Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La mès eficaça de las politicas lingüisticas es la politica agricòla

Olivièr Mantel Flahault

Olivièr Mantel Flahault

Traductor e escrivan public. Diplomat en lenga occitana e en lenga bretona. Indigenista, animalista, ruralista.

Mai d’informacions
Es l’istòria d’una hont dins un òrt. Al pè de la hont i a un cerièr que i hè ombra. Èra una hont que pishava plan e que ara pisha prim. Le cerièr balhava qualque cerièra, pas plan, mès èran bonas. Pr’aquò l’òrt se seca e le jardinièr se lamenta. Alavetz decidís que cal tornar arrosar. A rason: l’òrt a besonh d’aiga. E comença d’emplenar ferrats e de les vudar al pè de las plantas qu’èran gaireben moishas, e que de còps èran ja complètament secadas… E esplandís tota l’aiga als quatre cantons de l’òrt, l’aiga d’aquela hont que pisha prim al pè del cerièr. Pensa pas solament a ramassar las cerièras: passa tot son temps a semenar e asaigar l’òrt. Mès aquela aiga sufís pas. La recòlta, malgrat totis sos esfòrces, es magra.
 
Un estiu la secada estec longa. E asaiga qu’asaigaràs, le cerièr crebèc. Sense ombra l’aiga de la hont se secava encara mès vite e totas las plantas crebèren lèu. Le jardinièr, qu’aviá eishecat la hont e hèit crebar tot, un maitin, a l’aibre mòrt, se pengèc.
 
Aquò’s l’istòria del jardinièr occitanista que s’espanta de véser la secada per Occitània. L’istòria del jardinièr occitanista que bota tota son energia a asaigar e semenar dins le bosic. L’istòria del jardinièr occitanista que se desabremba dels fruts dels aibres vièlhs e de sonhar la hont de la lenga.
 
Es vertat que nos caliá aprénguer e tirar leiçons dels autes païses coma del catalanisme. Bastir novèlas causas, sortir de l’estrereotipe del paisant-que-parla-patoès: èra un pas necessari. L’occitan per internet, dins l’administracion, l’oficialitat, i avèm dreit.
 
Pr’aquò cal plan véser qu’èm pas dins una situacion brica identica a la dels catalans. Ara tornem observar las causas coma son. Se cresètz, veritablament, qu’aquela luta per l’oficialitat e l’ensenhament e les mèdias etc. nos permetrà de susviure a la disparicion dels darrèris occitanofònes naturals? Podèm pas comptar gaire sul milierat de calandrons e suls debutants de l’ensenhament per assigurar una descendença solida, durabla e esplandida de nòsta lenga. Ni tanpauc sus las raras publicacions ignoradas de nòste pòble. Nos podèm pas limitar a l’estrategia d’ara de l’occitanisme. Vesèm plan que le resultat es pas le qu’esperàvam en qualitat e en quantitat.
 
Pr’aquò, nos cal brembar que les que tenguen la lenga, les mès nombroses, son en veritable dangèr de disparicion. Mès, avèm una ocasion excepcionala d’aver per encara qualques annadas locutors naturals que coneguen la lenga e que la pòden parlar ambe fluiditat e qualitat sense aver besonh de despensar un gròs esfòrç per aquò. Es una economia d’energia bèla. Nos podèm pas passar d’aqueth capital. Les devèm pas abandonar, al risc de nos tornar trobar dins vint ans qualque milierat escampilhat e destacat de la populacion.
 
Dels qualques milions d’occitanofònes qu’èm, la part bèla es totjorn d’origina rurala e ligada al monde paisan. La vertat es que la vitalitat de nòsta lenga es estreitament ligada a la santat de nòsta agricultura. La mès granda part de la transmession de la lenga –qualitadosa e prefonda– se hè pas dins las escòlas ni pels mèdias. Se hè totjorn a la bòrda. Se parla ara de tornar donar importança a la transmission familiala. Es plan. Mès en realitat, la transmission espontanèa se hè de mens en mens diguens de la familha. Se hè mès que mès altorn del trabalh de la tèrra.
 
Se volèm que contunhe, nos cal gardar totas nòstas bòrdas. Aquò vòl dire que la mès eficaça de las politicas lingüisticas es la politica agricòla. Es ela —mès que l’oficialitat, mès que tot çò que podèm revindicar e mès que totas las micas qu’obtenguerem— que pòt perméter de conservar una populacion occitanofòna massiva, populara e esplandida per tota Occitània.
 
Es encara temps de tornar hèr cas a nòste monde rural, de nos preocupar dels problèmas del monde paisan, i participar per i tornar balhar un vam occitan. Pausem-nos la question: quina politica agricòla nos cal per sauvar nòsta lenga? La responsa, la cal revindicar e defénder coma la prumèra condicion per la descendéncia lingüistica.
 
De tornar de caps a la tèrra nos pòt tanben portar una energia preciosa e solida. Amassarem les fruts de la tèrra, ne tirarem la grana e la poirem tornar semenar un pauc mès luènh, per cercles concentriques. Atal podrem ganhar terren. E que per tota Occitània néishian joenis cerièrs.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Domergue Sumien Ais de Provença
4.

Òc, es important de valorizar e mobilizar lei locutors primaris de l'occitan dins lo mitan agricòla.

  • 7
  • 5
Mathieu Castel Amians
3.

#2 A n'aquesta afirmacion te temandi a la respònsa que me faguèt un cosin mieu, naissut en 1986 dins una familha d'agricultor e que parla correntament occitan : "Per de qué vorrias qu'aprenguessi una lenga que parli ja ?"

Mai siam d'acòrd qu'es pas lo cas per tot lo monde, segur ;)

  • 3
  • 0
Jacme (Tolosa)
2.

pas un licèu de formacion agricòl de las regions occitanas fan de formacion en lenga occitana.

  • 5
  • 0
BOURDON Pau
1.

Excellent.

  • 7
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article