Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

La malautiá d’Alzheimer

Terric Lausa

Terric Lausa

Faguèt d'estudis d'occitan a l'Universitat de Montpelhièr. Militant occitanista e aimador de la frairança occitano-catalana.

Mai d’informacions
Los eveniments de la vida publica los vivèm a travèrs lo filtre de la nòstra vida personala.
 
Aqueste mes, daissarai de caire un chic de la miá pudor montanhòla per confessar qualques elements de la miá vida privada. Ma maire ten la malautiá d’Alzheimer. Ten 82 ans. Ja fa 5 ans qu’aqueste mal s’installèt, pauc a pauc, doçamenton, sens que m’en apercebèsse a la debuta. Mon paure paire èra despartit dempuèi qualques meses, quand los primièrs signes nasegèron: doblits, pèrdia de las referéncias jorn/nuèit, pèrdia de las capacitats a cosinar, doblits dels sovenirs, e tot çò demai que coneissèm ja que los mèdias fan un resson larg dels simptòmas d’aqueste mal, quitament se lo pertrait que ne fan es pas sovent exacte.

Uèi lo dia ma maire sap pas qui sèm ieu e la rèsta de la familha. A perdut la capacitat de se vestir, de manjar tota sola, de far los sius besonhs naturals sola e, malurosament, de caminar o se téner dreita. La malautiá li rosèga lo cervèl en una agonia lenta mas poderosa, penosa e contunha. Sabi pas se i a una escala de gradacion de las malautiás grèvas, mas pòdi assegurar qu’aquesta salopariá es una vertadièra espròva tant pels malauts que per lors familhas. S’agís de far lo dòl d’una personalitat sens far lo dòl d’una persona.
 
La miá experiéncia personala fuguèt de descobrir en ieu las miás capacitats d’acceptacion, de resignacion fàcia a çò que se non pòt pas cambiar. Fins ara, la medecina a pas descobert cap de potinga que siá eficaça contra aqueste mal. I a pas res a far senon acompanhar los malauts dins aqueste viatge. Ma maire me reconeis pas pus, nos reconeis pas pus. Quand me vei, sap pas qui soi. Sap pas tanpauc qui es mon filh, son quiti felen, Sap pas qui es ma sòrre, sa filha. De mon paire, o a tot doblidat. Li demòran qualques sovenirs de la siá enfància e encara, pauc a pauc aqueles imatges se’n van tanben.

Un jorn de deseperança granda de veire ma maire tant afectada, anèri rescontrar un neurològ conegut. En m’explicar que i aviá pas cap de remèdi e que sonque se podiá suenhar qualques simptòmas e res mai, l’òme me diguèt quicòm qu’èra per cambiar mon vejaire d’aquesta malautiá e la relacion amb ma maire sofrenta. Me diguèt qu’alzheimer non càmbia pas res a la memòria afectiva dels malauts, que los malauts contunhan d’aimar, d’èsser contents o tristes, de se mesfisar o donar afeccion cap als èssers aimats. Ma maire es urosa quand la vèni veire. Sap pas perqué, mas es urosa. Ritz quand mon dròlle la ven potonejar. Nos somritz quand la familha s’amassa a son entorn. Sas capacitats afectivas son intactas e diriái quitament que son encara mai desvolopadas qu’abans la malautiá.
 
Aquesta compreneson de çò afectiu m’a fòrça ajudat a far fàcia a las autras dificultats de la malautiá. De la desesperança, soi passat a una melhora acceptacion. Es tostemps dificil mas es pas tostemps tròp dificil.
 
Per çò de la paraula encara consèrva qualques capacitats. Sovent las siás frasas son pas gaire coerentas, mas en general podem comunicar. Dins ma familha, la lenga occitana m’es estada portada sustot pel miu paire que la manejava quotidianament. Ma maire, occitanafòna pr’aquò, èra sovent dins lo procès de la “vergonha”. Parlava occitan mas lo gausava pas sovent parlar emai foguèsse la lenga del siu còr. Ara amb la malautiá, l’occitan tòrna sortir. O expliqui: son cervèl es bravament alentit. Quand li parli en francés, reacciona pas gaire. Mas quand li parli en occitan, sulpic ten los uèlhs que se dubrissan, l’atencion que se desperta, las emocions que s’alucan. Per ela, l’occitan es la lenga del còr. La malautiá li a pas manjat aquesta capacitat de s’esmòure a travèrs la lenga de tota la vida.
 
Per ieu aquò es estat un reconfòrt pregond e una brava leiçon d’esperança.

Recentament i agèt d’estudis e d’experiéncias cap a l’occitan pels malauts coma ma maire. Cal esperar qu’aquesta dralha siá desvolopada e encoratjada ja que soi segur que totòm, malauts e familhas i ganharàn.

Disiái doncas que los eveniments publics se vivon a travèrs lo filtre de la vida privada. Quand sosqui al miu país, a la miá lenga e cultura, sosqui a ma maire e çò que ne pensi es qu’Occitània tanben ten la malautiá d’Alzheimer. Pauc a pauc, sens que lo monde se’n rendan compte, las nòstras capacitats, las nòstras competéncias, la nòstra inteligéncia se’n van. Mas çò essencial es encara aquí! La nòstra lenga s’amaga, mas i es! E es ela que parla als nòstres còrs. Quants de còps vesèm los uèlhs umids de gents, occitans non-occitanofòns, que son emocionats de nos ausir parlar occitan. Voldrián dubrir la boca e parlar eles tanben dins la lenga. An pas aquesta capacitat. Mas l’emocion de la lenga e del país es encara dins lors còrs. E cadun sap que los melhors fòcs s’alucan dins lo recaliu.
 
La lenga nòstra es la lenga de tota la vida, dels maulauts e dels en bona santat, dels fèbles e dels fòrts. Es una lenga fòrta, fòrta, d’una fòrça infinida e d’autantmai de fòrta que lo que la parla es fèble. 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Quentin Willaume Ais (13) /
13.

Un article magnific e plan tocant, Terric amb emocion... M'agrada !

  • 1
  • 0
Joan Terrassa
12.

#9 Quant de dolor, Mireia! La meva simpatia.

  • 1
  • 0
Efrén Beltrán Roncal Montpelhièr
11.

Un article qu'exprimís fòrça plan qualas son las manifestacions d'aquela malautiá.

E soi plan sensible car ma grandmaire aguèt aquela terribla malautiá. Se soveniá pas de degun e èra perilhós de la daissar tota soleta sense susvelhància.

Tanben ai agut l'experiéncia recent del càncer amb metastasi d'òsses de la sorre de mon amiga que moriguèt fa un mes e mièg als 44 ans. Mèfi d'aquela terribla malautiá, encara mai perilhosa entre los joines! Lo malastre d'aver un càncer avançat abans los 50 ans es qu'es mai dificil de la preveire e de la gerir. E amb las "retallades" dins la Santat Publica espanhòla e catalana, es encara mai dur a viure quand la malauta foguèt donada "d'alta espitalària" doas setmanas abans sa mòrt.

  • 5
  • 0
Joanina Cazes Grande Lairac en Agenés
10.

Mon paire tanben aguèt la malautia d'Alzheimer, es defuntat 3 ans fa.
Gaire de temps abans de se morir, se metèt a mièja votz a me parlar occitan e solide una esmaguda de las bèlas siaguèt partejada.
Plan segur lo fèit de rescontrar de professionals de santat permet de trobar de solucions personalas, es çò que m'arribèt.
Plan monde o fan pas sia per pudor sia per timiditat, es pecat
Personalament gràcias als conselhs d'un mètge anèri dins un grope de paraulas aprestats per recebre las familhas qu'an quauqu'un tocat per la malautia d'Alzheimer.
La malautia del paire aprenguèri a la viure d'un autre biais a aquò m'ajudèt bravament.
Dau Terric, veiràs que lo teu patiment s'apasimarà damb lo temps e solets los melhors sovenirs seràn totjorn presents.

  • 4
  • 0
Mireia Marqués Vila-real
9.

Mon pare va morir estant malalt d'Alzheimer fa dos anys. Escric açò perquè la meua experiència és diferent: mon pare només parlava català ( valencià) i el poc castellà que havia aprés a l'escola, semblava del segle XVI. Quan la seua malatia estava ja a la darrera fase, el castellà macarrònic que coneixia era l'única llengua que emprava. Pense que era la manera que ell tenia de dir- nos que per a ell érem uns autèntics desconeguts.


  • 6
  • 1

Escriu un comentari sus aqueste article