Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Istòria e subconscient collectiu

Sèrgi Viaule

Sèrgi Viaule

Poeta e prosator, e mai se se definís mai coma legeire que coma escrivan. Foguèt director de la revista 'Occitània' pendent 30 ans. Es ara collaborator de Lo Lugarn, la revista del Partit de la Nacion Occitana (PNO).

Mai d’informacions
Tre l’espelison de la primièra calandreta, a Pau, èrem qualqu’unes del costat de La Vaur d’aver agut l’enveja de ne dobrir una dins la ciutat martira. Crear una calandreta es trabalhar a la salvagarda de la lenga, mas es tanben un acte fòrt de resisténcia. Un pam de nas al poder imperialista que sa politica en Occitània, sa rason s’èsser en Occitània, es l’eradicacion fèrma, brutala e definitiva de nòstra quita existéncia en tant qu’occitan(a). Mas dins las annadas setanta del sègle passat, tot èra a bastir dins l’urgéncia. Los fronts dobèrts èran nombroses, musical, politic, literari, social, eca... Podiam pas èsser pertot a l’encòp e mai se, sovent, èrem a mantunes endreches a l’encòp!
 
Lo primièr trabalh dels qualques occitanistas qu’èrem, èra de sensibilisar lo pòble a son identitat pròpria. Pus tard, d’arrèu, ensagèrem d’entindar la societat civila occitana dins lo combat qu’avèm de menar, sempre e totjorn. Una lucha que s’arrestarà pas abans l’autodeterminacion d’Occitània. Tota l’energia desvolopada es pas estada vana. Pauc a cha pauc d’occitans (serán pas jamai prones) prenon consciéncia que i a quicòm a far per se salvar. Començan tanben a comprene que cal pas comptar suls autres se no’n volem tirar. E segurament pas sul personal politic dels partits franchimands.
 
Totòm o sap, a l’Edat Mejana, La Vaur es estada la vila dels uèchanta chivalièrs passats al fial de l’espasa e dels quatre cents catars cremats vius. Tornarem pas far l’istòria, mas aquesta es çò qu’es estada e forçadament a daissat de traças. Totes los crèuges son pas demorats sus las emparas de la vila. Son pas totes materials. Per èsser nascut a La Vaur e aver de longa viscut dins lo Vaurés, soi solide que dins la memòria collectiva viu encara aquel funèste e afrós episòdi de 1211. Desempuèi la descobèrta de la psicoanalisi, sabem qu’existís lo conscient e l’inconscient indivudual (lo famós roman familial compte per quicòm dins lo subconscient). I a tanben un conscient e un inconscient collectiu (çò que se poriá nomenat lo roman nacional). Totes los Vaureses an pas legit la Cançon de la crosada, nimai participan pas totes a la ceremonia del sovenir que s’organisa cada an al mes de mai sul Plan del Castèl. Mas mai d’un còp ai pogut verificar qu’a cò dels vaureses regna un sentiment difús d’injustícia. Lo chaple ignòble e atròç planeja encara sus aqueste parçan, entre Lauragués e Albigés. Las aigas d’Agot an pas pogut, e poirán pas jamai lavar la sang dels martires de la nacion. L’autan, per tan que bufe fòrt, emportarà pas jamai las cendres, sempre caudas, dels pacifics catars. Los vaureses, tan coma los autres occitans, an lo sentit d’èsser estat amputat de çò que lor èra pus car.
 
Ara per ara, lo costat positiu de la situacion es que los vaureses an la sanitosa sentida d’aver a tornar reviscolar e renfortir çò que los franceses ensajan de lor panar. Velent a dire la lenga e la cultura; mas tanben las valors de patz, de prètz e de paratge. Valors qu’an traversat los sègles e que semblan demorar en suspension a l’en-dessús d’Occitània (malgrat la funèsta pujada de lor Front Nacional).
 
Aquestas reflexions èran las que me fasiái lo dissabte cinc d’octobre de 2013, en tornent de la fèsta de la calandreta Lo Pastèl. Una manifèstacion culturala d’estrena de l’escòla novèla per laquala Eric Fraj èra vengut cantar, acompanhat de sos dos remirables complicis, Guilhem Lopez e Tièri Ròcas. A mesura que rosegavi los quilomètres (pas qu’un quinzenat), me disiái, o puslèu ensajavi de me persuadir que la calandreta Lo Pastèl èra pas que la primièra calandreta de La Vaur. Que lèu n’i auriá una segonda que s’apelariá Na Girauda, puèi una tresena que seriá la calandreta del Naridèl, una autra que se diriá del Jacomart, e una autra encara... Fins a çò que i age pas mai que d’escòlas occitana dins la vila que me vegèt nàisser. I a de ser atal ont soi d’un optimime sens bòla... L’optimisme es lo secret de la capitada.
 
I a de que esperar a La Vaur coma probablament en Occitània tota. Per çò que tòca de la ciutat del Jacomart, la demanda parentala es tras que fòrta. Pròva, se ne caliá, que demòra a La Vaur un brave substrat de consciéncia nacionala. Ja quinze mainatges an fach la dintrada de setembre. D’autres butan a la cleda. La calandreta respond a una demanda sociala e culturala.
 
E mai se totes los parents d’escolans son pas originaris de La Vaur, totes an sentit la necessitat d’ofir a lors mainatges la lenga del país. Una lenga portada per una pedagogia umanista, ela meteissa portada per l’èime de paratge. Es pas un asard se Celestin Frenet èra occitan! Es pas tanben un asard se los responsables de las calandretas se son inspirats del trabalh del pedagògue provençal per lo melhorar de contunh e ne far la basa viva de la pedagogia dins las escòlas nòstras.
 
Lo sol bemòl es qu’a La Vaur, coma dins planas vilas occitanas, fins ara es pas estat possible d’obténer de la municipalitat de locals per l’escòla. Nimai pel dinamisme e l’estrambòrd dels bailes de l’escòla novèla, aquestes se tuman a l’intransigéncia del jacobinisme. Ne serà malurosament atal tant que las municipalitats seran pas geridas per d’occitanistas. Pel moment los locals son logats.
 
La ciutat de Na Guirauda es bessonada amb la vila catalana d’El Vendrell. La parentat de lenga deuriá far soscar los politicians vaureses. Mas aquestes son completament anestesiats per l’ideologia assimilassionista. A tal punt qu’aquel bessonatge sembla en sòm desempuèi qualques annadas. L’espelida de la calandreta del Pastèl seriá l’escasença de lo desrevelhar e atal far d’escambis entre calandrons e escolans catalans.
 
Aprèp la de Castras, Albi e Galhac, aquesta calandreta del Pastèl es la quatrena a dobrir sas pòrtas en Albigés. Cada còp que se’n dobrís una, ont que siá en Occitània, es un pas de mai fach cap a nòstra libertat. Entre totes o farem tot. Òsca a la valenta còla qu’estalvia pas son energia per viure e ensenhar la lenga nòstra!

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

francesc ciutat de mallorca
1.

Cars companys lo que realment ajuda a socializar solide la lengo es la television, que tots la pugan veire,pas las radios ni las revistes que tenon un public minoritari. l'escola tamben ajuda se es per tots los escolans. Osco .per una TV Oc. Ja se que es facil de dire i mal de far,mas és la veritat.

  • 0
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article