Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La republica nihilista

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

Mai d’informacions
“Nuit et Brouillard et Salò son dos films que deuriá veire tot espectactor qu’aspira a venir ciutadan”[1] çò disiá lo cineasta Jean-Claude Biette, reflexion que podèm comparar a las de Jean-Jacques Rousseau au subjècte dau Prince de Maquiavèl dins son Contrat Social, tèxte fondator de l’ideologia republicana francesa: “Aquò es çò que Maquiavèl faguèt veire amb evidéncia. En fénher de balhar de leiçons als reis, ne balhèt de las bèlas als pòbles. LoPrince de Maquiavèl es lo libre dels republicans”[2], tèxte que pr’aquò podèm pas assimilar completament a çò que venguèt la Republica francesa, tant Rousseau sospiechava qu’un modèl de democracia tròp representativa butariá los representants a abusar dau poder e a traïr lo pòble: “Disi solament las rasons perqué los pòbles modèrnes que se creson liures an de representants, e perqué los pòbles ancians n’avián pas. Cossí que siá, del moment qu’un pòble se dona de representants, es pas pus liure; es pas pus.”[3]
 
De l’autre costat, çò dison los personatges sadofeissistas de Pasolini dins Salò: “Noi fascisti siamo i soli veri anarchici, naturalmente una volta che ci siamo impadroniti dello Stato. Infatti, la sola vera anarchia è quella del potere.[4] Amai se pense que lo tèrme de “nihilisme” plan mai que d’anarquisme, se pòt associar melhor a las orrors que s’experimentan dins Salò, aquesta citacion extracha d’un dialòg dau film de Pasolini me sembla jogar, doncas, lo meteis ròtle que las grandas leiçons de cinisme politic a la quala sèm acostumats a reduire Maquiavèl e lo “maquiavelisme” per la bona compreneson collectiva dels mecanismes de poder dels estats modèrns, e lo problèma – classic en filosofia – dau rapòrt de la politica amb la morala.
 
Enfin, tornar menar la pensada de Maquiavèl au “maquiavelisme” dels nòstres governants, aquò’s oblidar que lo lagui principau dau conselhièr de Cesar Borgia èra sempre estat lo “salut de la patria”, es verai, una expression equivòca, mas a aqueles temps trebolats, patria voliá dire libertà:
 
La quale cosa merita di essere notata ed osservata da qualunque cittadino si truova a consigliare la patria sua: perché dove si dilibera al tutto della salute della patria, non vi debbe cadere alcuna considerazione né di giusto né d’ingiusto, né di piatoso né di crudele, né di laudabile né d’ignominioso; anzi, posposto ogni altro rispetto, seguire al tutto quel partito che le salvi la vita e mantenghile la libertà.[5]
 
Sembla ben que l’autor dau Prince faga sieuna lo “Salus populi suprema lex esto!” < Que lo salut del pòble siá la lei suprèma >, aquela citacion de Ciceron (De legibus, III, 8) d’un republicanisme classic que classic.
 
Mas l’autre còp, foguèri susprés, en fulhetar las paginas d’una pichona antologia filosofica consacrada au nihilisme, de legir aicesta frasa:
 
LA REPUBLIQUE DES DROITS DE L’HOMME EST NIHILISTE,
 
escrich en caractèrs gròsses, antau. La frasa èra d’un òme un pauc oblidat, Jean-Baptiste du Val de Grâce Baron de Cloots, dich Anacharsis Cloots (1755-1793) que, çò’m par, apareis jols traches d’un personatge anonim, encoratjant lo pòble, dins la darrièra expression amagada e ambigüa que la cultura francesa entreten amb sa Monarquia, vòle parlar dau film de Pierre Schœller, Un peuple et son roi (2018).
 
 Lo Baron de Cloots èra nascut prussian, enfin, en Rheinland, Renània, “la Tèrra dau Rin”. Òme dels Lums, francofòn, francofil, atèu radicau, après aver collaborat a l’Enciclopèdia, venguèt un ferotge partesan de la Revolucion, e militava per lo restacament a França de la linkes Rheinufer, la riba esquèrra dau Rin, la futura Elsass-Lothringen, per la dominacion politica de la quala ai pas de besonh de vos contar res. Prenguèt lo chafre d’un filosòf cinic, Anacharsis, de la debuta dau sègle VIe  av. JC, filosòf d’origina escita, hoiskuthoi, les Scythes en francés, una populacion “barbara”, de pastres nomades d’Asia centrala, considerada coma particularament arrièrada pels Grècs, populacion que lor fornissiá un contingent substanciau d’esclaus e, coma es de costuma, èra sensa relàmbi subjècta a trufariás, los “indigènas” de l’epòca se volètz. Diogèni Laerci raconta qu’un jorn: “un Grèc li aguent fach lo repròchi d’èsser Escite, el li respondèt:  Ἀλλ’ ἐμοῦ μὲν ὄνειδος ἡ πατρίς, σὺ δὲ τῆς πατρίδος. “Se, ieu, ai d’aver vergonha de ma pàtria, tu, siás una vergonha per la tieuna.” (Diogèni Laerci, Vidas, opinions e senténcias dels filosòfs illustres,  “Anacharsis”, libre I, 8, 104).
 
Un mot. Dise pas “La Revolucion Francesa” segon l’expression consacrada, amb lètras majusculas, car se seguissèm las tèsis de Jacques Godechot dins La Grande Nation. L’expanson révolutionnaire de la France dans le monde 1789-1799 (1956), se vei plan que los episòdis de guèrra sociala que coneguèt França pendent un desenat d’annadas se son pas limitats a las frontièras francesas, amai se’s evident que la Revolucion e los ideals revolucionaris son venguts clarament pas qu’un pretèxte de politica “politiciana” jol Directòri (1795-1799), periòde clau qu’es bon de se’n remembrar, puòi qu’es lo moment ont la “republica sens democracia” vuòja la Revolucion de sa mesolha populara, coma o demòstra fòrt plan lo libre de Marc Belissa e Yannick Bosc (Le Directoire. La république sans la démocratie, Paris: La Fabrique, 2018), preparant dejà la dictatura de Bonaparte, Republica dont las “Valors” vendràn pas qu’un discors, un mite, un recit del qual serem los eretièrs.
 
D’autre caire, Godechot mòstra clarament que l’impacte d’aquel bolegadís revolucionari occidentau enFrança es absoludament pas una excepcion “culturala”, coma diriá l’autre, puòi que se tracta ben d’un movement “europèu”, que pertoquèt e impliquèt Euròpa tota, amb una tièra estabossisenta d’afogats de totes los païses, en mai dels estats fantòchas e autras “republicas sòrres” fabregadas pendent la Revolucion e sota l’Empèri; republicas fachas a la lèsta amb de noms encantarèls e armonioses, e mai se sovent duravan mens que la vida d’una mosca, en fonccion  dels interèsses politics conjoncturals e exclusius de la Republica francesa: republica cisalpina, republica cispadana, republica bergamasca, republica cisrenana, republica etrusca, republica elvetica, republica batava, republica partenopeèna, republica rodanenca, republica romana, republica transalpina, republica tiberina etc
.
[6]
 
E mai se poiriá dire, a la fin finala, aquò qu’es lo còr de la tèsi de Godechot, qu’es estada la Révolution amb una bèla èrra, un fenomèn mai que mai “atlanto-europèu”, pr’amor que, redendum est Cæsari quod est Cæsaris, sens parlar de la prumièra revolucion anglesa de 1649, es ben la guèrra d’Independéncia nòrd-americana en 1776 e sa Constitucion de 1787 que podèm plaçar dins las prumièras a iniciar istoricament aquel movement occidentau d’emancipacion politica, que França, solide, catalisarà amb son istòria e son imperialisme pròpri, marcant una ruptura dins l’istòria d’Europa tota.
 
Tornem au nòstre baron de Cloots, “orator del genre uman” coma se presentava el meteis[7]. Èra un sòci afogat dau Club dels Jacobins, venguèt puòi deputat d’Oise (coma s’escriu en lenga nòstra, “Òasa”?) a la Convencion, e se moriguèt en 1794 guilhotinat, menat amb los “Enrabiats”, deputats antireligioses radicals que Robespierre, dins un lagui de moderacion e de concilicacion, voliá apartar dau poder. Dins un rapòrt que faguèt a la Convencion, lo 6 de nivòsi de l’An II (26 de decembre de 1793) antau parlava:
 
“Veirem dins pauc la reialtat celèsta a son torn condamnada per lo tribunal revolucionari de la Rason victoriosa; Car la Vertat, assetada sul tròn de la Natura, es sobeiranament intoleranta. L’astre del jorn fa desaparéisser totes los meteòrs, totes los fuòcs-folets nocturns. La tolerància es un mal necessari dins las circonstàncias actualas. La politica nos comanda de tolerar, duscas a novèl òrdre, los impostors sacrats.  Cada comuna, a respècte d’aquò, se deu consultar ela meteissa, e veire se la rason i es en fòrça: es un afar de polícia locala. La republica dels dreches de l’òme, a propriament parlar, es ni teïsta, ni atèa; es nihilista. L’invocacion del legislator de sabi pas quin fantauma suprèm es un entremés absurd; aquò’s afirmar sacerdotalament la realitat d’un èsser sens longor, ni largor, ni mai prigondor; aquò’s donar un exemple funèst, aquò’s obrir la Boita de Pandòra.”[8]
 
Abans de contunhar sul tèma dau nihilisme que n’i a fòrça a comentar, voliái doncas faire ressonar aquel radicalisme eloquent, qu’atròbe plan ajustat a nòstra actualitat jupiteriana, amai se la question dau religiós e de las ambiguïtats teologicopoliticas que la jove Republica robespierrista entretenguèt de son temps es benlèu pas nòstre problèma màger uòi. Encara que...
 
de seguir.
 
 
 
[1]. “Nuit et brouillard et Salò sont les deux films que devrait voir tout spectateur qui aspire à devenir citoyen” (Jean Claude Biette citat per Hervé Joubert-Laurencin dins Salò ou les 120 journées de Sodome de Pier Paolo Pasolini, Paris, éd. De la transparence, 2012)
[2]. “C’est ce que Machiavel a fait voir avec évidence. En feignant de donner des leçons aux rois, il en a donné de grandes aux peuples.LePrince de Machiavel est le livre des républicains.” (Rousseau, Le contrat social, 1762) veire aquí https://fr.wikisource.org/wiki/Page:Rousseau_-_Du_Contrat_social_%C3%A9d._Beaulavon_1903.djvu/237
[3]. “Je dis seulement les raisons pourquoi les peuples modernes qui se croient libres ont des représentants, et pourquoi les peuples anciens n’en avaient pas.  Quoi qu’il en soit, à l’instant qu’un peuple se donne des représentants, il n’est plus libre; il n’est plus.” Jean-Jacques Rousseau, Le contrat Social, III, (1762) https://fr.wikisource.org/wiki/Page:Rousseau_-_Du_Contrat_social_%C3%A9d._Beaulavon_1903.djvu/275
[4]. “Nosautres feissistas, sèm los sols e vertadièrs anarquistas, naturalament, un còp que nos sèm empoderats de l’estat. En fach, la sola vertadièra anarquia e la del poder.” (Pier Paolo Pasolini, Salò o le centoventi giornate di Sodoma, 1976)
[5]. “Aquesta causa merita d’èstre notada e observada per quin ciutadan que siá que vòlga servir plenament la siá pàtria: perque ont se tracta del salut de la pàtria, non i a ni justícia ni injustícia, ni pietat ni crusèltat, ni elògi ni ignominiá, ansin, daissant de caire tot çò autre al respècte, fa mestièr de seguir plenament lo partit que li salve la vida e li mantenga la libertat “ (Nicolau Maquiavèl, Discorsi sopra la prima Deca di Tito Livi, Lib. III, cap. 41)
[6]. Veire la tièra complèta amb las datas aquí: https://fr.wikipedia.org/wiki/R%C3%A9publique_s%C5%93ur
[7]. Veire Georges Avenal, Anacharsis Cloots, L’Orateur du genre humain (1868), Paris: Champ libre, 1977.
[8]. “Nous verrons incessamment la royauté céleste à son tour condamnée par le tribunal révolutionnaire de la Raison victorieuse; car la Vérité, assise sur le trône de la Nature, est souverainement intolérante. L’astre du jour fait disparaître tous les météores, tous les feux follets nocturnes. La tolérance est un mal nécessaire dans les circonstances actuelles. La politique nous commande de tolérer, jusqu’à nouvel ordre, les imposteurs sacrés. Chaque commune à cet égard doit se consulter elle-même, et voir si la raison y est en force: c’est une affaire de police locale. La république des droits de l’homme, à proprement parler, n’est ni théiste ni athée; elle est nihiliste. L’invocation du législateur à je ne sais quel fantôme suprême est un hors-d’œuvre absurde; c’est affirmer sacerdotalament la réalité d’être sans longueur, ni largeur, ni profondeur; c’est donner un exemple funeste, c’est ouvrir la boîte de Pandore.” in Anarcharsis Cloots, Écrits révolutionnaires 1790-1794, Paris: Champ Libre, 1979, p. 641-643 citat in Le nihilisme. Textes choisis et présentés par Vladimir BIAGGI, Paris: éd. Garnier-Flammarion, coll. “Corpus”, pp. 55-57.






abonar los amics de Jornalet

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Nadine Combaluzier Aujaguet
24.

Toute aqueles coumentàri fan veire quicom, pamens : lou besoun, per bien de mounde, de s'autrejà un poudé de decisiu que lus es esta rauba. Un poudé de decisiu per de causido de touto meno e din toute lous doumèni de la vido. Lous gilets jaunes ne'n soun l'espressiu fuorto : faliè be que quicom espetèsse quauque jour ! Lou mounde vuòlou tournamai aveire lou mestrige d'acò perdu, que soun à endurà despièi de generaciu las decisiu de minouritàs poulitico, religiouso e enteletualo.

Sèn toutes usufruchiè de la lengo d'O din sas divèsso moudalita e nostres efant n'en soun lous prouprietàri. Ge d'estituciu può pa s'acaparà queste be coumun e n'en revendicà la prouprieta : autrament, acò se dis "usurpaciu de be ou d'eiritaje".
Avis à l'aucitanisme e au centralisme parisenc !

Per quant au segne Alibert, se dise pa d'asenado, tenguè pa un ronle bien famous pendent la Segoundo Guèro Moundialo. Saique faguè un traval de trìo mè... encoumplèt e lengadoucianament centralisa.
Per ce qu'es de ieu, m'i sièi pa gaire retrouva din soun diciounàri. Jague en paz lou tipe : a fa soun tems. D'autros persounalita faguèrou uno obro pu coumplèto e founsado.
Cò fai qu'embaumà sa souvenenço coumo hou legisse souvent, es pa fourçadament la meiouno causido.

Mè belèu que per èstre uno referenço lenguistico, chau avé fa vint an d'estùdies, avé proudu uno tèsi, avé fa partido d'un ceucle d'enteletuaus coumpetent e, mai que mai, praticà l'oumougrafìo catalanoufilo.
Per parlà cla, quau a pa sas entrado din lou mitan e fai pa mostro d'ideulogìo bien marcado coumo acò d'aqui e sustout pa coumo acò, noun pòu èstre entendu e noun deu èstre vulgarisa, mediatisa.

Percò, puode me rejouì, qu'aurai aprés douos buono nouvèlo en re de tems, dinc aquesto passado 2018-2019 :
- la muort procho de l'aucitanisme (Ansi siègue !) ;
- la renaissenço dòu "pople" !

Buonos Calendo à la demoucracìo poupulàrio, dirèto, ciutadano : un nòu capite es à s'escriure !

  • 9
  • 12
Domergue Sumien
23.

#21 Precisi que fau de comentaris de tipe lingüstic, aicí, solament perque quauquei personas m'an demandat mon vejaire sus de ponchs de lenga.

Pasmens, cresi que seriá preferible de parlar dei questions filosoficas de fons evocadas dins aqueste article de Matiàs Gibèrt.

  • 11
  • 6
Domergue Sumien
22.

#21 — «LLlull èra catalan e avèm pas cap de rason de lo prene per modèle.> => Llull èra occitan e catalan, visquèt a Montpelhier una partida de sa vida e en Catalonha una autra partida de sa vida. Una partida de son òbra es en occitan literari trobadoresc tipic.

— «Las fòrmas alibertinas son imprononciablas.» => Aquí fasètz una afirmacion "religiosa" e dogmatica, incoerenta, desmentida per leis analisis foneticas de la màger part dei lingüistas, desmetida tanben per la realitat dei parlars occitans ont de formas amb "-f" finala son perfiechament atestadas. E Alibèrt sabiá parlar l'occitan melhor que vos, probable.

  • 8
  • 8
Pierre Terral
21.

#18 Es pas l'autor d'aquel article qu'es criticat mas los que preconízan aquela fòrma aberranta en occitan modèrne. LLlull èra catalan e avèm pas cap de rason de lo prene per modèle. Raynouard dins son diccionari balha pas que las fòrmas "philosophe, philozofe, filosofe" e se, dins un dels exemples que balha, i a "filosof'" marca plan l'elision :" Que li filosof'e'l doctor". Quitament a-n-aquela epòca lo -e de sosten èra donc natural.
Dins nòstre parlar carcinòl montalbanés avèm pas qu'un mòt en -f "gòf" e metèm sistematicament un -e de sosten quand es seguit d'una consona.
Quand escrivètz "una forma autentica, solidament atestada en occitan medieval e tanben presenta en occitan modèrne", parlam pas mai l'occitan medieval, sèm en 2018 e lèu 2019, e s'es presenta en occitan modèrne es qu'es utilizada pels "nòus occitanofòns" que seguisson lo cataladocian d'Alibèrt.
Las fòrmas alibertinas son imprononciablas dins la majoritat dels dialectes occitans. Alibèrt fasiá sas causidas "per far coma los catalans", mas ai pas trobat enlòc qu'aje facha una causida"per far coma los auvernhats" o "per far coma los provençals".

  • 13
  • 5
Un lève-tôt Haut Pays d\'Oc
20.

Le sujet central, nous somes bien d'acord, ce n'est certainement pas l'ortografe. Mais il y aurait beaucoup de choses à dire ou à écrire sur ce tème. Personèlement, ainsi que vous pourez le constater, j'aprécirais d'avoir la possibilité de participer à l'élaboracion d'une ortografe francèse simplifiée pour ce français classique dont la grafy étimologisante, arcaïque à l'excès, idéologique é pédante, complique la vy d'un tas de gens é fait même de la langue un outil de discrimination, acaparé, récupéré par les élites. J'aimerais que le français enseigné à l'école reflète davantage la sintaxe é la prononciation populaires.

Ce comentaire doit vous sembler intolérable (quant à son ortografe)... Peut-être équivaut-il pour vous à une insulte faite à la langue de Molière...
Oui, j'entends votre colère, moi aussi, come un certain Monsieur Maqueron (puisque telle est l'origine de son patronime).
Mais je crois fermement que la société doit se réaproprier ce dont on la spolie au quotidien ; é la langue fait party de ces espaces de liberté qui reviènent de plein droit au peuple, une langue étant l'évolucion é le reflet de pratiques orales populaires. C'est l'oralité qui fait le diccionaire é non le contraire.

Voici les points précis que je souhaiterais voir apliqués prioritairement pour une 1ère réforme ortografique du français scolaire é que j'apliquerai désormais dans certains de mes couriers é mails non administratifs, avec un petit avertissement à l'attention de mes lecteurs (je vous invite à oser, vous aussi) :
- obligacion de noter les accents sur les majuscules et sur tout mot en lettres capitales ;
- supression de l'imparfait du subjonctif ;
- supression de l'accent circonflexe sur les -a, -i, -o et sur le digramme -et- (le chateau, un male, le maitre du jeu, le Rone, un dome, la foret, preter, les hetres...) ;
- supression des -h en début et milieu de mot sauf pour les omofones (une istoire, l'idrogène, ipotétique, diarée..) ;
- supression des doubles consones sauf pour les omofones (tranquile, opression, atraper, afecter, commission...) ;
- supression du -e muet issu de l'infinitif dans les verbes du 1er groupe conjugués au futur et au condicionel (je continurai, tu aprécirais, nous nous plirons, vous ploiriez, elles essaieraient...) ;
- remplacement de -tion par -cion (la révolucion, une accion, le diccionaire, déconeccion...) et de -tia par -cia (loi marciale, imparcialité...) ;
- remplacement de la terminaison féminine -ie en fin de mot par -y (une garanty, la vy, une joly maison...) ;
- remplacement des -y à l'intérieur d'un mot par -i (un piromane, le tim, le sindrome...) ;
- remplacement de -ph par -f (la fotografy, la fitotérapy, la farmacy, un paragrafe, omofone...) ;
- remplacement de -ch prononcé "k" par -c (la clorofile, un psicologue, anacronisme...) ;
- remplacement des formes conjuguées standards par leurs équivalents populaires (que je/tu/il voye, (qu')ils/elles voyent, ils/elles croivent, vous disez, vous faisez).
- remplacement du -x par le -s dans tous les mots finissant par -aux, -eux, -oux (aus abris, les jalous, de beaus bijous, les chevaus, le pot aus roses, des auls, des baus, les malheureus, un regard ténébreus, le taus d'intéret, quelqu'un de faus...).
- conjonccion de coordinacion "et" ortografiée "é" sur le modèle de "à".

Vous constaterez combien le français, langue d'origine latine, retrouve soudainement une fisionomy plus romane... Il devient plus accessible, plus familier, plus digeste ! Sauf pour le -y remplaçant -ie, qui donne une fisionomy anglo-saxonne. Mais le français, la plus septentrionale et germano-celtiquement influencée des langues romanes, a aussi des finales en -y dans ses toponimes, de même qu'il a beaucoup influencé l'anglais au Moyen-Age. Je tiens à souligner aussi que le -s revendiqué à la place du -x est un retour à un point d'ortografe présent dans certaines catégoires de mots en français médiéval. Donc, rien de choquant... Juste des simplifcacions bienfaisantes !

NB : j'ai d'autres points ortografiques à proposer de réformer mais le doute y est davantage permis.
Je les proposerai si on me le demande. Ils nécessiteraient aprofondissements, discussions car ils impactent un peu plus l'aspect grafique du français et pouraient perturber des raisonements, en matière de règles ortografiques, plutôt cohérents et bien ancrés.

  • 6
  • 1

Escriu un comentari sus aqueste article