo capitalisme coma mòde de produccion economic. Atal, enlai d’un regime de justícia sociala e economica al país, cal donc a una filosofia socialista occitana d’exigir tanben l’abolicion d’aquela injustificabla proprietat privada dels mejans institucionals de produccions de l’identitat, raubats e gelosament gardats per l’imperium de França e los emissaris de son Capital coma de sa capitala.

 
Los proletaris de l’identitat
 
I auriá la plaça per tota una repeticion tragicomica de l’argumentari de Marx dins LoCapital consacrat a denonciar l’injustícia fondadoira de tota relacion de produccion dins l’encastre del regime capitalista, mas aicí a un autre nivèl, es a dire en denonciar “lo contrat social francés” coma  una injustificabla proprietat privada e verrolhada per un sol pagus imperialament privilegiat (la region-capitala coma dison) dels mejans socials de produccions de l’identitat, definissent una relacion especifica d’esplecha economica e simbolica entre l’imperium e los païses, aquò, de segur, dins l’interès egotic, simbolic, economic e identitari dels que se’n fan los representants e los emissaris.
 
D’efièch, en mai de las identitats socialas e individualas dels proletaris que trabalhan al país, fau dire qu’i a de proletaris de l’identitat[6] que son definits per una relacion socioeconomica e simbolica d’esplecha entre país e estat, tot coma segon Marx se definís lo proletari per sa relacion socioeconomica amb lo borgés capitalista.
 
Es lo cas de l’identitat sociala occitana que se definís mai que que mai dins son istòria longa coma país, quora contra, quora amb l’estat de França per aquela relacion inegalitària de produccion institucionala e economica de son imatge social, relacion que produís en cò de plan d’occitans (=los qu’an viscut/vivon dins un país occitan), çò que lo jove Marx nommava Entfremdung (“alienacion”, “estranhament”[7]) e que se coneis plan al país.
 
Es tanben a causa d’aquela extension essenciala entre produccion economica e produccion simbolica, capital economic e capital simbolic, que longtemps las luchas occitanas èran vistas pas que coma de luchas socioeconomicas, eissidas de classas especificas (los Crocants, La Sala, 1907, lo Larzac) çò que donava al mond l’impression que luchar pels occitans èra luchar sonque per una classa sociala particulara e non per una politica mai democratica de produccion economica e institucionala al país.
 
Mentrestant, auriá degut en vertat sempre èsser los dos a l’encòp per èsser vertadièrament efectiva e empancipadoira aquela lucha, çò que, per la fòrça de las causas, jamai foguèt. Mas se jamai o foguèt, es tanplan perque la fragilitat e l’errància identitària mantenguda amondaut per l’esplecha institucionala de l’imperium de França suls pagi occitans, li permetèt totjorn d’esquivar aval, aitant que podiá, l’extension entre aquestas doas dimensions necessàrias, en la tornar menar siá a 1/ una dimension economica que podián resòlver per de reformetas, sens aver mestièr de produire d’institucions novèlas, o 2/ a una dimension d’identitat que lo verrolh moral e institucional de l’imperium de França deslegitimava a priori, encara uèi.                     
 
L’enjòc màger d’una filosofia socialista e democratica occitana seriá de demonstrar l’extension  necessària de 1/ la lucha contra l’esplecha economica de las classas socialas al país e de 2/ la lucha sociala contra lo verrolh institucional de las identitats dels pagi, que condiciona e se solidariza en realitat amb aquela esplecha economica de sas classas socialas.
 
Car es aquela imposicion d’una “irrepresentabilitat” politica del país al país[8] que produís un sentiment de colpa, de traïson, de deute, de vergonha en cò dels que lo vòlon defendre dins son ensemble autonomic, o quitament, quand las condicions economicas son dificilas, es aquò que produís un replèc regio-nacio-identitarista en cò dels que, aguent perdut l’èime del país, sabon pas pus, al país estant, a quin sant se vodar.
 

Extension del domèni de la lucha
 
Es amb aqueles espleches conceptuals per exemple que lo fracàs de 1907 se poiriá comprene. Foguèt lo passatge progressiu d’una lucha contra l’esplecha e la miséria socioeconomica dels vinhairons de Lengadòc vèrs una compreneson, gràcia a la realitat sociala de la lenga, al mesprètz manifèst de la borgesiá parisenca fàcia als “miègjornals”, als discors de Ferrol sus la Comuna e la Crosada, posant atal dins una identitat narrativa del país, una compreneson, donc, de lor identitat proletarizada (d’ont l’escais-nom de Guses que se son donats coma per conjurar lo sòrt) per l’origina tanben institucionala e simbolica de l’esplecha economica que patissián, çò que lo mesprètz e la repression de l’imperium clemencista aniquilèt plan lèu, al mejan de baissas manipòlas, un còp encapada la dangièrosa extension presa per aquelas doas dimensions de la lucha sociala.
 
Uèi, fòrça dels que luchan per mai de justícia sociala al país, amb las evolucions e l’extension identitària que coneis l’imperium de França, comprenon pas pus l’interès e la dimension sociala de la lucha occitana. Es que, per manca d’institucions reconegudas e valorizadas per l’estat al país, lor es estada impossibla o dificila l’identificacion al país tanplan coma la compreneson d’aquela esplecha simbolica de sas identitats proletarizadas, solidària de l’esplecha economica, e donc veson pas deguna necessitat a una extension del domèni la lucha fins a la question del país, qu’es al fons pas “lor” problèma...
 
E pasmens, per que l’emancipacion de las classas esplechadas siá efectiva al país, i a lo besonh d’una descolonizacion efectiva de sas identitats (produccion institucionala d’una identitat del país). Mas tot parièr, per que la descolonizacion de las identitats siá efectiva, i a tanben lo besonh d’una lucha sociala per l’emancipacion de las classas esplechadas al país (refòrma de la produccion economica, novèla distribucion de l’imperium economic e politic al país).
 
Òm sap qu’es aisit de limitar la lucha a una dimension privilegiada, segon sa sensibilitat politica e sa classa sociala pròpria, e aquò se compren: quora òm se concentra sul trabalh e l’economia, qu’òm considèra coma mai essencial, quora òm parla de l’identitat del país e de sa cultura, çò qu’es benlèu pas tant vital coma lo primièr, es verai, mas qu’es ça que la pas mens important tanpauc e subretot pas dins lo contèxt actual, ont la question de l’identitat es a mand de far lo mond s’escampar dins l’abís de l’extrèma drecha francesa.
 
Mas una filosofia democratica occitana pòt temptar convéncer, los que son animats per un lagui de justícia sociala al país, de la necessitat de l’extension d’aquela doas dimensions, per tal que la racionalitat politica del país e de sas classas se desvelhen de son sòm identitari, institucional e monstruós.
 
Cresi qu’es dins l’encastre de la relacion dialectica pagus-imperium qu’òm pòt temptar convéncer los que veson la question del país pas que coma una question segondària, que la lucha sociala per l’identitat proletària del país, opausada a l’identitat de l’imperium (en realitat: de la borgesiá de París) es non solament tant legitima mas tanben necessària coma la lucha de las classas socialas per una societat mai justa.
 
Òm poiriá justificar atal la mesa en plaça de l’extension necessària 1/d’una produccion institucionala d’identitats novèlas, diferentas mas tant legitima coma la de l’imperium de França 2/ d’una lucha per la reformatio dels mejans de produccions economics, dins l’interès de totes los que vivon al país. Car aquela identitat proletària del país es ela tanben definida per un mòde de produccion capitalista sul mercat dels escambis simbolics, dins l’interès egotic del Capital e de (l’imperium de) sa capitala, tant sul mercat simbolic nacional e mondial de las identitats, coma sul mercat nacional e mondial de l’economia “globalizada.”
 
 
Conclusion: Proletarier aller Länder, vereinigt euch!
 
Car l’imperium de França e de sa plan nommada “capitala” es non solament lo centre d’un estat de produccion economica capitalista qu’esplecha las fòrça socialas de sos païses, mas tanben l’imperium d’una produccion simbolica de capital identitari, esplechant las identitats pluralas del pagus, dins l’amira de totjorn melhorar son profièch sul mercat simbolic mondial, en tot balhar al país, dins son desvolopament industrial pròpri, e mai que mai dins son abséncia mantenguda de desvolopament institucional autonomic, sempre mens que ne recèp.
 
Lo prètzfach d’una filosofia politica e socialista occitana, pensada dempuèi lo punt de vista del país seriá donc de tornar pensar aquelas relacions socialas en tot revirar lo rapòrt de fòrça:
 
1. vendriá pas pus a l’imperium identitarista de França d’esplechar socialament, economicament, simbolicament los pagi e lor classas socialas per son profièch egotic, en tot, de subrepés, gaudir dels privilègis d’un pseudo “universalisme” abstrach,
 
2. vendriá puslèu als pagi e lors classas socialas, dins lor pluralitat, d’organizar de mejans democratics per luchar, conquistar, tornar menar en cò lor l’imperium coma poder de produccion autonomica d’institucions justas, democraticas e pluriversalas (dins una mira universalista, mas enrasigada dins la pluralitat istorica e culturala dels païses), e aquò dins l’interès social, economic e politic de totas las classas e de totes los ciutadans, de quina natio que sián, que vivon e trabalhan al país.
 
A nosautres, que volèm pèrdre pas l’èime al país, nos cal afirmar tornarmai la necessitat absoluda de l’extension d’aquelas doas perspectivas, s’una lucha occitana vòl un jorn aver una representacion e una fòrça politica quina que siá dins lo païsatge politic.
 
Es a dire de se rendre a l’encòp capable de defendre totas las classas, la pluralitat dels que vivon al país e de luchar contra lo verrolh institucional que los condemna a l’“irrepresentacion” politica, en fòra de l’espaci predefinit per l’imperium de França.
 
Car l’abséncia de possibilitat de representacion, de las classas del país al país (son “irrepresentacion”), es çò que patisson coma d’un sòm, un sòm perlongat de lor racionalitat politica pròpria, sòm de la rason democratica que genèra los piègers mostres.



[1] Francés Fontan, Etnisme. Cap a un nacionalisme umanista, rev. Sèrgi Viaule, ed. Des régionalismes, 2015, p.33
[2] Jòrdi Blanc, Jaurès e Occitània, Vent Terral, 1985
[3] En ensag recent que se reclama d'una filosofia socialista: Renaud Garcia,Le désert de la critique. Déconstruction et politique, l'Echappée coll. Versus, París, 2015
[4] Veire mon article del 24/12/2015 “Los laberints de l'identitat
[6] Es atal qu'interpretariái lo sens del capítol «explotacion» dins l'Etnisme de Francés Fontan. Veire Etnisme, ibid
[8] Amb lo concèpte «d'irrepresentabilitat» vòli dire que lo país o quina que siá de sas expressions autonomicas (sa lenga, son istòria, los individús que se'n reclaman) es «non-representable» (marca-mal) dins l'espaci politic normatiu de l'imperium de França, almens que siá «regionalizat» «folclorizat» (es aquò sa condicion de representativitat) mas atal meteis se destruch dins sa dimension autonomica.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Ignorància, barbaria e castanhas educacion, civisme e dialòg.
2.

#1 dins quinte monde viuretz per arribar a dire que se poiriá pas mai parlar de classas socialas ? Per que ieu, sabètz, me semblèt un bocinèl, éh, m'aviá semblat un pauquetonet, que LO problèma de nòstras vidas aquò èra lo fach que viviam dins una societat partatjada en classas de despossedits e de privilegiats, amb entremièg una espècia de classa d'alienats individualistas calhòls, la dicha classa mejana o pichòta borgesia. la menaça que pesa sul monde dirián qu'es totjorn la metissa de tota nòstra puta de vida en realitat : la dominacion dels tres quarts de la populacion per una classa elita ambe sos chins de garda e son aparelh burocratic. l'estat durgéncia constituís una polida menaça aquò tanben.

  • 3
  • 4
lachaud Dournazac
1.

Coma l'òm pòd parlar enguera de classas socialas en França quand l'òm sap qu'i a los smic manca dos, los smig manca v'un; los smig mai v-un, mai dos, mai tres, mai quatre e qu'au niveu daus millardaires i a daus miliardaires mai v-un, mai dos, mai tres, mai quatre?
E coma parlar enguera d'un estat frances quand l'òm sap qu'es minjat per las multinacionalas internacionalas? "Produsan frances" disia Georges Marchais ancian secretari dau parti comuniste (dins las annadas 1980) alaidonc que los ecologistes disan "consomam localvòre"
La Revolucion Industriala a tuat lo pagus e lo pòple (occitan o autre) a laissat lo pagus per la revolucion industriala e la sciença que prometian lo progres sociau, los conjats paiats, la securitat sociala. La crisa d'uei ven que l'òm pòd pus contunhar aitau, perque aquela sistem economic produit la polucion, , los dechais a pas saber qu'en far, lo stress la guerra e una terra que pòd pus norir tots sos abitants. D'aqui l'organisacion sociala de las annadas 1950 corespond pus a la realitat e a l'esper de las gens.
Avetz dich umanisme mas quò correspond pus a ren. Chaldria revisar las valors moralas e sei pas segur que l'unanisme siaja retengut. A cerchar a se rassurar dins lo passat tot simplament per paur de deman! Mas quala menaça deman fai pesar sus lo monde?

  • 1
  • 2

Escriu un comentari sus aqueste article