CAPÇALERA: Conselh Generau d'Aran 728x90
CAPÇALERA2: FAI-TE SOCI

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Diluns, 20 de mai

Matiàs Gibèrt

Divendres, 21.9.2018 03h00

La sang de Lorca (II)


Comentaris Pas cap de comentari    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (12 vòtes)
carregant En cargament


Pa Negre (2010) le film d’Augustí Villalonga, adaptat del roman d’Emili Teixidor (1932-2012)

Dins Memòria d’uns ulls pintats, Llach raconta a la primièra persona l’istòria d’amor e de mòrt de Germinal e de David

Dins Les dones de la principal, se tracta de l’istòria d’una dinastia de femnas, tres Maria, la Maria Roderich, la Maria Magí e la Maria Costa, proprietàrias del Mas de La Principal e dotadas d’un caractèr extraordinari




Etiquetas
franquisme, gibèrt, lorca, lorcafranquisme, lorcafranquismefranquisme

Disiái l’autre còp qu’aviái notat qu’aquesta mòrt, tragica, absurda e inutila e subretot impunida com l’es estada la de Lorca, podiá èsser vista com una mena d’Urszene  - una scèna primitiva e traumatica - que tòrna com un motiu recurrent dins d’unas creacions artisticas contemporanèas, notadament en Catalonha, e de fèit, qu’aquesta mòrt, e’l siu caractèr tragic, absurd e impunit, semblava balhar inconscientament una energia estetica dins cèrtas òbras recentas qu’èi poscut véser o ben legir. Vòli d’en primièr parlar de dos romans: Memòria d’uns ulls pintats (2012) e Les dones de la Principal (2014) de Lluís Llach, e tanben de Pa Negre (2010) le film d’Augustí Villalonga, adaptat del roman d’Emili Teixidor (1932-2012).
 
Aquestas òbras parlan pas de la mòrt de Lorca mes fan jogar dins lor estructura dramatica un motiu pariu, que la mòrt de Lorca pòt simbolizar o representar com un arquetip inconscient e collectiu. Aquò siriá le motiu del crimi omofòb impunit, crimi òrre dins le contèxte politic violent d’una ideologia nacionalista e masclista assedada de sang e de poder, crimi amagat, rebufat que rosiga com una malediccion la vida dels personatges, simbolizant tota l’impossibilitat de viure d’aderir a se medís tranquillament, crimi pariu a aquel autre, real, istoric, d’un òme, artista, poèta, omosexual e rojo, que representava de son temps com disiá le poèta Luís Rosales dins la pèça de Rubianes que ne parlèri l’autre còp, “el hombre más importante de España”, una individualitat excepcionala tuada per d’òmis mediòcris, machotes caitius, minables replets d’òdi e de frustracion.
 
Es com se la sang d’aquel crimi coard e inommable, la sang de Lorca e son impunitat vergonhosa dins l’istòria collectiva, fosquèsse presenta dins d’unis motius recurrents que retrobariam al legir qualques narracions actualas a l’entorn del periòde de la Guèrra, e ont i fonccionèsse a la manièra de l’ἁμαρτία (hamartia) de las tragedias grècas, es a dire com “l’error funèsta”, la taca maudita rendent colpabla la patz, intranquillas las identificacions e impossibla la vida dins le mond que’s bastiguèc desempuèi le terrible mes de julhet de 1936.
 
Dins Memòria d’uns ulls pintats, Llach raconta a la primièra persona l’istòria d’amor e de mòrt de Germinal e de David. Germinal es le filh d’una setòria, - “Marí”, çò qu’occasiona una polida pagina sus la lenga nòstra -  e vivon dins la Barceloneta de la IIa Republica, amb la sivas esperanças libertàrias e autras descubèrtas amorosas. L’autor imagina qu’un cineasta, un cèrt Lluís, rescontra Germinal per que li balhe d’informacions sul periòde de la guèrra dins l’idèa d’en fèr un film:
 

“Volètz que vos diga, monsur lo realizator? Lo sol de vosautres capable d’imaginar la Barceloneta d’aqueles temps d’aquí, lo sol que se n’acercariá de verai, que pintariá las odors, las colors... Coma dire? … La mistica, aquò’s aquò... La mistica! … Aquel òme seriá Fellini, seriá el, lo sol. Lo grand Fellini. El sol, ne’n dobtetz pas.”[1]
 
Memòria d’uns ulls pintats es un roman d’iniciacion al sentiment tragic de la vida, una mena de Bildungsroman dramatic ont le destin del jove Germinal, que’l sieu nom ramenta la promesa d’una vida melhora, seguís aquel de la Catalonha de la IIa Republica. Llach fa servir dins las sivas mès bèlas paginas una referéncia al Llibre d’Amich i Amat de Ramon Llull, cant mistic, sorgent de la literatura catalana al sègle XIV, en le faguent adaptar, pro ninòiament, en aparéncia, per Germinal dins le contèxte del siu amor total per David, amor sublim brutalament e tragicament destrusit per la cruseltat nacional-masclista dels omenets del Movimiento:
 
“… Quand i pense, m’avise de l’astre immense qu’ai agut quora un professor de l’Escola del mar, sus la Nausica, nos parlèt de Ramon Llull. Aquò èra un polit jorn de prima, amb las aigas calmas e lo vent favorable. Lo professor Carbonell anava en mar vestit coma un dandy encara que fasiá caud; drech e solemne, nos contava los multiples viatges que Mèstre Llull aviá fach en mar. Alara nos parlèt dau Llibre d’Amich i Amat, e nos en legiguèt quauques fragments. Quora ausiguère lo títol “libre d’amic e aimat”, aquestas paraulas se confondèron dins una sola expression meravelhosa: l’Amic Aimat. Aquò seguèt coma se la lutz seguèsse dintrada subran au mièg dau desòrdre de mon còr. Aquesta expression definissiá inesperadament la confusa mescla de sentiments e de sensacions inexplicadas que sentiáu per mon companh. L’Amic Aimat. O bensai encara melhor: L’Aimat Amic.”[2]
 
 Dins Les dones de la principal, se tracta de l’istòria d’una dinastia de femnas, tres Maria, la Maria Roderich, la Maria Magí e la Maria Costa, proprietàrias del Mas de La Principal e dotadas d’un caractèr extraordinari, dins del vilatge de Pous, comarca d’Abadia, que l’istòria es narrada del sègle XIX dínquias a la fin del sègle XX. La Principal, le Mas central e mès important de la comarca, deurà afrontar la crisi del filoxèra. Aquò comença ambe’l destin de Maria Roderich, escais nommada La Vella, e seguís l’istòria de la dinastia d’aquelas femnas fòrtas e poderosas, que lor vida es marcada per un crimi misteriós, la mòrt de Ricard Nebot, un contramèstre del Mas, qu’aguèt lòc le 18 de julhet 1936, crimi que l’inspector Recader, un còp passada la guèrra, sirà en carga d’elucidar, una enquista bravament narrada per l’autor dins un estil de roman policièr; avètz aquí en Llach en persona, explicant la siva creacion.
 
 
Sens en desvelar tròp, se pòt dire que’l motiu del “crimi omofòb impunit” aquí tanben jogarà un ròtle important, com dins le siu primièr roman, e acompanharà le devenir dels personatges, notadament l’istòria d’amor pertocanta de Llorenç, un “bisexual” com e’s diriá uèi, e de la Maria Magí, cople de personatges “anormals” reflectant completament le sentiment d’ambiguitat e d’ibridacion que surgís d’aqueste Mas fastuós, menat per de femnas e que travèrsa tota l’òbra de Llach:
 
“- La mare es va enamorar d’un invertit, tu. D’un maric... Ostres, no, valga’m déu, molt pitjor, i tant, però molt pitjor! Es va enamorar d’un in-de-fi-nit! D’això qu’anomenen un bisexual, quin nom tan lleig. D’un destarotador de les caselles socials, que no és ni maricó del tot ni testoterònic follador de dones. El nen Llorenç es queda al mig. Una mica d’aquí, una mica d’allà … Ben mirat, aquests són perillosos de veritat, no tenen caselles, no porten uniforme, són aquí entre nosaltres, emmascarats, amagats... Terrible, pànic moral... Saps que no hi havia pensat? Els pitjors, quasi no tenen nom: els bi. Hòstia. Diuen que si ens deixéssim anar sense els condicionaments socials i morals, més de la meitat seríem bis. On aniríem a parar!” 
 
L’experiéncia narrativa que consistís a contar una istòria ont son las femnas qu’an lo poder fa de Les dones de la Principal un libre prigondament e subtilament feminista, creant una situacion paradoxala que descriu en contrapunt amb una granda finesa la violéncia d’una societat que buta las femnas a se resignar dins lors aspiracions individualas e a acceptar un ròtle subaltèrn, e mai se justament, com ac ditz la Maria Roderich, la Vièlha, a son fraire:  
 
“Robert Roderich, si entenc bé les coses, el pare va sacrificar-me a mi, tancant-me a la Principal, perquè vosaltres poguéssiu anar a Barcelona per la feina, els estudis i començar una vida que a mi em fou negada… Vosaltres, els mascles, vau trobar normal que la noia de la casa veiés com se l’empresonava en vida entre les quatre parets d’un casalot luxós i arruïnat per vigilar un celler ple de riqueses que us havien d’aprofitar.”
 
Dins sos trabalhs narratius, a l’entor d’aquel periòde plan trebolat de l’istòria espanhòla, Llach nos fa assistir a una “resurreccion del passat”, gaireben nostalgica, que fòrça a nos identificar plenament als personatges, als barris, als eveniments. Sèm Germinal al còr de la Barceloneta libertària de 1931, nos identificam a aquelas femnas fòrtas, dominantas, dins del rèire-país, amb tot le mond vinhicòl d’aquel vilatjòt descriut amb tant de realisme dins un estil “costumbrista” ibridat amb le milhor dels thrillers d’uèi o dels romans policièrs d’Agatha Christie; quant a ieu, vòli dire qu’aquò èra le primièr còp que legissiái un libre de literatura com aqueste que son istòria se passava dins una environa imaginària tan pròpa de la de mon enfància lengadociana, sembla que dins la literatura francesa que s’ensenhèc a mon escòla de la Republica, la (miva) cultura vinhicòla e son mond ajan pas agut una granda plaça  - o benlèu que l’èi doblidat.
 
Enfin, aquel esfòrç de realisme istoric sembla coïncidir en çò de l’autor amb un desir de dire per l’escritura e de sublimar dins la beltat d’un recit romanesc la possibilitat d’un revenge contra la mòrt e l’oblit, en lutar contra la disparicion dels qu’avèm aimats, contra l’orror de l’istòria e’l necitge dels mès aissables dels sius actors.
 
Le darrièr exemple que vòli prene aquò’s le film Pa Negre (2010) d’Augusti Villalonga. Es l’istòria del petit Andreu que son paire Ferriol, rojo republican integrat entre pauc e mens dins la nòva societat del regime, es accusat pel cònsol falangista del murtre afrós d’um òme, Dionís, e de Colet, son filh, murtre qu’obrís la narracion. Le petiton, convençut de l’innocéncia del siu paire, que deguèt s’enfugir en França, va menar son enquèsta e aicí tanben, anarà de descubèrtas en descubèrtas, dínquias a s’assabentar d’un crimi fosc, un autre, que tots vòlon oblidar, que’s passèc a l’epòca de la guèrra e al qual le paire i es ligat ...
 
Çò de fòrça interessant dins Pa negre es l’abséncia d’una estructura maniqueïsta, com se la question del crimi sexual passèsse las diferéncias politicas entre nacionales e republicans. Al contra, aquel dualisme moral que recopa un partiment d’identificacion entre eles/nosautris, me sembla qu’es un drin tròp marcat en çò de Llach, mès aquò tanben es çò que dona al pathos dramatic la siva poténcia, encara que d’unis passatges que i a de Memòria d’uns ulls pintats idealizen plan pauc l’accion del govèrn republican, ni tanpauc le conflicte sanhós entre faccions anarquistas e comunistas dins Barcelona.
 
Dins una scènas de las mès fòrtas de Pa Negre, s’i vei l’efièit que provòca la descubèrta de la terribla vertat en çò del petit Andreu e que per ieu simboliza tot un destin collectiu. Maldespièit  que tot posquèsse tanben s’explicar per rapòrt al contèxte miserós qu’aclapa la paura familha,- çò que representa le pan nègre, com ditz Florència, la siva maire, que cal manjar cada jorn - , l’Andreu, al descubrir la vertat dins un accès de ràbia, destrusís violentament totas las gàbias e’ls aucèls que gardavan preciosament ambe’l paire, simbòl de lor relacion intima.
 
Apuèi, deissa le vilatge e se’n va a Barcelona, adoptat pels Manubens, familha de borgeses amb qui Ferriol e Florència tenon cèrtas relacions, mès que son sens enfants. Trebolat per l’òrra vertat de çò qu’an fèit les sius, e a perseguir son sòmi de venir mètge, Andreu acceptarà de quitar le vilatge e d’anar en çò dels Marubens. Mès la taca nègra de la culpabilitat, “l’error funèsta” de que’ls sius se son renduts responsables, sembla fèr aquò impossible que contunhèsse d’èsser le medís, l’Andreu, ja que vesèm qu’al final, integrat dins la bona borgesia del regime, li diràn Andrés dins un collègi prestigiós e ont le paure el se negarà dínquias a recèbre sa pròpria maire. Com ac ditz Gemma Vidal dins aquela prigonda analisi del film:
 
“Truncada la confianza en el padre, Andreu se adentra en la adolescencia con una nueva imagen -uniforme, raya al lado, cambio de apellido- con la que renuncia a su identidad. Pero su decisión es voluntaria, y ahí radica la amarga interrogación sobre qué significa el olvido como forma de regeneración. En una escena final, Andreu difumina a través de un cristal la silueta de su madre al alejarse, apresurando su desaparición tras la despedida que acaban de protagonizar. Convirtiéndola en vaho empañado, en fantasma. Al mirar atrás, el héroe del melodrama clásico no puede discernir entre placer y dolor porque en el recuerdo, como en el objeto que refleja su pérdida, permanece la esencia de sí mismo, su capacidad de resistir al tiempo: la herida.”[3]
 
Tot se passa, aicí en Pa negre, e endacòm mai, com se l’injustícia d’aquela sang innocenta, la memòria d’aquel “crimi impunit” maudiguèsse le mond e destabilizèsse las identificacions, en destrusir les recits eretats, condamnant las existéncias a l’errància e al desespèr, com ne testimònia plan aquela descripcion dels sentiments de Germinal après la mòrt brutala de David, dins Memòria d’uns ulls pintats:
 
“Quora un jorn, sensa avisar, ma maire me vegèt faire la mala, faguèt pas cap de gèstes per dire de me reténer, au contrari. Sabiá plan mai qu’ieu qu’aquò èra sonque dins un autre mond que mon esperit retrobariá son vam. Lo cerquère de pertot. En realitat, l’ai percorregut tot entièr. Mas en ges de luòc trobère un espaci que i podiá laissar una partida de çò qu’ère. Ni ges d’endrech ont posquèsse prene quicòm. Simplament pr’amor qu’au fons cercave ni voliáu pas res. Tot aquò sensa repròchis ni depressions, ère simplament indiferent a tot. Percorriguère de païses maravelhoses e coneguère de mond per quau uòi donariái la vida. Vuòg, tot çò que recebiái dels autres s’estacava a un esperit èrme, incapable de fecondar ges de sentiments, d’idèas, de reaccions, ni tanpauc de convulsions. Lo vuòg, un vuòg blanc e abissau.” [4]
 
Cresi qu’es en contra d’aquel vuèit de la vida, vuèit creat per l’absurditat e l’orror de l’istòria que l’escritura pren tota sa significacion. Pas simplament per denonciar o desvelar l’orror en question, mes subretot per trobar un mejan de rendre justícia als que son estats trissats, avalits pel torrent de violéncia d’una guèrra injusta, una guèrra que se sap pus tròp uèi le jorn qual es aquel que l’a ganhada, qual es aquel que l’a perduda. Se tracta non pas d’una escritura del revenge e de la ressentida, mes al contrari d’una escritura de l’amor e de la resurreccion, reescritura amorosa e passionada dels eveniments, per ont la creacion e l’imaginari nos libèra d’un pes, le pes d’aquel vuèit que nos trèva e nos rosiga del dintre.
 
Alavetz acabarèi sul fèit qu’aquò m’a tustat que dins tres narracions diferentas a prepaus de la guèrra, un medís motiu s’i jogava, metent al centre de la reflexion le rapòrt entre ideologia nacionala e identitat sexuala, ont la violéncia del periòde correspondiá a una violéncia tot a l’encòp sexuala e politica aplicada sus las femnas e subretot suls òmes omosexuals, que la mòrt de Lorca poirá simbolizar dins son orror e son absurditat completa.
 
En conclusion, seguissent le trabalh universitari de Josep-Anton Fernàndez i Montolí, dins sa tèsi, Another Country: Sexuality and National Identity in Catalan Gay Fiction (Maney Publishing, 2000), diriái que sembla qu’es ben le traumatisme e la memòria de la guèrra, menada al nom d’un ideologia nacionala marciala, associada a la promocion d’una identitat sexuala violenta, exclusiva e intoleranta, qu’a provocat en retorn, dins la creacion estetica d’uèi, literària e cinematografica (e benlèu tanben dins la construccion politica de la societat catalana contemporanèa? Veire aquí tanben l’entrevista de Fernàndez i Montolí), la volontat d’un autre recit collectiu, d’autras identitats, nacionalas e sexualas acceptadas, que’s pausarián en contra d’aquela violéncia nacionala-sexuala primària e sens dobte encara majoritària dins le mond uèi; açò, pr’amor qu’aqueste traumatisme collectiu e la volontat de’l superar per tal de n’èsser finalament desliurats, e’s pòt encara véser e sentir dins las istòrias e’ls recits que racontan d’unis grands escrivans e cineastas actuals.
 
 
 
[1]. Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, reviri ieu.
[2]. Memòria d’uns ulls pintats, reviri ieu.
[4]. Lluís Llach Memòria d’uns ulls pintats 



 


abonar los amics de Jornalet
 



publicitat
BANER1-2-3: DGPL TRADUCTOR



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

Lo comentari es estat mandat corrèctament

  Previsualiza

La direccion del Jornalet a lo drech de publicar pas aqueles comentaris que respècten pas las nòrmas basicas d'educacion, civisme e dialòg.
publicitat
BANER1-2-3: DGPL AN LAFONT

Perfil

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt logo rss

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

mai d'informacions

contactar l'autor

Categorias

Mai d'articles

Archius




Etiquetas

gibèrt   nihilisme  

D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions