Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’arma de mon Joan

L’arma de mon Joan
L’arma de mon Joan
Terric Lausa

Terric Lausa

Faguèt d'estudis d'occitan a l'Universitat de Montpelhièr. Militant occitanista e aimador de la frairança occitano-catalana.

Mai d’informacions

Tèxte legit

Aqueste conte es una adaptacion en occitan del conte islandés tradicional “Sálin Hans Jóns Míns” reculhit al mitan del sègle XIXn pel folclorista islandés Jón Árnason. Son tèma e son anament ne poirián far un conte occitan.

 
 
Un còp èra un parèlh; l’òme èra puslèu caparrut e teniá una marrida reputacion. De mai, èra pigre e a l’ostal èra un malaisit. Sovent la siá femna se’n despacientava e li o reprochava sovent. Çò disiá qu’el sabiá pas que gastar los sòus qu’ela se ganhava dificilament ja qu’ela trabalhava coma un buòu e qu’o fasiá tot per que jamai manquèsson pas de res. E s’i sabiá far la femna, amb cadun! Mas se l’òme e la femna s’endevenián pas sus un fum de punts, la vielhòta aimava fòrça son espós e jamai lo daissèt pas mancar de res. E atal visquèron longtemps.
 
Mas un jorn, lo vièlh tombèt malaut. Venguèt plan cansat. Sa femna lo velhèt e, quand comencèt de perdre sas fòrças, se pensèt qu’èra mal preparat per morir e que seriá pas gaire assegurat de pujar al paradís. Se pensèt que se petaçariá melhor d’i portar de per ela la siá arma. Prenguèt un saquet de cuèr e lo tenguèt davant lo nas e la boca de son espós e, quand el rendèt l’arma, aquesta se li dintrèt dins la saqueta que la vièlha femna tornèt tapar sulpic. Aprèp, pujèt ela al cèl amb la saqueta dins son davantal. Arribèt davant la pòrta del paradís e çai tustèt. Sant Pèire dubriguèt e li demandèt çò que voliá.
 
“Adieussiatz!” çò respondèt la vièlha, “soi venguda aquí amb l’arma de mon car Joan que n’aurètz entendut parlar; vos voldriái demandar de la daissar dintrar”
 
— “Que òc”, çò li faguèt En Pèire, “malaürosament, pòdi pas; vertat es que n’ai ausit parlat del tieu Joan, mas jamai polidament”.
 
La vièlha li respondèt: “Pensavi pas, Sant Pèire que teniatz lo còr dur. Sembla qu’avètz doblidat çò que vos arribèt fa longtemps quand reneguèretz lo vòstre Mèstre”. Malcorat, Pèire li clavèt la pòrta al nas del temps que la paura vielhòta se plorava defòra.
 
Al cap d’un moment tornèt tustar a la pòrta e aqueste còp foguèt En Sant Pau que la dubriguèt. Lo saludèt, li demandèt cossí s’apelava e el li diguèt son nom. Puèi la femna tornèt far sa demanda per l’arma de son paure Joan, mas Sant Pau li respondèt que n’aviá pas res a far e que son car Joan non s’ameritava pas cap de gràcia. Alara la vièlha s’enfadèt e çò diguèt. “De vertat, Pau; ieu pensariái que vos ameritàvetz mai de gràcia quand persecutèretz Dieu e lo brave monde, d’autrescòps. Tant mai me val que vos daisse de pregar”. En Pau se coitèt de li tampar la pòrta sul nas.
 
Quand la vièlha tustèt a la pòrta pel tresen còp, la Vèrge Maria dubriguèt. “Bonjorn a vos, Bona Maire” çò diguèt la vièlha, “Espèri que permetrètz a mon car Joan de dintrar e quand Pèire e Pau ne volguèron pas.”
 
— ”Perdon, perdon, brava femna”, çò respondèt Na Maria, “Gausi pas ja que ton car Joan èra una canalha”
 
— “E vos ne farai pas cap repròchi”, çò diguèt la vièlha, “Totun, me pensavi que sabiàtz que d’autres pòdon èsser tant fèbles coma vos o foguèretz; o benlèu qu’avètz doblidat qu’avètz agut un mainatge sens que ne poguèssetz dire qui n’èra lo paire?”. Maria ne volguèt pas ausir mai e rapidament barrèt la pòrta.

Pel quatren còp, la vièlha tustèt a la pòrta. Lo quite Crist la dubriguèt e demandèt çò que voliá. La vièlha femna li faguèt amb umilitat:

“Vos voliái pregar mon Bon Sénher que permetèssetz a aquesta arma malaürosa qu’aquí tèni, de dintrar.” Lo Crist respondèt: “Ah, es En Joan! Que non, femna: qu’el cresiá pas en ieu.”
 
Aquò dit, lo Crist comencèt de tampar la pòrta, mas la femna perdèt pas cap de temps, lancèt al dintre lo saqueton amb l’arma dedins, tant e plan que partiguèt luènh dins lo palais del reialme del Cèl abans que clantiguèsse la pòrta. La vièlha n’aguèt lo còr solaçat de saber que lo sieu Joan aviá pogut dintrar al Paradís e atal se’n poguèt tornar a l’ostal contenta. E avèm pas res pus a dire sus ela ni sus çò que venguèt l’arma de son Joan.
 
 


abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article