Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Lo gal de Nadal (I)

Vicent Marqués · La bona taula

Vicent Marqués · La bona taula

Cosinièr e escrivan, presenta dins aquesta tribuna çò de melhor de la cosina populara occitana.

Mai d’informacions
Se disi que fins a l’invencion de las granjas modèrnas una de las carns mai presadas èra la de pol, per dire pas la que mai, i aurà benlèu qualqu’un que me creirà pas, mas es plan vertat, e un dels arguments mai solids que i podèm donar es que dins la literatura populara de totas las epòcas, a l’ora de manjar, çò mai frequent son los pols, los gals, los capons e las polas, que son presentats sens excepcion coma la gormandisa mai requista. Mas çò que nos pòt melhor donar una idèa de la tissa de las gents per aqueles animals es lo fach que per las fèstas de Nadal, las mai celebradas de la crestiantat, lo polet (o lo gal) siá totjorn estat lo rei de la taula. Res nos esclairarà melhor aquel cas que lo Costumari catalan de Joan Amades:
 
Per la fèsta de uèi, sus las taulas de la vièlha noblesa èra servit lo dich gal de Nadal, en tot seguir un cèrt protocòl ceremonial. Èra portat a taula de manièra solemna, justament per la dama del palais o del castèl, precedida per dos pages qu’anonciavan la siá preséncia e seguida de divèrses escudièrs, que portavan de bèls candelièrs amb de candelas alucadas. La bèstia èra servida en platèl d’aur o d’argent, tota enrodada de flors, e de la boca li sortissiá una flor roja, que voliá representar de sang. La dama metiá lo platèl davant lo sieu marit, lo senhor del castèl o de qualque convidat a qui voliá far onor. Per ansin, s’i aviá pas cap de rason que menèsse a ofrir lo gal al marit o a qualque filh, èra costumièr que foguèsse dedicat a qualque convidat, amb preferéncia a aquel dels presents qu’aviá reputacion d’èsser mai coratjós, mai brave o mai galant.
 
Lo cavalièr atalhonava l’aucèl amb la daga o l’espasa, coma èra costuma entre gents d’armas, e après, abans de la partejar, n’estendiá la man drecha amb fòrça pompa per dessús e fasiá jurament de nòvas proesas per Dieu, per la Verge, per las damas presentas e pel gal, coma se la paura bestiòla foguèsse la Bíblia. Èra çò que s’apelava lo vòt o jurament del gal, que podiá tanben èsser del faisan o del pavon, aucèls considerats nòbles.
 
La costuma de far de vòts èra fòrça estenduda e se’n fasián en quina ocasion que foguèsse. Lo vòt del faisan mai extraordinari qu’enregistra l’istòria foguèt lo que faguèt en 1453 Felip lo Bon, duc de Borgonha, que s’engatgèt a guerrejar contra los turcs. I a pas cap de fantasiá orientala capabla de s’aprochar del fast e del luxe sens limits de las fèstas e las taulejadas que s’i ofriguèron per l’escasença, las preparacions que ne durèron de meses. Lo relat d’espectacles, suspresas, jòcs, torneges, aglomeracions e eveniments que se debanèron seriá tròp longa, mas direm coma mòstra que la fèsta s’esperlonguèt un mes e que la vila de Lilla, que ne foguèt la scèna, foguèt tot lo temps tapissada de flors, que èran cambiadas sovent. E i aguèt de jorns que se faguèt realitat çò qu’es totjorn estat lo pantais de fòrça gents, lo miracle mai esperat dempuèi que Jèsus-Crist realizèt aquel autre dels pans e dels peisses: ragèt de vin de las fonts, e sembla que se’n perdèt pas una gota. Puèi lo duc desmembrèt la promesa e los infidèls contunhèron de far sas marridesas, mas las fèstas foguèron memorablas.
 
Val pas la pena de dire que uèi aquelas ceremònias son pas de mòda, ni mai amb un gal a taula. Es tanben vertat, totun, que los pols de bòria convidan pas brica a la solemnitat.
 
Fins aquí, la noblesa. Mas: e lo pòble? Contunham amb Joan Amades:
 
Òm ditz que la fèsta de Nadal, ancianament, èra estada de dejun, coma o èran estadas totas las grandas solemnitats de la Glèisa. A las gents lor costava de s’acordar a poder pas far un bon repais en un jorn tan solemne e de tanta jòia. Influit pel corrent popular, lo concili d’Aquisgran tengut en 817 convenguèt que los capons devián pas èsser considerats coma de carn e aital, donc, los fidèls ne podián manjar per Nadal, sens trencar l’abstinéncia. Semblariá que foguèt en causa d’aquel acòrdi que s’introdusiguèt la costuma de manjar de capon, çò que, amb lo debanar del temps, es vengut lo gal tipic del repais d’aquestes jorns.
 
E ditz mai endavant:
 
Las gents sentián de repulsion de manjar de gal durant aquela jornada [Nadal]. Se considerava coma una de las Pascas, e manjavan de carn de lana en luòc de carn de ploma. Foguèt en tot veire que los prèires manjavan, sens paur de pecar, los gals que lor ofrissián que s’estendèt la costuma de manjar de gal.
 
Coma per tantas autras causas, foguèt lo clergat que donèt l’exemple. Basta, coma lo pol i a pas res. Mas cossí se trapar un gal o un pol vertadièr, d’aqueles que son estats noirits amb de granas e en tot respectar lo cicle biologic natural? Dins los mercats es pas ges aisit. Benlèu çò mai pertinent seriá de demandar se vos plai a qualque conegut que n’aja e nos ne vòlga porgir, mas aquò es pas totjorn possible. I a qualques bòrias que seleccionan una partida de la produccion e la noirisson amb de blat de Barbariá, e i a pas ges de dobte que son melhors que los d’aliment compausat; mas, de tot biais, la vertat es que i a pas de comparason amb aqueles animals d’un còp èra que picorejavan de tot e corrián liures per las airas. Tot càmbia, e los pols tanben, après aver cambiat fòrça pauc en qualques millennaris.
 
E que direm dels capons, ara qu’es pas la costuma de sanar los pols perque n’i a pas? Donc que nos caldrà tanben venir a la tota fin al mercat, naturalament. Abans, pr’aquò, de sanar d’animals de cort èra tot un mestièr e los sanaires anavan d’ostal en ostal en ofrissent los sieus servicis. Puèi que uèi, pr’aquò, los pols son de bòria, los sanaires an desaparegut, e los capons pauc se’n manca. En parlant culinàriament, aquel fach se pòt considerar coma un autentic malaür, per çò que lo capon es un animal de luxe, çò melhor que podèm trobar per rostir demest los de pluma e, sens dobte, mai gras, gostós e tendre que lo piòt, animal qu’aquestes jorns li disputa la preséncia a taula sonque pel fach d’èsser mai gròs.
 
 


abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article