Bandièra01 1180x150: La Passem

Opinion

Opus francigenum e resisténcias

Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc

Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc

Lo Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc "Nissa Pantai" fa 50 ans 

Mai d’informacions
(seguida dei Belugas n° 12, 13, 14, 15 e 16)
 
 
Vertat es qu’al lum de çò que coneissèm, es evident qu’amb l’art gotic traversam un periòde qu’en respectar totas proporcions, sembla nòstre pòstmodèrnisme actual. Es una conside­racion d’importància perqué es lo primièr còp, dins la correguda de l’umanitat, que s’encontran passat amb avenidor (classic e barròc, cf. De Bruyne) dins un biais diacronic e l’aicí amb l’endacòm mai (Anglatèrra, Alemanha, Espanha, Itàlia, Grèça, Bizanci etc.) dins un biais sincronic. Lo primièr còp tanben qu’una cultura se pòt revira sus un passat qu’es pas sieu! L’art gotic, qu’avèm aprés a aimar, es ja dins una rompadura totala amb las nòstras tradicions latinas, la dels grècs, lo ne quid nimis dels romans, lo sentit uman dins lo divenc de l’art romanic. Sèm aquí aspirats per aquela elegància ascensionala, una proesa tecnica d’èime babelenc e la beutat d’un volum vuèg a l’endedins, banhat de la claror d’un gelador e que dona l’illusion d’una unitat que, vertat es, s’apieja pas sonque sus la proliferacion de l’arc-botant a l’endefòra e una complexitat dels contrafòrts que fa que la catedrala de París, per exemple, sembla un milapatas pelut, clavat al sòl, sens cap de banas, eriçat d’un milièr d’agulhas e de figuras agressivas. Cossí avèm pogut trobar dins aquel trabalh quicom a remirar! Tot i es tension e violéncia, movement inacabat e penetracion, èime sens pagèla e propa­ganda religiosa regda…
 
— «Reste que vers 1250, l’art européen avait changé, dans tous les domaines. Le style gothique était né. Il nous faut toutefois faire preuve de prudence quant à l’utilisation du mot gothique. […] En fait, le terme signifiait “barbare”». (L’art Gothique, Andrew Martindale, Thames & Hudson, 1967, Londres, p. 7)
 
Barbar! Ça que la sèm d’ara endavant afortits dins nòstra curiositat : la qualificacion retenguda «art gotic» sembla pausar de problèma.
 
Lo mèstre de l’explosion gotica, Alain Erlande-Brandenburg e France Dupuis dins Le Moyen Age (Edita, p. 209), an pas cap de dobte. Mençonan G. Vasari, disciple de M. Buonarroti (Michelangelo d’escais-nom), coma lo responsable de l’espandida d’una error deguda a l’ignorància sieuna. Dins son libre pro conegut, Vida dels pintors, escalpraires e arquitèctes màgers (cap a 1550) parla de l’art gotic coma d’un art mostrós e s’apièja sus un caractèr que sap pro «barbar» per n’atribuïr l’invencion al Gots. Los umanistas del sègle XVI seguiràn.
 
Pel d’autres, aquò ven pas sonque de l’escritura dicha gotica :
 
«Enfin il faut noter une emploi curieux de l’adjectif «gothique». A la fin du XIe siècle, dans le royaume anglo-normand et dans le nord de la France, l’écriture se transforme profondément. (...) Elle aura été appelée de façon méprisante par les Humanistes du XVIe siècle l’écriture «gothique». Elle est l’écriture de la renaissance du XIIe siècle.» (Le Moyen Age, 1060-1330, J. Le Goff, Histoire Universelle/11/Bordas, p. 130).
 
Amb aquel passatge aprenèm que l’emplèc de l’adjectiu «gotic» es mai que mai estranh mas saberam pas d’ont ven lo mesprètz dels umanistas del sègle XVI. Coma J. Le Goff, Robert Fossier (Le Moyen Age, Le temps de crises 1250-1520, Armand Colin Editeur, 1983, p. 7) denóncia los prejutjats:
 
«Les trois siècles qui coulent de Saint Louis à la Réforme ne sont pas plus de transition qu’aucune autre période historique. Ils ne méritent pas davantages les jugements instinctivement péjoratifs que impliquent les expressions de «bas moyen âge» ou de «déclin».»
 
Meteissa causa per Jean Pierre Caillet que dona plan l’Iscla de Francia per origina geografica e Suger coma mèstre d’òbra primièr, mas el, parla de difamacion :
 
«La délimitation géopolitique du berceau de cet art et l’évocation de son initiateur auront suffi, sans doute, à convaincre de l’impropriété du terme de «gothique» : il ne s’agit en fait que d’un qualificatif diffamatoire, émanant des Modernes qui ne reconnaissaient là que l’héritage des Barbares, destructeurs de la civilisation gréco-romaine; le trait est d’autant plus piquant que, comme on le verra, la phase en question marque l’un des grands «retours» du monde médiéval aux sources du classicisme! Mais s’il fallait s’arrêter à une autre dénomination, c’est plutôt celle d’opus francigenum, adoptée aux environs de 1270 par un commanditaire germanique a propos d’une eglise que il faisait édifier par un maître parisien, qui devrait prévaloir.» (L’Art du Moyen Age, Marianne barrucand, jean-Pierre Caillet, Catherine Jolivet-Lévy, Fabienne Joubert dejós la direccion de Jean-Pierre Caillet, Réunion des Musées Nationaux, Editions Gallimard 1995)
 
Bensai caldriá encargar la persisténcia romanica dins l’art gotic del fracàs de la tornada a las sorgas del classicisme grèc. L’estetica de l’edat mejana nauta Pasmens la lucha engatjada contra aquels marrits «prejutjats» mena quauques istorians a emplegar tanben l’expression opus francigenum, coma Wim Swan dins La Cathédrale gothique (Fernand Nathan, 1970, p. 27) :
 
«Cette situation explique dans une large mesure, la rapide diffusion de l’opus francigenum, comme l’étranger appelait le style gothique.»
 
La tendéncia de l’istorian seriá doncas de servar pas la denominacion costumièra. G. Duby el, parla d’ «art français». Mas dins la definicion del adjectiu «gotic» tirada del Glossaire des termes techniques à l’usage des lecteurs de «la nuit des temps» (Zodiaque), segonda edicion revista e corregida per Raymond Oursel, que seguís, aquela apelacion sembla convéncer pas degun :
 
«Gothique (adj. du bas latin Gothicus : relatif aux goths) Ce terme qui signifie barbare a été introduit par les italiens de la renaissance pour qualifier avec un sens péjoratif l’art du Moyen Age et en particulier le style qui vint après l’art roman à la fin du XIIe siècle pour se prolonger jusqu’au XVIe. Depuis le retour en vogue du Moyen Age au début du XIXe siècle, on a proposé à différentes reprises des noms moins injurieux et moins impropres. On a proposé d’abord le mot ogival qui n’a pas été retenu parce que l’ogive n’est pas la caractéristique exclusive de l’architecture gothique comme on l’a souvent cru et aussi parce que l’épithète ogivale ne peut s’appliquer aux arts autres que l’architecture. Le nom d’art français qui a été proposé soulève aussi des objections car, suivant la formule de M. Réau, «il n’y pas d’art gothique que l’art français et il n’y a pas d’art français que l’art gothique». Finalement le terme gothique devenu traditionnel est employé dans toutes les langues et peut être conservé comme le moins inadéquat, pourvu qu’on ne lui garde pas son accent péjoratif. On distingue généralement trois périodes principales caractérisées par des décors de plus en plus compliqué : le style primaire à lancettes (fin du XIIe s.), le style rayonnant (XIIe s.) et le style flambloyant (XVIe s.)».
 
L’art d’aquel periòde es doncas considerat coma barbar, barbar amb un sens pejoratiu, non solament per los italians de la Renaissénça mas encara, dins los sègles qui seguisson, per la planèta tota. Ça que la nos demandan aicí, mas tanben pus generalament, contra tota etica en matèria d’istòria, siá de plan voler creire que tot aquò s’apieja pas sonque sus error, siá de daissar-los practicar la cèrca d’una ipotetica adequacion terminoligica, siá de retenir pas l’aspècte pejoratiu aquel e fin finala de doblidar que los francigenitors en question serián benlèu pas soncament estat de barbares santificats venguts de Francia, origina que l’Itàlia ne mainten totjorn la remembrança dins la lor actuala denominacion atribuïda al país vesin.
 
Los italians son doncas demorats lefinhoses e l’intrusion de l’opus francigenum èra ja gaireben nula abans las consideracions eissidas de la Renaissénça, çò que permet de pensar que lor mesprètz vendriá pas d’una error mas puslèu d’una causida de civilizacion :
 
«L’Italie s’adapta beaucoup plus difficilement aux conceptions nordiques, dont l’architecture dématérialisée s’opposait à ces propres traditions, toujours fidèles au maintien des compositions de masses simples, nettement définies par des structures murales bien affirmées. Le gothique ne fut ici qu’un «episode», admis avec réticence et vite «latinisé». Certaines provinces l’ignorèrent presque totalement, passant directement des formules romanes à un art déjà préclassique, qui annonçait le rapide essor de la renaissance. D’autres comme le royaume des Deux-Siciles, le reçurent de par la volonté de leur souverain, Hohenstaufen ou Angevins : Naples devint ainsi, et pour plusieurs générations, un «Centre Officiel» du gothique français. Mais si celui-ci influença l’architecture de la cité, il resta presque totalement inconnu des constructions religieuses environnantes, ne marquant vraiment dans ces provinces que l’art seigneurial et le décor.» (Histoire Artistique de l’occident médiéval, Gabrielle Démians d’Archimbaud, Armand Colin, 1992, p. 230).
 
Segon Gabrielle Démians d’Archimbaud, i auriá degut aver «adaptacion» a las concepcions nòrdicas. Mas coma es pas estat lo cas, los italians son entrats mai lèu-lèu en renaissénça mentre que Francia-Nòrd s’enrasigava dins sa flamada infernala. Pasmens, reconeis que lo dardalh de l’art gotic se truca dins la màger part dels paises europencs a de resisténcias pus afortidas notadement en matèria d’escalpradura.
 
Se tròban tanben pas cap de libres consacrats al miracle de la pintura gotica (pauc numeroses o cal plan dire), que los tèxtes nos i explican pas l’influéncia determinanta del mond gotic a la debuta de la Renaissénça :
 
«La Renaissance ne renaît pas tant à l’esprit antique qu’elle ressuscite l’énergie médiévale épuisée. Car la révolution gothique, avant d’être un changement radical de la forme est une naissance, une énergie.» (La peinture gothique, Michel Herubel, Editions Rencontre Lausane, 1965).
 
Atal, contra tota espèra, la granda enciclopedia Encarta de Microsoft, amb l’article art Gotic, esita pas a engolir dins aquela revolucion, los pintors pre-renaissants :
 
«Pour la peinture, le grand renouveau vient de l’Italie et des recherches menées par des artistes comme Cavallini (Mosaïque de Sainte-Marie du Transtévère à Rome, v. 1280-1290), Cimabue et surtout Giotto, conférant à ses figures une véritable densité psychologique et les insérant dans un espace construit, traité en perspective (Saint François recevant les stigmates, provenant de Pise, v. 1300, musée du Louvre), ainsi que Duccio di Buoninsegna (Retable pour l’autel majeur de la cathédrale de Sienne, 1308-1311).»
 
Per çò qu’es de Cavallini (coma de Simone Martini), o cal tornar metre dins son contèxt : trabalhèt per los princis angevins que regnavan sus Naples, aquel centre oficial que ne parla Gabrielle Démians d’Archimbaud çai-sus.
 
Duccio el, sens contestacion possible, se vira pus cap a l’art de Grècia e de Bizanci qu’a l’art gotic.
 
Es tanben pro de gaitar l’òbra de Giotto (1266-1367) per comprendre que se farga dins l’armoniá d’un art suau qu’a pas res a far amb lo realisme, lo vam, la fòrça ascensionala, l’ambicion e l’esbleu­giment del gotic, emai :
 
«Loin de tout «realisme» direct Giotto utilise une écriture symbolique mais latine, qui donne à l’homme saisi dans sa vérité profonde la place essentielle.» (Histoire Artistique de l’occident médiéval, Gabrielle Démians d’Archim­baud, Armand Colin, 1992, p 28.)
 
«Il [Giotto] subit davantage encore l’influence des sculpteurs pisans contemporains, Nicolò et surtout Giovani Pisano, qui lui révélèrent une interprétation à la fois fidèle et unique des modèles antiques. Mis ainsi en relation avec les créations majeures de son temps, du nord comme du sud des Alpes, il sut les transposer dans une vision picturale entièrement nouvelle, dont la grandeur géniale dépasse toute tradition, toute définition.» (Histoire Artistique de l’occident médiéval, Gabrielle Démians d’Archimbaud, Armand Colin, 1992, p 280).
 
Un agach sul trabalh de sos contemporanèus donariá lo meteis resultat. Seriosament, es puslèu lo contrari que ven. La pintura gotica francesa, per çò que l’arquitectura defugís las parets que la podrián recebre, manlèva, quand tròba vias de paréisser, a aquela dels italians :
 
«Dès 1400, la peinture française s’ouvre largement à l’influence italienne : le Dyptique Wilton, peint pour Richard II d’Angleterre par un artiste vraissemblablement parisien, montre dans sa minutie et son raffinement des traits profondement siennois.» (Ibid. p. 287)
 
Martin Wackernagel el, dins Renaissance et Baroque (tome 1, Petite Bibliothèque Payot, p. 17) parla de la Renaissénça coma d’un cambiamentradical d’orientacion que ven a la debuta del sègle XV. Lo prepaus es clar, pasmens tròba de rasics gotics dins l’òbra de Fran Angelico de Fiesole (a l’entorn de 1400-1455) mas :
 
«Chez lui aussi la longue tradition gothique est peu à peu surmontée par la Renaissance, transformation dont on peut déjà observer quelques traits à St Marco. Ses dernières œuvres romaines, à partir de 1446, seront entièrement dominées par cette tendance».
 
J. Le Goff aclimata tanben Paolo Uccelo (1337-1475) a l’èime de la pintura gotica. Dinc a l’estile gotic internacional que s’a valgut a la debuta del sègle XV «vint annadas de creacion excep­cionala» :
 
«Son representant le plus éminent à Paris, le Maître de Boucicaut, tout en restant fidèle à la ligne élégante du style courtois, met à profit sa connaissance de la peinture italienne du Trecento dans la remarquable organizacion spaciale de ces compositions.» (Quand la peinture était dans les livres, Flammarion, Paris, 1993, p. 1).
 
Aquò contunha tanben a la debuta del sègle XVI, mas aquí se compren melhor :
 
«L’influence italienne se répand donc non seulement dans le décor «a l’antique» des encadrements et des fabriques d’architectures des scènes même, mais dans la conception plus organique de l’espace du tableau. Les artistes français interprètent l’esthétique italienne selon un goût particulier pour l’allongement des proportions et l’adoucissement général des formes, non sans harmonie ni élégance». (Quand la peinture était dans les livres, Flammarion, Paris, 1993, p. 32).
 
Aquel gost per l’estirament de las proportions ven pas sonque de la persisténcia de l’èime gotic, un sègle après l’encaminament de la Renaissénça italiana e demora doncas l’escritura d’un refús patent de la modernitat. Mas çò que truca e que nos cal retenir aicí es de segur l’atitud dels istorians que vòlon claure a tot prètz dins l’art gotic, unes pintors d’Itàlia quand se sap que la resisténcia a las idèas francesas en general e a las vistas parisencas en particular i semblan èstre estadas d’una violéncia excepcionala :
 
«En effet, le Moyen Age, si nous le considérons à travers la peinture, se termine à la fin du XVe siècle et même au début du XVIe siècle pour les flammands, alors qu’en Italie Masaccio avait terminé son œuvre, déjà toute empreinte de l’esprit de la Renaissance, en 1428 et que les Castagno, Lippi, Uccello, peintres de la Renaissance, sont tous morts dans la seconde moitié du XVe siècle. Le cas de l’Angelico est également significatif, puisque certains historiens le considèrent comme un «précurseur» de la Renaissance, alors que d’autre le revendiquent comme peintre d’esprit essentiellement gothique, fut-il tardif». (L’art Gothique, tome 1, Alain Erlande-Brandenburg, Citadelles & Mazenod, 1983, Paris, p. 7)
 
Aquela resisténcia (e ara lo mot sembla flac), es parièra al refús nòstre, al refús dels Païses d’Òc. Es un refús global de civilizacion. Amb las crosadas e tot aquò, èran los entorns totes de la Mar Mediterranèa qu’aimavan pas lo biais de s’espandir de la cultura francesa. Nòstra resisténcia foguèt balajada per lo fèrre, lo fuòc e la sang; aquela dels Italians tronfèt. Los italians anèron cap a la Renaisséncia e nos, cap al gotic meridional (amb pasmens lo pam de nas bèl del palmièr dels Jacobins). Aquel gotic bastard testimoniariá de nòstra incapacitat de s’adaptar al monde novèl o al contrari mantuns i veson l’engeni d’un poble que sens renonciar a sas tradicions se pòt tornar trobar dins une rendètz-vos amb l’istòria, mas res non val la vertat : lo caractèr meridional d’aquel gotic es lo signe d’una opposicion salvatja a l’art francés.
 
De segur aquela resisténcia es denegada. Cossí se podriá resistir a quicòm que torna rajar tan fòrt!
 
Dins aquela dralha, i a tanben d’istorians que van fòrça pus luònh e qu’assajan benlèu tresvirar l’istòria : parlan alara de «renaissénça» al sègle XII! J. Verger dins La Renaissance du XIIe (Initiations au Moyen Age, Editions du Cerf, Paris, 1996), dona la paternitat de l’expression al medievista american Charles Homer Haskins (The renaissance of the twelfth century, 1927).
 
En conjoncion, Jean-Pierre Caillet dins L’Art du Moyen Age (Marianne Barrucand, Catherine Jolivet-Lévy, Fabienne Joubert, dejós la direccion de Jean-Pierre Caillet, Réunion des Musées Nationaux, Editions Gallimard 1995) parla d’ «umanisme gotic» e segon las istòrias de Francia, nos trobariam doncas en preséncia de doas renaissénças amb doas menas d’umanistas que los segonds tenon los primièrs dins un grand mesprètz e atal nos es daissat lo leser de conclure qu’aquò es una vertadièra curiositat, un plèc marrit de l’istòria!
 
Mas semblariá qu’aquel desvari siá pas pro: van pus luònh. En s’apiejar sus l’influéncia dels teologians del lum e en saupre que «Eclairer, - tel semble le but suprême du gothique du XIIIe siècle.», (Le Moyen Age 1060-1330, J. Le Goff, Histoire Universelle/11/Bordas, p. 216), J. Le Goff fa gisclar tanben, un sègle novèl de las luses, bensai premonitòri del sègle XVIII.
 
Encara mai. Sus de camins que se pòdon pas pensar perqué s’i perseguís la colonizacion del temps, E. De Bruyne s’endralha :
 
«Il ne s’agit pas de conclure par un jugement de valeur : constatons sans plus que les deux esthetiques, classique et baroque, entre comme des composantes dans la structure du goût médiéval, où elles se heurtent aux fondements d’une esthétique chrétienne.» (Etudes d’esthé­tique médievale, Tome 2, Edgar de Bruyne, Bibliothèque de l’Evolution de l’Humanité, Albin Michel, p. 645).
 
L’emplèc del mot «barròc» per qualificar l’estetica de l’edat mejana bassa es puslèu estranh e Michel Lemoine fa plan remarcar a aquel prepaus, dins las règas que seguisson, que «De bruyne, il faut l’admettre, manque parfois de rigueur terminologique».
 
Puèi, quala es l’interpretacion que se pòt far de l’apropriacion del modèl classic, grèc o roman, per aquels que farguèron la cultura de Francia! En legir aquela question, comprenèm sul pic que i a pas, coma dins Itàlia, de resurgéncia de l’èime classic (Renascita), perqué Francia a pas alara, d’autre passat vertadièr que los Francs e que ne pòdon doncas pas far eissir cap de Re-naissénça. Aquela question desboca sus una problematica fòrça mai fondamentala : Qual es aquel pòble que se vòl escafar los raices, que se dona un passat qu’es pas sieu, dans un present faitís banhat d’artificialitat culturala!
 
De mai, un autre tròç del meteis tèxt fa lum sus un problèma que toca aquela estetica «crestiana» e qu’es pas sonque degut a una manca de rigor dins la terminologia :
 
«Le XIIIe siècle - on a déjà relevé le caractère peu suggestif de cette désignation - marque une rupture. La spontanéité fait place au raisonnement discursif. La sensibilité symbolique s’incline devant la primauté de la métaphysique.» (Etudes d’esthétique médievale, Tome 2, Edgar de Bruyne, Bibliothèque de l’Evolution de l’Humanité, Albin Michel), Postface Michel Lemoine, p. 656).
 
A de Bruyne, aquò l’arraca de constatar que «les allusions à une émotion artistique font défaut» e que i a un «abîme entre le plaisir du beau et la reflexion abstraite sur la jouissance esthétique». Per el, de pic o de pelada, l’encantament s’arresta aquí : «On peut regretter ces faits : il faut en prendre son parti».
 
Aquela mèuca e aquel esclatament de las referéncias esteticas dins lo temps (afortit per la reconeissénça caracteristica de l’influéncia «classica»), dobrís naturalament la pòrta a una critica màger que ten dins una question que Etienne Gilson formula atal :
 
«Le Moyen Age a-t-il eu l’esthétique de son art! On peut se demander s’il n’a pas eu l’esthétique d’un art grec, qui n’était pas le sien, et un art vraiment sien, mais demeuré sans esthétique.» (Revue du Moyen Age latin III, 1, 1947).
 
Mas es pas de segur, perqué aquel art demora sens estetica, qu’es d’art gotic, valent a dire «art barbar». En espepissar las causas, avèm mostrat que la question se pòt pausar d’aquel biais e que la qualificacion aquela es benlèu pas usurpada : pel nòstre vejaire s’agiriá pas sonque d’un art d’anelièrs e de gravaires aplicat a l’arquitectura que li impausa sos mostres e las geometrias de sas placas de cintas (rosassas) amb l’idèa que se fan aquels barbars dels rafinaments de la civilizacion, amb lor fascinacion per tot çò que lusís, las pèiras e los metals precioses, tresòrs e joièls amb lor preténciosa e babelenca negacion de la gravitat nòstra o lo manierisme lo pus campís. Aquel èime barbar a pas jamai daissat sos mèstres : las guèrras colonialas ne portan totjorn testimonatge. Uèi tanben, emai qu’aja cambiada la qualitat d’un comportament qu’es vengut tanben d’una subtilitat qu’es pas de creire, la barbariá de l’accion francesa demora, fins al pus pichon detalh :
 
«Són ells, els bàrbars. Són ells, els enemics del progrés pacífic. Són ells, els enemics d’un dret humà bàsic, com és la pròpia cultura i la pròpia llengua. I no és l’únic dret humà del qual el jacobinisme és l’antítesi. De creure’s ser preten­siosament el progrés absolut, en aquest final de segle el jacobinisme ja no pot amagar ser la regressió absoluta. Com es pot tenir un discurs cultural i de defensa del patrimoni i a la vegada voler destro­çar quelcom tan íntim i tan col·lectiu com les llengües, i fer-ho a nivell tan salvatge que afecta fins i tot els topònims!»
 
(Avui, França : l’agonia jacobina, El genocidi lingüístic, 17 de julhet de 1999, Alfons Quintà).
 
E mai, devant la persisténcia dels faches, nos podriam tanben demandar, s’aquel art, l’art gotic, que la qualificacion al lum de çò que sabèm ara, nos agradarà coma es, e doncas demorat, segon lo sentit de E. Gilson, sens estetica, fin finala, se deu remirar vertadièrament, coma art.
 
 
 
Daniel Lamaison
(texte lengadocian)
 
 
 
Bibliografia
 
Un autre Moyen Age, J. Le Goff, Gallimard, 1999
 
França : l’agonia jacobina, Avui, 17 de julhet de 1999, Alfons Quintà
 
Revue du Moyen Age latin III, 1 (1947)
 
Etudes d’esthétique médievale, Tome 2, Edgar de Bruyne, Bibliothèque de l’Evolution de l’Humanité, Albin Michel
 
L’amour courtois des troubadours à Fébus, Flamenca, Editions Per Noste, L’Aquitaine créatrice, Actes des rencontres - communications de image/imatge 94
 
L’Europe des cathédrales, G. Duby, 1140-1280, Editions d’Art Albert Skira
 
Initiation au Moyen Age, J. Verger, Cerf
 
Quand la peinture était dans les livres, Flammarion, Paris, 1993, album editat dejós la direccion dels comissaris de l’exposicion organisada a la Bibliotèca Nationala despuèi lo 16 d’octobre fins al 16 de genièr de 1993
 
L’art Gothique, Andrew Martindale, Thames & Hudson, 1967, Londres
 
Nouvelle histoire de la France médiévale, tome 4, Temps d’équilibre temps de rupture, XIIIe siècle, Monique Bourin-Derruau, Editions du Seuil, 1990
 
L’art Gothique, tome 1, Alain Erlande-Brandenburg, Citadelles & Mazenod, 1983, Paris
 
Le drame Albigeois et l’unité française, J. Madaule, Gallimard, 1973
 
Le Moyen Age, 987-1460, G. Duby, Hachette Littérature, Pluriel, 1987
 
Le monde gothique, Alain Erlande Brandenburg, NRF, 1987
 
Encyclopédie Occitane, André Dupuy, Slatkine, 1972
 
Le Moyen Age, 1280-1440, Fondements d’un nouvel humanisme, G. Duby, Hachette Littérature, Pluriel, 1987
 
Linha Imaginòt, n° 38, mai 1999
 
Histoire du Languedoc, E. Le Roy Ladurie, Que sais-je!, 1974
 
Revue du Moyen Age latin III, 1, 1947
 
Peinture et Réalité, E. Gilson, Librairie Philosophique J. Vrin, 1972 1998
 
 
 
 
 
 
abonar los amics de Jornalet
 
 

 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article