Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La sang de Lorca

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

Mai d’informacions
Ai amor, que se n’anèt dins lo vent...
 
Al moment que le govèrn espanhòl es a mand de fèr votar l’exumacion del còs de Franco fòra del sinistre Valle de los Caídos, l’astre me faguèc tombar sus l’òbra imortèla de Federico Garcia Lorca e sul siu destin tragic inseparable de la Republica assassinada per el. Aquò comença ambe’l disc Eric Fraj canta Lorca, dins la traduccion de Max Roqueta[1]. La votz potenta del cantaire tolosan, l’engenh del traductor montpelherenc e l’inspiracion andalosa del poeta de Granada, aquò vos assegura d’un tròç d’emocion prigonda dins le rescontre de dos immenses poètas mediterranèus del sègle XX, d’aquelas causas que la cultura occitana es encara capabla de balhar al siu public, ailàs, cada jorn mès escàs. Aquí avètz Gacela de la huida:
         
Me he perdido muchas veces por el mar
con el oído lleno de flores recién cortadas.
Con la lengua llena de amor y de agonía
Muchas veces me he perdido por el mar,
Como me pierdo en el corazón de algunos niños.
 
No hay nadie que al dar un beso
no sienta la sonrisa de la gente sin rostro,
ni nadie que al tocar un recién nacido
olvide las inmóviles calaveras de caballo.

Porque las rosas buscan en la frente
un duro paisaje de hueso
y las manos del hombre no tienen más sentido
que imitar a las raíces bajo tierra.

Como me pierdo en el corazón de algunos niños,
me he perdido muchas veces por el mar.
Ignorante del agua, voy buscando
una muerte de luz que me consuma.
 
           
Çò que dona Gacela de la fugida, revirada pel grand Max:
 
Me siái perdut mai d’un còp sus la mar
l’ausidor plen de flors, de fresc copadas,
la lenga plena d’amor e d’angòni.
Me siái perdut mai d’un còp sus la mar,
Coma me pèrde dins lo còs de mantun dròlle.
 
I a pas de nuòch que bailant un poton,
se sentigue pas lo risolet das gents sens cara,
ni degús qu’au tocar d’un enfant de naissença
delembre las clòscas immobilas dels cavals.
Perque las ròsas cèrcan sus lo front
un dur païsatge d’òsses
e las mans dels òmes an pas d’autra sentida
que desgaunhar las rasics jot la tèrra.
 
Coma me pèrde dins lo còr de mantun dròlle,
Me siái perdut mai d’un còp sus la mar.
Sens me laguiar de l’aigar, vau cercant
una mòrt de lutz que me consumèsse.
 
Amb aquò cresi que le paure Federico, fosquèsse encara viu, nos comprendriá a nosautris occitans del sègle XXI, a temptar de salvar com se pòt çò pauc que demòra de nòstras fòrmas popularas de viure, de sentir, de dire, enrodats ça que la per una indiferéncia dramatica e una ignorància volontària. Dins una conferéncia importanta donada a Granada le 19 de febrièr 1921, Importancia histórica y artística del primitivo canto andaluz llamado cante jondo, Lorca fasiá el tanben òbra de “folclorista” e a l’encòp abans-gardista per fin de fèr sentir als sius contemporanèus “la maravillosa verdad artistica que encierra el primitivo canto andaluz llamado cante jondo” delà dels prejutjats socials a respècte de la cultura populara del país, del fetichisme folclorizant, de las  españoladas:
 
“Todos habéis oído hablar del cante jondo y seguramente, tenéis una idea más o menos exacta de él...; pero es casi seguro que a todos los no iniciados en su trascendéncia histórica y artística os evoca cosas inmorales, la taberna, la juerga, el tablado del café, el ridículo jipío, la españolada en suma! Y hay que evitar por Andalucía, por nuestro espíritu milenario y por nuestro particularísimo corazón que esto suceda.” 
 
Es l’inspiracion tirada del cante jondo “cant prigond” (jondo forma andalosa per hondo) que las sivas originas remontarián a d’epòcas encara mès primitivas que le tròp conegut “flamenco”,  que donèc a Lorca la possibilitat d’exprimir aquel “universalisme andaló” notadament dins le siu Poema del Cante Jondo, dialòg terrible del Desir e de la Mòrt, universalisme “regional” que li balha a la siva tèrra una dimension mitica, entre la Grècia tragica e les orients d’al-Ándalus, tension mitologica e istorica entre doas originas, tension potenta pels intellectuals e creators del sègle XX, e que trabalha tota la poetica lorquiana, com, d’alhors, jos d’autris cèls, d’un biais esteticament pariu, la del poèta d’Argelièrs amb la garriga montpelherenca e la cultura populara del siu ròdol. Segon Felip Gardy: 
 
 “La poesia de l’escrivan andalós representèt un moment essenciau dins l’itinerari de Roqueta: après lei mèstres qu’èran estats per eu lei dos grands provençaus, Frederic Mistral en poesia e Josèp d’Arbaud en pròsa, e mai Josep-Sebastià Pons, lo Catalan, Lorca li porgissiá la sintesi espectaclosa d’un cant doblament prigond. D’un costat lo cant pus escondut dins lei rèirefons de l’èstre solitari, la votz que remonta dei fonsors abissalas dau còs e de la vida personala, e que Roqueta i foguèt atentiu tota sa vida. E d’un autre, lo grand cant collectiu, modulat dins lo temps e dins l’espaci d’una lenga. Lo cant d’una lenga seculara, e de tot çò qu’aquela lenga aviá pogut dire e bastir dins l’esperit e l’imaginari d’aquelei que la parlavan e la fasián viure jorn a cha jorn. (...)  Lorca prepausava a Roqueta la leiçon d’una modernitat pron radicala, claufida d’audàcia e d’invencion, e que pasmens renegava ren d’una paraula e d’una cultura collectivas e popularas fasent sintesi entre passat e present.”[2].
 
Doncas se vòlètz una autra creacion prigonda ligada a l’òbra de Lorca avètz tanben la pèça de Pepe Rubianes, egrègi “actor galaïco-catalan”, Lorca eran todos sortida en 2006 (vidèo). Rubianes causís de metre en scèna la vida de Lorca, el medís intepretat per una actritz, jos la forma de mantun testimoniatge dels que l’an coneissut e que l’an acompanhat dins les darrièrs ans de sa vida: les collègas poètas e  intellectuals, les amics e la familha, les de la Falange, les quites responsables de sa mòrt, “cada cual cuenta su história” e la vida del poèta se multiplica en una pletòra de recits ont les fèits ressonan dins una seguida de messòrgas, de violéncia, de culpabilitats non assumidas, que mòstran l’absurditat e la coardiá prigonda que va causar aquesta mòrt inutila – com tantas d’autras mòrts, totas inutilas -  dont l’escàndol simboliza tant l’estupiditat de tota una epòca com le drama collectiu abissal que va conéisser l’Espanha dels ans 30. A l’iníci de la pèça, ditz le poèta Luís Rosales, amic e protector de Federico a Granada, d’una familha influenta dins la dreita falangista, que pr’aquò posquèc pas evitar son arrestacion:
 
 “Se le vio caminar entre fusiles. Cómo pudo cometerse el error d’esta muerte? A quién o quiénes benefició este crime? Está visto que la naturaleza exige su precio a las personas excessivas, y Federico tuvo que pagarlo. Uno paga por todo en la vida y él pagó su éxito, su carisma, su poderío. La vida nos cobra siempre sus impuestos, y a él de una manera absurda, le cobró los suyos.”
 
A la siva sortida, en 2006, Lorca eran todos es estat violentament rebufat per la dreita espanhòla, com se pòt véser dins aqueste article de El País, se sap que metèron una pression tala que’l quite Rubianes decidiguèc de’l retirar sulcòp a la siva sortida dins les teatres de Madrid “al efecto de liberar a sus gestores de la presión a que están siendo sometidos.” Rubianes, es vertat, aviá pas facilitat las causas per fèr passar la pilula als franquistas e autris “aficionatsde l’unitat d’Espanha a tot pèrdre, pr’amor que çò aviá declarat, dins un estil inimitable que se passa de traduccion, lo 20 de genièr a la television catalana: 
 
            “A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario; que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”
 
Aquel surgiment en aparéncia curiós de la question de l’unitat d’Espanha, al moment de parlar de Lorca e de sa vida, me permet de passar a l’autre aspècte del tèma que me preoccupa uèi. Amb tot aquò, al fial de mas lecturas, èi notat que la mòrt de Lorca, que Rubianes explica dins la siva pèça quant es estada un tabó tot le long del sègle XX dínquias a uèi, de tant vergonhosa e escandalosa qu’es, aquesta mòrt sembla una de las tacas irreparablas d’aquesta guèrra e de l’estat que ne surgiguèc, e dont las consequéncias, qué que digan d’unis que i a, son encara vesedoiras dins las Espanhas d’uèi, passant pro largament la sivas frontièras. Luís Rosales, çò ditz, dins un monològ dels mès pertocants, a mon vejaire, de la pèça de Rubianes :
 
“El hecho de la muerte de Federico ha sido la tomada de conciencia más dolorosa que he tenido con la vida, a partir de ese momento, he vivido una vida absolutamente distinta. He renunciado ya desde entonces a muchas cosas. No he creido, ni volveré a crer, en la política. No he creido, ni volveré a crer, en la sociedad. No he creido, ni volveré a crer, más que en las amistades que quedan. Una persona que a los 26 anos se encuentra con que el hombre más importante de España puede morir, literalmente, por la amibición politica de un individuo que ni representaba ni representó ni representará nada... La vida del hombre más importante de España ha dependido de la ambición política de un indivíduo que no representaba nada... (39:00)
 
Abans d’anar mès luènh, citarèi l’entrevista Lorca somos todos amb Albert Om sus TV3, ont raconta Rubianes lo siu rescontre amb la figura enigmatica de Lorca mentre qu’èra encara le jove escolanet d’una professora republicana, Doña María, que dins les ans 50, li mostrèc la fòto del Federico a el e als autris pichons de sa classa:
 
 “— Rubianes: Esa foto ha sido el regalo de mi vida, aquest somriure d’aquest tío se me ha quedado grabado para siempre i jo li vaig preguntar a una de las eminencias del profesorado que teníamos, que era un profesor que tenía dos carreras, formación del espíritu nacional y gimnasia, sabes, que hacían un completo, claro, dos carreras, tiene mucho peso, i li vaig preguntar qui era García Lorca i me dice: “Poeta i maricón” — Albert Om: ¡Y rojo! — Rubianes: Bueno, claro, ya lo otro, eso ya ni lo dijo, imagínate! ¿Qué quieres esperar de un poeta, cojones? ¡ Venga, vamos a clase!”
 

 
[1]          Eric Fraj chante Lorca en occitan. Traduit par Max Rouquette. Amistats Max Rouquette
[2]          Dins lo libret del disc d’Eric Fraj .


 


abonar los amics de Jornalet

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Escriu un comentari sus aqueste article