Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Perqué existisse pas

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

Mai d’informacions
Nosautres, es lo non-res.
(Mahmud Darwish)
 


Ego sum, ego existo, “soi, existisse”, segon lo fondator de la filosofia modèrna, René Descartes (1596-1650), aquesta proposicion es “necessariament vertadièra, cada còp que la pronóncii.”[1] Soi, existisse. Pasmens, dins la França actuala, sembla ben que i aja encara un fum  d’èstres qu’an pas lo privilègi d’existir, es a dire d’èstre reconeguts dins son drech a viure e perservar dins l’existéncia, o de que l’existéncia es considerada coma reducha, una “existénciamendra”[2] de que sos dreches son pauc o pas brica respectats: entre d’autres, podèm citar per exemple nosto lengo mespresado, coma ditz lo Mèstre de Malhana, amb totes los grops umans que la parlam. Perqué existissèm mens que Danone o Monsanto —a eles sos dreches e son existéncia coma persona (juridica) pausa pas ges de problèma—? Es segurament çò qu’apelam lo “mesprètz”  —que n’i a pro— cap a “l’occitan”; mès las causas se passan quitament pas antau, per amor que degun mespresa literalament pas “l’occitan” puòi que ne reconoisson pas sa quita existéncia (amai los que sovent ne defendon una expression particulara). Ego sum eg... ah non? Bon, d’acòrdi.
 
Me ramente d’un parelh d’amics que m’avián mostrat un manuau de lenga catalana, non me ramente de la data de parucion, benlèu jos la dictatura franquista, benlèu abans, a l’intencion dels professors de castelhan en Catalonha, una mena de “guida de subrevida” pel professor castizo, es a dire, de bona raça e doncas de bona lenga, paracasut[3] dins la sèlva polaca per fin de redreçar l’arbre tòrt, la lenga dels subjèctes erratics de la còsta mediterranèa de la Peninsula. Plan segur, i aviá de qué èstre trucat. Mès lèu-lèu, en agachar, orrorizats, aquel manuau, se sèm mainats de que aumens, a la diferéncia de çò que se practicava en França, es a dire, se l’arbre catalan aviá aquí tanben besonh d’èstre redreçat, pels espanhòls aumens existissiá, son existéncia catalana èra reconeguda —cèrtas, pas encara sos dreches—, per amor que l’expression “lenga catalana”, o quicòm pròche, figurava ben sus la cobèrta dau manuau.
 
 Res de comparable en França, quora s’agiguèt de faire passar au francés la totalitat dels mainatges occitanofònes, es a dire, a quicòm pròche a la fin dau s. XIX-prumièra mitat dau s. XX; lo patois èra l’equivalent d’una pura “causa” sens forma, o melhor dich un “cause” sens limits clars, sens règlas precisas, umiliant per l’intelligéncia, pertubant l’òrdre lingüistic a establir, res que las categorias intellectualas de l’administration poguèsson pas encapar. Anarquia territòriala aparenta dau lengatge a la quala respondèron per l’anarquia pedagogica e la violéncia sociala pura e jos-institucionalizada[4], sens cap de metòde oficiau, cap de doctrina de l’estat, una violéncia sociala  blosa, aplicada a aqueles pichons de classas popularas, escampats dins un mond de sons e de formas novèlas, lo dels ussard nègres de la Republica, sovent de meteissa lenga qu’eles, mès abandonats per l’administracion indiferenta, levat se, malur!, un gèni coma Perbòsc assagèsse d’i introduire un metòde comparatiu “inovant” coma dison uòi, au contra dau bricolatge antipedagogic (senhal, umiliacions etc.) que se son petaçats coma poguèron. Cap de doctrina oficiala, perqué lo patois au fons existís pas, o deuriá pas existir.
 
Pr’aquò, una politica lingüistica clara, amai ostila a l’oficialitat de l’occitan, auriá permés son identificacion e sa transformacion en objècte comun e democratic d’estudis e de saber, puslèu qu’en tresaur patrimoniau e reservat a d’unes happy few privilegiats. La pura negacion de fach, exprimiguèt antau un non-res de drech: “òc, parlatz patois, pel moment, mès deuriatz pas lo parlar”. “Òc-ben, existissètz encara, vos e lo vòstre patois, mès deuriatz pas existir”. Inexistencialisme: filosofia pedagogica oficiala de la Republica francesa juscas uòi, çò sembla. Los Catalans, eles, avián maugrat tot dejà ganhat la prumièra batalha, amai après aver perduda la de l’Ebre, la batalha de l’existéncia: dins “las Espanhas”, eles e sa lenga existisson, qué que ne pensen los autres.
 
Lo recit de la Genèsi, raconta qu’Adam, lo prumièr uman, foguèt lo que donèt a las causas sos noms. Es pietat que l’Adam francés aguèt agotada tota son inspiracion e bailèt a tot çò parlat dins son jardin, que diferava de sa lenga, l’òrre nom de patois. Verai que s’es un pauc corregit dempùoi que la nomenèt diplomaticament, per los concorses de la fonccion publica, occitan-langues d’oc; atanben espère que tòrnaran lèu batejar l’autre en français-langues d’oïl. Pr’aquò, lo mau èra fach.
 
Bon, cau dire qu’avèm dejà perdut tròp de temps amb los noms e pas pro amb las causas: pense a la refòrma actuala dau licèu que menaça l’ensenhament de l’occitan, l’abséncia de sosten per la premsa occitana en generau, l’abséncia d’espaci public per la lenga, la rarefaccion d’un lectorat occitan, lo caòs politic occitanista, etc. etc. Tot es abséncia, crisi, caòs. Mès ont es nòstra preséncia? Dins quan espaci avèm enfin lo drech d’existir, es a dire per un occitan, de parlar, d’escriure, de pensar?
 
Remarcarai solament una causa, es que tota avançada legislativa, politica, associativa, supausa qu’un drech generau filosofic a l’existéncia siá reconegut per l’autoritat en question e que siá aparat amb totes los mejans possibles per ela. Sens aquesta reconoissença, pasmens dejà presenta dins la lei actuala, mès timida, reducha, mendra, per tot dire, ridicula e vergonhosa, ges de progrès es pas pensable dins las mentalitats ni tanpauc dins las institucions. Alara, coma farem per arribar a ganhar la prumièra de las batalhas, es a dire, a faire reconóisser collectivament, republicanament e occitanament, un grand e bèu nos sumus, nos existimus?
 
 
 
 
 
 
[1] René Descartes, Méditations métaphysiques, 1641.
[2] David Lapoujade, Les existences moindres, Paris: Minuit, 2017. 
[3] Per revirar l’expression francesa “parachuté”, prepause (sus la basa de “paracasuda” per parachute): “paracasut, amb lo participi dau vèrb “càser” (cadut).
[4] Felip Martel, Le sourd et le bègue, L’école française et l’occitan, 2007.





abonar los amics de Jornalet

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Blasi Pascal Pòrt Real
5.

Ego sum, ego existo, “soi, existissi” ? Mas qu’es donc que lo « ieu » ?

Un òme que se bota a la fenèstra per veire los passants, se ieu, passi per aquí, es que pòdi dire qu’el s’es mes aquí per me veire ? Non ; car non pensa a ieu especialament.

Mas lo qu’ama qualqu’un a causa de sa beutat, se l’ama ? Non, car la veròla pichona, que tuarà la beutat sense tuar la persona, farà que non l’amarà mai.

E s’òm m’ama per mon jutjament, per ma memòria, es qu’òm m’ama, ieu ? Non, car pòdi pèrdre aicestas qualitats sense me pèrdre ieu-meteis.

Ont es donc aquel « ieu », se non es dins lo còrs ni dins l’anma ? E quand disi « soi » o « existissi », qu’es aquò que o ditz ? E qué ben pòt voler dire ?

E cossí amar lo còrs o l’anma, senon per aquestas qualitats que non son pas çò que fa lo « ieu », essent donat que son perissablas ? Car amariam la substància de l’anma d’una persona abstraitament, e qualquas qualitats qu’i foguèssen ? Aquò non se pòt, e seriá injust. Non amam donc jamai degun, mas solament de qualitats.

Que quitem donc de nos trufar de los que se fan onorar per de cargas o d’oficis, car non amam jamai qui que siá que per de qualitats empruntadas.

E empruntem activament las bonas qualitats, que nos faràn amar, respectar e onorar — mai que de nos daissar ignorar — en obrant a nòstra beutat per la Poësia e las Arts, al nòstra jutjament per la Filosofia e las Sciéncias Umanas e a la nòstra memòria per la coneissença de la nòstra Istòria, de las nòstras tradicions e de la nòstra Literatura.

  • 8
  • 1
Pèir de Garròs Nerac
4.

— Aquí un bèl article que pren "la causa damnada de nosta lenga mespresada". Que damnada la poiriatz entendre, degun non la volguèsse defendre !
— Tot es abséncia, crisi, caòs. Mès ont es nòstra preséncia?

— A la Val d'Aran e dins tot lo pricipat de Catalonha…
— Dins quan espaci avèm enfin lo drech d’existir, es a dire per un occitan, de parlar, d’escriure, de pensar ?

— A la Val d'Aran e dins lo Principat de Catalonha…
— Alara, coma farem per arribar a ganhar la prumièra de las batalhas, es a dire, a faire reconóisser collectivament, republicanament e occitanament, un grand e bèu nos sumus, nos existimus ?

— Los Franceses son coma los capitalistas : non reconeisson e non respècta que la violéncia de lo que se mòstra mai fòrt qu'eles, e mespresan totes los autres. La cultura francesa es fondamentalament e constitucionalament racista, inegalitària e xenofòba. Aquò non s'inventa : se constata, tot simplament.

  • 9
  • 0
Doblaud
3.

Pense que n-òm confond tròp suvent los occitanofònes emb l'occitan. Far dau mau a 'na lenga es pas far dau mau a 'na persona. 'Na lenga -m'escusaretz- 'quò's nomàs 'na chausa virtuala qu'apareis, evolua, dispareis, mas crese pas que 'quò saia bon de la personifiar.

  • 6
  • 11
Felip Martèl Montpellier
2.

#1 E suu fons de l'article, una opinion ?

  • 17
  • 0
Pèir
1.

De corregir: "necessàriament"

  • 5
  • 10

Escriu un comentari sus aqueste article