Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’alausa amb agreta (I)

Vicent Marqués · La bona taula

Vicent Marqués · La bona taula

Cosinièr e escrivan, presenta dins aquesta tribuna çò de melhor de la cosina populara occitana.

Mai d’informacions
L’alausa o colac es un peis de mar mas, coma lo salmon, a la prima remonta los rius per pondre. Es un animalet fòrça apreciat, d’una carn plan fina e fòrça gostosa; mas i a l’empacha de las espinas, que n’a tot plen. I a la cresença que l’agreta, o vineta, o agradèla... qu’es una èrba fòrça acida, ajuda, pendent la coseson, a ne dissòlver las espinas mai pichonas, que son tanben las mai nombrosas, e es per aquela rason que i a la costuma de l’aprestar, amb un farcit d’agreta. Generalament la fan còire al forn mas del latz de Ròse d’unes la fan estofada, dins una ola, que i deu bolhir quatre o cinc oras a fuòc fòrça doç. Aquela coseson esperlongada fa tanben desaparéisser las espinas. Es un plat conegut de pertot en Occitània occidentala (de Ròse estant a las Landas) e lo trobam dins totes los libres de cosina. E apareis tanben dins la poesia del provençal Estève Moton’Leis alausas’, publicada dins l’Armanac Provençau de 1963:
 
Aicita, entre Ròse e Gardon,
De tot biais, segon la sason,
Se pren cent menas de peisson!
 
Guigueta, sariá bòna causa,
D’abòrd que parlas deis alausas,
D’anar veire au virasolet.
Aquí, segur, se’n pren de bèlas!
Pas puslèu dins la manivèla,
Totei van a la canestèla,
Coma lei bolas van au let!
 
Quitant la mar per l’aiga doça,
Chasque printemps l’alausa possa
Son aventura dins lei rieus.
Còntra lo corrent fasent tèsta,
Per sauvar seis uòus ren l’arrèsta,
A mens que, per causa funèsta,
Quauqu’un l’arrape dins sei fieus!
 
Un bòn pescaire meme arriba,
Ambe sa linha lòng dei ribas,
A la prendre au culhièr d’argent.
Aquò’s un peis que fai enveja,
Ambe son ventre que blanqueja
Au bot dau fieu que lo reten!
 
De qué disiás? Sus la grasilha?
A! non, alòr, i a tròp d’esquilhas!
Demandaràs a Martonet.
Ela la met a l’estofada,
Ambe d’aigreta una ponhada
Puei d’aigardent una arrosada,
E la fai coire a fuòc planet...
 
Aquò, pòs creire, amic lipet,
Fai un regale ben finet!
 
Se’n pescan, a la mar, tota l’annada, e, dins los rius, pendent la prima, entre març e junh, mas i a un provèrbi gascon que fa aital: Nat praube non minja bona lampresa; nat riche non minja bon colac , e o dison perque, d’un costat, las lampresas son caras, e de l’autre perque las alausas mai bonas son las que se pescan aprèp la groasson . Avèm vist qu’en Gasconha li dison colac. Lo jornalista e politician Isidòr Salas escriguèt lo sonet’Lo colac’, publicat dins la rejoncha Devís Gascons (1885):
 
Aus grans laisham lo saumon,
A jo non m’hèi pas enveja.
Que m’arribe, ab la mareja
De tots los peishs lo mei bon.
 
Bien grilhat sus lo carbon
O bien coeit a l’estubeja,
Lo qui n’a la boca pleja
Ne demande pas jambon!
 
Qu’es vertat, qu’a fòrt de gaspa
E la gaspa au còth que raspa
Tròp sovent, mes l’estomac
 
Per har veir, si sabé díser
Çò que cau a los sons guises,
Crideré tostemps: colac!
 
 


abonar los amics de Jornalet
 




 
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article