Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’imperialisme provençalorodanenc: una pretencion que ven de luenh

Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc

Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc

Lo Centre cultural occitan país Niçard e Alpenc "Nissa Pantai" fa 50 ans 

Mai d’informacions
N. B .: a la demanda dal Centre Cultural Occitan País Nissart e Alpenc, donam aicí un condensat, mai que condensat e sus un aspècte limitat, de nòstreis estudis sus la lenga d’òc que lei legeires podràn legir en entier siegue dins Introduccion a la lexicografia occitana en prefaci de nòstre Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’occitan (segon los parlars lengadocians) (edicion Trabucaire), siegue sus nòstre site personau http://josiane.ubaud.pagesperso-orange.fr au capítol Linguistica[1].

 
 
 
D’unei Provençaus exprimisson de lònga son òdi dau mot occitan (e aparentats Occitània, òc), de la crotz dicha “occitana”, tot veïculant lo fantasma d’una invasion “tolosenca/occitana” que menaça de destrusir “la Provença etèrna” e d’impausar “l’occitan” e sa grafia “arcaïca”, en plaça dau provençau (sosentendut exclusivament rodanenc) e sa “grafié mouderno”. Se pòt parlar d’un vertadier deliri de persecussion, essent lei fòrmas extrèmas d’expressions d’aquelei fantasmas: camisetas ò bandairòlas estampadas “Ouccitanio noun mercè!”, montatges fotografics mostrant un panèu òc barrat en subre d’un panèu “Prouvènço”, significant l’antagonisme prigond (a seis uelhs) entre sei dos concèptes[2], atacas virulentas a longor de discors (que va fins qu’a proclamar que fau “eliminar la vermina occitana” (sic!)[3] e d’escrichs[4], demandas de creaccion d’un “Capès de provençau rodanenc” (!), manòbras divèrsas prèp deis institucions au profiech dau provençau rodanenc exclusivament, ignorant totalament leis autrei dialèctes presents en region Provença-Aups-Còsta d’Azur)[5], etc. Aquelei reaccions se pòdon qualificar de sectàrias au sens premier dau tèrme, en causa de la repeticion obsessionala qu’exprimisson, a saber la teoria dau complòt occitanista ordit dins l’ombra, d’autant mai dangierós qu’es invisible (levat ais uelhs d’elei que son vigilents e montan la garda per lo ben de totei per faire barri de son còrs a l’invasion). L’imperialisme occitan, ò lengadocian (bòrd qu’a seis uelhs es sinonim), es l’idèa unica de sei diatribas, tot atacant tanben lo felibritge jutjat “vailet de l’occitanisme” perque participa a de manifestacions comunas de defensa de la lenga.
 
Mostrarem per d’exemples divèrses que l’imperialisme dau provençalorodanenc foguèt au còntra una constanta dins totei lei domenis (grafic, lexicau, ideologic, istoric). Sei bailes extremistas fasián partida dau Felibritge istoric e primitiu, aguèron seis eiretiers en ideologia encara au sègle vint[6]. Ara, aqueleis extremistas son sortits dei rengs felibrencs per se recampar dins de capèlas divèrsas e un Collectiu. Lexic rabiós, teoria dau complòt, criticas virulentas fins qu’ais insults, mesprètz per çò qu’es pas “rodanenc” (foguèsse exprimit “ambe lei fòrmas”) èran e son encara lo lot commun d’aqueste corrent se norrissent essencialament de l’òdi dau fraire d’a costat (causa comuna sus la planeta tota, ailàs) e d’un sentiment de superioritat de son dialècte, tot isolant Provença de la rèsta dau monde d’òc[7].
 
La renaissença de la lenga d’òc se faguèt d’un biais particulament poderós en Provença, ambe la creacion dau felibritge en 1854. Tot lo monde coneis aquesta part de l’istòria comuna a totei lei parlaires de la lenga d’òc: la publicacion de Mirèio, lo fabulós trabalh lexicografic dau Tresòr dau Felibritge, l’òbra mistralenca, es inutil de detalhar. Se foguèt un evenement positiu per la lenga d’òc en generau, aguèt pasmens un revèrs de la medalha: l’excès de lutz/lum (e mai meritat) a l’entorn de Mistral faguèt cabussar dins l’ombrum leis autrei dialèctes e seis escrivans, pasmens de granda qualitat tanben, e a rebors, faguèt s’enauçar en glòria tot escrivalhon de segonda zòna, pron qu’escriguèsse en provençau rodanenc e en grafia dicha mistralenca. Tot foguèt publicat, e mai lo mai mediòcre. Lo provençau foguèt donc elegit “dialècte d’elèit” segon l’azardós argument “coma lo cap d’òbra de Mistral, Mirèio, es en provençau rodanenc, es aqueste dialècte ambe sa grafia que donarà lo la, senon a tota la zòna d’òc, au mens a Provença tota e mai a costat de l’autre man de Ròse”. Lo lengatge emplegat relevava de la mistica pura e de ges de biais de la linguistica: “drech de cap d’òbra” (sic), “fresiments a la lectura de Mirèio”, “sorsa cremanta de fervor” (sic), e tant e mai d’autreis expressions relevant dau lengatge religiós que dispensavan de tota explica racionala e justificavan totei leis atacas, minoracions, censuras deis autrei dialèctes, que seis ecrivans foguèron tractats de “dialectaus” (resic!) dins un sens largament pejoratiu. . .
 
Aqueste imperialisme foguèt criticat per leis escrivans autrei que rodanencs, que refusavan lo diktat e de dialècte e de grafia: entre autrei leis escrivans de l’èst de Lengadòc e lei Marselhés. Bogres de Marselhés! Quina espina dins lo pè dau Felibritge, qu’èra impossible de lei “doumta” (sic). Emplegavan en mai lei letras etimologicas, ren que per embestiar lo felibritge avinhonenc e parlavan d’autrei causas que d’aucelons: vertadierament de gens grossiers e infrequentables! Mistral resumirà en 1906 (dins Memòri e Racònte), aqueste episòdi a l’entorn de la grafia per lo tèxte seguent: “Pèr counfourma la parladuro escricho à la prounounciacioun generalo en Prouvènço, deciderian de supremi quàuqui letro finalo o etimoulougico toumbado en desoubranço, talo que l’S dòu plurau, lou T di participe, l’R dis infinitéu e li CH de quàuqui mot, coume fach, dich, puech, etc.” Lei que resistèron foguèron qualificats de “rimassaire de la lengotreboula dins sa vièio routino e sa maniero d’èstre», retius a la “modernitat”. E lo retrach dei Marselhés es d’una agressivitat incredibla (que revèrta l’agressivitat de l’ora d’ara còntra leis Occitans): “A Marsiho, lis amatour de trivialita, li rimaire barbo-blanc, li jalous, li renaire, s’acampavon de-vèspre dins la rèire-boutigo dóu bouquinisto Boy pèr gemi amaramen sus la supressioun dis S e agusa lis armo contro li nouvatour . (…) E, coume avian pèr nousautre, òutro li bòni resoun, la fe, l’entousiasme, l’envans dóu jouvènt, emé quaucarèn d’autre, finiguerian pèr resta mèstre dóu prat-bataié». Legir aquò sota la pluma de Mistral fa pietat… qu’es agut estat mielhs inspirat. En plena fin dau sègle 20, una antologia de tèxtes provençaus realizadas per C. Mauron censurava lo capolier dau felibritge Valèri Bernard, Marselhés qu’aguèt lo frònt d’escriure de còps en parlar marselhés e mai una òbra en grafia classica dins leis annadas 1930: pas un solet tèxte d’aqueste grand escrivan foguèt retengut! Se pòt parlar de censura desvergonhada.
 
Ansin quora un Marselhés se ralia a “l’idiome soubeiran”, quin trionfe, quina victòria militara! Vaquí çò qu’escriviá Leon de Berluc Perussis (que preniá tanben per escais Alfred de Gagnaud) a Mistral dins una letra dau 24 de decembre de 1886:
 
“Je veux vous faire part d’une conquête importante pour le dialecte rhodanien. Un marseillais pur-sang, Gonzague de Rey, va planter, en pleine Canebière, le drapeau de l’unité dialectale. (…) Peut-être ne refuserez-vous pas (…) de souhaiter la bienvenue à cet apôtre désintéréssé de l’idiome soubeiran. Son livre (…) tranche si noblement sur les productions dont la jeune Ecole nous menace…”[8]
 
Eu meteis se pensava de passar de son dialècte de Forcauquier au parlar rodanenc:
 
“Je vous ai envoyé, ces jours passés, mon Cantique de Forcalquier. J’en ai fait un tirage en dialecte local et s’il réussit à devenir populaire dans le pays, j’y substituerai, un beau matin, le tirage en dialecte félibréen; pour habituer peu à peu nos Gavots à la forme que je voudrais voir devenir unique du Rhône aux Alpes.”[9]
 
S’es lo drech perfiech deis autors de cambiar son dialècte de naissença, non es segurament pas la pròba de la superioritat intrinsèca dau dialècte rodanenc, mai puslèu la pròba dau renegament dau parlaire per sa pròpria parladura. E an pas de tot biais de l’impausar ais autrei parlaires “du Rhône aux Alpes”.
 
Pasmens Perussis nuançava un pauc mai tard son prepaus en escriguent a son amic Eugèni Plauchud, de Forcauquier coma eu, que veniá de publicar Ou Cagnard:
 
“Sabèi de-longo que siéu, en paraulo emai en acien, un prechaire de l’unita dins la lengo prouvençalo; e, hou viéu bèn, as uno bello pòu que te digou: “davans de bandi ta Muso à travèi lou mounde, abiho-la en Maianenco».
 
E bè, rasseguro-te lèu. Ta Muso, moun bèl ami, ei mai que courouo dins soun vièsti durençou… (…)
 
Es clar qu’uno lengo se déu pa eibria en cinquanto dialèite, nimai en quatre. (…) [la lengo d’oc] se farà sa plaço que s’Azais, Marseiho, Fourcouquié, Touloun, Niço bouton de coustat touto vanita particularisto, e recouneisson senso garceja, Maiano par sa capitalo literàri.
 
Mai vouòrou pa dire, par acò, que les idioutisme de Lar, de la Mar e des Aup devon dispareisse. Nàni, segur, nàni! (…) Fau , ou countràri, pèr que l’unita se fague coumplète, que chasque dialèite estavoueire plenomen sei richesso, e lei vèsse dins lou tresor coumun. (…) Ei d’aquéu biais que Dante fe, des parladuro flourentino, siciliano e autro, aquelo mescladisso glouriouo, que li empàchon la lengo italiano».
 
Maugrat lo començament dau tèxte e lo paragraf finau un pauc mai dubert, la volontat egemonica es clarament exprimida: Niça coma Marselha ò Forcauquier se devon de laissar “sa vanitat particularista” (!!) per se plegar “sens garcejar”… a la vanitat particularista dau parlar malhanenc, mai qu’ela es pas de vanitat mai un drech divin, aquò va solet! Quin fètge, quin frònt!
 
Aquesta vision establida coma lei evidenta aguèt mantunei consequéncias. Per publicar un obratge consacrat ai primadiers dau Felibritge, s’oblidava leis actors deis autrei dialèctes que lo provençau. Totei lei capoliers dau Felibritge èran provençaus. Lei publicacions coma l’Aioli publicavan ren que dau provençau. Lei publicacions “occitanistas” de l’autra man de Ròsa èran pas manco mencionadas, se non per èstre trufadas/vilipendadas… Au còntra, P. Estieu ò A. Perbosc mencionavan totei lei publicacions de quin dialècte e quina grafia que siegon dins sei revistas[10].
 
Lèu, aquesta ideologia imperialista faguèt evidentament bramar mantuneis escrivans (e quitament dei felibres non provençaus, qualificats ipso facto siegue de “felibres roges” (Fourès, X. de Ricard, èran simplament republicans e non reialistas), siegue d’enemics dau Felibritge e de Mistral, segon la teoria dau complòt de l’interior, que sufís de brandir en paraulas sens aguer lo mendre besonh d’o provar. Lo provençau Damase Arbaud de Manòsca que ne teniá per lei letras etimologicas foguèt victima d’ostracisme, coma totei leis escrivans marselhés. Lo grand poèta lengadocian Alexandre Langlade foguèt tanben una dei grandei victimas d’aqueste imperialisme. Jutjat “dialectau”, per èstre publicat li foguèt intimar de cambiar sa lenga de Lansargue (lengadocian dau ròdol èst de Montpelhier, finala en –a) per passar au rodanenc. Refudèt e foguèt diabolizat. E son òbra remirabla foguèt e es encara mesconeguda. A l’ora d’ara existís encara de gens que refusan de seguir lei cors d’occitan d’aqueste ròdol (parladura jutjada inferiora) per seguir lei cors de provençau rodanenc a Mauguio, qu’es de ges de biais la lenga de l’endrech. Dins son diccionari, Mistral falsifiquèt totei lei citacions deis autors pròches dau provençau rodanenc: totei lei finalas en –a de A. Langlade ò dau niçard J. Rancher son rodanizadas en -o! Lo vèrbe endarrairar de Langlade ven endarreirar dins la citacion: falsificacion ortografica, fonologica e dialectala. Mistral reescriguèt de còps de vèrs complèts de l’abbat Fabre, autor lengadocian dau sègle 18, a l’escasença de la reediccion de seis òbras a la fin dau sègle 19. Avèm relevat de centenats d’exemples de falsificacion, venent de l’esperit imperialista provençalorodanenc (veire nòstrei articles). E per un còp que se publicava en Provença un poèma non provençau de la bearnesa Filadèlfa de Gèrda, èra dins sa version transcricha en rodanenc![11] E son lei provençalistas que gauson parlar de l’imperialisme lengadocian! Jamai una òbra d’un autor provençau, e mai transcricha en grafia classica, foguèt revirada en lengadocian per èstre estudiada/publicada!
 
Pèire Devoluy (qu’abandonèt tanben son parlar de Droma d’origina) tant coma S. A. Peyre, foguèron d’enemics acarnassits de la paraula “òc, occitan”, amb la meteissa ideologia: superioritat de la “lenga provençala” sus leis autrei miserables “dialèctes”, accusacions recurrentas còntra lei Lengadocians d’èstre d’antimistralencs en causa de sa grafia etimologica viscuda coma una volontat patenta de còntracarrar Mistral, lo Felibritge, e Provença. Ansin l’abbat Salvat cita S. A. Peyre, rendent còmpte de la revista Marsyas de novembre de 1947: “[S. A. Peyre] Aima gaire los felibres que son pas de l’estricta observansa provensala, quand los mesprèza pas: “Le félibrige se croit le gardien d’un certain nombre de dialectes et oublie que Mistral lui a laissé une langue –un château entouré de beaucoup de communs». Mercé per “lei comuns”! E Salvat de remarcar que “Segur que Mistral auriá jamai parlat atal, ni cap de vertadièr felibre”.[12] La citacion mistralenca donada çai-sus relativiza son vejaire…
 
E mai au dintre dei felibres, la contèsta èra presenta. Dins la revista Calendau Loís H. Gonnet protestava còntra la falsificacion de seis idèas, a prepaus de sa critica de la Gramatica Occitana de L. Alibert: «Vesi pas pla ount avetz troubat uno countradicciu dins moun rasounamen. (…) Es pracò que relèvi tout ce que pot balha calquo coumunitat litterario as dialettes prouvençal e lengadoucian. (…) Establissètez moun crime de countradicciu sus aquel paure N final. (…) Mès, ount soui estabousit, acò’s quan disetz que moun rasounamen viro dins le sens de la grafio mistralenco. Nou èi sustengut jamai la teourio de la precelenço de la lengo de Mistral, pas brico mai que le “dret de cap d’obro”. (…) Per moun mistralismo en generau, vouldriò pla que legiscatz ço qu’èi escrivut dins Pampres et Lys: “Mais, entendons-nous bien. Il ne s’agit pas de mettre l’avenir de la langue sous le joug du dialecte rhodanien: l’étude de Mistral, de son oeuvre, de son école, n’est pas une fin, c’est un moyen…”[13].
 
Mai tard, la ierarquizacion arbitrària “lenga mistralenca vèrsus dialèctes d’endacòm mai” donèt encara aqueste tèxte incredible: “Il s’agissait de défendre la langue de Mistral contre les dialectaux et contre leurs successeurs naturels qui paraissent oublier qu’une langue est consacrée par des chefs-d’œuvre et ne saurait être une mosaïque dialectale, patinée d’archaïsme”. Èra lo comunicat oficiau de la jurada dau prèmi Mistral 1948, decernit a S. A. Peyre pour LaBranco dis Aucèu.[14]
 
Ideologia que faguèt escriure a Max Roqueta dins la revista OC: “Cal una cròia pas ordinària per qualificar de dialectals los que refusan de prene per una lenga çò qu’es pas qu’un dialècte coma los autres, emai encara... L’unitat de la lenga se pòt pas faire per lo remplaçament de la lenga per un, quau que siá, de sos dialèctes. ... Volèm pas, per servar un d’entre sos dialèctes, que curbís pas solament l’espandida de tota la Provença, crestar l’engenh nacional de tot lo demai de la tèrra d’òc”.
 
Efectivament, E. Plauchud, J. Rancher, A. Langlade, leis escrivans marselhés (e totei leis autrei qu’agueriam pas l’escasença de verificar lo gra de falsificacion) avián pas d’èsser crestats e falsificats en provençau rodanenc. En parallèl, lei gens/escolans d’aquesteis airòus ò de quin airòu que siegue (levat l’airòu rodanenc), an pas d’èstre instrusits en provençau rodanenc sota lo pretèxte qu’aqueste dialècte seriá superior per esséncia (?!). Degun dialècte es superior, e mai generalament deguna lenga es superiora a una autra, totei lei linguistas vos o diràn. Mai l’encloscatge provençalorodanenc menèt e mena encara a faire dire a de gens de Carpentràs que “nautri, parlam pas provençau mai lo patés” [15].
 
Mesconeissença de la lenga, deis autrei dialèctes pas estudiats[16], incapacitat de legir la grafia classica viscuda coma estrangiera a Provença mentre que devèm sei premicis a S. J. Honnorat (un gavòt vertat, non un pur rodanenc, tant vau dire “un comun”) e a mantuneis escrivans provençaus d’avans la refòrma ortografica romanilhenca, confusion etèrna grafia/fonia, equacion faussa “grafia classica = dialècte lengadocian” per alimentar lo fantasma de persecussion, tot aqueu cortègi d’incultura doblat de mauvolença e procès en mascariá envèrs “lo camp d’en fàcia”, se dobla ara d’una tragica incultura istorica que pòt anar fins qu’au revisionisme complèt. Ernha a la simpla evocacion dei crosadas còntra leis Albigés[17], e mai generalament, denegacion de tot çò que foguèt comun a Provença e Lengadòc (comtes de Tolosa en Provença, tant coma lei comtes Catalans) e isteria vertadiera[18] a la sola vista d’una crotz dicha “occitana” ò “de Tolosa”. E pasmens cadun sap son anterioritat istorica provençala: es la crotz de Marselha avant lo sègle 10, la dau marquisat de Provença, presenta a Venasca ò a Forcauquier, que se tròba totjorn dins lei blasons de sièis vilatges de Vauclusa (Gigondàs, Buós, Metàmis, Sant-Deidier (4 crotz per eu solet!), Travalhan, Venasca), de Ceresta dins Aups de Auta Provença (tant vau dire encò dei “comuns”), e encara a Rosset (Auts Aups) e dins lo blason dau departament en generau. Òm se demanda donc coma leis integristas van posquer gerir aqueste òdi viscerau e compulsiu d’una crotz diabolizada sota lo nom “de Tolosa”, mentre qu’es provençala. Empacha pas J. P. Richard, editorialista de Me disoun Prouvenço[19], d’escriure encara en junh de 2010: “Cela fait dix ans que nous vous avertissions en affirmant que si l’on y prenait garde, la croix occitane flotterait bientôt sur les bâtiments publics provençaux.” Van-ti destrusir lei blasons dei vilatges provençaus citats? Destrusir au cisèu lei crotz escaupradas a Venasca, Forcauquier ò Murs? Son donc menats a renegar elei meteis, grands aparaires autoproclamats de la Provença etèrna, l’istòria de Provença. Fariá rire non foguèsse tragic.
 
Imperialistas dins lo lexic o son tanben que preconizan encara e totjorn lo mot de provençau (au nom de l’antica appellacion de la lenga, coma o foguèt un temps limosin ò gascon) per designar tota la lenga d’òc, e Provença per designar tota la tèrra d’òc. Per elei, un Bordalés, un Tolosenc, un Lemotjaud es normau de lei sonar “provençaus” mai es escandalós d’emplegar l’iperonim “occitan” qu’a lo grand meriti de pas privilegiar un territòri en particular. Aquí tanben l’anterioritat istorica d’aqueste comportament es coneguda. Èra la volontat dau Felibritge d’”elegi pèr instrumen de culturo coumuno la plus ilustro de si parladuro coume espression literari necito de nosto lengo naturalo”[20]. X. de Ricard denoncièt aqueste centralisme: “Ils crient contre la centralisation, et, d’un trait de plume, crac, ils absorbent vingt nationalités fraternelles mais distinctes dans leur nationalité propre. Et un fait à remarquer, c’est que la Provence, qui a la prétention de donner son nom même à la langue romane, a le dialecte qui s’éloigne le plus de celui des troubadours, et n’a produit ni les premiers en date, ni les plus grands troubadours».[21] E mai ara s’atròba sus Internet, dins un article publicat per lo Felibritge dins Li Novo 247 de julhet 2008, lei frasas incrediblas: “ Caminado: un groupe de 7 marcheurs appartenant à l’association “Chambra d’Oc”, pendant 70 jours, va relier les vallées provençales d’Italie au Val d’Aran”; “les habitants des vallées provençales d’Italie”!! Nommar leis Occitans d’Itàlia de “Provençaus”, aquí non, es pas de l’imperialisme! E perqué pas la vau provençala de la Vau d’Aran? An demandat a Chambra d’òc se se sentián “provençaus”? Per lei ben conéisser, sabèm qu’elei se dison solament “Occitans d’Itàlia”. Dins la meteissa draia, un grop integrista exulta sus son site Internet: “Ils [les Occitans] ont osé! Ils ne disent même plus Provence mais Occitanie orientale!». “ Rementam donc que lo tèrme de “Occitània orientala” recuerb Provença (parlars provençau rodanenc e centrau), l’anciana Comtat de Niça (onte s’es jamai parlat provençau) e mai, lei valadas dau Piemont en Itàlia ambe lei tres departaments deis Aups (la mitat èst dau 06, la mitat nòrd dau 04, tot lo 05) ambe la majoritat de Droma, lo nòrd d’Ardecha e l’extrème sud d’Isèra (onte se parla pas nimai provençau mai vivaroaupenc). Sonar “Provença” la reünion d’aquestei territòris es donc tornar mai de malonestetat, au nom d’un nacionalisme provençau descabestrat e dangierós per nòstra lenga. Que seis abitants se devon au còntra de manténer, estudiar, promòure e escriure totei sei dialèctes per afortir la riquesa de l’occitan dins sei varietats. D’accions reductritz e reïteradas de lònga prèp dau Conseu Regionau de Provença-Aups-Còsta d’Azur menèt donc l’Institucion a proclamar lo 5/12/2003:
 
— “la langue occitane ou langue d’oc est la langue régionale de la région Provence-Alpes-Côte d’Azur;
— toutes les variétés de la langue occitane ou langue d’oc sont d’égale valeur et appartiennent au même domaine linguistique;
— chacune de ses variétés est l’expression de la langue occitane ou langue d’oc sur son aire géographique;
— la pleine dignité donnée à chaque variété de la langue occitane ou langue d’oc atteste qu’il n’y a aucune hiérarchie entre ces variétés”,
 
evidéncias manifèstas, qu’èran pasmens necite de proclamar, es dire la nocivitat d’aquesteis accions de sapa[22].
 
La realitat es donc pas dau costat de lei que pretendon que “on ne parlera bientôt plus provençal en Provence mais occitan”, mai si ben “on ne parlera bientôt plus que le provençal rhodanien en région Provence-Alpes-Côte d’Azur si on les laisse faire”. Lei que projèctan donc lo mai son fantasma “d’imperialisme lengadocian” dins l’espaci public son leis eiretiers en ideologia de lei que practiquèron lo mai l’imperialisme provençau rodanenc que s’exercèt tre lei premiereis annadas dau Felibritge coma o mòstran lei citacions, en assajant d’impausar urbi et orbi, de la plana a la montanha, lo solet dialècte rodanenc dins la soleta grafia fonetica en Occitania orientala[23], tot exigissent que la lenga d’òc tota se sone provençau. Son dins lo fantasma, que degun occitanista a jamai ensenhat lo dialècte lengadocian en Provença, dins Aups ò a Niça, que siegue en cors publics coma dins l’Educacion nacionala ò lei Calandretas, e a jamai considerat que lo sens dau mot “occitan” se redusissiá a “lengadocian”: es contrari au sens d’un iperonim tant coma a la concepcion d’una lenga e d’una cultura comuna “de Bordèu a Niça” coma disiá Mistral, ambe totei sei varietats egalas en drech e en valor. Empacha pas lei corrents provençalistas de prosperar sus aquesta impostura generalizada de “l’imperialisme occitan”. Per quin benfach per la lenga que pretendan aparar? Degun, evidentament.
 
 
 
 
Josiana Ubaud
Lexicografa e etnobotanista en domeni occitan (lengadocian e provençau).
 
 
 
 
[1] Quatre fichiers: Usage des mots oc, occitan, Occitanie à travers les âges; Violéncias de lenga, violéncias fachas a la lenga; Lo lengadocian/lo provençau, dialècte de referéncia?; Occitan e “grafia arcaïca» - Lengas d’òc e “grafié mouderno”.
[2] Veire lo darrier numèro d’Aquò d’Aquí n° 237, febrier de 2011, mostrant lo montatge subrerealista.
[3] Paraulas transmesas per un amic provençau (marcat e a l’IEO e au Felibritge) aguent assistit a un acamp.
[4] Veire sus Internet, ne’n citarem çai sota.
[5] Refusam totalament lo sigle PACA!!
[6] Que gonflavan fins qu’ai membres meteis dau Felibritge per son discors obsessionau.
[7] S’atròba lo meteis extremisme e lo meteis metòde de denigrament encò de secessionistas gascons e auvernhats, s’estaloirant sens retenguda sus Internet dins de fòrums de discussions. Per elei, i a pas una lenga d’òc mai autant de lengas desseparadas coma de dialèctes. D’unei van fins qu’a parlar de “lenga cevenòla”! Encara dos pas en rèire e parlaràn de “lenga nimesenca, lenga avinhonenca, lenga cavalhonenca” per passar puei a la “lenga dau barri èst d’Avinhon”?
[8]Correspondance de F. Mistral et L. de Berluc-Pérussis, Annales de la Faculté des Lettres d’Aix-en-Provence, Ophrys, Gap, 1955
[9]Idem
[10] Aquesta dubertura d’esperit enferona totalament lei provençalistas: enferonats per la preséncia dei doas grafias dins lo mesadier Aquò d’Aquí, enferonats per leis emissions dubertas de Joan Pèire Belmon sus Ràdio França Vauclusa (e finiguèron per aguer sa tèsta), enferonats per un congrès d’ensenhaires provençaus dei doas obedienças graficas que se tenguèt en 2010 a Pèrna lei Fònts (e qu’assagèron fisicament d’entrepachar!), malautivament enferonats de lònga, sempre.
[11] Ambe l’accòrdi de l’autora pasmens, mai mòstra l’incapacitat a legir autra causa que lo rodanenc, causa totjorn presenta a l’ora d’ara, tant per lo dialècte coma per la grafia classica totjorn superbament ignorada bòrd que diabolizada. Au còntra, la transcripcion en grafia classica d’una òbra anciana a JAMAI falsificat la lenga originèla de l’autor. Mai son lei provençalistas acarnassits (d’en dedins dau Felibritge ò d’en defòra) que cridan au viòl, refusan amb orror la transcripcion en grafia classica de Mirèio (s’es parlat de “atteinte au chef-d’œuvre”) … mai se glorifican de sei nombrosei traduccions en lengas estrangieras: comprenga quau podrà …
[12]Lo Gai Saber n° 226, Julhet-Agost 1948.
[13]Calendau n° 56, août 1937.
[14] Citat per J. Salvat, in Lo Gai Saber n° 228, genier-febrier de 1949, que remarca que se diriá ben qu’aqueste comunicat foguèt fach per l’enlaurierat eu meteis!
[15] Paraulas qu’avèm relevadas e pas solament a Carpentràs! Aqueste sentiment interiorizat d’inferioritat de son parlar ajuda pron nòstra lenga, òsca!
[16] Au còntra, leis obratges publicats per lo CRDP de Montpelhier per exemple presentan de tèxtes de totei lei dialèctes occitans.
[17] Sota lo pretèxte que “lo catarisme a pas pertocat Provença”, coma se quauqu’un aviá afortit lo contrari. Levat que pasmens lei Marselhés e leis Avinhonencs venguèron prestar man fòrta au sèti de Bèucaire, còntra Simon de Montfort. E que mantunei poètas provençaus evoquèron aquesta partida dolorosa de nòstra istòria, e non pas coma un eveniment estrangier.
[18] Lo mot es pas tròp fòrt.
[19] Per leis amators de pròsa subrerealista, ne recomandam la lectura sus Internet. Publicitat graciosa…
[20] Juli Ronjat, citat dins Occitania n° 6, 1905.
[21] Letra de Xavièr de Ricard a Auguste Fourès, dau 6 de julhet de 1876, in Au sujet des félibres rouges (1996) de Louis Guiraud .
[22] Dins leis annadas 1980, èra a de demandas exprèssas (au Rectorat) d’interdiccion de la grafia classica que l’occitanisme provençau aviá de s’acarar! Jamai se faguèt la recipròca. L’imperialisme es de quin costat?
[23] Ara lo Felibritge a inscrich dins seis estatuts la libertat de grafia. La grafia classica èra practicada despuei longtemps per lei felibres lengadocians, qu’escrivián pas “occitan” mai “occitan roergat”, “occitan tolosenc”, “occitan montpelhierenc”, coma totei contunhan d’o faire.







 
abonar los amics de Jornalet
 
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article