Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’ensalada d’èrbas (I)

Vicent Marqués · La bona taula

Vicent Marqués · La bona taula

Cosinièr e escrivan, presenta dins aquesta tribuna çò de melhor de la cosina populara occitana.

Mai d’informacions
Al mercat se pòt trobar d’èrbas cultivadas a las òrtas, bonas per far d’ensaladas; mas, segur, son pas coma las siás sòrres salvatjas. Als abitants de las vilas, abituats coma sèm dempuèi totjorn a las verduras domesticadas, las saladas salvatjas nos pòdon semblar tròp fòrtas, mas la vertat es que i a pas res de mai gostós qu’una bon ensalada de totas èrbas, èrbas amaras, picantas, agras, e tanben doças, èrbas de marge culhidas fa gaire, asasonadas d’òli e vinagre, amb aquela sabor intensa qu’emplís lo paladar. Es en vertat l’ensalada mai anciana, o, se nos cal èsser exactes, la mangisca mai anciana: son las èrbas que manjava l’umanitat culheira e caçaira. La trobam ja dins lo libre de recèptas d’Apici (sègle I): “D’èrbas de camp[1]. Amb garum, òli e vinagre, crusas; o ben dins en una caçòla amb pebre, comin e baias de lentiscle.”
 
Dins l’excellent obratge collectiu Las salades sauvages (2003), e sens mençonar l’autor, publiquèron la poesia’Las Erbetas’[2], que la protagonista es una vendeira d’èrbas de Montpelhièr:
 
D’ensaladeta fina, d’ensaladeta!
Una filheta antau cridava.
Panièr sus l’anca, a chaca pas,
Quand, fresca, lo matin landava
Dins las carrièiras dau Clapàs:
Aviá l’uòlh viu, la gauta bruna,
Lo peu negre coma un jaiet:
Pecaire! fasiá pas fortuna
Embe son cant linde e gaiet:
 
Refranh
D’ensaladeta fina!
Ne’n balhe un tarairòu
Per un sòu.
Venètz, vesin, vesina!
Per la sopa, emb un uòu,
Quau ne’n vòu, quau ne’n vòu!
Ai de sersufices novèlas!

 
Vendiá de tot, la marchandeta:
Renèbres, roqueta, lachets,
Cicorèia, anitòr, doceta
E sersufices en paquets.
Cridava: Damas, Domaisèlas,
Ai de pòrres, de reponchons,
De tèrragrèpias, de grosèlas,
De pissalièchs, de caulichons.

 
Refranh
Avèm de pòrres, de bonas erbetas!

 
Es pas vos dire una sorneta
Se vos aprene qu’un bèu jorn

 
Jan venguèt ié contar floretas
 
E ié parlar de son amor.
N’i en diguèt tant que la manida
Enclausida de son galant
Anèt faire emb’el la culhida
De sas erbetas en cantant:

 
Refranh
Venètz, que fai lo sang novèl!
 
Fa’n bòn brieu que nòsta joventa
A son det a passat l’anèl;
S’es pas pus richa, es mai contenta
Qu’una barona en son castèl.
Tot son tresòr es sa familha:
Tres garçons e son brave Jan.
Coma autras fes, quand èra filha,
S’en vai totjorn en cantejant:

 
Refranh
D’ensaladeta fina, d’ensaladeta!
 
 
L’ensalada d’èrbas es coneguda de pertot. En fach, aquela ensalada es la meteissa per tota la Mediterranèa e se diferéncian solament las unas de las autras per la varietat d’èrbas que dintran dins la preparacion, que se pòdon plan modificar segon lo gost de cadun. Dins l’Armanac Provençau de 1897 apareguèt la poesia de Bonet l’Einat ’Salada champanèla’, ont s’enumèran las qu’òm culhís per la sèrra de Leberon, al nòrd d’Ais:
 
La Leberonada,
Es una salada,
Culhida, triada,
Pròprament lavada,
E ben espossada;
Puèi, pas mau salada,
Voncha, vinagrada,
Çò que fau, pebrada,
Enfin, qu’a virada
Vòste servitor.
 
Ara, es tota lèsta;
Serà per error,
Se fuelha ne’n rèsta,
A laissat confir



Car, sabètz, aquí
I a d’aqueu creisson
Que ven que dins l’aiga;
I a de bortolaigas,
I a de coletons,
De margaridetas,
E de lachuguetas;
E mai de bonets,
De capelanets,
Aquela salada
“Doceta” nommada,
Talament es doç
Son prefum, au gost.

 
I traucs de muralha,
Ai, pereu, culhit
Son creisson polit,
Batejat nertós;
Aquí s’esparpalha,
Per donar bòn gost
A l’òli corós,
Franc de tota palha,
Lo brot dentelat,
Blanc coma lo lach
De la pimpinèla.

 
Puèi, i a de cardèlas
Que fan lei rebèllas
A l’èr espinhós;
Mai que, sensa pónher,
Ni mai que ié fónher
D’èstre pas’n velós,
Tanben sabon plaire
Coma sei comaires
Qu’an un nom pelós.

 
E i a puei encara,
Lei que son amaras:
Lei morres porcins
E lei tiracauças
Que sa còsta s’auça
Dins lo sablum fin
Per èstre ben blancas.

 
Coma ren ié manca,
I a puei, a la fin,
Tota la familha
Dei còstaconilhas,
Qu’aquò’s tendrinèu
E mai cresinèu.

 
Dins lei clapeiretas
Cavant de rabetas,
I an pereu chausit,
Per vòste plesir,
De grèus de roquetas,
‘Quelas mostardetas,
Prefum de rocàs
Que vos monta au nas;
E mai un brigon
D’aquela brotilha,
Que, tot bèu just, grilha,
Ai clòts de fenon.

 
I a ‘ncar la ninèia
De la cicorèia,
Embe lei lachets
Ò sautavolames.
N’es pas lo boquet,
Mai, pasmens, tant l’ame.
Per arribar au bot,
I a de barbabocs.

 
Lo bòn provençau,
Amic de la sau,
Gromand de bòn òli,
Manjaire d’alhòli,
A mes, lo capon!
Per complir la sauça,
Un polit corchon
Que dins l’òli sauça,
Ben fretat d’alhet.

 
Lo grand mostardier
Dau Papa, sariá
Levat de caçòlas,
‘Mbe sei caçairòlas,
S’aicitau veniá!

 
Tè! Flairatz-m’aquò,
Vos semblarà entendre,
Coma un cantar tendre,
Mandat per l’ecò,
Plen deis armonias
De la rocassilha,

 
(Prefum o cançon)
Nada au Leberon,
Sota lei potons
Dau soleu que brilha.

 
Bela companhiá!
Zòu! que lei forchetas,
Tirant dins lei sietas,
Fagan plaça neta,
Dins lo saladier!!
 
En qualque endrech de Provença li dison salada fèra e la podèm trobar dins una cançoneta:
 
Per Pascas, manjam un uòu
Un bèu gigòt de buòu
De salada fèra
Per faire cagar grandmaire
Un tinèu de vin

Per faire pissar pairin.
 
E tanben dins lo provèrbi: “La salada fèra es ni bòna ni bèla se l’i a pas un pauc de pimpinèla”. I a la costuma de ne manjar per Pascas, e n’i a un autre que fa aital: “Per Pascas, manjam d’uòus amb un talhon de buòu e de salada fèra”.
 
 
 
 
 
[2]   L'autor es Edoard Marsal, autor de la fin del sègle XIX. Aquel tèxt s'èra entitolat 'Dins las carrièiras dau Clapàs'. NDT





abonar los amics de Jornalet

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Vicent Marqués
2.

#1 Hola, Gerard. Gràcies pel teu comentari. Els noms vulgars i les denominacions científiques en llatí apareixeran a la segona part de l'article.

Salut!

  • 0
  • 0
Gerard Cairon Florentin d Albigés
1.

Fòrt polit article! Damatge que nos ajatz pas donats los noms scientifics latins d'aquelas plantas, que mai d'unas cambian de nom d'un airal a l'autre. Aquò dich, los textes causits son meravilhoses !

  • 1
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article