Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L'Alhòli (II)

Vicent Marqués · La bona taula

Vicent Marqués · La bona taula

Cosinièr e escrivan, presenta dins aquesta tribuna çò de melhor de la cosina populara occitana.

Mai d’informacions
Amb lo títol de L’Alhòli i aguèt divèrses escrivans que publiquèron sas poesias; aqueste sonet es d’Edoard Marreu, publicat en 1882:
 
Pelatz, ben coma fau, dotze venas d’alhet;
Trissatz-lei en virant d’una man poderosa,
Enterin que Babèu, en se lipant, urosa,
Plan-planet fai rajar l’òli dins lo mortier.
 
Viratz dau mesme biais, e ferme e volontiers:
Coma un flòt d’aur fondut, trelusenta e corosa,
Sempre creis, sempre monta una pasta odorosa;
Dura coma un nogat, s’empega au bestortier.
 
Dins un plat la menèstra, e venga de merlussa!
Taus corron lei polets a l’entorn de la clussa,
Taus venon s’entaular nòstei gais companhons.
 
I a plus roges ni blancs, i a plus nèrvis ni fiòlis,
Quand l’alhòli pareis, car l’alhòli es l’alhòli:
Un manjar provençau que s’arrapa ai ronhons.
 
Amable Richier n'escriguèt un autre, publicat en 1896:
 
Per tot bòn provençau lo pus flame regòli
Au cabanon se fa, quand dins lo trissador,
Ben escrachat, l’alhet se marida amb l’òli
E ven ros coma l’aur en virant a sadol.
 
L’a ren de plus requist qu’un bòn alhet d’alhòli
Amb de tartifla, d’uòu, peis fresc de pescador.
Ieu me'n lipi lei dets, talament ne'n rafòli!
E totei l’adoram dins nòstre terrador.
 
Quand sospiri d’amor, per adocir ma pena,
Aganti 'n tròs de pan e me pagui 'na vena,
E zòu! vaga d’escriure a quauque bèu tendron!
 
Tanben viva l’alhet, lo burre de Provença!
Bota lo sacrebieu au còr de la jovença,
Li fa venir lo nas roge coma un pebron.[1]
E aquel autre es de Celestin Bonet:
 
Que pèsta! que poison! en fasent la grimaça
Après aver tastat l’alhòli provençau
Dison lei parisencs, qu’aman gaire la sau,
Lo pebre e lei pebrons dins totei sei fricassas.
 
Ieu lei replique alòr: — Per saupre coma passa
Lo desgost d’aqueu plat, venetz ‘mb ieu a Saut,
Mon bèu país gavòt, corrètz prendre d’assaut
La cima dau Ventor, qu’ailamont s’espaça.
 
Quand n’aurem escalat, despuei l’auba a miegjorn,
Dins lo gres, dins l’ermàs, pèu-trempats de susor,
Mai ventre alobatit de montar dins lei nívols,
 
Diretz, en vos lipant dau ragost agradiu
Que marida a l’alhet, l’òli fin de l’oliva:
Es pasmens ben verai qu’es un meisse de Dieu!
 
La version originària, qu'es aquesta que presenti, pòrta pas de mujòl, mas es plan correnta dins fòrça endreches. Es la version que i fan allusion qualques cançons popularas:
 
Ingredients: sièis grans d'alh, ¼ de litre d’òli d’oliva e sal (2 o 3 g).
 
Preparacion: primièrament cal dispausar d’una pisa, o d'un mortièr en pèira e d’una olièra del bròc fin qu'aja la capacitat adequata, e puèi nos caldrà prene en compte que los ingredients e lo mortièr conven que sián a temperatura ambient (leugièrament fresques l'estiu, o leugièrament tebeses se fa fòrça freg) e que per far l'alhòli cal s'assetar e agantar lo mortièr entre las cambas. Va plan: un còp assetat e amb los alhs dins lo mortièr (pelats e sens grelh -s'es lo cas que n'avián- e atalhonats, perque, ditz lo provèrbi, ‘L’alh entièr sauta del mortièr’) i ajustaretz un pecic de sal (qu'empedirà tanben que sauten) e los picarem sense prèissa fins que ne tirarem una pasta plan fina; i botarem alavetz qualques gotas d’òli e remenarem amb lo pilador, sens relambi e totjorn dins lo meteis sens. Al començament cal botar l’òli gota a gota, e, al cap de qualques minutas, quand la salsa començarà de s'espessir, lo poirem daissar rajar de contunh; nos cal solament prene en compte que cal que siá un rajolet fòrça prim, un fil d’òli, que tombe pas a semals perque l'alhòli se nega facilament, almens dins los primièrs moments; en acabant, quand aurem la mitat de l’òli dins lo mortièr, cal pas aver tanta de consideracion e podèm alavetz nos servir del bròc gròs. E nos cal pas daissar tanpauc de bolegar decididament amb lo pilador fins que i ajam botat tot l’òli (o una brava partida) e la salsa vendrà tant espessa que la maça, enfonzada al bèl mièg del mortièr, tombarà pas. L’alhòli es plan montat quand arrèsta de far aqueles pichons espets; alavetz es al ponch e lo podèm traire a taula, perque se nos passàvem de la quantitat d’òli tanben se pòt fondre.
 
Quand l'alhòli es fondut, un accident que pòt arribar a totes, lo poirem encara recuperar e montar amb l’ajuda d’una patana bolhida, d’un mujòl d'uòu dur (o crus) o d’una mica de pan, que podèm metre atal o chaupada en vinagre puèi esquichada amb las mans: ne tirarem l'alhòli, puèi trissarem la patana, lo mujòl o la mica de pan e tornarem botar e far montar l’alhòli pauc a cha pauc, a culhieironats; d'autres, çò que fan es i apondre simplament (amb lo mortièr vuèg) un o dos culhieironats d’aiga (tebesa o fresca, segon l’epòca de l’an) o qualques gotas de chuc de citron vinagre o irange agre.
 
Variantas: s’agrada mai o mens picant, la quantitat de grans d'alh pòt anar a partir d'un parelh e fins a la cabòça entièra (dins qualques endreches los i botan totjorn en nombre impar, supausi que per esconjurar qualque possible malefici). Se demòra fòrça espés, d'unes an la costuma d’i apondre a la fin, abans de far la darrièra remenada, qualques gotas de vinagre o de chuc de citron, o un culhieironat d’aiga cauda; d'autres, per contra, n’i apondon dempuèi que comença d'espessir, en pichonas quantitats e de còp en còp. Lo recors inicial al citron o a l’aiga es degut en realitat al fach qu'an un efièch estabilizador que fa impossible o dificulta la tan temuda fonduda de la salsa.



[1]  Tirat del libre Tamborinada, l'avètz aicí.
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article