Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Las ensaladas de merluça (I)

Vicent Marqués · La bona taula

Vicent Marqués · La bona taula

Cosinièr e escrivan, presenta dins aquesta tribuna çò de melhor de la cosina populara occitana.

Mai d’informacions
La merluça, qu’es un produch d’epòcas de granda penúria, de quand i aviá pas de peis fresc, e tanben de temps d’abstinéncia, qu’èra quand las gents podián pas manjar quicòm mai, pòt arribar ça que la d'èsser un dels plats mai requistes que poiriam trobar.Al jorn de uèi i a pas degun que s’abstenga de res e lo peis arriba fresc als cantons mai esconduts (o i arriba almens), mas lo consum de merluça a pas demesit totun; al contrari, lo libre de recèptas s’agrandís e cada jorn ne grelha una recèpta nòva. E se foguèsse possible de recampar totas las preparacions, las formulas e los fricòts de merluça que se fan pertot dins lo Mond, lo resultat seriá una enciclopèdia plan espessa, çò que se passa pas amb cap d’autre peis, per tan fresc que siá.
 
E aquò es que son de causas fòrça desparièras. La merluça es pas jamai preissada. La podèm crompar e gardar qualques jorns e se degalharà pas. Ni se desfarà tanpauc s'es cosinada, almens pas tant coma del temps qu’èra fresca, a mai que la textura e la consisténcia pòdon èsser diferentas segon lo tractament que i donam, çò que, tot comptat e rebatut, la fa s'aprestar de fòrça manièras, qu'una n’es en ensalada.
 
En Occitània solament los peiregòrds e los bordaleses fan una ensalada de merluça, mas l’i meton cuècha. Las ensaladas catalanas de merluça me sembla que son las unicas que tenon una granda acceptacion, possiblament perque la merluça s’i met simplament esquiçada e trempada, transformada, se la primièra matèria èra bona, en un delici mòl e chucós qu’òm merceja a l’estiu assasonat amb d’òli bon e una gota de vinagre. N’i a de tres sòrtas, que la mai coneguda n’es l’”esqueixada”, de merluça e de legums, coneguda pertot en Catalonha; una autra es l’empedrat de la Catalonha orientala e centrala (regions de Girona, Vic e Manresa), amb de favons bolhits, que son los que i donan l’aspècte luenchenc de pasiment qu’i fa allusion son nom, e l’autra es çò qu'en Bages nomman poti-poti, amb de patanas bolhidas, qu’es tanben conegut dins los parçans vesins. Las darrièras doas èran puslèu un plat complet qu’una ensalada, un plat unic d’estiu qu’èra servit en abondància, sustot dins la campanha. Mas las causas al fil del temps an cambiat, çò qu’es plan logic, e ara s’es fach la costuma de las prene coma una intrada o ensalada en racions mai pichonas. Narcís Comadira parlèt de l’”esqueixada” dins Fórmules magistrals:
 
"Un dels plats que ven mai per gost los jorns de calor, apitançós, refrescant e saborós, es l’esqueixada de merluça. Una de las formulas mai simplas, racionalas e plan trapadas de la cosina catalana."
 
Mas es ja un plat fòrça vièlh perque lo trobam dins la poesia ’El foraster’ (lo forastièr), publicada dins lo numèro del 19 d’octòbre de 1879 del setmanièr barcelonés Lo Nunci. Segon lo poèta, a Barcelona arriba un òme politic de Madrid e de part dels nadius tot es obsequiositat e atencions; ne revirarem qualques vèrses:
 
Aprèsta repaisses e brindes,
trai los porrons ja archivats,
lavatz las siètas en terralha,
portatz merluça esquiçada,
que s’i meta a batre l’alhòli[1]
tot lo còrs ministerial;
e per que lo convit presente
mai de caractèr catalan,
causissètz d’entre vosautres
aquel que deurà renegar[2].
 
Del 1904 es la poesia ’La vuytada’ (la uechada), pareguda dins lo numèro del 7 de julhet del setmanièr La Tomasa; lo poèta[3] fa una cronica estivenca e nosautres ne revirarem una part:
 
Ça que la, de meses aicí ennaut
puèi que gastam fòrça guaiaba
e sabèm nos donar ton
en prenent sonque chocolat
e al ser, lai a la font,
nos assadolam d’esqueixades,
semblam de gents de posicion
e los de la vila, per la mina,
puèi que anam plan abilhats
nos fan totes bèl-bèl
coma se viviam ai! totes
dels interèsses o copons de fuèlha[4].
 
Apareis tanben dins una 'Al bacallà. Oda clàssica' (A la merluça. Òda classica) que se publiquèt dins lo numèro del 3 de març de 1911 del setmanièr L’Esquella de la Torratxa; ne revirarem un fragment:
 
Tu ès excellenta de totas las manièras:
esquiçada, e fregida, e a la caçòla,
e sus ma taula frugala tu sola regnas
amb l’esplendenta aureòla
dels plats melhors de las melhoras cosinièras.
Quora, a mand de te manjar, lo crostet me talhi,
captivat d’admiracion me disi de còps:
de qué serián sense tu lo classic romesco[5],
las sòbrias esqueixades,
que son arma e còrs de las fontadas[6]?[7]...
 
La trobam tanben dins la poesia Els encants del "rompeolas"[8], publicada dins lo numèro de l’11 d’agost de 1920 del setmanièr Papitu[9]; ne revirarem un parelh de quatrins:
 
La serada aquelas ròcas
son talament un formiguièr;
tot en vespralhant amb la familha
s’i vei l’element obrièr.
Alavetz lo rompeolas
mai que mai es un sindicat
de la tipica esqueixada
amb la merluça esperrecada.
 
E apareis fin finala dins la pèça teatrala El casament de conveniència (Lo maridatge de convenença) de Santiago Rusiñol, estrenada lo 1925. Un dels personatges fa aital:
 
'Puèi qu’es la fèsta d'Antonieta, fasèm un vespralh aicí dins la sala de manjar. Vendrà son promés amb un amic sieu, vendrà l’autra sòrre, que, a la paura, li farà pas cap de mal, e manjarem una esqueixada coma las que manjàvem abans, solament que, puèi qu’a la maire li aprofiècha pas pro lo manjar, i apondrem de costeletas'.
 
 
 
 
[1] Alhòli catalan, se compren: alh, òli d'oliva e sal.
[2] Aquel numèro de Lonunci l'avètz aicí: http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ref/collection/nunci/id/221
[3] Poèma signat per "Pepet del carril", pseudonim de Josep Barbat i Mingot (Guissòna, Segarra, 1865 - ?). NdT
[5] Romesco. Salsa freja a basa de tomatas escaudadas, amètlas, avelanas, piment, nyores (pebròt roge secat), òli, vinagre, e pan fregit.
[6] Fontada. Reunion al près d'una font, per manjar e per s'amusar.
[7] Aquel numèro l'avètz aicí: http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/esquella/id/36997/rec/3370
Aquel poèma, signat per Santiago Rusiñol jol pseudonim Xarau, es una ataca-responsa immediata a la poesia classicista que la preconizava L'almanac dels noucentistes. NdT
[8] El "rompeolas" de Barcelona: la peirada, lo mòle.

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article