CAPÇALERA: Eth Ligam occitan Youtube

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Dissabte, 15 d'agost

Patrici Pojada

Dimenge, 22.11.2015 03h00

Istòria d'òc: l’organizacion politicoinstitucionala de las vals pirenencas a l’epòca modèrna


Comentaris 2 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (9 vòtes)
carregant En cargament


Plan segur, la Val d’Aran e Andòrra, que foncionavan d’aqueste biais, an portat mai luènh aquel modèl…
© Conselh Generau d'Aran




Etiquetas
istòria dòc, pojada

Dins los Pirenèus modèrns, la vida s’organizava a l’interior de cada val, encastre a l’encòp politic, economic e social ont lo pes de las constrentas collectivas èra fòrt. Aqueste sistèma assegurava una coesion e una identitat politicoinstitucionala per las gents del “grop” que l’estrangièr e lo simple estatjant n’èran fòrabandits. Los estudis ancians que se son interessats a aqueste subjècte an sovent assimilat, un pauc a la lèsta, las vals a “petitas republicas” mai o mens independentas qu’aurián mantengut lo gra naut d’autonomia e l’esperit d’independéncia dels pirenencs. Aquesta vision es pas del tot falsa, ja que las populacions possedissián, al segur, una cèrta capacitat per s’autogovernar, mas es un chic idealizada car los poders exteriors avián penetrat dins las vals e la societat i èra vertadièrament inegala. Malgrat tot, l’identificacion a las estructuras de poder local, necessàrias a la vida agropastorala dels montanhòls, e a un territòri definit, garantissiá l’union dels membres de la comunautat. Aquesta ofrissiá tot un edifici de solidaritats intèrnas, de la val (a la cima), a l’ostal (a la basa), solidaritats orizontalas mas tanben verticalas amb l’existéncia de vertadièrs clans familials amb lor clientèla.
 Aran
La comunitat de val èra l’organizacion generala dins los Pirenèus modèrns. Son origina, vièlha, s’explica per la necessitat de far la gestion del patrimòni comun, es a dire las ressorsas naturalas, montanhas, bòsques, pasturas, etc., que representavan, a l’epòca modèrna, a l’entorn de 90 % de la superficia de las vals[1]. Totes los nivèls —del lòc a la val—, pauc a pauc estructurats, avián per foncion de representar l’ostal (la casa pirenenca), cellula de basa de la societat montanhòla, que n’èsser permetiá de gaudir de dreits politics (assisténcia als conselhs de la comunautat) e economics (possibilitat de beneficiar dels bens collectius qu’a l’entorn d’eles s’organizavan las comunautats) dels vesins.
 
Per accedir als afars publics, es a dire èsser “vesin”, caliá èsser proprietari-eretièr (membre de las casas vièlhas, es a dire dels ostals mai ancians, los que restacavan a las originas de la comunautat, çò que mòstra l’importància del linhatge, de la genealogie e del nom) car sèm dins lo sistèma de l’eretièr unic amb primogenitura absoluda[2] o non, o, dins cèrtas condicions, aprèp èsser estat acceptat pel conselh (sistèma de l’afilhament). Aquestes darrièrs formavan las casas navas. Per pretendre accedir als dreits politics e economics de la comunitat caliá mantunas condicions. Primièrament, caliá èsser cap d’ostal o cap de casa, demorant e proprietari —la proprietat èra lo signe de l’integracion—, çò que fòrabandissiá un nombre important de personas, puèi caliá que lo conselh volguès integrar membres nòus, e enfin caliá pagar un dreit d’entrada mai o mens naut segon los cases, las epòcas e las comunautats.
 
Los vesins participavan al conselh de lor comunitat (amassada generala dels estatjants o vesiau) e causissián, generalament cada annada e segon modalitats diferentas, los cònsols o jurats, mai sovent al nombre de dos a quatre, que lor poder èra essencialament de polícia e de gestion dels bens comunals. L’amassada aviá en carga l’arrendament de las montanhas, dels pòrts, de la venda de la carn, de l’expleitacion dels bòsques, lo recrutament d’un regent de las escòlas, de còps d’un mètge, etc. Los dreits dels vesins anavan amb de devers, en particular la participacion als trabalhs collectius (sovent sonats vesiau, tanben), coma la reparacion dels camins e dels ponts, e lo pagament dels deutes e imposicions de la comunautat.
 
A costat de las familhas dels ostals vièlhs e nòus, los simples estatjants que possedissián pas o pauc de tèrra, avián pas cap de privilègi politic ni cap de prestigi social. Aqueste grop pòt èsser avaluat a l’entorn de 30 % del nombre de las familhas; pro sovent, se trachava de populacion allogèna. Non proprietaris de tèrra ni de bestiar —o amb pauc de tèrra e de bèstias per ne viure— aquestas familhas fornissián los jornalièrs al servici dels grands proprietaris dels ostals vièlhs. Finalament, aquesta societat pirenenca èra, almens, doblament inegalitària ja que daissava de caire los non eretièrs que tròban un salvament dins las activitats de compensacion (clergat, emigracion, comèrci en particular) e los simples estatjants.
 
Al som, totas las vals avián una “Cort generala” sovent apelada Conselh general qu’assegurava la gestion locala e administrava los dreits d’usatge a lor escala. Per exemple, la val bigordana de Campan, estudiada pel sociològ Henri Lefebvre, elegissiá los sieus cònsols, a l’encòp jutges, dirigents politics, administradors e deputats de la val als Estats de Bigòrra, e los sieus gardas, nomenava lo mèstre d’escòla, fasiá la gestion de las tavèrnas, bocariá, molins. A l’extrèm sud del país de Foish, a la frontièra del Capcir e de Lengadòc, lo Donasan èra una mena de “federacion” de nòu comunitats, distribuïdas entre tres consolats (Querigut, La Valh, Los Masièrs), doas parròquias (Rosa e Sant Fèlix de Donasan) e capejadas per un Conselh general qu’aviá en carga la gestion dels afars de la comunitat. Plan segur, la Val d’Aran e Andòrra, que foncionavan d’aqueste biais, an portat mai luènh aquel modèl…
 
L’identitat collectiva s’apiejava tanben suls tèxtes dels privilègis que los sobeirans autregèron a las vals e qu’aparavan contra los atacs dels poders centrals, que sián, per exemple los fòrs de Bearn (que remembran un mite republican de las originas e qu’afortissián un caractèr pactista) o la Querimònia de la Val d’Aran.
 
Dins totes los cases, se los montanhòls èran ufanoses de lor “independéncia” e de la pauca empresa senhoriala que lor permetiá de gaudir de dreits d’usatges espandits, cal pas desbrembar pr’aquò que las institucions de la val èran controladas pels mèstres dels ostals potents qu’avián una posicion destacada e a qui caliá un accès a las pasturas per lors tropèls. Per eles, l’enemic èran los estrangièrs, los forans (los de defòra), e los non eretièrs —sacrificats— que, quand volián crear un ostal nòu, s’installavan sus un espaci d’usatge comun (los èrms), que la comunitat lor vendiá e qu’escapava atal a la comunitat sencera. Lo contròl de las admissions, e de còps lor barradura, èra un mejan de manténer l’identitat —e las prerogativas— del grop dels mai potents.



[1] Son las raras tèrras laurablas dels fonses de val que son l’objècte d’una apropriacion privada mas sus elas tanben i a constrentas collectivas coma l’irrigacion, lo passatge del bestiar, etc.
[2] Dins lo sistèma de la primogenitura absoluda, l’ainat (lo primièr nascut) es eretièr quin que siá son sèxe.



publicitat
BANER1: Amics campanha covid



Perfil

Patrici Pojada

Patrici Pojada logo rss

Istorian, lingüista e cercaire

mai d'informacions

contactar l'autor

Categorias

Mai d'articles

Archius




D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions