Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Cronicas dei tèrras luenchas (16)

Theò Bajon

Theò Bajon

Estudiant, poèta, e musician. Passionat de literatura, d'istòria e de geopolitica e felibre

Mai d’informacions
Precedentament dins lei Cronicas dei tèrras luenchas: Dins ma fòla corsa per retrobar Clemença, me siáu esfondrat de fatiga en plen mitat de la rota. Aürosament, un joine marchand m’a trobat e m’a portat en mon sòm de mai d’un jorn dins son carri.

 
Au mai qu’avançaviam, au mai la nèu tombava e lo vent bofava. La nèu que tomba sus lei tèrras luenchas n’a ren de la nèu que l’òm pòu conéisser en Euròpa au moment dei frescs ivèrns, e pasmens la frescor d’aicí a tot d’una frescor ivernala dau Comtat: un fresc glaciau e sec, que lo fòrt mistrau ven de lònga reviudar. Non, la nèu dei terras luenchas e subretot aquela dei nauts platèus es una orribla nèu, que en plus de vos donar de frenisons quora vòstre simpla pèu sortenta ven a entrar en contacte amb vosautres dona una sensacion de calor fresca, contrastant vòstrei plus vius sovenirs au caire d’un grand fuòc, amb aquest de vòstre còrs jasent sus lo costat de la rota, cubèrt de nèu e que non desgelarà benlèu plus avans dei sègles e la fin de l’èra glaciària. Aquesta nèu èra una pasta, una pega impura que s’agrafa de lònga a l’entorn de vosautres e non vòu jamai partir. Quitament l’exterior de vòstre còrs garnit de mai d’una espessor de teissut non sufís pas a la faire fondre quora se ven depausar sus lei quauquei partidas non cubèrtas de vòstre còrs, sensa s’avisar.
 
I a quauquei jorns, lo marchand a cambiat lei ròdas de sa carreta per de grandei lamas de fusta, qu'en plus de resistir l’ensemble dau cargament e de nòstrei dos pes, permeton a la carreta d’agantar una incredibla velocitat. La paura bèstia demòra la plus a plànher e subretot a admirar. Aquest grand e poderós chivau non tirassa jamai la pata e dau pauc que li dona lo marchand, ne repasta de gigantescas fòrças que li permeton de tractar l’ensemble sus mai d’un desenau de quilomètres sensa jamai s’arrestar.
 
Progressam lentament, mai progressam. N’avèm crosat que dos autrei viatjaires a chivau, l’un en fàcia de nosautres e l’autre nos a despassats, èra i a dos jorns.
 
Cada mètre es per ieu un nòu païsatge e dau fresc ardent, arribe per un instant a oblidar son agressivitat e a me laissar encantar per lei montanhas encantairèlas e la beutat dei nívols que trefolisson sota la poissença dei vents d'auta atmosfèra. Es coma se lei gigants de pèira bofavan ensems d’èr qu’aurián gardat preciosament dins lors immens paumons sosterranhs. E aquestei pielons de la tèrra, fondacions inbrandablas dau cèu nos saludan, nossautres, pichòts èstres, pichòts insèctes, quasi insensibles e bòrnis a sa vertadiera beutat. Benlèu qu’aquesteis instants son de donas raubadas e que la lutz dau cèu maugrat la neblassa es un tot pichòt signe, d’indulgéncia e de respecte mutuau, a nòstrei ben diferenteis escalas.
 
Ansin, nosautres nos gandissèm a Aubèrt. Quasiment lo cap dau Monde, l’extrèm nòrd dei tèrras luenchas. L’òm ditz que lei vilas costieras non sofrisson pas dau grand fresc d’ivèrn, mai que lei vents i son sensiblament plus violents.
 
Ai agut lo temps de perpensar, e perpense.
 
Ma Clemença agantada e mon còr romput. La me cau tornar trobar. Un de mei solets astres rèsta Aubèrt, quora ai parlat au marchand de mon istòria, m’a dich qu’auriáu plus d’astre de la tornar trobar a Aubèrt, e qu’èra ben lo solet endrech ont l'avián pogut menar. Non sembava pas plus informat sus lei motivacions qu’avián ben pogut menar aquestei dos òmes a cometre un tal acte. Puei quora li ai precisat que mon amiga èra comtadina, s’es interrogat, e ieu tanben per la mesma ocasion. Es verai que la recenta guèrra entre lo Comtat Venaicin e França podiá menar lei francés a faire de presoniers e ansin a reclamar dei rescats. Es ben d’aquò qu’aviáu fach lei còsts a Pòrt Teulissa…
 
Lo marchand m’a contat l’istòria d’Aubèrt, pendent lei lòngueis oras qu’aviam a passar ensems, au davant dau carri, o lo ser, quora nos refugissiam a l’interior.
 
Aubèrt èra una vila atipica, multiculturala e subretot “multinacionala”, d'efièch, èra la vila dei nacions exclusas e èra aquí que s’èran venguts refugiar lei pichòts pòbles ai tròp grands desirs d’independéncia, que s’èran vists oprimits e caçats de sei tèrras per aquò. La vila foguèt fondada per lei còrses, quora après son independéncia proclamada per Pasquale Paoli contra la Republica de Gènoa, lei francés èran venguts s’apoderar de l’illa. L’òm contava d’autre caire qu’èra lo menaire de la revolucion còrsa qu’aviá fondat la vila, mai la soleta causa qu’èra segura, es qu’avans de finir sa vida en Anglatèrra, aviá passat quauquei temps a Aubèrt. Ansin èra nascuda la Republica Còrsa dei tèrras luenchas. Pasmens, la populacion còrsa de la novèla vila d’Aubèrt foguèt rapidament mesclada a d’autrei populacions oprimidas de la vièlha Euròpa. De bascos, de gascons, d'escocés, d'irlandés, de catalans e mai de bretons que s’èran venguts refugiar aquí per escapar ai persecucions francesas, mai tanben castelhanas o encara britanicas. La Republica Còrsa s’es rapidament transformada en Republica Liura d’Aubèrt, e dins una formidabla mescla interlingüistica e culturala, cadun arribava de s'endevenir e se comprene dins la gestion d’aquesta immensa vila que non cessava de grandir.
 
Ben evidentament, la vila foguèt mai d’un còp la buta dei francés, e un solet còp aquela dei britanics, mai jamai non cediguèt e per sei fortificacions, mai subretot son immensa fortalesa sus leis illas Nívols, au larg de la poncha d’Aubèrt, ela s'èra saupuda defendre e devenir la vila plus segura de totei lei tèrras luenchas. E per causa, aqueu pichòt caire d’utopia, que ges de grands empèris n’aviá jamai capitat a prene, aquela vila pantaissada preparava son revenge. Enfin, es çò que l’òm disiá, e l’istòria l’aviá mostrat mai d’un còp. En 1853, un batalhon d'ussards còrses e gascons, partit d’Aubèrt en direccion d’Euròpa, avián pres lo contraròtle de l’illa dau Toru, un amàs de ròcas au larg dau sud-èst de Corsega e i aviá bastit una fortalesa inconquistabla que tenián sempre uei. França aviá de qué aver paur de la Republica d’Aubèrt, tan sus lei tèrras luenchas qu’en Euròpa.
 
Çò que me pivelèt particularament dins l’istòria d’aquela vila foguèt la faiçon que lei pòbles s'èran poguts organizar ensems per s’opausar ai grands empèris e la faiçon de mon pòble comtadin de resistir ardentament ais invasions.
 
Lo soleu tremontava alora, quora sortissiáu enfin de mei pensadas. La vila d’Aubèrt èra au luench e lo soleu d’oèst me permetiá d’apreciar plenament la vila dins sa grandor e dins l’immensitat de sei fortificacions e de son pòrt. Dins lo luench se destacan tres illas, quasi verges, mai sus l’illa situada plus a senèstra, èra possible d’apercebre una fortalesa, que deviá èstre sensa dobte la preson d’Aubèrt.
 
 
 
 
 


abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article