L’estat eslovac se tròba al centre d’Euròpa e fa frontièra amb cinc païses: amb Àustria a l’oèst, la Republica Chèca al nòrd-oest, Polonha al nòrd, Ucraïna a l’orient e Ongria al sud. Lo sieu territòri se dividís entre las zònas planas e las zònas montanhòlas de la franja occidentala Carpatica. Los sieus rius principals son -a partir de l’oèst: Moràvia a la frontièra amb la Republica Chèca e Àustria, que desemboca près de Bratislava dins Danubi e que servís de frontièra amb Ongria al delà de la capitala de l’estat. Aqueste darrièr riu a coma afluents principals los rius Vah, Hron, Nitra e Ipel.
 

Lo nom Eslovaquia proven, probablament del nom eslau, un etnonim pròpri a tot l’ensems dels pòbles eslaus que fasián partida de las grandas migracions de populacions qu’acompanhèron la casuda de l’Empèri roman. Lo quite nom eslau se pòt explicar siá a travèrs la paraula slovo, que vòl dire la paraula, siá a travèrs lo mot slava, d’origina indoeuropèa que designa la reputacion.
 
Malgrat lo sieu nom, los pòbles eslaus èran pas pas los primièrs abitants del territòri de l’Eslovaquia actuala. Las primièras migracions de populacions de l’homo sapiens toquèron lo sieu territòri fa ja 250 000 ans. Los abitants aprofiechavan l’abundància de cavèrnas e de terrens boscoses de caça. Los fragments d’espleches trobats dempuèi las epòcas mas pròchas, datadas de vèrs l’an 30 000 abans JC apartenon als ensems de las culturas dichas gravetiana e aurignaciana.
 
Amb la revolucion neolitica apareisson los poblaments près dels rius principals d’Eslovaquia, sustot per la part occidentala. Las culturas arqueologicas mai destacadas de la fasa finala de la preïstòria d’Eslovaquia son las seguentas:
   
Aquela darrièra cultura arqueologica correspond a la fasa de la presència cèlta dins lo territòri eslovac. Las tribús cèltas ocupèron unes territòris fòrça vastes de la Peninsula Iberica fins a la Turquia actuala. Sa fraccion etnica ligada a Eslovàquia èra coneguda coma los Cotins, Cotini o Gotini, segon las fonts e las epòcas. Son vesins dels Boii, una tribu cèlta qu’ocupèt tanben Itàlia al començament del sègle IInd abans JC. Mai tard donèron lo nom a Boèmia, un pais istoric dins la Republica Chèca. Los meteisses Cotins se consacravan, entre autras causas, a la fabricacion e a l’escambi de produches metallics. Campavan per la part occidentala e septentrionala de l’actuala Eslovàquia, en creant una mena de plaças fortificadas anomenadas oppida. Una de las plaças-fòrtas mai importanta èra la de Devin, a la confluáncia dels riu Morava e Danubi.
 
La pression dels romans sus la populacion germanica a la fin del sègle II abans JC. provoquèt lor migracion mai al nòrd, arribant aital als territòris poblats pels cèltes. Una barrejadís cultural entre aquelas doas culturas caracterizèt aqueste primièr sègle abans JC. La coexisténcia d’ambdoas culturas ja èra pas pus notabla a l’epòca de l’emperaire roman August. Pendent son regne se formèron las províncias romanas de Noricum e la de Panonia, en tocant los limits sudoccidentals de l’Eslovaquia actuala. En cercant de s’assegurar la patz amb los germans, los romans decidiguèron de sosténer las fraccions favorablas a una collaboracion amb eles. Lo regropament tribal germanic qu’ocupava la zòna mai al nòrd de Danubi dins las actualas Àustria, Republica Chèca e Eslovaquia occidentala èra conegut coma los Marcomanni. Los emperaires romans guerrejèron pas amb aquela etnia, fòrtament ligada a las autras tribús germanicas dels Seus e dels Quads. Sens poder conquistar lors territòris, los Romans s’acontentèron d’una mena de protectorat o zòna de paratustes, en sostenent los pretendents a la succesion del tron marcomanian. Aital dins lo primièr sègle de nòstra èra nais lo reialme de Vannius, dirigit per un favorit dels romans del meteis nom e d’origina quada. Los poblaments romans dins lo territòri eslovac actual se limitavan al Castèl-fòrt de Gerulata, al sud de l’actuala Bratislava.
 
L’episòdi mai conegut de l’epòca germanico-romana èra, sens cap de dobte, las Guèrras Marcomanicas, que datan d’entre los ans 166 e 180 de nòstra èra. Al començament d’aqueste conflicte los guerrers germanics arribèron fins a la còsta adriatica dins l’actuala Itàlia, en tot assetjar e sacmandejar qualques vilas que la mai coneguda èra Aquileia. Los romans se vengèron amb una sèria de campanhas comandadas pel quite emperaire Marc Aurèli. Pendent son abançada, l’armada romana s’endinsèt dins lo territòri de l’actuala Eslovaquia. L’episòdi mai conegut del conflicte aqueste dintrèt dins l’istòria coma jol nom de Pluèja Miraclosa pendent la batalha al ras del riu Grand (Hron). En manca de provisions, los legionaris romans vegèron dins l’aiga que tombava un senhal per contunhar la lucha. Aquel Moment tanben es evocat sus la famosa colomna de Marc Aurèli a Roma. La pression constanta sus lors frontièras obliguèt los romans a refortir lo sistèma de defensa danubiana amb la construccion dels abanspostes a riba esquèrra de Danubi. Gràcies a aquela politica se creèron tanben qualques pichons destacaments militars pel territòri eslovac, coma aquel del Iza.
 
Malgrat las mesuras presas, lo grand Empèri aviá cada còp mai de dificultats per far front a las invasions germanicas. La siá agonia intèrna s’accentuèt amb l’arribada dels Huns a las planas panonicas. Son politica principala consistissiá a metre la pression a las tribús germanicas, parcialament jonchas amb los invasors d’origina Estepari. Abans la casuda definitiva de l’Empèri Roman Occidental las tribús dels Seus se desplacèt cap a l’oèst e amb eles tanben una part considerabla dels descendents dels Marcomans e dels Quads. Se notarà amb curiositat lo fach qu’aquela pichona confederacion tribala s’installèt dins la part nordoccidentala de la Peninsula iberica. L’espaci daissat liure foguèt omplit per una autra tribú germanica, los Longobards. Aquestes se desplacèron mai tard cap a l’Itàlia septentrionala a l’entorn de l’an 568. Governats pel rei Alboin, los Longobards creèron en aquel luòc un nòu reialme, qu’a donat fins ara son nom a la region de Lombardia, del temps que dins la zòna de l’Eslovaquia occidentala comencavan de s’installar, d’una manièra puslèu paficica, los primièrs abitants eslaus.