Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

L’Amor de la Lenga

Gèli Grande

Gèli Grande

Emplegat a La Pòsta, escriu de cronicas dins la revista Lo Lugarn. Es afogat de rugbi (subretot) de XV, de bona literatura e de bon cinemà quina que siaga la lenga.

Mai d’informacions
L’occitan non es ma lenga mairala, ni tanpauc ma lenga pairala. L’occitan es una longa conquista amorosa.
 
Cinquanta dos ans fa descobriguèri l’existéncia e l’istòria d’aquesta lenga. Prenguèri consciencia de la messòrga e del mesprètz qu’entornejavan los que la parlavan.
 
Decidiguèri de l’aprendre e de la prendre per companha de viatge damb totas las consequéncias possiblas dins la vida vidanta. I a de femnas que son estadas e que son gelosas del temps que li consagri cada jorn.
 
Quand comencèri d’aprendre l’occitan viviái (e vivi totjorn) dins un mitan popular que lo francés parlat del biais occitan i èra ja majoritari.
 
D’occitans d’origina occitanò-parlants o lenga copats del parlar mai o mens passiu, costejavan d’occitans d’adopcion recenta coma mon monde.
 
De parla ponchuts n’aviá quasiment pas d’aqueste temps.
 
L’occitan s’ausissiá encara aisidament pels mercats o d’autras manifestacions socialas de las festivas.
 
Alavètz cossi faguèri e fau per entreténer la flamba de la lenga?
 
Trobèri una solucion plan simpla que i caliá pensar. La lenga m’atissèri e m’atissi tostemps a l’escriure e a la me parlar. E cada còp que posquèri e que pòdi, m’anèri e me vau confrontar a la vertat de la lenga dels locutors naturals. Lo pòble qué!
 
Quand se tiran lo morralh de la vergonha, te dobrisson lo cledon d’un paradis idiomatic e lexical d’un ample e d’una beutat qu’es pas de dire.
 
Per aquò cal saber èsser pacient que non sai.
 
 
 
 
 
abonar los amics de Jornalet
 
 

 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

papioli
2.

L'amor de la lenga, sufis pas.
çò que compte quò es l'amor de se? Qua fasam de nòstra vita a part pacientar en esperar la mòrt?
Lo sistem economic nos a barrat dins un esclavatge que pensam nonmas a obeir, ganhar sa vita, e per aquò trabalhar, trabalhar en contre-partida d'un salairi.
Benleu que la vita es pas qu'aquò. Avem laissat de biais nòstra creativitat e pas solament dins lo domeine de l'art. L'artisan, lo paisan, que siaja un òme o una femna creava totjorn quauqu'a ren que podia en esser crane.
Trabalham per una elita que vòl pas de nòstra emancipacion individuala o mesma colectiva. Avem tot acceptat d'aquela elita. Sem devenguts daus resinhats. "Lo pan de l'autre es pas bon" disia un dire. Mas minjan lo pan de las multinacionalas e nos planjam qu'es pas bon. De la creativitat economica passavam a la creativitat culturala que siaja la cançon o lo conte. Avem pus enveja de chantar. Sem estat transformar en un espctator de vedetas internacionalas, espòrtivas o ben culturalas.

  • 4
  • 0
Bodiu
1.

Tenèm aqui l’equacion qu’avèm de resòlver : Balhar l’amor de la lenga als occitans que l’an perduda, per que posquesson la tornar parlar, lèu e plan.
L’escòla es pas lo mejan màger, amai s’es òps. La politica i far coma un rebruga bartàs e empusa las rancors.

Cossi balhar l’ envetja d’aver envetja perficients essent ?

  • 5
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article