Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Una vinhairona

Terric Lausa

Terric Lausa

Faguèt d'estudis d'occitan a l'Universitat de Montpelhièr. Militant occitanista e aimador de la frairança occitano-catalana.

Mai d’informacions

Tèxte legit

Fa qualques jorns, una vinhairona de Menerbés se donèt la mòrt.

A la debuta del mes de julh una granissada èra tombada sul sieu vinhal e l’aviá completament destrossat. La paura femna ne foguèt completament arroïnada. Tombada dins lo desesper decidiguèt de daissar la vida dos meses aprèp aquel deluvi.
 
Sonque teniá trenta-dos ans.
 
Quand descobriguèri la nòva dins unes jornals locals, aquò me crebèt lo còr. La jove femna demorava a qualques dotzenas de kilomètres d’ençò mieu e òm es mai aisidament tocat per çò pròche. Es uman. Sulpic me pensèri que cap de desesper val pas qu’òm ne vòlga acabar de viure a trenta-dos ans, e sustot pas per unes problèmas de sòus perduts.
 
Mas èsser arroïnat quand òm es païsan pren una autra dimension. Èsser païsan es pas una activitat, una profession o un mestièr. Òm fa pas carrièra coma païsan. Èsser païsan es una vida, totala e totalament viscuda amb la tèrra. Es a l’encòp èsser, téner e far. Èsser païsan es far l’experiéncia a cada estona de l’existéncia del ligam vital entre los òmes e la tèrra.
 
Trabalhar la tèrra es quicòm de plan dur. Ja per començar, la tèrra es bassa e per ne traire pitança cal plegar l’esquina tota la vida, fins a la dolor, fins a se gibossejar. Anar apasturar las bèstias, n’acampar lo fems, desrasigar, bicar, rastelar, paisselar, laurar, semenar, pujar a l’estiva, davalar a la jaça, asaigar, prene la pluèja per las espatlas, lo vent dins lo còl, lo conglaç suls dets, la fanga suls pès, lo solelh sus la clòsca, tot aquò farga los còrsses e las armas dels païsans a l’escòla de la pena. Mas la tèrra es pas sonque duresa. Es tanben lo bonaür, coma lo de far vedelar la vaca, lo plaser de dejunar d’una bocin de pan e de fromatge sul prat al solelh de prima, la sentor subtila del blat fresc, de la fruta que ven roja, lo sentiment de noblesa e de libertat de modelar, d’adomergir la posca que trepejan los òmes pr’amor de los noirir.
 
Soi plen d’admiracion per las femnas e los òmes que, per eiretatge o liura causida pertanhan a aquela condicion païsana, çò es, a mon sicap, la sola noblesa terrèstra.
 
Demièg la noblesa païsana, una casta se distinguís: la dels vinhairons que sempre se son considerats a part de tant ufanoses que son de saber fargar lo vin que refrescarà las gargamèlas e las farà cantar. Los vinhairons son los aristocratas de la païsanilha. Es dificil d’èsser vinhairon. Es una “besonha de mascles” çò dison. La nòstra jove vinhairona menerbesa, la sonarai Viviana, a degut conquistar sa plaça dins aqueste mitan tancat a l’arribada de las femnas. Viviana a trabalhat coma un buòu pendent d’annadas. A manlevat d’argent a las bancas per se bastir una bona proprietat. A crompat tot lo material que caliá, totes los produits. A investit competéncia, passion, familha e temps per far créisser los rasims e far rajar lo vin. Tota sa vida dins sa vinha.
 
Mas lo 6 de julh, lo cèl que dona a portat la misèria. Dins d’unes endreits, totas l’antica vinha menerbesa es estada martirizada. Per de rasons financièras evidentas, fòrça vinhairons pòdon pas pagar l’assegurança de lor cultura. Èra lo cas de Viviana. En qualques minutas se perdèt la vinha e la moneda. E amb aquò perdèt tota perspectiva de se’n poder sortir. Viviana o a pas suportat. S’es trobada tota sola per far fàcia a l’amolonament previsible dels malaürs: banquièrs e creditors se coitèron de venir demandar çò degut. Ela, la nòbla païsana del rasim, la felena d’una tradicion multiseculara a pas agut la fòrça d’o tornar tot bastir. Volguèt tornar a la tèrra. Se daissèt lispar…
 
Vesi Viviana ara, en plen solelh, apasimada, dins lo Paradís dels vinhairons. Es ajocada entre las socas. De sa man tòca las fuèlhas e los rasims. Dintra la siá man dins la rica tèrra. Ausissi la votz del poèta chilenc que me marmolha:
 
Ieu Inca de la lima
Toquèri la pèira e diguèri
Qui
M’espèra? E sarrèri la man
Sus una punhada de cristal void.
Mas avançavi entre las flors zapotècas
E doça èra la lutz coma un cèrvi,
E l’ombra èra coma una parpèla verda.



 
La vesi, Na Viviana, e es pertot ara.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Lílian Chovèl Clharmont / Le Crest / Auvèrnha-bassa
6.

Demòra en patz la Viviana...
Mon grand fasiá le vin maitot e qu'era pas torjorn aisat 'mei la moneda, deviá aver un autre trabalh, era tanben plastraire par noirir la sua familha... Demòra en patz le Jojò, pensam a tu...

  • 0
  • 0
BEZSONOFF Nils
5.

Un
article bell i punyent, clafert d'humanitat.

  • 5
  • 0
Pere Kolwezi Rep. Dem.Congo
4.

Bell article i molt emotiu.
Gràcies Terric per les teves bones reflexions.

  • 4
  • 0
lo Pèir Sent Pantaleon de l'Archa
3.

Un article fòrça esmovent, un omenatge pels que, sens o dire a digun, nos recòrdan que sèm d'un pais qu'es la tèrra. Qu'es pas mai de jornalisme, es de literatura.

  • 8
  • 0
JosepsBcnCat Barcelona
2.

Article bell i sentit que demostra la sensibilitat humana del seu autor.

Enhorabona Terric Lausa.

  • 7
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article